Els oblidats espanyols del Gulag soviètic

"El transport constava de 200 homes.Setze dies estigueren amuntegats a les presons rodants, sense que les portes ni tan sols s'obrissin per introduir-hi aliments, ni per buidar-les d'excrements , ni per extreure'n els morts. Quan el transport arribà a la seva destinació, dels dos-cents homes només en quedaven vius dos."Relat del capità italià De Silvestre al capità divisionari Teodoro Palacios Cueto, recollit per Rafel Cifre (Balears al Gulag, pàg.58.) 

"Una noche de julio de 1947, los emigrantes españoles fueron convocados a un reunión para debatir la "traición" de aquellos que querían irse. Cuando Carrillo cargó contra "los traidores que dejan el país socialista para ir a vivir entre los capitalistas", fue recibido con una ovación (...)". Paul Preston El zorro rojo, pags. 139 i 140. (1)

Després del seu llibre División, dedicat als Balears de la División Azul y la seva hereva, la Legión Azul, l'historiador Rafel Cifre Romero (Sineu, 1980) treu ara a la llum un altre estudi: Balears en el Gulag. Republicans i divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956). Com en el cas de División, es tracta d'un estudi rigorós, fruit de quatre anys de treballs i consultes de declaracions de familiars, arxius, documents, articles, llibres i fins i tot registres de baptisme. 

Malgrat la insistència actual en la memòria històrica, el cert és que els espanyols que van patir el Gulag soviètic (2) en la II Guerra Mundial i l'estalinisme, dispersos per camps d'Àsia Central i Sibèria, han estat oblidats, com si d'un tema tabú es tractés. Rafel Cifre, centrat en el cas dels balears, rescata el tema. 

Quin són els grups que patiren aquesta malhaurada sort? pensarem primer en els supervivents de la División, la majoria capturats a la també oblidada i durísima batalla de Krasny Bor, en els voltants del terrible setge de Lenigrad. Però, per sorpresa de molts, republicans espanyols, mariners en vaixells de transport o aviadors que havien anat a fer les pràctiques a l'URSS. I també alguns dels coneguts com a nins de la guerra, alguns dels quals acabaren en la delincuència comú per manca de recursos.  I encara un grup molt especial: els anomenats "berlinesos", espanyols condemnats a treballs forçats a l'Alemanya nazi, i que ocuparen l'ambaixada espanyola, abandonada, en entrar l'Exèrcit Roig a Berlín. A l'URSS de Stalin, qualsevol supervivent dels nazis era un sospitós de traïció...

Els lectors es preguntaran perque tots aquests malhaurats no pogueren abandonar la Unió Soviètica -molts, ja mai tornarien-, especialment els republicans, -tret d'uns pocs als que se'ls concedí el permís- que en teoría no es podien considerar enemics. Qui sàpiga alguna cosa de l'època estalinista, intueix la resposta: era important que no desvetllés la seva realitat, i en això va col.laborar per activa o passiva, el Partit Comunista d'Espanya, si, el de Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Fernando Claudín. Perquè havien d'abandonar la pàtria del socialisme per tornar al capitalisme? Això afectà no només els que volien retornar a la pàtria, sino altres que volien emigrar a altres països.

Esment apart mereixen els delators, els anomenats "antifeixistes", confidents de la NKVD (Norodni kommissariat vnútrennikh del), la policia política dirigida pel sinistre Laurenti Beria. (Els balears al Gulag, pàg. 49).

El treball de Rafel Romero se centra en els Balears, el que ja és una extensa feina. Els que pogueren tornar, foren sotmesos a interrogatoris en l'Espanya de Franco, el que no deixa de ser lògic, venint d'on venien. Citem alguns noms: el mariner Pedro Llompart Bennassar, nascut el 1899 a Barcelona de pares pollencins, retingut a Odessa el juny de 1941, de d'on inicià el seu periple per presons i camps de concentració; el divisionari Andreu Alcover Sansaloni, nascut a Manacor el 1915, capturat pels soviètics a Krasny Bar; Adrián Amorós Herrero, també divisionari, nascut el 1914 a Elda (Alacant), mallorquí per matrimoni amb Magdalena Pou; el "berlinès" -es a dir, dels participants en l'ocupació de l'ambaixada espanyola, Sebastià Santandreu Sancho, que morí a la Unió Soviètica el 1982, i del que els seus familiars no n'havien tingut notícies fins ara, a través de l'autor del llibre.

El càstig i els treballs forçats eren l'objectiu del Gulag, sovint convertit en camps d'extermini, per les penoses condicions. Així trobem episodis esgarrifosos. com el de l'anomenada "Illa dels setanta" (Els balears al Gulag, pàgs. 58, 59 i 60): 

 

"Antropòfags blancs, salvatges europeus, obrien el ventre dels que acabaven de morir i els n'extreien el fetge, que cuinaven i devoraven" (Balears al Gulag, pàg.58).

 

Atacs sexuals per part de dones, a qui un embaràs els permetria rebaixar la condemna o sortir lliures (Balears al Gulag, pàg. 116 i 117). 

La situación internacional va influir de manera decisiva en la sort dels espanyols. Per estrany que avui pugui semblar, hi va haver conversacions entre els governs de Franco i l'URSS (sense comptar altres intervencions d'entitats públiques, privades o religioses), però la possible inclusió d'Espanya en el Bloc Occidental va frustrar aquesta via. Després va venir la Guerra Freda.

"Tot feia presagiar que les negociacions entre Espanya i la Unió Soviètica sobre la repatriació dels espanyols captius a Russia arribaria a bon port. "Però un discurs de Truman, que anuncià que els Estats Units sostindrien els pobles lliures que ressistissin les temptacions de submissió fetes per minories armades o per pressions exteriors, malbaratà aquelles expectatives. Acabava de néixer la Doctrina Truman i, amb ella, la possibilitat d'inserció d'Espanya el el naixent Bloc Occidental" (Balears als Gulag, pàg. 78).

 

Només la mort de Stalin, el 5 de març de 1953, l'execució de Beria el desembre i la posterior desestalinització, va permetre concebir esperances de retorn als supervivents d'aquell infern. Després de moltes negociacions, l'abril de 1954 partí d'Odessa el vaixell Semíramis, propietat d'un armador grec i amb bandera liberiana, i destinació Barcelona, amb un total de 248 repatriats. No tots tornaren amb el Semíramis, hi va haver més vaixells posteriorment. Alguns decidiren restar per sempre a l'URSS,no sabem fins a quin punt obligats o voluntaris, com el ja esmentat Sebastià Santandreu Sancho. (Els balears al Gulag, pàg.139).

Els balears al Gulag creiem que és un llibre imprescindible per als estudiosos i interessats en un tema del que tan poc sabem en realitat. Es complementa amb mapes del sistema de camps, valuoses fotografies i  l'extensa bibligrafia emprada.

(1) Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo.Editorial Debate, Barcelona, 2013.

(2) Tal com explica Rafel Cifre al seu llibre, el Gulag era el sistema concentracionari de la Unió Soviètica, nascut en l''època tsarista i ampliat i empitjorat per la Revolució. No ens estendrem a explicar la seva evolució, així com el dels centres de tortura, les famoses txeques, ja que no és l'objecte d'aquesta ressenya, podeu llegir-la resumida al llibre, pàgs. 25 al 29. És obvi que la repressió no afectava només als presoners -de moltes nacionalitats- d'aquests camps, sino a mil.lions de ciutadans. Sobre Stalin hi ha una extensa bibliografia. Citarem: Simon Sebarg Montefiore, La corte del zar rojo. Traducció de Teófilo de Lozoya, Barcelona, 2004.

 

Rafel CIFRE ROMERO, Balears al Gulag. Republicans i Divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956).

Rafel CIFRE ROMERO, División, 2018. 

La Revolució Russa 100 anys després (5) el cop d'estat o revolució d'octubre

Imatge: obrers armats i la Guàrdia Roja, a Petrograd, el 1917. Procedència: Wikimedia Commons.

La presa del poder pels bolxevics, la nit entre el 25 i el 26 d'octubre de 1917, ha estat qualificat indistintament de revolució o de cop d'estat. Pipes considera que només la de febrer mereix el nom de revolució, en tractar-se un fet espontani, malgrat vingués precedit d'una colla de circumstàncies que l'afavoriren. La revolució de febrer fou rebuda amb entusiame per la majoria de la població i, almenys al principi, el govern provisional gaudí d'un ampli suport.
En canvi, els fets d'octubre, sempre segons Pipes, tenen totes les característiques d'un clàssic cop d'estat: fou acuradament preparat durant mesos i dut a terme per la força per una minoria. Necessità de tres anys de guerra civil i una indiscriminada repressió per controlar tot el territori. (Vegeu Pipes, pàg. 417). 
La nit del 25 al 26 d'0ctubre (6 i 7 de novembre en el calendari gregorià), una força bolxevic composta per obrers armats, soldats i mariners, ocupà els principals centres estratègics de Petrograd: ponts, estacions, banc central, central de correus i telègrafs...A les 21,45, una salva del creuer "Aurora", que s'havia negat a complir l'ordre de fer-se a la mar, anuncia l'assalt final al Palau d'Hivern, seu del govern provisional. 
Al dia següent, set d'octubre, Trotski va anunciar la fi del govern provisional. En el seu lloc es  va crear un Consell (o soviet) de Comissaris del Poble, presidit per Lenin.
Però els bolxevics només controlaven en aquell moment Petrograd i els seus voltants, i encara no completament. Un intent de recuperar la capital per part de Kérenski (que havia fugit) amb un grup de cosacs, va fracassar. Per la seva part, els bolxevics trobaren forta resistència en voler ocupar Moscou, entre el 28 d'octubre i el 2 de novembre.
Lenin anuncià l'inici de converses amb Alemanya i l'expropiació de les grans propietats agràries. La terra seria repartida o conreada en comú pels pagesos, segons decidissin (en realitat, el repartiment de la terra havia començat abans, en l'estiu anterior).
Altres mesures del nou govern foren: la nacionalització de la banca, el control obrer de les fàbriques, la proclamació de la igualtat entre tots els pobles i nacionalitats de Rússia, creació d'una milícia obrera...
El 22 de desembre de 1917, es crea la Txekà, per "lluitar contra la contrarevolució i el sabotage), que ben aviat es convertirà en un instrument de terror, i que al llarg de dècades prendrà diversos noms.La Txekà va heretar molts dels mètodes de tortura de la policia tsarista (vegeu Figes, pàg. 705).
Les previstes eleccions per a una assemblea constituent es van dur finalment a terme i es reuní per primer i darrer cop el 19 de gener de 1918. La majoria de diputats electes, no eren bolxevics, sino del Partit Socialista Revolucionari (que sempre havia estat partidari del repartiment de terres). L'assemblea fou dissolta per la Guàrdia Roja, la milícia bolxevic, i ja no es va tornar a reunir.
El 3 de març de 1918, el nou govern signava amb els imperis centrals el tractat de Brest-Litovsk, pel qual Rússia es retirava de la guerra, a costa de la pèrdua del 26 per cent de la seva població, el 27 per cent de la seva superfície cultivada i el 75 per cent de la producció de ferro i acer. (vegeu Wikipedia, article sobre la Revolució Russa). Ucraïna s'havia proclamat independent.
Després del tractat de Brest-Litovsk, els aliats decreten l'embargament a Rússia, i es produeixen tentatives d'ocupació en diversos llocs, per part de britànics, nord-americans, finlandesos, turcs, japonesos...al mateix temps que s'inicien una colla d'alçament contra la revolució a l'interior del país (els anomenats "blancs, en contraposició als "rojos" revolucionaris. De 1918 a 1921, Rússia patirà una devastadora guerra civil.

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016. 
Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"

La Revolució Russa, 100 anys després (4): Entre març i octubre de 1917

Imatge: Procedència: Dispersió d'una multitud a la Perspectiva Nevski de Petrograd, el juliol de 1917. Wikimedia Commons

La caiguda del tsarisme despertà una onada d'entusiasme revolucionari. El govern provisional, nomenat per la Duma, i presidit en un inici per Mijail Rodzianko, seguit per Georgui Luov, aquest darrer del Partit Democràtic Constitucional era l'encarregat de preparar i dur a terme unes eleccions per sufragi universal; l'assemblea legislativa que en sortís, decidiria sobre la qüestió de la propietat de la terra. La pena de mort va ser abolida. Va desaparèixer l'antisemitisme d'estat.
El buit de poder creat per la la caiguda de l'administració tsarista va ser ocupat pels soviet locals, a imitació del revifat soviet de Petrograt, en el qual, la majoria de membres eren soldats mobilitzats per la guerra, de diverses tendències polítiques, i en el que els bolxevics eren una minoria.
A l'hora de la veritat, el soviet de Petrograd funcinava a través d'un comitè executiu, l'Ispolkom, els membres del qual eren designats perl partits. 
L'estat de guerra impedia de moment dur a terme les eleccions a l'assemblea legislativa que havia de decidir el futur de Rússia. Així doncs, es va instal.lar una dualitat de poders, en la que l'autoritat del govern provisional era qüestionada per la del soviet de Petrograd. 
L'Ispolkom va aprovar un programa de vuit punts que el govern provisional havia d'acceptar: amnistia, llibertat d'expressió, associació i reunió; dret de vaga; abolició de les restriccions o privilegis per diferències socials, nacionals o religioses; preparatius per a una l'Assemblea Constituent elegida per sufragi universal; dissolució de la policia tsarista, que havia de ser substituïda per una milícia local; eleccions per als governs locals; garanties que les unitats militars implicades en la revolució conservarien les seves armes; manteniment de la disciplina a l'exèrcit, sempre que els soldats fora de servei gaudissin els mateixos drers que els civils.
No obstant, una ordre emesa per l' Ispolkom del soviet de Petrograd, deixava sense autoritat els oficials de l'exèrcit, L'ordre anava dirigida al "Districte militar de Petrograd", però es va entendre ampliada a la resta de l'exèrcit. S'establia que els membres de les forces armades estaven subordinades al soviet, el qual podia revocar fins i tot les ordres del govern provisional, l'armament quedava sota l'autoritat dels comitès i  no en mans dels oficials i s'abolien els tractaments honorífics per dirigir-se als oficials (vegeu Pipes, pàg. 332).
Mentre, la guerra seguia. El govern alemany, veient molt dificultós guanyar una guerra oberta en diversos fronts, arribà a la conclusió que el millor que podia passar era que una de les nacions de la Triple Entesa signés la pau i per tant l'abandonament de la guerra. El cas francès i britànic van fracassar en l'intent. Per Rússia es varen fixar el Lenin, líder del partit bolxevic, exiliat en aquell moment a Zuric (no obstant, podria tornar al seu país, amb l'amnistia decretada).
Els alemays van facilitar a Lenin i als seus acompanyants el viatge a través d'Alemanya i Suècia i d'allà va arribar el 3 d'abril a l'estació de Finlàndia de Petrograd, on va ser aclamat per una multitud de seguidors. El suport del govern alemany als bolxevics, no acabà amb el trasllat del seu líder a la seva pàtria, sino que continuà subvencionant les activitats del partit (vegeu Pipes, pàgs. 444 a 446).
La idea de Lenin era la d'una revolució mundial, de la qual Rússia només en seria un punt de partida. Inmediatament de la seva arribada començà una tasca de propaganda contra el govern provisional. En les seves "Tesis d'abril", publicades al diari Pravda, òrgan del Partit Bolxevic, demanava la no col.laboració amb el govern, la inmediata sortida de la guerra, la dissolució de l'exèrcit, la policia i la burocràcia estatals i l'entrega del poder als soviets.
El mateix abril es varen produir una colla de manifestacions contra la continuïtat de Rússia en la  guerra, manifestacions que foren aprofitades per Lenin per incitar a la rebel.lió a les fàbriques, i fins i tot als mariners de Krondstadt. Milícies bolxevics desfilaren portant armes.
La guerra seguia essent desfavorable als russos, i el descontentament popular i a l'exèrcit, va augmentar. El fracàs d'una ofensiva, l'anomenada "ofensiva Kerenski", es va fer avident a començaments de juliol, fet que contribuí a augmentar les desercions i les negatives a tornar al front. La pena de mort va ser restaurada.
En el mes de juliol es van produir una colla d'amotinaments de les tropes i de manifestacions al carrer, darrera dels quals, el hi havia la mà dels bolxevics. Lenin es va exiliar a Finlàndia.
Després d'aquests fets, el govern inicià una repressió contra els bolxevics.
Davant les dificultats dificultats per governar, el cap del govern provisional, Luov, va dimitir, essent substituït per Alexànder Kérenski, que havia estat abans ministre de Justícia i de Guerra i Marina. Kérenski havia gaudit, fins aquell moment, d'una notable popularitat, que venia de la seva actuació com diputat de la Duma, en la qual manifestà una apassionada oposició al tsar. No obstant, com a president del govern, va tractar Nicolau II i la seva família amb correcció, però aquell mateix més es va decidir el seu trasllat a la població de Tobolsk, que no tenia ferrocarril, a Sibèria.
El general Lavr Kornílov, comandant en cap de l'exèrcit, intentà restaurar la disciplina, donant ordres de disparar contra els desertors. Kornílov no era tsarista, però si partidari del restabliment de l'ordre, actitud en la que era recolzat no tan sols pels nostàlgics dels tsarisme, sino per tots aquells que desitjaven s'acabés el desgovern.
A finals d'agost, Kornílov envià tres regiments de cavalleria a Petrograd, per acabar amb el poder del soviet i de les organitzacions obreres. Per sufocar el cop, Kérenski va solicitar l'ajuda dels partits, i dels mateixos bolxevics, que foren rearmats. Les movililitzacions aconseguiren suforcar l'aixecament de Kornilov.
Kérenski va perdre però, el suport dels sectors moderats de la societat, mentre els més a l'esquerra, davant el temor a una suposada contrarevolució, es radicalitzaven. Es produiren ocupacions de terres. Els bolxevics acabaren essent majoria al soviet de Petrograd, i continuaren estenent la seva influència. 
A principis d'octubre, vist el descrèdit del govern, Lenin i els bolxevics van decidir que era el moment de prendre el poder. 


Bibliografia i webgrafia
 

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"