Una visió crítica de la Segona República

  

"Ella (Clara Campoamor) no discute si las elecciones de febrero de 1936 se llevaron a cabo correctamente, pero argumenta que el gobierno había perdido toda legitimidad porque no luchó contra la violencia política" (Inger Ekvist, pàgs. 163 i 164).

"Gil Robles pronunció un discurso en el que describió los actos de violencia política llevados a cabo entre el 15 de febrero y el 15 de junio (...) pudo reportar 269 muertos, 1.278 heridos, 160 iglesias quemadas y 252 iglesias y edificios religiosos dañados" (Inger Ekvist, pàg. 157)

"La izquierda no veía a la derecha y al centro como adversarios en las elecciones, sino enemigos de clase a los que se debía aniquilar. Se debían considerar fascistas y la victoria de la izquierda se debía perpetuar para siempre" Inger Ekvist, pàg. 140.

Si fins els anys 90, la Segona República Espanyola ha estat considerat un estat democràtic sense fisures, darreres i documentades investigacions ho han posat  en qüestió. No ens estendrem massa en això, per l'espai limitat d'un bloc, esmentarem només tres aspectes: recordem la crema de convents i edificis religiosos al principi i final de la República, les revolucions, violentes de 1934 (Astúries i Catalunya), en contra del govern de centredreta i la avui demostrada alteració de les eleccions de febrer de 1936.

Aquesta visió crítica s'inicia amb els estudis de l'hispanista nord-americà Stanley Payne, autor de diversos llibres sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme. El 2017, dos autors, Álvarez Tardío i Villa García, documenten i publiquen en un llibre l'alteració de les eleccions de 1936, sigui per la força als municipis o pel mateix parlament, anul.lant per exemple, les eleccions de Cuenca i Granada.

Fou el temor a una revolució el que va llevar a la República l'ajut de França (malgrat tenir un govern d'esquerres) i Gran Bretanya.

El lector, si té interès el el tema, que pot documentar-se en el que hi ha publicat. 

Stanley G. PAYNE,  El camino al 18 de julio. La erosión de la democracia en España (diciembre de 1935-julio de 1936). Espasa, Barcelona, 2016, 423 pàgs.

Manuel ÁLVAREZ TARDÍO y Roberto VILLA GARCIA, 1936. Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular. Espasa, Barcelona, 2017, 623 pàgs.

Inger EKVIST, El naufragio de la Segunda República. Una democracia sin demócratas. La Esfera de los Libros. Madrid, 2014, 214 pàgs.

Enllaç amb les dues entrevistes que el periodista Xavier Rius va fer a la hispanista sueca Inger Ekvist:

Primera entrevista.

Segona entrevista.

La gran fam de Xina (1958-1962)

 

Piràmide de població de Xina l'any 1982. Podem veure els efectes de la gran fam en la disminució de naixements 20 anys abans, el 1962, superior al provocat per les guerres anteriors, i per la política d'"un sol fill", d'aquell moment. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Llicència: Creative Commons Atribución-CompartirIgual 4.0 Internacional.

En el millor dels casos, l'estimació de les morts provocades per la gran fam de Xina, està en els 45 mil.lions de morts prematures. (Dikötter, la gran fam...pàg.525). Això és el que diu Frank Dikötter en el seu llibre La gran fam de la Xina de Mao. Història de la catàstrofe més devastadora de Xina (1958-1962). La investigació s'ha fet després de l'obertura recent dels arxius municipals i provincials. No obstant, mai es coneixerà la xifra exacta. La manera d'elaborar el recompte, l'explica Dikötter en el capítol "El recompte final" (Dikötter, pàgs. 523 a 538).

La catàstrofe no va ser natural, sino provocada per l'home, en concret per Mao Zedong (1893-1976) i els membres del Partit Comunista Xinès d'aquell temps, implantant un comunisme a la força en periode anomenat "El Grant Salt Endavant", que a més pretenia obtenir recursos per superar el model econòmic occidental. 

Començà amb la implantació obligatòria de les comunes del poble, unitats de població rurals, on els habitants varen ser obligats a despendre's de totes les seves possessions (terra, joies, estalvis, vaixelles, roba, eines de treball, animals...) i a lliurar la seva producció a la comuna, obligats a menjar en cantines comunals, que van quedar els mans dels capricis dels "repartidors". Fins i tot s'arribà a destruïr cases per fer-ne adobs.

Una de les obsessions de Mao fou l'obtenció d'acer per a la industrialització. Es va començar a fabricar acer en petits forns domèstics. Xina es va endeutar per a comprar tecnologia, principalment a la URSS i a països del bloc soviètic.

Es van implantar formes d'agricultura en contra de les formes tradicionals, que van acabar en un desastre, com l'anomenada "sembra d'alta densitat". S'aixecaren embassaments sense cap criteri científic, que en poc temps van quedar inutilitzats. Es va obligar als pagesos a matar els ocells, ja que segons el criteris governamentals, es menjaven les collites, provocant una terrible plaga d'insectes. La gran fam va ocasionar episodis de canibalisme. Nins, dones i ancians foren les víctimes principals dels maltractaments.

S'exigien xifres de producció agrària o industrial, com l'acer fabricat de manera domèstica, de manera que es va exigir als treballadors un esforç sobrehumà, sovint de poca qualitat, i es donaven falses xifres de producció. 

La xifra estimada de víctimes, doncs, sembla que supera la de guerres anteriors: dos guerres civils (1927-1934 i 1946-1949), la "Llarga Marxa" (1934), guerra conta el Japó (1935-1945), II Guerra Mundial (1939-1945).

Cap al final del "Gran Salt Endavant", no es podien amagar les conseqüències del desastre, però llavors, un altre estava a punt d'iniciar-se, per obra de Mao i el ministre Lin Biao (1907-1971): la "Revolució Cultural" (1966-1976), per la qual es volia implantar per la força la cultura i la nova societat socialista, destruïnt l'anterior, el qual significà la persecució d'intel.lectuals, professors, dissidents, purgues i destrucció d'obres d'art. La denuncia de dissidents, acusats de "burgesos", "dretans" o "revisionistes" era fomentada, i acabaven linxats, empresonats, apallissats o en els anomenats "camps de reeducació" Col.laborà en la "nova cultura", amb òperes i cinema, l'esposa de Mao, Jiang Qing (1914-1991), que posteriorment acabà detinguda i jutjada, en la Xina post Mao.

BIBLIOGRAFIA

Frank DIKKÓTTER, La gran hambruna de la China de Mao. Historia de la catástrofe más devastadora de China (1958-1962). Acantilado "Quaderns Crema", Barcelona, 2017. Traducció de Joan Josep Mussarra.

 

JUNG Chang i Jon HALLIDAY, Mao. La historia desconocida. Taurus, Madrid, 2006. Traducción de Amado Diéguez i Victoria E. Gordo del Rey.

 

Menjador d'una comuna el 1958, amb l'eslogan "Menja gratis, treballa dur". Procedència de la imatge: Wikimedia Commons.

El fascio de las Ramblas, un llibre d'Enric Casals i Enric Ucelay-Da Cal

 

Xavier Casals Messeguer y Enric Ucelay-Da Cal, son autors d'un llibre titolat El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, amb el qual contradiuen la tesi habitual que el feixisme espanyol va néixer als anys 30, amb les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), de Ramiro Ledesma y Onésimo Redondo i la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera. El cert, afirmen els autors, es que ja hi havien elements que podem anomenar feixistes en els difícils anys que van de 1917 a 1923, que finalitzà amb el cop d'estat de Primo de Rivera, gestat a Barcelona amb el suport de la burgesia catalana, desitjosa de posar fi a l'elevada conflictivitat social i al fenòmen del pistolerisme a Barcelona. 

El cop de Primo no va ser el primer, expliquen els autors: de fet dos militars anteriors a Primo de Rivera habien exercit un poder pràcticament autònom i fora de les directrius del govern: el capità general Joaquín Milans del Bosch i el governador civil i militar Severiano Martínez Anido. El que Casals i Ucelay-Da Cal anomenen la "capitania cubana", perque a l'illa havia nascut una forma de govern pràcticament independent de les ordres de Madrid, a càrrec de militars com Valeriano Weyler, defensors dels interessos de les èlits colonials oposades a qualsevol reforma.

La I Guerra Mundial i la seva fi, suposaren un elevat increment de preus i un posterior tancament de fàbriques, que van portar com a conseqüència una colla de vagues, con la coneguda de l'empresa d'electricitat La Canadiense (1919), que va paralitzar Catalunya i ocasionà la militarització dels serveis; les nombroses vagues foren constestades amb el lock out i la intransigència patronal. El sindicat dominant, la Confederació Nacional del Treball (CNT) acabà tenint pistolers al seu servei, fet que va donar origen al seu oposat, els anomenats Sindicats Lliures

(1), o organitzacions parapolicials com la Banda Negra. 

A aquest panorama de violència, s'hi ha d'afegir la corrupció política i la ineficàcia del govern i les Corts. El desastre d'Annual de 1921, fruit d'una imprudència del general Silvestre, però de la que es va dir estava al darrera el mateix Alfons XIII, donà la mesura d'aquesta ineficàcia, amb el tancament, amb el cop d'estat, de la investigació de responsabilitats iniciada.  

Es difícil comprendre, més de cent després i a rel de l'evolució història, l'esperança en uns i el temor en altres, que va significar la revolució soviètica de 1917, però en aquell moment no semblava impossible es pogués repetir en altres països europeus. 

Sogiren veus que demanaven un "cirugià de ferro", inspirant-se en la idea de Joaquín Costa, que difícilment es podia referir al que va venir. Això és el que demanaven grups com La Traza, i alguns diaris creats per aquesta fi. Mussolini podia ésser un bon mirall, però no hi ha dubte que el teòric protofeixisme espanyol sorgit a Barcelona tenia idees pròpies i anteriors a la pujada al poder del dictador italià.

Per què els autors del llibre parlen d'un Fascio de las Ramblas? Perque les organitzacions polítiques, sindicals i violentes d'aquell moment, tenien el seu lloc de reunió en o al voltant d'aquesta via barcelonina, i ho demostren afegint un plànol. També les seus militars.

¿Quantes víctimes va ocasionar el pistolerisme i quí eren? Expliquen els autors les dificultats que hi ha per donar una xifra concreta, sobre la que hi ha diferents estimacions, però sens dubte es poden comptar per centenars: patrons, encarregats, agents de l'autoritat, obrers antisindicalistes, afiliats als Lliures...(2) víctima famosa fou el cenetista Salvador Seguí, el "Noi del Sucre", paradoxalment partidari d'una entesa pacífica, assassinat el 1923. El 1921 fou assassinat també a Madrid el president del govern, Eduardo Dato, i el 1923 el bisbe de Saragossa Juan Soldevilla, a trets d'anarquistes.

La conseqüència de tots aquests esdeveniments la coneixem: el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, que va comptar amb el suport de la burgesia catalana, que després es va sentir traïda per Primo (3), però també amb el suport de la Unió General de Treballadors (UGT), contrària als excessos de la CNT, i evidentment el del Rey.

(1) El fundador del Sindicat Lliure, Ramon Sales, va ser assassinat d'una manera esgarrifosa a Barcelona al principi de la Guerra Civil, esquarterat entre quatre camions, davant les oficines del diari Solidaridat Obrera. 

 

(2) Xifres de víctimes estimades al llibre: El fascio de las Ramblas, pàg. 218. El autors compten per anys, i expliquen que és difícil donar una xifra exacta. El nombre de víctimes, entre morts i ferits podria estar en 981, amb 267 víctimes mortals. 

 

(3) Entre d'altres mesures, el dictador va suprimir la Mancomunitat de Catalunya.

Xavier CASALS i Enric UCELAY-DA CAL, El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español. Pasado y Presente. Barcelona, 2023. 567 pàgs. Conté plànols, annexes i una abundant bibliografia.

 

 

Els oblidats espanyols del Gulag soviètic

"El transport constava de 200 homes.Setze dies estigueren amuntegats a les presons rodants, sense que les portes ni tan sols s'obrissin per introduir-hi aliments, ni per buidar-les d'excrements , ni per extreure'n els morts. Quan el transport arribà a la seva destinació, dels dos-cents homes només en quedaven vius dos."Relat del capità italià De Silvestre al capità divisionari Teodoro Palacios Cueto, recollit per Rafel Cifre (Balears al Gulag, pàg.58.) 

"Una noche de julio de 1947, los emigrantes españoles fueron convocados a un reunión para debatir la "traición" de aquellos que querían irse. Cuando Carrillo cargó contra "los traidores que dejan el país socialista para ir a vivir entre los capitalistas", fue recibido con una ovación (...)". Paul Preston El zorro rojo, pags. 139 i 140. (1)

Després del seu llibre División, dedicat als Balears de la División Azul y la seva hereva, la Legión Azul, l'historiador Rafel Cifre Romero (Sineu, 1980) treu ara a la llum un altre estudi: Balears en el Gulag. Republicans i divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956). Com en el cas de División, es tracta d'un estudi rigorós, fruit de quatre anys de treballs i consultes de declaracions de familiars, arxius, documents, articles, llibres i fins i tot registres de baptisme. 

Malgrat la insistència actual en la memòria històrica, el cert és que els espanyols que van patir el Gulag soviètic (2) en la II Guerra Mundial i l'estalinisme, dispersos per camps d'Àsia Central i Sibèria, han estat oblidats, com si d'un tema tabú es tractés. Rafel Cifre, centrat en el cas dels balears, rescata el tema. 

Quin són els grups que patiren aquesta malhaurada sort? pensarem primer en els supervivents de la División, la majoria capturats a la també oblidada i durísima batalla de Krasny Bor, en els voltants del terrible setge de Lenigrad. Però, per sorpresa de molts, republicans espanyols, mariners en vaixells de transport o aviadors que havien anat a fer les pràctiques a l'URSS. I també alguns dels coneguts com a nins de la guerra, alguns dels quals acabaren en la delincuència comú per manca de recursos.  I encara un grup molt especial: els anomenats "berlinesos", espanyols condemnats a treballs forçats a l'Alemanya nazi, i que ocuparen l'ambaixada espanyola, abandonada, en entrar l'Exèrcit Roig a Berlín. A l'URSS de Stalin, qualsevol supervivent dels nazis era un sospitós de traïció...

Els lectors es preguntaran perque tots aquests malhaurats no pogueren abandonar la Unió Soviètica -molts, ja mai tornarien-, especialment els republicans, -tret d'uns pocs als que se'ls concedí el permís- que en teoría no es podien considerar enemics. Qui sàpiga alguna cosa de l'època estalinista, intueix la resposta: era important que no desvetllés la seva realitat, i en això va col.laborar per activa o passiva, el Partit Comunista d'Espanya, si, el de Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Fernando Claudín. Perquè havien d'abandonar la pàtria del socialisme per tornar al capitalisme? Això afectà no només els que volien retornar a la pàtria, sino altres que volien emigrar a altres països.

Esment apart mereixen els delators, els anomenats "antifeixistes", confidents de la NKVD (Norodni kommissariat vnútrennikh del), la policia política dirigida pel sinistre Laurenti Beria. (Els balears al Gulag, pàg. 49).

El treball de Rafel Romero se centra en els Balears, el que ja és una extensa feina. Els que pogueren tornar, foren sotmesos a interrogatoris en l'Espanya de Franco, el que no deixa de ser lògic, venint d'on venien. Citem alguns noms: el mariner Pedro Llompart Bennassar, nascut el 1899 a Barcelona de pares pollencins, retingut a Odessa el juny de 1941, de d'on inicià el seu periple per presons i camps de concentració; el divisionari Andreu Alcover Sansaloni, nascut a Manacor el 1915, capturat pels soviètics a Krasny Bar; Adrián Amorós Herrero, també divisionari, nascut el 1914 a Elda (Alacant), mallorquí per matrimoni amb Magdalena Pou; el "berlinès" -es a dir, dels participants en l'ocupació de l'ambaixada espanyola, Sebastià Santandreu Sancho, que morí a la Unió Soviètica el 1982, i del que els seus familiars no n'havien tingut notícies fins ara, a través de l'autor del llibre.

El càstig i els treballs forçats eren l'objectiu del Gulag, sovint convertit en camps d'extermini, per les penoses condicions. Així trobem episodis esgarrifosos. com el de l'anomenada "Illa dels setanta" (Els balears al Gulag, pàgs. 58, 59 i 60): 

 

"Antropòfags blancs, salvatges europeus, obrien el ventre dels que acabaven de morir i els n'extreien el fetge, que cuinaven i devoraven" (Balears al Gulag, pàg.58).

 

Atacs sexuals per part de dones, a qui un embaràs els permetria rebaixar la condemna o sortir lliures (Balears al Gulag, pàg. 116 i 117). 

La situación internacional va influir de manera decisiva en la sort dels espanyols. Per estrany que avui pugui semblar, hi va haver conversacions entre els governs de Franco i l'URSS (sense comptar altres intervencions d'entitats públiques, privades o religioses), però la possible inclusió d'Espanya en el Bloc Occidental va frustrar aquesta via. Després va venir la Guerra Freda.

"Tot feia presagiar que les negociacions entre Espanya i la Unió Soviètica sobre la repatriació dels espanyols captius a Russia arribaria a bon port. "Però un discurs de Truman, que anuncià que els Estats Units sostindrien els pobles lliures que ressistissin les temptacions de submissió fetes per minories armades o per pressions exteriors, malbaratà aquelles expectatives. Acabava de néixer la Doctrina Truman i, amb ella, la possibilitat d'inserció d'Espanya el el naixent Bloc Occidental" (Balears als Gulag, pàg. 78).

 

Només la mort de Stalin, el 5 de març de 1953, l'execució de Beria el desembre i la posterior desestalinització, va permetre concebir esperances de retorn als supervivents d'aquell infern. Després de moltes negociacions, l'abril de 1954 partí d'Odessa el vaixell Semíramis, propietat d'un armador grec i amb bandera liberiana, i destinació Barcelona, amb un total de 248 repatriats. No tots tornaren amb el Semíramis, hi va haver més vaixells posteriorment. Alguns decidiren restar per sempre a l'URSS,no sabem fins a quin punt obligats o voluntaris, com el ja esmentat Sebastià Santandreu Sancho. (Els balears al Gulag, pàg.139).

Els balears al Gulag creiem que és un llibre imprescindible per als estudiosos i interessats en un tema del que tan poc sabem en realitat. Es complementa amb mapes del sistema de camps, valuoses fotografies i  l'extensa bibligrafia emprada.

(1) Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo.Editorial Debate, Barcelona, 2013.

(2) Tal com explica Rafel Cifre al seu llibre, el Gulag era el sistema concentracionari de la Unió Soviètica, nascut en l''època tsarista i ampliat i empitjorat per la Revolució. No ens estendrem a explicar la seva evolució, així com el dels centres de tortura, les famoses txeques, ja que no és l'objecte d'aquesta ressenya, podeu llegir-la resumida al llibre, pàgs. 25 al 29. És obvi que la repressió no afectava només als presoners -de moltes nacionalitats- d'aquests camps, sino a mil.lions de ciutadans. Sobre Stalin hi ha una extensa bibliografia. Citarem: Simon Sebarg Montefiore, La corte del zar rojo. Traducció de Teófilo de Lozoya, Barcelona, 2004.

 

Rafel CIFRE ROMERO, Balears al Gulag. Republicans i Divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956).

Rafel CIFRE ROMERO, División, 2018. 

Memòries del 36: Un llibre de Manel Santana

 

  "Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, en l'hora en què tornaven del camp; partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador nou: Adiós! Recuerdos! 

 Georges Bernanos Els grans cementiris sota la lluna.

 

Un llibre com el que ha escrit Manel Santana Morro (Consell, Mallorca, 1972): Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell, era necessari. És dificil intentar ressenyar-lo, es tracta d'un treball complex, amb moltes dades, algunes inèdites. La repressió a Manacor durant la Guerra Civil i la postgerra, va ser esgarrifosa: entre 135 i 140 persones de Manacor van morir per mor de la repressió  (pàg. 145), entre ells el batlle republicà Antoni Amer, víctimes  a les que s'han d'afegir un nombre indeterminat dels que duien d'altres indrets, inclosos els milicians i les enfermeres d'Albert Bayo o la mestre i activista Aurora Picornell. Testimonis recordaven l'olor a carn cremada (pàg. 23) procedent de l'antic cementiri, i d'aquí el trasllat a Son Coletes, més allunyat del nucli. 

Manel Santana és doctor en història, professor, autor de diversos llibres, la majoria sobre Guerra Civil, la postguerra i el mutualisme obrer; ha publicat també novel.les. Fou director general de Participació i Memòria Històrica de Balears.

La repressió a Manacor, i a Mallorca, fou especialment cruel, així ho demostren les xifres, els noms dels represaliats i desapareguts, i les troballes a fosses en diversos indrets i especialment a Manacor, al nou cementiri de Son Coletes, però la fi de la guerra no aturà la repressió, com tampoc la precària situació dels vençuts, i de la població en general. (1)

Com totes les dictadures, es produí una ocupació de l'espai públic. Manel Santana ha fet una acurada llista del aparatosos monuments dedicats a la victòria, els carrers i places  als que se'ls canvià el nom, sovint pels de militars destacats del exèrcit de Franco o morts en combat (fins i tot el famós de San Feixina, a Palma, en memòria dels difunts del creuer Baleares, o els carrers dedicats al propi Franco i a l' ausente José Antonio Primo de Rivera, l'establiment de dies commemoratius, entre elles la del 4 de setembre, en la que fracassà definitivament el desembarcament de Bayo.

Després de la guerra, pels vençuts ve el silenci i l'oblit, per bé que els sagnants i esgarrifosos fets no són oblidats, i a voltes, com molt bé ens recorda l'autor, torna en forma llibres, poemes i cançons, a voltes de forma amagada. No podem fer aquí fer una enumeració de noms, que Santana demostra conèixer bé. Manacor és terra d'escriptors i poetes, (com Miquel Àngel Riera o Guillem d'Efak), i també d'historiadors, el més conegut i amb l'obra més extensa, però no l'únic és Antoni Tugores, que ha dedicat gran part de la seva vida a recuperar aquesta memòria, a través de documents, articles, entrevistes, records...Ens mostra també Santana una extensa llista d'historiadors.

La Transició no va significar un reconeixement a les víctimes, havien de passar encara algunes dècades. No tan sols es tractava de la famosa reconciliació nacional (que formava part de la política del Partit Comunista d'Espanya), o de "no obrir ferides", és que encara hi havia por. Por fins i tot a que la democràcia no reixís, que tornessin els d'abans", fet que durant un periode va ser ben possible.

La llei de desembre de 2007, durant el govern de Rodríguez Zapatero, anomenada "Llei de la Memòria Històrica", va obrir el camí a la reparació de les víctimes de la repressió franquista.  El 2016, el parlament balear va aprovar per unanimitat una llei de fosses. El 2020, comencaren les excavacions de les fosses de Manacor, -el municipi amb més fosses comprovades (pàg. 150)- al cementiri de Son Coletes, duta a terme per arqueòlegs, antropòlegs i altres experts. (2) 

En el moment d'escriure el llibre, s'havien recuperat 25 cossos esqueletitzats, amb senyals de trets i maltractaments, (pàgs. 156 i 157), objectes d'una vida truncada: un encenedor, un gavinet, sivelles de pantaló, alguna sabata de goma, bales ...(pàg. 160).

L'ADN extret dels ossos, ja permès identificar algunes víctimes, entre les que es trobaven una mare i una filla (pàg. 157). S'ha recuperat el cos de la mestra i activista sindical, Aurora Picornell, amb la seva ploma d'escriure. Sembla que s'han pogut recuperar també ls cossos dels milicians i les enfermeres de l'expedició de Bayo.

Un llibre imprescindible pels que vulguin conèixer la història del segle XX mallorquí. Com ha recordat no fa molt, un polític veterà, és van cometre atrocitats en ambdós bàndols, i hauriem de recordar també aquells que moriren en camps d'extermini i al gulag soviètic. Establir els fets en la mesura del que és possible, és la tasca dels historiadors.

                                  

(1) Paul Preston xifra el nombre de víctimes de la repressió franquista a Mallorca en 2.300, i en 323 les víctimes de la repressió republicana, aquesta darrera a l'illa de Menorca. Paul Preston: L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Editorial Base, Barcelona, 2011. Pàg. 852.

(2) També s'han obert fosses a Sant Joan, Porreres, Formentera, Marratxí, Calvià, Lluchmajor,  en canvi no s'han pogut recuperar cossos a Montuïri, Alaró i Santa Maria del Camí (pàg. 155).

 

Manel SANTANA MORRO, Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell. Editorial Illa, Palma, març de 2023.

Altres entrades sobre el mateix autor:

 

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme. 

La plagueta vermella. Un llibre de quinquis i outsiders. 

La història a Balears, novel.lada. 

 

Entrada sobre el desambarcament de Bayo: El desembarcament a Mallorca de la columna del capità Bayo.

100 anys de la Marxa sobre Roma

 

Imatge: Mussolini i el seu estat major passen revista als esquadristes  "camises negres" a l'estadi de Nàpols. Autor: desconegut. Procedència: Wikipedia Commons.

Entre els dies 27 i 29 d'octubre de 1922 va tenir lloc l'anomenada "Marxa sobre Roma", que significà l'arribada de Mussolini al poder i el progressiu camí cap a una dictadura feixista a Itàlia. El camí, però, havia començat molt abans. 

Benito Mussolini (1883-1945), polític i militar que havia estat expulsat del Partit Socialista Italià, i dins el ambient de crisi i descontentament posterior a la I Guerra Mundial, havia fundat els anomenats Fasci di Combattimento, que foren l'origen del Partit Feixista (de fasci, feixos). Mussolini i els seus fasci preconitzaven i practicaven l'ús de la violència contra membres de partits i sindicats d'esquerra, i creien en l'obediència cega al líder. Mussolini pensava també que Itàlia havia de recuperar el seu paper predominant al Mediterrani, per la qual cosa utilitzà simbologia de l'antiga Roma, com els propis feixos.

Sorprèn pensar que, amb aquesta ideologia violenta, el Partit Feixista anés creixent en popularitat i militància. Com s'havia arribat a aquesta situació? 

-Després de la I Guerra Mundial, Itàlia no havia obtingut les reivindicacions territorials a les que aspirava a la costa dàlmata, malgrat s'havia passat al bàndol guanyador.

-Les reivindicacions i agitacions socialistes, amb vagues i ocupacions de terres i fàbriques. S'ha de tenir el compte la revolució russa de 1917, que moltes organitzacions d'esquerra veien com un exemple.

-Al contrari, aquesta expansió de les idees revolucionàries era vista amb temor, no tran sols per les èlits econòmiques i polítiques italianes, sino per classes mitjanes temorenques de perdre la seva situació. D'aquesta manera, molts veien el el feixisme com un mal menor o fins i tot com una garantia de mantenir l'ordre establert.

El Partit Feixista estava organitzat en esquadres. A meitat d'octube de 1922, Mussolini ordenà als esquadristes, anomenats "camises negres", una insurrecció generalizada. S'havien de manifestar armats a les principals ciutats italianes, aconseguint que, al nord d'Itàlia, els principals governants socialistes abandonessin els càrrecs, davant la passivitat de la policia i l'exèrcit. 25.000 camises negres, en tren, cotxe o a peu, es dirigiren a Roma. Mussolini havia afirmat a Nàpols: "el nostre programa és senzill. Volem governar Itàlia".

El primer ministre, Luigi Facta, intentà proclamar l'estat de setge, però el rei, Víctor Manuel III, es negà a signar el decret. Avui encara, s'ignoren els motius: evitar un bany de sang? Pensava que no s'arribaria tan lluny? Víctor Manuel lliurà el poder a Mussolini, que el 30 d'octubre de 1922, va formar govern. El 1924, després de l'assassinat del diputat socialista Giacomo Mateotti, Mussolini prohibí tots els partits que no fossin el feixista, i s'inicià la dictadura que acabà en la II Guerra Mundial.

Així doncs, podem dir que l'ascens de Mussolini i el Partit Nacional Feixista, va ser possible gràcies a la rendició dels poders públics.

Bibliografia:

Angelo TASCA, El nacimiento del fascismo. Ariel, 1970.

Patrizia DOGLIANI, El fascismo de los italianos. Una historia social. Servei de publicacions de la Universitat de València, 2017.

 

Sebastian Haffner i la història d'un alemany

 

 

Imatge: Boicot als negocis jueus, el 5 d'abril de 1933. Autor: Georg Pahl. Procedència: Wikimedia Commons.

Sebastian Haffner (1907-1999), fou un historiador i escriptor alemany, autor d'un llibre de memòries. Història d'un alemany. Memòries 1914-1933. (Geschichte eines Deutschen. Die Erinnerungen 1914-1933), un clàssic necessari per entendre com es va poder arribar a alçar Hitler al poder, amb tot l'horror que va venir després. Haffner reflecteix la seves i vivències, reflexions i estudia les reaccions dels seus compatriotes.

Diu l'autor que hi ha esdeveniments històrics que són com un núvol damunt un llac: res canvia; però d'altres són una tempesta que va saltar les aigües, i finalment desseca tots els llacs: això fou el nomenament de Hitler com a canceller.

Aquesta tempesta devastadora, no va sorgir del no-res, es va anar gestant poc a poc al llarg del temps. Per a ell, fou la lluita d'un ciutadà particular, petit i anònim, per no ser absorvit dins un estat totalitari, tremendament poderós i cruel. 

Quins fets van precedir a l'esdeveniment d'aquest estat, i van contribuïr al seu naixament?

Tenia Heffer set anys quan va començar la I Guerra Mundial, un succés estiuenc per a una colla de nois que no sabien el que era realment, tret dels jocs que inspirava, la lectura dels partes de guerra o la desparició dels seus dos cavalls. Ni tan sols la fam semblà afectar en extrem aquella generació que després seria la que lluitaria a la II Guerra Mundial.

Desgrana Heffer els esdeveniments, que van succeir a la fi del conflicte i que van influir en la vida quotidiana dels alemanys: el tractat de Versalles, la caiguda de la monarquia, la revolució espartaquista, els freikorps -antecedents de les SA-, el cop d'estat dretà de Kopp, i especialment el terrible any de 1923, el la hiperinflació, en que el marc va perdre valor de manera vertiginosa -fins un bil.lió de marcs, un dòlar- en el que s'havia de comprar tot quan es cobrava el sou, perquè dins d'unes hores seria molt més car, les activitats de grups revolucionaris i paramilitars, establiments d'efímeres  repúbliques soviètiques a estats alemanys, gent empobrida, altra enriquida vertiginosament i de nou empobrida, l'any del famós putsch de la cerveseria de Munich, ja amb Hitler pel mig, que en aquell moment no semblà més que un aldarull entre molts...i després, sobtadament, tot això es calma i la moneda recupera aparentment el seu valor i sembla que s'entra en un periode d'estabilitat.

Èspoca de juventut i certa felicitat, que arriba a la seva fi: sis mil.lions d'aturats al final de la dècada, retalls de sous pensions...el Partit Nacional Socialista Alemany es converteix en la segona força el 1930, unes noves eleccions el 1933 tindran com a conseqüència el nomenament de Hitler com a canceller alemany; l'incendi del Reichstag serà l'excusa per anular la constitució, posar fora de la llei el partit comunista alemany i per a la detenció o assassinat de tota mena d'opositors passats i present, reals o ficticis a mans de les SA, grups d'assalt del partit nazi, les "camises brunes": com ell diu, lladres i assassins actuaven amb tota l'autoritat de l'estat tractant les seves víctimes, persones indefenses, com a criminals. A això s'havia arribat amb el silenci i la covardia dels dirigents dels partits, durament criticats per Heffner, i la por dels ciutadans, empesos ara també a participar en desfilades i aclamar els líders nazis. Fins i tot els socialdemòcrates havien recolzat Hitler i havien cantat l'himne de Horst Wessel en el Reichstag. Mil.lions de persones s'afiliaren llavors als partit nazi per les més diverses raons, inclosa la por. 

Des de seu lloc de passant d'advocat, Haffner va ser testimoni del que va venir: els camps de concentració per a dissidents o senzillament, molestos al nou règim, negocis jueus boicotejats, empleats i funcionaris jueus acomiadats, privats tots dels seus mitjans de vida.

El món que Heffner coneixia, va anar despareixent: una amiga jueva que corria perill, un amic jueu que marxava precipitadament deixant enrera pares i germà...personatges que havien format part de la vida quotidiana prohibits, despareguts, deportats, morts, llibres cremats, autors prohibits, diaris que desapareixien o canviaven totalment la seva orientació...

Haffner descriu les reaccions dels seus conciutadans no nazis davant aquests fets: Uns van optar per la negació, enganyant-se dient que això duraria poc; altres van afegir-se al grup "dels dimonis"; uns més van intentar refugiar-se en el més íntim -impossible, perque fins allà arribava el nazisme-, com ell mateix descriu, "ja no existia un entorn privat",el seu cercle íntim d'amics s'havia esvaït, no pot confiar en els seus companys d'estudis, s'ha de vigilar amb qui es parla i el que es diu, el seu pare es veu obligat a respondre un qüestionari si vol conservar la pensió: això li costarà al pare una greu malaltia. 

Finalment Haffner, com altres joves alemanys que han de superar el segon examen d'estat per poder exercir com advocat, per més que ja decidit marxar d'Alemanya, és obligat a acudir a un campament on haurà de dur l'esvàstica al braç, rebrà instrucció ideològica, escoltarà discursos, aprendrà a saludar i cantar himnes patriòtics, i rebrà instrucció militar. L'ambient allà viscut el farà reflexionar sobre la camaraderia com a forma d'anular l'individu, de deshumanitzar. Aquesta camaraderia, diu Haffner, és la que ells nazis imposen al poble alemany per mitjà de les diverses organitzacions, incapaç aquest poble diu, de gaudir com a individus.

I l'exércit alemany? Haffer ja diu al principi del llibre que aquest exèrcit no tenia el que anomena "valor cívic": era incapaç de plantar cara als seus superiors.

Després va succeir esdeveniments cada cop més greus, però aquestes memòries acaben l'any 1933.

Senastian HAFFNER, "Historia de un alemán. Memorias 1914-1933. Destino, Barcelona, 2009 (cinquena impressió).

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme a Mallorca

"Usted es un hombre. Yo soy un hombre. El condenado también es un hombre. Entre hombres, ¿Cuál es el problema de condenado? Acabar cuanto antes." Frase de la pel.lícula El Verdugo, de Berlanga (1963).

Manel Santana Morro (1972) és doctor en història i professor de secundària, i  autor de diversos llibres i articles sobre la història de Mallorca durant la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, i sobre el moviment obrer, així com de dues novel.les. Ha obtingut diversos premis literaris.

Ara acaba de publicar un llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura.

M'ha vingut a la memòria aquella obra genial de l'humor negre dirigida pel gran Berlanga, El verdugo, ja que les seves darreres escenes tenen lloc precisament a Mallorca: el contrast entre el desig del personatge de viure tranquil amb la seva família sense matar ningú, visitant les coves del Drac amb un barret de palla i una càmara fotogràfia, i la seva feina de botxí, en certa manera obligat per les circumstàncies. El blanc i el negre, l'Espanya que vol sortir de la foscor i la que resta en ella, en un any fronterer, 1963.

Manel Santana ens submergeix en el món del primer franquisme a Mallorca, que encara que posi 1939 com a data inicial, bé podriem posar 1936, però un cop acabada la guerra: "La reacció inicial del gruix de la població fou d'alleujament" (pàg. 10), cosa lògica "Els soldats tornaren del front i s'esperava el retorn progressiu a la normalitat. És clar que això darrer no s'havia de produïr perque era gairebé impossible. Almenys durant els primers anys". (pàg. 10).

Com era aquesta nova vida? La maquinària repressiva s'havia posat en marxa: presó, execucions, assassinats...s'ha calculat que unes 3000 persones perderen la vida (pàg. 11) (1).

Dos organitzacions varen prendre protagonisme en aquest periode: l'Església i la Falange Tradicionalista i de les JONS; molts s'afiliaren a aquest partit únic després de la guerra, tot i axò va anar perdent certa influència en favor d'altres "famílies" del règim, però va mantenir la seva estructura operativa, en les seves seccions, masculina i femenina (pàg. 12). El Frente de Juventudes organitzava campaments i activitats esportives; l'esport tenia força importància en l'ideari del règim. Per altra banda, les dones solteres tenien l'obligació de dur a terme l'anomenat "Servei Social", en que havien d'aprendre l'ideal femení del règim: una dona casolana, religiosa i submisa. La Secció Femenina de la Falange estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador.

L'Església catòlica assolí un paper més rellevant que la mateixa Falange, a través del seu moviment d'Acció Catòlica en les parròquies. "Eren anys d'eufòria religiosa, de fervor, d'augment de les vocacions" (pag. 41). Es promocionaren activitats culturals, esportives,recreatives i cursets espirituals. Els valors del catolicisme s'esperava foren els que impregnessin la societat.

"Un dels aspectes més rellevants d'aquest periode fou la castellanització. Des dels primers moments el franquisme prohibí l'ús de la llengua catalana en l'esfera pública". (pag. 15). Així doncs, la literatura (fora d'alguns tímids i vigilats intents), el cinema, la premsa, l'ensenyament i l'administració foren en castellà. Si en canvi que es fomentaven els balls tradicionals, com el ball de bot; en això s'afanyà la Sección de Coros y Danzas de la Secció Femenina.

No es podia parlar de tot en aquell món. La censura oficial i la seva conseqüència l'autocensura eren una realitat (pàg. 15)

No es poden entendre aquests anys, ens diu Manel Santana "Sense la recessió econòmica dels anys quaranta. El model productiu tenia moltes limitacions i deficiències, i una política autàrquica incapaç abocaren una part important de la població a la precarietat i la misèria. (...) El maig de 1939 s'establí a tot l'Estat el racionament dels productes principals de consum" (pag. 14).

Els anys 50 foren testimonis d'una molt limitada recuperació econòmica i una encara més limitada obertura.

"En les dècades dels quaranta i els cinquanta el cinema es convertí en un dels elements configuradors de l'oci més populars. El cinema com a finestra a un món i a una realitat sovint desconeguda tingué prou atracció pr convertir-se en una via d'evasió". (pag. 36). Naturalment, fou objecte d'estricta vigilància per la censura i també fou emprat com a mitjà de propaganda, d'exaltació dels valors religiosos i patriòtics (pag. 37).

Així com hi havia un partit únic, el règim tenia un sindicat únic oficial, anomenada inicialment Central Nacional Sindicalista (CNS), després Organización Sindical. Agrupava treballadors i empresaris per branques. L'obrer es convertí en productor. A través de la seva secció Educación y Descanso, organitzava també el lleure dels treballadors, a través de l'esport, activitats cultuturals, cursets i residències de vacances.

Però aviat vindria el Pla d'Estabililització i els anys 60, amb els seus canvis.

Moltes coses es podrien explicar d'aquell moment i del llibre de Manel Santana Morro, però potser val més que el llegim, entendrem moltes coses. 

El llibre és clar i entenedor, dividit en els corresponents apartats, amb unes taules cronològiques al final que ajuden a entendre el periode, i una bibliografia comentada.

Manel SANTANA MORRO, El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura. Ed. Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2020.

(1) Paul Preston ha calculat 2.300 represaliats a Balears en la repressió franquista  i 323 en la repressió republicana. L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. (pàg. 853). Editorial Base, Barcelona, 2011.

Una altre article sobre l'autor en aquest bloc.

L'autor, a l'esquerra, mostrant el llibre, amb l'editor, Antoni Guiscafré.

Anne Applebaum explica l'Holodomor, la gran fam ucraïnesa (1932-33)

Ucraïna durant l'Holomodor.
Fotografia d'Alexander Wienerberger. Procedència Wikipedia

L'Holodomor o Gomolodor (en ucraïnès "matar de fam") era fins fa foc, un esdeveniment poc conegut a occident; va constituïr un pla deliberat dut a terme per Stalin i els seus que va matar de fam quasi quatre mil.lions d'ucraïnesos i més de cinc en tota l'URSS (2). L'obertura del arxius de l'antiga URSS i sigularment els referents a Ucraïna, han permès donar a conèixer més que mai, les causes, els esgarrifosos fets i les conseqüències d'aquest edeveniment.
El llibre d'Anne Applebaum Hambruna roja. La guerra de Stalin contra Ucrania s'ha convertit en un clàssic -però no és l'únic- per conèixer aquest fet, que permet esbrinar -un cop més- fins on pot arribar la crueldat humana i la indiferència per la vida i sofriment.
L'Holodomor va tenir el seu punt àlgid entre 1932 i 1933, però té els seus antecedents: els anys 1920-21, durant la guerra civil i les requises d'aliments als pagesos (l'anomenat "comunisme de guerra") i les males collites 1928-29. Els seus efectes continuaren després. No hem d'oblidar tampoc, que els ucraïnesos, com tots els pobles de l'URSS, patiren també les purgues de Stalin, la II Guerra Mundial i l'Holocaust (amb les terribles fosses).
Era un genocidi? Avui encara es debat. La gran fam va ser un pla elaborat, que incloïa la confiscació total d'aliments que els pagesos poguessin produïr o guardar, inclosos aliments, conserves, estris, maquinària i qualsevol gra (no és una exageració) i fins i tot les llavors per la propera collita, el qual impedia una propera recuperació, malgrat que el pretext era la necessitat d'assolir unes quotes de producció, i evitant qualsevol ajuda pels afamats, i que va portar a a debilitar i emmalatir la població, amb conseqüències tan terribles com el canibalisme.
Anne Applebaum explica tots aquests fets esgarrifosos en el seu llibre, i ens dóna a conèixer les causes:
-L'anomenada "deskulakització", és a dir l'extermini com a classe dels kulaks, pagesos suposadament benestants, a voltes només perque contractaven temporers o tenien alguns animals; amb el temps, el terme kulak va acabar referint-se a qualsevol que s'oposès als plans de Stalin.
-La creació de granges col.lectives de l'estat, els koljoz, en la que s'havien d'integrar els pagesos, lliurant-hi les seves terres, estris i animals. Mitjançant els seus plans quiquennals, Stalin volia convertir l'URSS en una potència industrial i necessitava la producció agrària, especialment cereals per alimentar les zones industrials i mineres i també exportar per comprar maquinària i tecnologia. Ucraïna era un dels graners de l'URSS i d'Europa. Les granges col.lectives i els pagesos estaven obligats a lliurar unes quotes que varen esdevenir impossibles de complir. Els pagesos consideraven les granges col.lectives com un retorn a la servitud. L'incompliment podia conduïr a la presó, la deportació o la mort. Poblacions i grups ètnics sencers varen ésser deportades i abandonades a la seva sort, con els cosacs, o els alemanys d'Ucraïna (que estaven establerts allà feia generacions).
-La total ineficàcia de les confiscacions, fins i tot el material requisat a voltes acabava destruït a posta, ja que sovint el que es tractava era de castigar els pagesos per la serva resistència.
-Era també propòsit de l'estalinisme acabar amb el nacionalisme ucrainès, que considerava un obstacle a la revolució socialista, prohibint a més l'ús de la llengua ucraïnesa a les escoles i a l'ambit públic, així com l'ensenyament de la seva història. La persecució contra l'església, formava part d'aquesta destrucció de les institucions tradicionals.
Grups d'activistes, als quals molts s'hi van apuntar amb l'esperança de menjar alguna cosa, anaven casa per casa registrant-ho tot, per prendre qualsevol cosa que guardessin els infeliços, fins i tot de vegades, els estris de cuina, o matant gats i gossos, aixecant la casa i els voltants de dalt a baix.
La fam provocar un debilitament de la salut de la població, i els carrers d'Ucraïna van acabar plens de cadàvers que ben aviat es van veure amb indiferència. L'emigració estava prohibida. La gent va acabar menjant qualsevol cosa, inclosos animals domèstics. No foren rars, ni de bon tros, els casos de canibalisme, fins i tot, com ja hem dit, dels propis fills.
Parlar de la gran fam estava prohibit, i es va intentar silenciar, eliminant els registres, manipulant els certificats de defunció, alterant els censos...o arrestant, deportant o matant al que podia saber massa, Aquesta alteració ha  fet que durant dècades, hagi variat molt el càlcul de víctimes mortals, entre 3 i 10 mil.lions (3); els darrers càlculs ho estableixen, com ja hem dit, en quasi quatre mil.lions, i més de cinc a la resta de l'URSS.
L'Holodomor va transcórrer a més entre la indiferència interessada de la diplomàcia estrangera i el negacionisme d'alguns polítics, periodistes i intel.lectuals, i  malgrat els esforços d'altres per desvetllar-lo. Després de la II Guerra Mundial, les memòries d'ucraïnesos exiliats van ser sovint considerades falses i propaganda antisoviètica. Fins el 1986, quan l'historiador britànic Robert Conquest va causar un gran  impacte amb el seu llibre La collita del dolor.
Pel que fa a la pròpia URSS, no estarà de més explicar que un altre fet tràgic, succeït a Ucraïna el 26 d'abril de 1986, l'accident de la central nuclear de Txernòbil, va contribuïr de manera important a l'obertura informatixa, la glásnost (obertura, transparència) de Gorbatxov, i per primer cop es va poder parlar dels successos fins llavors amagat, incloent l'holodomor.

(1) Alexander Weinerberger foun un enginyer austriac que treballava a Ucraïna durant aquest periode i va prendre gran nombre de fotografies.
(2) Applebaum, pàg.27.
(3) No obstant, l'any 1942, durant l'ocupació nazi, un enginyer anomenat S. Sosnovi, va publicar en un periòdic un estudi on donava les xifres de 1,5 mil.lions de víctimes mortals l'any 1932 i 3,3 mil.lions el 1933, quantitats no massa aalunyada de les estimacions actuals (Applebaum, pàgs. 418 i 419).
 
BIBLIOGRAFIA

Anne APPLEBAUM, Hambruna roja. La guerra de Stalin contra Ucrania. Editorial Debate, Barcelona, 2019. Traducció de Nerea Arando Sastre. Títol original: Red Famine.

Robert CONQUEST, The Harvest of Sorrow: Soviet Collectivization and the Terror-famine. Oxford University Press, 1986.

WEBGRAFIA

Wikipedia: Holodomor.

Els balears de la División Azul

Portada del llibre. El divisionari Pedro Tous
Ribot. Arxiu: Maria Tous Cazorla.

"Entré en el ejército porque en mi casa todos eran albañiles; ya lo eran cuatro hermanos y dije: "Qué tenemos que hacer todos en esto?", y me dije "me voy". Hice la guerra en Mallorca, por todos los sitios, pero no fui a la Península". Declaració de Juan Martorell Pons. División, pàg.87.

Què pot impulsar un jove mallorquí a presentar-se com a voluntari, després de viure una cruenta Guerra Civil, a presentar-se voluntari (a voltes, un "voluntari forçós") per anar a combatir contra els russos, al constat d'Alemanya, a la II Guerra Mundial?
Això és el que ha dut Rafel Cifre Romero, llicenciat en història, a emprendre i culminar un treball de recerca sobre els balears que, d'alguna o altra manera, formaren part de l'anomenada "División Azul".
Fruit de la seva investigació, ha vist enguany la llum, un llibre anomenat División, amb pròleg del també historiador i periodista Antoni Tugores, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra a Mallorca (1)
Cifre tracta un tema fins ara en certa manera "tabú". Ha tingut accés als expedients dels divisionaris i té el mèrit d'haver rescatat, a més del testimoni d'un supervivent i el dels familiars d'altres, una quantitat important de documents, fotografies i fins i tot unes memòries mecanografiades (de Guillem Vanrell Ballester); documentació que d'altra manera s'hagués pogut pedre per sempre, com d'altra de la que només en queda el record.
En total el llibre publica 16 casos, 70 fotografies i 11 annexes de documentació.
El testimoni de l'únic supervivent en el moment de fer l'entrevista (Juan Martorell, nascut el 1916 i entrevistat el 2016), així com la memòria, i les paraules dels familiars, agraden per la seva faceta humana, testimoni també d'una època difícil en una societat traumatitzada per la guerra i la pobresa (2); Cifre intenta que siguin els protagonistes o els documents escritsa o gràfics els que parlin, convertint-se ell en el seu cronista.
Consta bàsicament el llibre d'una colla d'estrevistes, en el que els familiars d'aquells coluntaris, expliquen el que saben d'ell, o recorden. Tot això va precedit d'una introducció històrica en la que ens explica com es va arribar a crear la "División Azul", un cos de voluntaris (de tot hi havia) que va anar a lluitar a Rússia al costat de la Wehrmacht en la II Guerra Mundial, en l'anomenada "Operació Barbarroja". Franco va voler mantenir una ficció de "no bel.ligerància" o neutralitat i alhora tornar d'alguna manera l'ajuda que havia rebut de l'Alemanya nazi durant la Guerra Civil. Així, l'exèrcit no s'hi va involucrar directament, ja que es tractava d'un cos, almenys oficialment, de voluntaris, organitzat per la Falange.
Voluntaris n'hi van haver, sens dubte; en aquell moment hi havia suficients persones que creien el seu deure lluitar contra el comunisme; però molts també hi van anar per altres motius: obligats, desitjosos d'esborrar un passat que els perjudicava, aventurers, fugint de la pobresa, (les pagues era substancioses per aquell temps) etc. i potser també, una barreja de tot. La ideologia fou especialment important en el primer reclutament.
Tres foren els reclutaments: el de 1941, el de 1942 i el de 1943. Aquest darrer ja fou molt d'amagat, ja que Franco preveia la derrota alemanya i a més rebia la pressió dels aliats, que l'amenaçaven amb l'embargament de petroli i aliments. La darrera recluta estava composta -teòricament- per voluntaris convençuts, i fou anomenada la "Legión Azul".
Els testimonis parlen de la duresa del combat i de les condicions climàtiques (40 graus sota zero...). Fan especial esment de la batalla de Krasny Bor, al voltant del setge de Leningrado, y la seva confraternització, sovint, amb la població russa.
Què va passar en tornar? Els divisionaris, reincorporats a la vida civil, varen tenir diferents sorts: des d'aquell que va beneficiar-se de la condició d'ex-combatent per a un treball, fins al que no se'n va refer mai dels horrors viscuts; la majoria es van casar i van formar una família i no van tenir més problemes.
Com a bon historiador, Cifre acaba el seu relat amb unes conclusions sobre el tema: motivacions, experiències i destí dels divisonaris.
La fotografia que il.lustra la portada del llibre, un divisionari amb la guerrera descordada, mal afaitat i la gorra de costat, reflexa, segons l'autor, la diferència amb els alemanys, que criticaven la certa deixadesa dels espanyols.
Una llibre totalment recomanable per conèixer la nostra història.

Rafel CIFRE ROMERO, División. 2018. Es pot demanar a: librodivision@hotmail.com

(1) Antoni Tugores és autor de: El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada;Manacor. La guerra a casa; Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franqusime a Mallorca; Moriren dues vegades (sobre les infermeres afusellades després del desembarcament de Bayo), entre d'altres llibres, també alguns de cuina.

(2) Resulta interessant escoltar els testimonis sobre la precària situació de molts malloquins, que ja venia d'abans de la guerra. "Antes de la Guerra Civil mi tio Guillem trabajaba de albañil con mi abuelo por parte de padre. Con todo lo que me contaba de su periodo en Campos, todo era miseria, pero miseria rematada" (pàg. 119). Peer la seva part, l'historiador Antoni Tugores, en el seu llibre sobre el batlle Amer ens diu: "La preocupació de la majoria de regidors no era aquesta depuració, malgrat que podia reportar bons rèdits polítics, sino poder donar treball a la gran quantitat de gent que no disposa del més elemental per sobreviure" (pàg. 128).

La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders

No diguis:Com és que els temps d'abans eren millors? És de poc seny una pregunta així. Eclesiàstic, 7:10.

Sens dubte, els grans protagagonistes de la novel.la La plagueta vermella, de Manel Santana Morro (Illa Edicions, 2018) són els outsiders, aquells que, per diversos motius, viuen fora de les convencions establertes, sigui per que la societat els rebutja, o sigui perque ells rebutgen aquesta societat i han creat les seves pròpies normes. Com diu el protagonista, Pau: "Sento predilecció per la gent que s'ha situat al marge de la resta. Aquells que per un motiu o d'altre vivien en un món segregat, per voluntat pròpia o no. És a dir, els outsider." (pag. 237).
Però La plagueta vermella és també un fresc apassionant de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX, en transformació des d'un món rural fins a una societat enriquida per una incipient industrialització -i que és queda en aixó- i el turisme, amb el motor tranformador i alhora perturbador de la inmigració. Una societat encara amb trets estamentals -cadascú té un paper assignat en la societat tradicional- que enfonsa les seves arrels en un passat que no acaba mai de desaparèixer -fins i tot és patent la influència de la Guerra Civil i la postguerra- i evoluciona cap el tecnològic i cosmopolita segle XXI.
L'autor, Manel Santana Morro (1972), doctor en història contemporània i professor, és autor diversos estudis sobre el moviment obrer, el sindicalisme i el mutualisme a Mallorca, així com sobre la Guerra Civil i els represaliats. Ha publicat també contes i novel.les (1), destacant-ne dues: El sementer de ses Mines (Edicions Lleonard Muntaner, 2014) i aquesta que avui comentem, La plagueta vermella.
Són obres escrites amb un llenguatge ric i apassionat,  que intenta penetrar en la intimitat dels personatges i esbrinar les circumstàncies que els han dut a on són, sigui a la marginació o a la delinqüència "de coll blanc".
El protagonista, Pau, antic professor nascut a una població mallorquina, ha fet carrera política a Catalunya i ha creuat la línea vermella de la corrupció, per la qual és imputat; decideix  refugiar-se a la casa pairal heretada dels padrins (avis) per esperar la trucada del seu advocat i meditar sobre la seva situació, com ha arribat fins a on és.
Escriu els seus pensaments en un quadern de tapes vermelles, la plagueta vermella. Durant les seves meditacions, creurà veure els espectres del passat, entre ells el del seu padrí (avi).
Enyora els temps en que només aspirava a una vida tranquil.la, envoltat de llibres: "He llegit un llibre de Jean Serra, escriptor eivissenc nascut a l'Alger, perquè els seus pares hi anaren tot fugint de la postguerra miserable. Ell també fou un trasplantat, un foraster, un inmigrant al nord d'Àfrica. M'agrada la prosa de Serra, el que diu i com ho diu. Evoca i reivindica l'home lector, aquell que viu envoltat de volums amb els quals s'assacia i s'abeura de vida, M'agrada aquesta actitud perque durant molts anys la vaig fer meva." (pàg. 29).
Perque Pau és fill de foraster i mallorquina. Foraster: una paraula emprada a Mallorca per designar els emigrants de parla castellana. Manel Santana ens descriu una societat tradicional piramidal, lla que va existir fins al canvi, on cada membre hi te el seu lloc, i aquell que no segueix les normes -almenys públicament- és marginat, com Eulària sa Muda o els quinquis descrits per l'autor.
Els quinquis: Miguelito, el Cianuro, el Barullo, el Quico...pertanyents als grup dels forasters, viuen en les pitjors cases, veuen poc els seus pares, que treballen sense descans, ningú vol relacionar-se amb ells, i acaben agrupant-se entre ells i creant la seva pròpia forma de vida, que sovint acabarà en la delinquència. Alguns es podran salvar.
Pau prefereix aferrar-se a la seva família materna per no ser inclòs en aquest grup meysntingut dels forasters, el que crea el desagrat del seu pare, home honrat i treballador. El relatiu benestar econòmic de la família li permeten estudiar i abandonar l'ambient de la seva infantesa.
La novel.la és també un repàs de la societat mallorquina tradicional, que creava també els seus propis outsiders, i això és el "pretext" perque Santana ens expliqui una colla de històries que ens podrien semblar inversemblants, si no sabessim que contenen gran part de realitat, i s'entenen el el seu context. Perque el món rural podia ésser molt cruel...
Descobrirem també la hipocresia de molta gent aparentment honrada, que amaga obscurs secrets, i coneixerem també com era la lluita entre els "poders fàctics", com l'estranya història de la lluita entre un rector de poble i un burgès benestant a causa d'un retaule que la família havia donat al segle XVIII (!) i que mossèn Andreu, home auster, vol canviar de lloc, lluita que acaba provocant la intervenció de la Guàrdia Civil!
En fi, La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders, és un llibre bo de llegir, i que ensenyarà al lector molt de la societat i de la condició humana, i també informarà sobre la Mallorca de la segona meitat del segle XX per mitjà de la visió dels seus personatges. Un passat que, malgrat no hagués estat tan bo com haguessim volgut, està envolta d'un núvol de nostàlgia per una joventut i unes circumstàncies que ja no tornaran, una melenconia en la que ens sentirem identificats... però no ens demanem si algun personatge que es pot identificar amb l'autor. Algú va dir que tots els personatges són l'autor.

(1) Ha obtingut els següents premis literaris: Castellitx (Algaida, 2005), Baladre (Eivissa, 2010), Joan Castelló Guasch (Eivissa, 2011), i Alexandre Ballester (Sa Pobla, 2013).

Manel SANTANA MORRO, La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders. Illa Edicions, 2018.

La Revolució Russa, cent anys després (i 6): la Guerra Civil, el comunisme de guerra i l'assassinat de la família imperial.

 Imatge: església de la Sang a Iekaterinburg, construïda sobre la casa on fou assassinada la família Romanov. Procedència: Wikimedia Commons.

La Guerra Civil russa, posterior a la presa del poder pels bolxevics, va tenir lloc entre 1918 i 1923, però, a partir de 1921, els bolxevics controlaren ja la situació, i es limità a espisodis aïllats.

Malgrat el triomf de la revolució d'octubre, els bolxevics, en principi, només controlaven la zona propera a Petrograd, i amb dificultats prèvies, la de Moscou.
Esclatà un alçament en el que, no només intervengueren partidaris de l'enderrocat tsarisme, sino lleials al govern provisional, socialistes revolucionaris (guanyadors de l'assemblea legislativa de 1918), l'anomenada Legió Txecoslovaca, i s'hi afegiren pagesos descontents amb el control i expropiació de les seves collites per part del govern bolxevic. Aquest exèrcit fou anomenat dels "russos blancs", en contraposició a l'Exèrcit Roig, impulsat per Lev Trotski.
A més, intervinguren  potències estrangeres en favor dels russos blancs: Gran Bretanya, França, Estats Units, Polònia), i de fet, la seva retirada el 1921, precipità la derrota.
L'Exèrcit Roig fou organitzat de manera eficaç per Lev Trotski, que va impusar una dura disciplina i una eficaç distribució d'armes i aliments, a través del transport per ferrocarril (a diferència del que havia passat durant la I Guerra Mundial), fets que van contribuïr de manera decisiva a la seva victòria.
El govern revolucionari va imposar el que es va anomenar "comunisme de guerra": obligació, per part dels pagesos, de lliurar la major part de les collites, control de les grans fàbriques, organització de la producció, disciplina obrera, control militar dels ferrocarrils, abolició de l'empresa privada, racionament dels aliments.
Tot i això, la producció d'aliments va disminuir (1) durant aquest periode, afectant especialment a les ciutats. Les requises al pagesos no tenien a veure amb la seva producció real, sino que s'establien unes quotes, i les collites eren sovint requisades a la força. En la primavera de 1919, s'estableix una lluita a mort entre pagesos i bolxevics (segons expressió de Figes, pàg. 681). Les possibles vendes a transport clandestins d'aliments, eren severament vigilats per patrulles (Figes, pàg. 682).
Durant la guerra, té lloc l'assassinat de la família imperial, que estava recluïda a Tobolsk (Sibèria), i es va ordenar el seu trasllat a Moscou. Pel camí, foren aturats per membres dels soviet dels Urals, i tancats a la casa Ipátiev, a la localitat d'Iekaterinburg,  a prop de la zona de guerra.
La nit del 17 de juliol de 1918, s'els va ordenar que es vestissin i esperessin per viatjar, però en lloc d'això, foren assassinats a trets, el matrimoni imperial, les filles (la major tenia 22 anys), el tsarevitx Alexis, de 13 anys, el metge (Botkin), tres servidors, i fins i tot un dels dos gossos de la família.
Els supervivents foren rematats, morint en darrer lloc les filles del tsar, a les que les cotilles amb joies cosides, serviren de cuirassa en el primer moment. (vegeu una descripció dels fets a Pipes, capítol 17, pags. 809 a 856).
Sense que hi hagi proves contundents, es fa difícil pensar que aquesta acció es portés a terme sense el permís de Lenin.(2)
Un dels episodis més coneguts de la Guerra Civil Rusa, el motí de Kronstadt, base naval situada a prop de Petrograt, va iniciar-se a principis de març de 1921. Els mariners de Kronstadt, que havien participat en les anteriors revolucions, exigien llibertad d'expressió per als treballadors, fi del monopoli bolxevic del poder, igualtat en la distribució d'aliments, i l'existència d'artesans i camperols lliures. El motí fou sufocat de manera sagnant, però va ajudar en la decisió de Lenin d'obrir una part de l'economia a la iniciatica privada, el que serà la Nova Política Econòmica.
En acabar-se la guerra, es dictà la nova constitució, ja no de Rússia, sino de la Unió de Repúbliques Soocialistes Soviètiques (URSS), ja que el somni dels bolxevics no era limitar la revolució a la seva pàtria, sino al món. La constitució de l'anomenada III Internacional (1919), de partits comunistes lligats a Moscou, tenia precisament l'objectiu d'estendre aquesta revolució. L'URSS va desaparèixer el 1991.
Les dificultats econòmiques creades per la desparició de la propietat privada, obligaren Lenin a permetre una economia mixta, on tenia lloc la petita empresa particular, l'anomenada Nova Política Econòmica (NEP). Així mateix, el 1922, el govern soviètica signà amb Alemanya un tractat de coperació a la ciutat italiana de Rapallo.
Després de la mort de Lenin, el 1924 i l'adveniment de Stalin, el petit capitalisme creat per la NEP va desaparèixer i s'inicià una forçosa i brutal col.lectivització.
Però això ja pertany a una altra etapa.

(1) S'estima que, el 1913, la producció de cereals a la Rússia Central era de 78, 2 mil.lions de tones; el 1917, de 69,1 mil.lions de tones; el 1920, de 48,2 mil.lions de tones (vegeu Pipes, pag. 756).
(2) El cossos foren recoberts d'àcid i enterrats en una fossa secreta. El 1979, foren redescobertes les primeres restes, i s'acabaren de localitzar i identificar (gràcies a l'ADN) després de la caiguda del comunisme.
Les restes es traslladren amb honors d'estat a la catedral de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg, les víctimes foren també proclamats com a víctimes de la repressió i canonitzats per l'església ortodoxa.

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016. 
Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"
WIKIPEDIA, article "Asesinato de la familia Romanov"