"Pese
al esfuerzo de no pocos historiadores para olvidarlo, la caída del
Imperio Romano y las guerras en las que se enmarca, fueron un terrible
drama humano. El paso del Imperio al mundo altomedieval, fue un paso de lágrimas y sangre" (El águila y los cuervos, pàg. 417).
El águila y los cuervos. La caída del imperio romano, de
José Soto Chica, ex militar, professor, escriptor i doctor en
història, és un llibre que documenta exhaustivament i explica la caiguda
de l'imperi romà occidental. Un tema que ha fascinat els historiadors
des de Gibbons, al segle XVIII.
Soto
Chica recull les fonts antigues, els descobriments de l'arqueologia,
les diverses teories i ens ofereix la seva pròpia conclusió. Occident,
un imperi encara formidable a principis del segle V, capaç d'obtenir
recursos per fer front a les crisis de tot tipus i superar-les, cau unes dècades
després per l'egoïsme de les seves èlits, l'ambició dels seus polítics i
caps militars, i l'empenta terrible dels diversos pobles anomenats
bàrbars.
Ens
reviu l'historiador el que suposava la guerra, l'assalt a ciutats,
matances, esclavatge, destrucció. Els saqueig de Roma el 410 pel got
Alaric i el de 455 per el vàndal Genseric, els milers de persones
esclavitzades, separades brutalment de les seves famílies i mantingudes
en condicions terribles. Uns drames humans que sovint obliden els
llibres d'història. (1)
El
nota el passat militar de Soto Chica en la seva descripció de l'exèrcit
-o els exèrcits- les batalles l'estratègia, aportant la seva pròpia
opinió.
Què
va passar? Què va acabar amb un imperi que fins aquell moment havia
garantit la supervivència de la seva població amb les seva extensió, les
seves vies de comunicació i la distribució de recursos?
Les contínues guerres civils desagnaren l'imperi al llarg del segle
V: usurpadors, polítics rivals, sublevacions... el llibre
comença significativament amb la batalla del riu Frígid el 394, entre
Teodosi I i l'usurpador Eugeni. Dos exèrcits formidables. A les
acaballes del segle V, aquestes guerres civils havien derivat en combats
als carrers de Roma entre reduïts nombres de combatents.
La
classe senatorial itàlica i les èlits provincials havien acumulat gran
quantitat de terres i recursos. Hi havia propietaris capaços de mantenir
un exèrcit. Dins d'aquest ambient de lluites i amb les invasions de
gots, alans, vàndals, sueus, huns...van deslligar-se de l'imperi, deixar
de contribuir-hi i aliar-se amb els invasors. Invasors que no eren unes
poques migracions cercant terres, sino molts nombrosos, experimentats
en el combat i ben armats. Roma havia aconseguit superar el desastre
d'Adrianòpolis el 378, contra els gots, però la sort va canviar al segle
V. la batalla dels Camps Catalàunics, l'any 451, contra els huns
d'Atila, on amb l'exèrcit de Roma comadat per Aeci van combatir els
federats gots de Teodoric, fou la darrera gran batalla guanyada per
Roma.
"¿De
dónde si no surgió el feudalismo medieval? Pues de la hibridación y
amalgama de los usos del clientelismo y del patrocinio romano con las normas del Gefolgschaftswesen, o séquito guerrero de los germanos" (El
águila y los cuervos, pàg. 417)
Al
mateix temps, caps militars com Estilicó, van preferir desguarnir les
fronteres per recolzar la seva pròpia ambició i estratègia. Amb la
pèrdua constant de territori, Àfrica es va convertir en la principal
font de recursos, en tributs i aliments, de l'imperi, la caiguda de la
la província en mans dels vàndals i alans de Genseric, segellaren el
destí de Roma, essent infructuosos els intents dels emperadors Majorià i
Antemi per recuperar-la. África fou recuperada transitòriament per
Justinià, ja en el segle VI.
"En
sus primeros años como generalísimo, Aecio habría podido salvar al
imperio. No lo hizo, dejó que Cartago y África se perdieran, y con ello,
condenó a Occidente. Pese a ello, durante años, su genio militar había
logrado frenar el inexorable final de Roma." (El águila y los cuervos,
pàg. 398).
Per
què va sobreviure l'imperi oriental. L'equilibri de forces va ser la
clau, explica Soto Chica. Orient no va permetre mai l'acumulació de
poder militar ens mans d'un sol home, com si va passar a Occident, entre
d'altres motius.
A
l'epíleg, Soto Chica resumeix les seves tesis, i explica que les causes
de la caiguda no foren l'economia, ni la pressió fiscal (en general,
sempre es va mantenir en el 10 per cent de la producció), ni el clima
(el segle IV va ser el cènit de l'òptim climàtic de l'imperi). En canvi, les
grans famílies d'Occident es varen anar desfermant de les seves
obligacions amb l'imperi, preferiren aliar-se amb els invasors, que a la
fi tenien les armes i varen acabar creant els seus propis regnes.
Mentre, les guerres civils i els mals emperadors, militars i polítics
desagnaren l'imperi, a pesar d'algunes bones figures, com els emperadors
Àvit o Majorià, o el magister militum Flavi Aeci. Majorià
(emperador de 457 a 461), va dur a terme una colla de reformes que van
sostenir l'imperi durant el seu regnat.
"Julio Nepote fue, en puridad, el último emperador romano de Occidente" (El águila y los cuervos, pàg. 458)
Y una lliçó per aprendre:
"Esto
es lo que nos enseña la caída de Roma: a valorar la libertad, la
seguridad y la riqueza que proporcionan un estado fuerte y equilibrado
en donde rige la ley y a desconfiar de la acumulación de poder y de
riqueza en manos de aquellos que se creen capaces de imponer sus
intereses personales a los del estado y la comunidad" (El águila y los
cuervos, pàg. 476).
(1)
Un fet poc conegut és que Genseric, entre les moltes riqueses que es va
endur de Roma, estaven la Menorà i altres objectes que Titus havia dut
de Jerusalem 400 anys abans.
Altres entrades als nostres blocs sobre aquest tema:
Les muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi Romà.
In Hibero flumine: Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV.
Les muralles d'Ilturo: Les crisis dels segles III i IV.