Richard J. Evans investiga els orígens i la història del Tercer Reich

Imatge: L'incendi del Reichstag el dia després. Procedència: Bundesarchiv, Bild 146-1977-148-19A/unknown/CC-BY-SA3.0. Publicada a Wikimedia Commons

Quan es pensa en els orígens del nazisme alemany, hi ha una certa tendència en imaginar una multitud entusiata d'alemanys aclamant Hitler i participant en multitudinàries desfilades i mitings.
Sens dubte una part de la societat així ho va fer; només cal pensar en el contingent de joves que s'apuntaren en grups paramilitars -les SA i  SS- i que no dubtaren en recórrer a la violència de tota mena, sota la direcció dels seus caps, però ens enganyariem si penséssim que el nazisme era un sentiment majoritari en la societat alemanya en el moment del seu ascens al poder, el més crític de la crisi econòmica: en les eleccions als Reichstag de juliol de 1932, socialdemòcrates i comunistes assoliren 133 i 89 diputats respectivament pocs menys, que el partit nazi, 230. Hitler va ser nomenat canceller el 30 de gener de 1933, junt amb dos ministres del seu partit (amb la cartera d'I'interior), gràcies al suport d'alguns partits teòricament conservadors, que pensaven poder manipular-lo amb facilitat.
El març de 1933 -i ja no ha van haver més eleccions lliures fins després de la II Guerra Mundial- tampoc els nazis assoliren la majoria absoluta (44 % dels escons), però ja controlaven tots els mecanismes del poder absolut.
A aquestes i moltes d'altres conclusions s'arriba llegint el detallat i documentat estudi de Richard J. Evans The Comming of the Third Reich, primer d'una trilogia, i al que segueixen: The Third Reich in Power i The Third Reich at War.
No hem d'oblidar -ens recorda Evans- que a començaments del segle XX, Alemanya era una potència econòmica a punt de sobrepassar fins i tot Gran Bretanya, i una societat culta i civilitzada; els jueus alemanys estaven integrats i els matrimonis mixtes eren freqüents; res permetia preveure la tragèdia que s'apropava.
Com varen sotmetre els nazis aquella part de la societat alemanya que no els era afecta? Amb el terror: el terror i la repressió fins als darrers racons, la persecució sistemàtica no tan sols de militants o simpatitzants d'esquerra -foren els primers en anar als camps de concentració- sino també els dels partits conservadors, fins i tots aquells que havien donat suport a Hitler com a canceller: la violència física, l'acomiadament de treballadors i funcionaris, el tancament de diaris, la dissolució de tota entitat, des dels partits polítics a les associacions recreatives, que no fossin estrictament dels seus, el control de la vida cultural...immediatament vindrien la violència i les lleis contra els jueus.
L'incendi del Reichstag el 27 de febrer de 1933, sembla ser que per un eixalebrat, fou el fet cabdal que va dona peu instal.lar el terror; va donar peu al canceller (Hitler), per fer aprovar un "Decret de l'Incendi del Reichstag" i una "Llei d'Habilitació", que permetien governar per decret, anular les libertats de la Constitució de Weimar, dissoldre els partits i perseguir els seus militats, deixant sense efecte tota garantia jurídica.
Sens dubte, l'abandonament i la indiferència del món davant aquests fets, així com davant les lleis antijueves que ben aviat deixaren els jueus alemanys sense mitjans de vida o protecció jurídica de cap mena, fins arribar a la Reichskristallnacht,  devien desesperençar totalment aquells que s'oposaven a Hitler o n'eren les víctimes un cop la ideologia del nazisme es va implantar a tots els indrets.
Evans ens dón a conèixer una República de Weimar, en els anys 20, assetjada per l'enfonsament de l'economia i l'hostilitat de determinats grups, a dreta i esquerra: ultraconservadors que somiaven en un retorn a l'Alemanya de Bismarck o de Guillem II, o comunistes (molt actius) que somiaven en una república soviètica; de fet, el Partit Socialdemòcrata, amb el seu primer president, Ebert, fou la columna vertebral de la República de Weimar, una estat sotmès a l'obligació de fer front a les reparacions de guerra -valorades en 132 mil mil.lions de marcs en or- que havia pedut territoris i li havien estat confiscats vaixells, trens, carbó...tot plegat feia impossible la recuperació econòmica.
Tot i això, la República de Weimar va fer arribar a tots els grups socials la Seguretat Social de la que Bismarck havia estat pioner; i malgrat el gran nombre de mutilats, malalts, vídues i orfes de guerra; de la mateixa manera, feia front al pagament de sous a un extens funcionariat.
La hiperinflació 1923-24 va menar a la ruina o nivells de subsistència extenses capes de la població. En aquest context, i en la humiliació del Tractat de Versalles, va trobar el seu brou el partit nazi, fundat el 1919 com a Partit Obrer Alemany, en principi minoritari, i que el 1920 va passar a estar dirigit per Hitler i a denominar-se Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors. El discurs antisemita, però, així com l'existència de grups paramilitars, no fou exclusiva d'aquest partit.
A mitjans dels anys 20, l'economia i la societat varen assolir una certa estabilització, a la que contribuïren els plans Dawes i Young, inspirats pels Estats Units, a fi de suavitzar el pagament de les reparacions de guerra.
El final de la dècada, no obstant, va portar a un increment de la crisi a nivell mundial, de la desconfiança el la democràcia i de la violència. A començament de la dècada del 30, un de cada tres treballadors alemanys estava oficialment aturat (no es comptabilitzava l'atur femení).
Ell caos, i no només econòmic, va servir de pretext perque una part de la població votés nazisme com a element de fermesa davant la passivitat de la majoria de partits, mentre que alguns més el veiem con un fre a la revolució.
Una lliçò d'història que ens permet veure quan fràgil pot ser en relitat la democràcia i el valor que se li dóna a la vida humana.

Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich, Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012, 669 pàgs.; edició original en anglès, 2003.

Una visió diferent de Robespierre

Una visió diferent a la que habitualment es té del revolucionari francès, és la que dóna l'extraordinària novela-biografia de Javier García Sánchez Robespierre. Si la imatge que ens ha quedat d'ell -propagada per la literatura, el cinema i la mateixa historiografia- és la d'una assassí que enviava innocents a la guillotina sense pietat, l'autor ens el mostra en canvi,  com a home i com a polític, com algú que en la seva joventut havia estat en contra de la pena de mort, malgrat que després, en un moment França estava greument amenaçada des de l'interior i l'exterior, un càstig exemplar pels enemics de la Revolució, però que el càstig s'havia de limitar, precisament, als culpables (tal vegada, en aquells moments, no podia imaginar fins on arribaria la maldat humana).  Aquesta visió diferent no es limita al protagonista, sino a tots els personatges que l'envolten i a la Revolució mateixa.
Maximilien de Robespierre (1758-1794), polític jacobí anomenat l' Incorruptible, va ser advocat, diputat en els Estats Generals, en la Convenció Nacional i membre del Comité de Salvació Pública.
No deixa Javier García Sánchez de mostrar-nos la responsabilitat que podia tenir Robespierre en la gènesi del Terror -la naturalesa humana té les seves contradiccions- però sembla que després se n'havia apartat, horroritzat pels excessos, la mort de ciutadans innocents i la crueltat de molts personatges dels que avui se'n parla menys i que en realitat eren els que movien els fils d'aquell Terror, presidit per l'ombra de la guilotina; homes com Marat, Fouquier-Tinville, Carrier, Fouché (que després va ocupar càrrecs en el Directori, al servei de Napoleó i fins i tot de Lluís XVIII!), Fréron, Tallien, Barras, Carnot, Collot o Billaud varen cometre veritables crims a París o als departaments. No obstant, les víctimes de la reacció de Termidor no foren aquests darrers, sino Robespierre, Saint-Just (1767-1794) -al que l'autor dedica també un part del seu llibre- i els seus seguidors. Després dels fets del 9 i 10 de Termidor, la burgesia va patrimonialitzar la Revolució en benefici propi, i les execucions varen continuar.

Aquesta biografia novel.lada comença amb l'evocació d'un personatge imaginari, Sebastien, que en la seva vellesa recorda el passat i escriu sobre aquells fets -no ens podem deixar d'imaginar-lo com un alter ego de l'autor-, començant per la seva arribada a París, una París descrit amb dinamisme i credibilitat, l'ambient, la gent...
Cada mes de l'any republicà obre un capítol, en el que es passa llista exhaustiva i es reflexiona sobre els fets i personatges que configuraren el darrer anys de la Convenció de l'anomenada "Muntanya", el que avui anomenarien l'esquerra, representant de les classes populars, els sans-cullottes. Tot això presidit per l'ombra terrible de la guillotina, sobre els efectes de la qual, l'autor ens fa reflexionar de manera descarnada, sense amagar res. La crueldat del Terror no impedeix a l'autor meditar sobre la crueldat de l'Antic Règim.
De la mà de Javier García Sánchez ens submergirem de ple en el París de la Convenció Nacional, i no tan sols en els gran afers polítics, sino en els petits hàbits quotidians dels parisencs, inclòs el mateix Robespierre, un home aflebit per l'enfermetat i abatut pels crims del Comité de Salvació Pública i el Tribunal Revolucionari, i que va intentar salvar diverses persones o en va lamentar la mort -l'autor ens parla, per exemple, d'una noia de setze anys guillotinada per haver estat massa respectuosa amb un aristòcrata, o de Mme. Elizabeth, germana del rei) o en va salvar realment d'altres. No deixa de ser significatiu que Charlotte Corday -que havia matat Marat- intentés designar-lo com al seu defensor davant el Tribunal Revolucionari.
Una biografia per meditar i especialment perque ens adonem de la necessitat d'abandonar els clixés històrics i sotmetre-ho tot a revisió, si cal, no donar mai res per sabut. Una lliçó d'història i de literatura, un llibre escrit amb un llenguatge ric i dens, amb algunes pàgines inolvidables, on podem arribar a fer nostres els sentiments dels protagonistes.
Javier GARCÍA SÁNCHEZ, Robespierre, Galaxia Gutemberg/ Círculo de Lectores, Barcelona 2012. 1191 pags.
Imatge: retrat de Robespierre; autor anònim, vers 1790; Museu Carnavalet (París). Procedent de Wikimedia Commons.

Autarquia i racionament a la postguerra

Imatge: preparació de patates per a l'exportació, a principis dels anys 60. En aquesta dècada augmentaren significativament els intercanvis amb l'exterior, si bé mai va desparèixer el control estatal sobre l'economia. Fotografia de Josep Garí i Pons.

Si fos possible definir la situació econòmica de la postguerra espanyola, en tres paraules, aquestes serien: fam, autarquia i raccionament.
És calcula que en els següents cinc anys després de la guerra es varen produïr 200.000 morts per damunt de la taxa de mortalitat de la preguerra (Stanley G. Payne, El régimen de Franco, pag. 267, Alianza Editorial, 1987)
Fou un periode marcat per la manca de recursos, fins i tot els més necessaris. La caiguda de la producció agrícola i la manca d'aliments foren dues de les consequències de la Guerra Civil, i en els anys immediatament posteriors a aquesta, tampoc no podia venir gaire ajut d'una Europa immersa en la II Guerra Mundial. Varen tenir lloc llargs periodes de sequera (la famosa pertinaz sequía). Només algunes importacions de blat argentí significaren un alleujement. L'aillament espanyol no va permetre una modernització i tecnificació del camp. Per a evitar la fam, l'estat va imposar un dràstic racionament dels aliments disponibles.
L' estat franquista fou va dur una política intervencionista en el camp econòmic; de fet, l'intervencionisme i el control estatals varen perdurar fins a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1986.
Avui, però ens centrarem en l'aspecte agrícola. Els productors estaven obligats a vendre la totalitat de la seva producció a l'estat, que disposava de nombrosos organismes per aquesta finalitat, com el Servicio Nacional del Trigo; els preus, tant de compra com de venda, els imposava el propi estat.
Això, però obligava moltes vegades a l'agricultor, amb risc de ser penalitzat, a amagar alguna part de la collita per abastir la seva pròpia família, però també es va donar l'aparició d'un "mercat negre" on es podien adquirir productes fora del circuït legal, a vegades a un preu molt superior al del mercat legal; els gran beneficiats pel "mercat negre" foren aquells que podien disposar de més excedents.
En principi per famílies, però després de manera individual, que permetia un major control, els espanyols obtenien una cartilla de racionament amb cupons que eren tallats en adquirir el producte a la botiga; hi havia una cartilla per a carn i l'altra per a la resta d'aliments;  El 1943, el nombre de persones que disposaven de cartilla era de 27.071.978, i els cupons disponibles variaven en funció del sexe i l'edat. També hi havia una tarja de fumadors, reservada als homes. Les cartilles de racionament varen desaparèixer el maig del 1952.
El somni econòmic del poder i del partit únic Falange, era l'autarquia, és a dir, l'autoassortiment  de tots els productes, somni impossible que feia de la necessitat virtut, però que també tendia a agreujar la situació. La política de construcció d'embassaments, una de les característiques del franquisme, responia a la necessitat de fer front a la sequera, però també a la d'impulsar l'energia hidroelèctrica. Durant els anys en que durà la guerra mundial, fou especialment angoixosa la manca de petroli. Per una qüestió de prestigi, es va mantenir el valor de la pesseta artificialment alt, fet que encara dificultava més les possibles exportacions. La renda per càpita de la preguerra no es va recuperar fins el 1951.
A canvi es va desenvolupar el sistema de seguretat social, creat el 1908 durant el govern Maura. Es varen concedir subsidis a les famílies més nombroses i necessitades, aproximadament a un 10 per cent de la població i es va crear, l'any 1942, l'Assegurança Obligatòria d'Enfermetat.
Amb la fi de l'aïllament espanyol, els anys 50, la situació va millorar i l'estat espanyol va rebre ajuda exterior; no obstant, continuaren els desequilibris econòmics, i l'any 1957 Franco donà senyals d'abandonar la idea autàrquica amb l'entrada dels polítics i ministres que després serien anomenats "tecnòcrates" en el seu govern.
El Pla d'Estabilització de 1959 posà fi a l'autarquia i establí les bases del creixement econòmic dels anys 60, un periode inusual de prosperitat de 12 anys de durada.
La crisi actual ha fet enyorar a molts un suposat llarg passat d'abundor, però el cert és que aquests són periodes escassos en l'economia espanyola: a la prosperitat dels 60 (iniciada amb 10 anys de retard respecte a una Europa ràpidament recuperada de la II Guerra Mundial), va seguir la crisi de l'energia dels 70, i la crisi industrial que culminà amb la reestructuració dels 80. A finals dels anys 70, l'atur i la inflació a Espanya estaven al voltant del 25 per cent. Amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea s'inicià un periode de creixement estroncat el 1993, i que perdurà fins a inicis del segle XXI: després va venir el que tots ja coneixem, un creixement mai vist, seguit d'una gravíssima crisi.

"Amb la cartilla de racionament, es pogueren retirar pel mes d'abril de 1943, aquestes partides: un quart de litre d'oli, 100 grams de carn, dues racions de sucre (una de 250 grams i l'altra de 300), com també 100 grams de cafè. El 8 d'abril el governadors havia prohibit sacrificar bestiar, encara que el 20, amb motiu de la Pasqua permeté matar 153 anyells. Per poder pal.liar les necessitats més urgents i evitar la fam, des de l'ajuntament es facilitaven d'un a cinq quilos de mongetes blanques a les famílies necessitades que ho sol.licitaven." Antoni TUGORES,  La Guerra Civil a Manacor (2006), pàg. 276

La recuperació econòmica i demogràfica de Catalunya a finals del segle XVII

"La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya.", ens diu l'historiador britànic John Elliott.

"Malgrat que, oficialment (els catalans) no varen poder comerciar amb Amèrica fins a començaments del següent segle, ja a les dècades de 1660 i 1670 es varen dedicar a restaurar la seva destroçada economia. Es varen dedicar sobretot a la reconstrucció de la seva indústria tèxtil que, al revès de la d'Aragó, no estava limitada per una legislació proteccionista que a la llarga afavoria la producció de teixits de qualitat inferior. Va ser en la segona meitat del segle XVII quan la població catalana, renovada i vigoritzada per un segle d'immigració francesa, va adquirir la fama de treballadora i dotada pels negocis. A mesura que les oportunitats econòmiques creixien, l'ordre públic es consolidava. L'època del bandolerisme havia passat a la història, reemplaçada per l'època, menys pintoresca, de l'artesà treballador.
La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya. El domini econòmic d'Espanya es desplaçava del centre a la perifèria, a on el pes dels tributs era més lleuger i la postració econòmica, menor. J.H. Elliott, Imperial Spain 1469-1716. 

Imatge: Mapa de Catalunya al segle XVII. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Guillem Blaeu.

El repartiment de terres entre visigots i romans

Fotografia: església visigòtica de San Juan de Baños (Palència), que va ordenar construir el rei Recesvint i fou consagrada l'any 661.


"Quan el patrici Constanci va assentar els gots l'any 418, a la província d'Aquitània, els instal.là en la terra segons el procediment conegut com a hospitalitas, segons el qual els visigots rebien dos terços de totes les propietats gal.les on se'ls assentava, mentre que el propietari gal s'havia de conformar amb el terç que restava. No se'ns diu el nombre de treballadors i de cases que varen rebre els visigots. Els assentaments tan sols van afectar les grans propietats, pertanyents als grans terratinents senatorials, en canvi les petites propietats no es varen repartir.
Tampoc és exacte que a cada visigot se li adjudiqués la tercera part d'una propietat: no n'hi hauria prou per a tots. tan sols la classe dirigent dels visigots es va convertir en terratinent, i no tenien com a objectiu convertir tots els seus homes en propietaris. Tot i això, a vegades els visigots concedien terres als seus servidors.
(...) Quan els visigots s'assentaren a Espanya, varen seguir el mateix sistema d'assentament en la terra: a Espanya també es varen apoderar dels dos terços de les propietats en les que es varen instal.lar. El Codi de Leovigild conté normes relatives als "dos terços que pertanyen als gots" i al "terç dels romans"; i les seves lleis foren recollides per Recesvint i Ervigi." E.A. Thompson, The gots in Spain.