La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders

No diguis:Com és que els temps d'abans eren millors? És de poc seny una pregunta així. Eclesiàstic, 7:10.

Sens dubte, els grans protagagonistes de la novel.la La plagueta vermella, de Manel Santana Morro (Illa Edicions, 2018) són els outsiders, aquells que, per diversos motius, viuen fora de les convencions establertes, sigui per que la societat els rebutja, o sigui perque ells rebutgen aquesta societat i han creat les seves pròpies normes. Com diu el protagonista, Pau: "Sento predilecció per la gent que s'ha situat al marge de la resta. Aquells que per un motiu o d'altre vivien en un món segregat, per voluntat pròpia o no. És a dir, els outsider." (pag. 237).
Però La plagueta vermella és també un fresc apassionant de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX, en transformació des d'un món rural fins a una societat enriquida per una incipient industrialització -i que és queda en aixó- i el turisme, amb el motor tranformador i alhora perturbador de la inmigració. Una societat encara amb trets estamentals -cadascú té un paper assignat en la societat tradicional- que enfonsa les seves arrels en un passat que no acaba mai de desaparèixer -fins i tot és patent la influència de la Guerra Civil i la postguerra- i evoluciona cap el tecnològic i cosmopolita segle XXI.
L'autor, Manel Santana Morro (1972), doctor en història contemporània i professor, és autor diversos estudis sobre el moviment obrer, el sindicalisme i el mutualisme a Mallorca, així com sobre la Guerra Civil i els represaliats. Ha publicat també contes i novel.les (1), destacant-ne dues: El sementer de ses Mines (Edicions Lleonard Muntaner, 2014) i aquesta que avui comentem, La plagueta vermella.
Són obres escrites amb un llenguatge ric i apassionat,  que intenta penetrar en la intimitat dels personatges i esbrinar les circumstàncies que els han dut a on són, sigui a la marginació o a la delinqüència "de coll blanc".
El protagonista, Pau, antic professor nascut a una població mallorquina, ha fet carrera política a Catalunya i ha creuat la línea vermella de la corrupció, per la qual és imputat; decideix  refugiar-se a la casa pairal heretada dels padrins (avis) per esperar la trucada del seu advocat i meditar sobre la seva situació, com ha arribat fins a on és.
Escriu els seus pensaments en un quadern de tapes vermelles, la plagueta vermella. Durant les seves meditacions, creurà veure els espectres del passat, entre ells el del seu padrí (avi).
Enyora els temps en que només aspirava a una vida tranquil.la, envoltat de llibres: "He llegit un llibre de Jean Serra, escriptor eivissenc nascut a l'Alger, perquè els seus pares hi anaren tot fugint de la postguerra miserable. Ell també fou un trasplantat, un foraster, un inmigrant al nord d'Àfrica. M'agrada la prosa de Serra, el que diu i com ho diu. Evoca i reivindica l'home lector, aquell que viu envoltat de volums amb els quals s'assacia i s'abeura de vida, M'agrada aquesta actitud perque durant molts anys la vaig fer meva." (pàg. 29).
Perque Pau és fill de foraster i mallorquina. Foraster: una paraula emprada a Mallorca per designar els emigrants de parla castellana. Manel Santana ens descriu una societat tradicional piramidal, lla que va existir fins al canvi, on cada membre hi te el seu lloc, i aquell que no segueix les normes -almenys públicament- és marginat, com Eulària sa Muda o els quinquis descrits per l'autor.
Els quinquis: Miguelito, el Cianuro, el Barullo, el Quico...pertanyents als grup dels forasters, viuen en les pitjors cases, veuen poc els seus pares, que treballen sense descans, ningú vol relacionar-se amb ells, i acaben agrupant-se entre ells i creant la seva pròpia forma de vida, que sovint acabarà en la delinquència. Alguns es podran salvar.
Pau prefereix aferrar-se a la seva família materna per no ser inclòs en aquest grup meysntingut dels forasters, el que crea el desagrat del seu pare, home honrat i treballador. El relatiu benestar econòmic de la família li permeten estudiar i abandonar l'ambient de la seva infantesa.
La novel.la és també un repàs de la societat mallorquina tradicional, que creava també els seus propis outsiders, i això és el "pretext" perque Santana ens expliqui una colla de històries que ens podrien semblar inversemblants, si no sabessim que contenen gran part de realitat, i s'entenen el el seu context. Perque el món rural podia ésser molt cruel...
Descobrirem també la hipocresia de molta gent aparentment honrada, que amaga obscurs secrets, i coneixerem també com era la lluita entre els "poders fàctics", com l'estranya història de la lluita entre un rector de poble i un burgès benestant a causa d'un retaule que la família havia donat al segle XVIII (!) i que mossèn Andreu, home auster, vol canviar de lloc, lluita que acaba provocant la intervenció de la Guàrdia Civil!
En fi, La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders, és un llibre bo de llegir, i que ensenyarà al lector molt de la societat i de la condició humana, i també informarà sobre la Mallorca de la segona meitat del segle XX per mitjà de la visió dels seus personatges. Un passat que, malgrat no hagués estat tan bo com haguessim volgut, està envolta d'un núvol de nostàlgia per una joventut i unes circumstàncies que ja no tornaran, una melenconia en la que ens sentirem identificats... però no ens demanem si algun personatge que es pot identificar amb l'autor. Algú va dir que tots els personatges són l'autor.

(1) Ha obtingut els següents premis literaris: Castellitx (Algaida, 2005), Baladre (Eivissa, 2010), Joan Castelló Guasch (Eivissa, 2011), i Alexandre Ballester (Sa Pobla, 2013).

Manel SANTANA MORRO, La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders. Illa Edicions, 2018.

Una visió diferent de Robespierre

Una visió diferent a la que habitualment es té del revolucionari francès, és la que dóna l'extraordinària novela-biografia de Javier García Sánchez Robespierre. Si la imatge que ens ha quedat d'ell -propagada per la literatura, el cinema i la mateixa historiografia- és la d'una assassí que enviava innocents a la guillotina sense pietat, l'autor ens el mostra en canvi,  com a home i com a polític, com algú que en la seva joventut havia estat en contra de la pena de mort, malgrat que després, en un moment França estava greument amenaçada des de l'interior i l'exterior, un càstig exemplar pels enemics de la Revolució, però que el càstig s'havia de limitar, precisament, als culpables (tal vegada, en aquells moments, no podia imaginar fins on arribaria la maldat humana).  Aquesta visió diferent no es limita al protagonista, sino a tots els personatges que l'envolten i a la Revolució mateixa.
Maximilien de Robespierre (1758-1794), polític jacobí anomenat l' Incorruptible, va ser advocat, diputat en els Estats Generals, en la Convenció Nacional i membre del Comité de Salvació Pública.
No deixa Javier García Sánchez de mostrar-nos la responsabilitat que podia tenir Robespierre en la gènesi del Terror -la naturalesa humana té les seves contradiccions- però sembla que després se n'havia apartat, horroritzat pels excessos, la mort de ciutadans innocents i la crueltat de molts personatges dels que avui se'n parla menys i que en realitat eren els que movien els fils d'aquell Terror, presidit per l'ombra de la guilotina; homes com Marat, Fouquier-Tinville, Carrier, Fouché (que després va ocupar càrrecs en el Directori, al servei de Napoleó i fins i tot de Lluís XVIII!), Fréron, Tallien, Barras, Carnot, Collot o Billaud varen cometre veritables crims a París o als departaments. No obstant, les víctimes de la reacció de Termidor no foren aquests darrers, sino Robespierre, Saint-Just (1767-1794) -al que l'autor dedica també un part del seu llibre- i els seus seguidors. Després dels fets del 9 i 10 de Termidor, la burgesia va patrimonialitzar la Revolució en benefici propi, i les execucions varen continuar.

Aquesta biografia novel.lada comença amb l'evocació d'un personatge imaginari, Sebastien, que en la seva vellesa recorda el passat i escriu sobre aquells fets -no ens podem deixar d'imaginar-lo com un alter ego de l'autor-, començant per la seva arribada a París, una París descrit amb dinamisme i credibilitat, l'ambient, la gent...
Cada mes de l'any republicà obre un capítol, en el que es passa llista exhaustiva i es reflexiona sobre els fets i personatges que configuraren el darrer anys de la Convenció de l'anomenada "Muntanya", el que avui anomenarien l'esquerra, representant de les classes populars, els sans-cullottes. Tot això presidit per l'ombra terrible de la guillotina, sobre els efectes de la qual, l'autor ens fa reflexionar de manera descarnada, sense amagar res. La crueldat del Terror no impedeix a l'autor meditar sobre la crueldat de l'Antic Règim.
De la mà de Javier García Sánchez ens submergirem de ple en el París de la Convenció Nacional, i no tan sols en els gran afers polítics, sino en els petits hàbits quotidians dels parisencs, inclòs el mateix Robespierre, un home aflebit per l'enfermetat i abatut pels crims del Comité de Salvació Pública i el Tribunal Revolucionari, i que va intentar salvar diverses persones o en va lamentar la mort -l'autor ens parla, per exemple, d'una noia de setze anys guillotinada per haver estat massa respectuosa amb un aristòcrata, o de Mme. Elizabeth, germana del rei) o en va salvar realment d'altres. No deixa de ser significatiu que Charlotte Corday -que havia matat Marat- intentés designar-lo com al seu defensor davant el Tribunal Revolucionari.
Una biografia per meditar i especialment perque ens adonem de la necessitat d'abandonar els clixés històrics i sotmetre-ho tot a revisió, si cal, no donar mai res per sabut. Una lliçó d'història i de literatura, un llibre escrit amb un llenguatge ric i dens, amb algunes pàgines inolvidables, on podem arribar a fer nostres els sentiments dels protagonistes.
Javier GARCÍA SÁNCHEZ, Robespierre, Galaxia Gutemberg/ Círculo de Lectores, Barcelona 2012. 1191 pags.
Imatge: retrat de Robespierre; autor anònim, vers 1790; Museu Carnavalet (París). Procedent de Wikimedia Commons.

Mossèn Antoni Mª Alcover i la llengua catalana

El mallorquí Antoni Mª Alcover (Manacor 1862-Palma 1832), del que enguany es compleixen 150 anys del seu naixament, sacerdot, escriptor, folklorista, lingüista, fou una de les figures cabdals en la recuperació de la llengua catalana i la cultura de Mallorca, després de que aquella estigués molt de temps proscrita de l'ensenyament. Fou un dels autors del monumental diccionari català-valencià-balear i de l'aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi d'es Racó, entre d'altres obres. Polemitzà amb Pompeu Fabra a causa de l'excessiu predomini del català central en la seva gramàtica. Francesc de Borja Moll fou el seu colaborador i va editar la seva obra.

"Això que era un amo que li establiren sa possessió que tenia arrendada, i en comprà un bon talabant sense tenir es doblers que s'eren menester per pagar-lo, i llavò n'hi mancaren per fer-hi millores, que li havien de servir per acabar de pagar allò que tenia comprat.
Apurat de tot, un dia promet s'ànima an el dimoni si li duia diners per acabar de pagar sa terra i fer-hi ses millores que s'eren mester." Sa madona que enganà el dimoni (fragment) de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi d'es Racó, recollides per Mn. Alcover.

Imatge: Monument a Mossèn Antoni Mª Alcover a la seva població natal de Manacor.