Proteccionisme i lliurecanvisme en el sexenni democràtic (1868-1874)

Imatge: consell de ministres provisional d'Espanya el 1869. D'esquerra a dreta: Des de el extrem esquerre: Figuerola, Ruiz Zorrilla, Sagasta, Prim (president del consell de ministres), Serrano, Topete, López de Ayala, Lorenzana i Romero Ortiz. Fotografia de Jean Laurent (1816-1886). Procedència: Wikicommons.

En el comerç internacional, els estats poden escollir entre dues opcions: lliurecanvisme,  l'estat no intervé en els intercanvis comercials entre països, a fi que es pugui comprar i vendre lliurement, i proteccionisme, que cerca dificultar les importacions per protegir la producció pròpia.

El segle XIX espanyol, fou majoritàriament proteccionista, amb excepcions, com fou el sexenni democràtic (septembre1868-gener1874), periode comprès entre el derrocament d'Isabel II i el cop d'estat de Pavía i la dictadura de Serrano, periode que va conèixer un govern provisional, una monarquia constitucional, una I República espanyola, i una dictadura, que va acabar amb el retorn de la monarquia en la persona d'Alfons XII, inaugurant la Restauració.

El Sexenni es va caracteritzar per l'intent de reformar el sistema polític i econòmic. En el camp econòmic destaca de figura del ministre d'Hisenda: Laureano Figuerola.  

Laureano Figuerola Ballester (Calaf 1816-Madrid 1903), fou ministre d'Hisenda d'Espanya, i és conegut per les reformes econòmiques que va dur a terme, entre les quals està la creació de la pesseta (diminutiu de peça) com a moneda oficial, la venda de les mines de Riotinto (1), que eren propietat de l'estat, per fer front al dèficit de l'estat, i l'aranzel lliurencanvista, que va despertar gran oposició.

Interessats i impulsors del proteccionisme foren els industrials catalans, els grans cerealistes castellans i els empresaris siderúrgics bascos. 

L'apertura progressiva del comerç amb Amèrica i la prohibició o limitació d'importacions en el segle XVIII, des de Felip V, culminant en la política reformista de Carles III, varen donar un gran impuls a la indústria catalana, començant pel tèxtil.

El proteccionisme estava destinat a formentar la indústria nacional a expenses d'encarir les importacions; això afavoria el tèxtil o el blat, per exemple, i dificultava la compra de maquinària moderna o petroli, més endavant. No faltaven les queixes contra aquest sistema, com la de Joaquín Costa que ho considerava una injustícia, pel fet que, per exemple, els tèxtils anglesos eren més barats. El partidaris del proteccionisme, el consideraven necessari per la supervivència de la indústria. 

Així doncs, les lleis lliurencanviste de Laureà Figuerola, crearen alarma entre els industrials, que feren tot el possible per fer-les revocar. L'aranzel Figuerola establia un màxim d'un 15 per cent durant sis anys. Amb la Restauració, els governs de Cánovas del Castillo, tornaren a la política proteccionista.

El cas és que, l'excessiva protecció, la falta de competència i estímul per avançar, impedia també la modernització de la indústria; un historiador com Jaume Vicens Vives, reconeix que el lliurecanvisme va ser beneficiós.

El proteccionisme i l'esclavitud a Cuba, varen estar en l'orígen de la independència de les colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipinas, si bé al final s'hi varen implicar de manera decissiva, els Estats Units. Els cubans teníen l'obligació de comprar i vendre a Espanya, però els aranzels elevants els dificultaven comprar als Estats Units. Els industrials catalans varen ser els principals opositors a l'abolició de l'esclavitud a Cuba i a la concessió d'autonomia a aquella illa. La pèrdua de les colònies, però provocà el revifament d'un nacionalisme abans residual, que va tenir el seu origen els les èlits econòmiques.

Texts:

1

"El librecambio, y permítame que se lo diga a toda esa ilustre pléyade de ilustres economistas que se agrupan en torno al señor ministro de Hacienda formándole como una especie de guardia sagrada, el librecambio sería la ruina de España toda". 

 

Víctor Balaguer, dirigit al ministre d'hisenda Figuerola (1969), citat per Jesús Laínz (pàg. 70). 

2

 

"Pero, a pesar de todo, quien tenía razón era Figuerola. Denostado por todo el mundo, atribuyéndole todas las culpas de la falta de trabajo y de la crisis de la marina y de la industria lanera, su obra hizo un gran bien a Cataluña. El arancel librecambista provocó la caída de la obra muerta de la embarcación y del lastre de los monopolios y vividores del proteccionismo. Se oyeron muchos ays y uys, pero era inevitable".

 

Jaume Vicens Vives, citat per Jesús Laínz (pàg. 55)

 

 

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA:

 

Nelson Álvarez Vázquez y Juan Hernández Andreu, Librecambismo y proteccionismo en España (s. XVIII-XIX). UNED, col.lecció Aula Abierta, 2005. 

 

Jesús Laínz. Negocio y traición. La burguesía catalana de Felipe V a Felipe VI. Pròleg de Stanley G. Payne, 2020.

 

Eduardo Montagut, El proteccionismo en España en el sigle XIX. Nueva Tribuna, 2015.

 (1) Aquestes fines havien tingut una explotació deficient, el 1973, foren adquirides per un consorci liderat pels Rotschild

 

 

 

Investidura de Felipe González el 30 de novembre de 1982

Imatge: Felipe González i Shimon Peres el 19 de gener de 1986. Procedència: Wikipedia.
 

Avui tornem al comentari de text amb qüestions, però amb un més cap els nostres dies que els que hem fet fins ara.

 "Esa crisis general, junto con nuestra deficiente estructura económica legada del pasado, nos enfrenta hoy con cuatro desequilibrios fundamentales: el paro, que alcanza a dos millones de personas, que constituye el 16 por ciento de la población activa, nivel que se sitúa siete puntos por encima de la media registrada en la OCDE; la inflación, con un suelo de 14 ó 15 por cien, que no se ha conseguido rebajar en los tres últimos años, mientras que caía en los países desarrollados y se ampliaba sucesivamente nuestra diferencia con ellos en dos, cuatro y seis puntos; el déficit de la balanza de pagos, que, aunque algo reducido en la balanza corriente, se refuerza con una mala evolución de la balanza de capitales y determina la pérdida de reservas, y el déficit de las administraciones públicas, del orden de un billón de pesetas en 1982, es decir, equivalente a un cinco por ciento del Producto Interior Bruto, y que viene representando hasta ahora un rápido ritmo de crecimiento que amenaza con ponerlo fuera de control." Felipe González, discurs d'investidura com a president del govern, el 30 de novembre de 1982. (fragment)

Qüestions: 

1) Tipus de text.

2) Autor i context.

3) Tema que tracta l'autor en aquest discurs i problemes que presentava l'economia espanyola en aquells moments.

4) Trets de la política econòmica del PSOE de 1982 a 1996.

1- Es tracta d'un text polític, el discurs d'investidura davant el Congrés de Diputats, de Felipe González Màrquez, en aquell moment candidat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a la presidència del govern d'Espanya. Però el discurs no va tan sols destinat als diputats, sino al poble espanyol, en un moment difícil per al país. Fou president del govern espanyol de 1982 a 1996.

2- Felipe González (Sevilla, 1942), fou secretari general del PSOE designat com a tal a Suresnes (França), el 1974. Va iniciar un procés de renovació del PSOE, renunciant al marxisme; el procés de Transició a la democràcia, iniciat per Adolfo Suárez i les eleccions de juny 1977, convertiren el PSOE en el principal partit de la oposició. 

Però la situació del país era molt difícil: l'atur superava el 16 per cent de la població activa i no se li veia sortida; el país havia sofert del trauma de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, i no estava clar si s'havien acabat les conspiracions, fins i tot se'n va abortar una pel 27 d'octubre de 1982, un dia abans de les eleccions; ETA va continuar matant.

Algunes coses havien canviat: el govern de Leopoldo Calvo Sotelo, successor de Suárez, va iniciar una política de renovació de les forces armades, apartant els membres més franquistes; en el camp econòmic i social, es va signar un acord amb sindicats i empresaris; es va aprovar la llei del divorci. Una decissió discutida per la oposició fou l'ingrés d'Espanya a l'OTAN. 

No obstant aquests canvis, Calvo Sotelo no va ser candidat de la Unió del Centre Democràtic (UCD) en les eleccions convocades pel 28 d'octubre de 1982, sino Landelino Lavilla, que fou president del Congrés de Diputats. La UCD va patir una debacle electoral, conservant només 12 diputats del 168 que havia obtingut el 1979.

El PSOE va obtenir un resultat històric de 202 diputats en un total de 350 qué té el Congrés, y 134 senadors. En aquest resultat va influir el desig de canvi en una situació difícil i la sensació de desgovern que havia donat la UCD en els darrers temps de Suárez, contra el qual havia conspirat un part del seu propi partit.

Felipe González va ser nomenat president del Govern i nomenà Alfonso Guerra com a vicepresident.

3- El fragment de text que hem posat aquí, tracta específicament de la situació econòmica: 2 mil.lions d'aturats; 14 o 15 per cent d'inflació; dèficit de la balança de pagaments; pèrdua de reserves; dèficit creixent de les administracions públiques... Espanya encara patia les conseqüències de la crisi del petroli iniciada 1973, però també de d'unas estructura econòmica antiqüada en un moment que venien canvis tecnològics i s'iniciava una globalització de l'economia.

 

4-La política econòmica del PSOE en aquella etapa fou liberal, acompanyada de reformes socials. Una mesura molt discutida fou l'expropiació del holding Rumasa l'any 1983, sota la suspita de frau. 

El govern de Felipe González es va veure obligat a desmantellar una bona part de la capacitat productiva de la indústria pesada pertanyent a  l'Institut Nacional d'Indústria (INI): siderúrgica, naval...

Malgrat l'oposició incial del PSOE a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, el govern va convocar un referéndum que va refermar aquesta entrada. Posteriorment, el gener de 1986, Espanya ingressava a la Comunitat Econòmica Europea, el que va exigir un canvi en el model econòmic. Va tenir lloc l'anomenada "Reconversió Industrial", en realitat un desmantellament d'indústries obsoletes o deficitàries, que va comportar en un primer moment atur i movilitzacions dels treballadors afectats. També es va limitar la capacitat de sectors agrícoles i ramaders, com el lacti.

Tot i això, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions de 1986 per majoria absoluta, perdent 18 escons i un mil.lió de vots, i el 1989 va renovar per tercer cop aquesta majoria absoluta amb 175 escons. El 14 de desembre de 1988, els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i Unió Generals de Treballadors (UGT) convocaren una vaga general contra una reforma laboral del govern, que introduïa entre d'altres coses, els contractes temporals per a joves.

!992 es pot considerar potser el millor any, o com a mínim de més prestigi, dels governs socialistes i d'Espanya: Jocs Olímpics de Barcelona, Exposició Universal de Sevilla, inauguració del primer Tren d'Alta Velocitat, entre Sevilla i Madrid.

El tractat de Maastricht signat el 7 de febrer de 1992 pels estats de la Comunitat Económica Europea, obria el camí a convertir-la en Unió Europea, a la moneda única (ECU, después euro), el Banc Central Europeu, entre d'altres canvis.

Els anys 90 s'havien iniciat amb crisi econòmica, amb atur i inflació, però en deixar González la presidència del govern començava una recuperació.

El 1994, el PSOE guanyà les eleccions per quarta vegada, però sobre el govern pesaven ja escàndols de corrupció (cas Luis Roldán...) i de practicar el terrorisme d'estat contra ETA per mitjà dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). El 1996 el PSOE va pedre les eleccions davant del Partit Popular (PP) de José María Aznar, per un escàs marge de 141 contra 156 escons.

Tot i elsd problems, el govern del PSOE de 1982 a 1986 va aconseguir importants èxits, entre els que es troba l'establiment de l'estat del benestar: universalització de la sanitat i l'educació públiques, a més de l'Entrada a la Comunitat Econòmica Europea (després Unió Europea) i la reforma de l'exèrcit.

 

 

Poblament i economia agrària al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses, un article de Marta Prevosti

 

Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de l'arqueòloga Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

El desenvolupament econòmic dels anys 60

Fotografia: zona turística a l'Espanya dels anys 60. Font: Blog Comenius Ies Carlos III

El Pla d'Estabilització de 1959 fou el punt de partida d'una de les etapes de major creixement econòmic espanyol i de la seva industrialització, fins aquell moment limitada, una etapa que va del 1960 al 1974; això va ser possible,  pels canvis en la política econòmica seguida pel govern espanyol, però especialment per una colla de factors que van confluir en aquell moment:
-Un gran creixement econòmic a nivell internacional, que donà lloc a una etapa de prosperitat i notables canvis socials a Europa i Amèrica.
-La recuperació econòmica europea havia estat ràpida després de la II Guerra Mundial. Hi havia un alt nivell d'ocupació en els països més desenvolupats i els seus habitants es beneficiaven de les polítiques keynesianes i de la introducció de l'Estat del Benestar. S'introduïren les vacances pagades, fet que va permetre el desenvolupament del turisme a països com Espanya.
-Espanya era un país atractiu per a les empreses estrangeres, pels seus salaris baixos, la falta de llibertats sindicals i l'existència d'una gran massa de la població disposada a treballar per aquells sous i moltes hores. La instal.lació de grans empreses forànies va atreure una molt important immigració del camp a la ciutat, especialment cap a les zones industrialitzades (Catalunya, Madrid, País Basc) i a les turístiques.
-La necessitat de mà d'obra a Europa va impulsar la emigració espanyola a diversos països europeus. Les seves remeses dels emigrants, així com les que aportaven els turistes, foren molt necessàries per al desenvolupament espanyol, permetent equilibrar la balança de pagaments i les importacions de petroli i béns d'equipament.
-El creixemnt de la renda per càpita al llarg dels 60 impulsà l'inici de la societat de consum al país.
-La disponibilitat de mà d'obra va impulsar la construcció, molt especialment a les zones turístiques.
Aquest model va tenir, no obstant, inconvenients que es manifestarien al llarg del temps: excessiva dependència del capital i la tecnologia estrangers, mà d'obra poc qualificada, empreses per una part, molt grans, però febles davant les crisis, com les de l'automòbil; en canvi en altres àrees, com el tèxtil, moltes empreses petites amb insuficient desenvolupament tecnològic o poc capitalitzades; mà d'obra poc qualificada, així mateix vulnerable en els moments difícils.
No obstant la liberalització, l'estat va conservar el control sobre l'economia fins a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, i continuà existint l'Institut Nacional d'Indústria (INI).
Al final d'aquesta etapa, la renda per càpita espanyola era al voltant d'un 80 per cent de la mitja dels països de l'Europa occidental.
Aquests canvis econòmics no van anar acompanyats d'una liberalització política, si bé es domaren alguns símptomes de major obertura, com la "Llei de Premsa" de Fraga Iribarne. No obstant, aquesta aparent tolerància era desmentida per la repressió que el Règim va continuar exercint.
Personatges claus d'aquest periode foren Mariano Navarro Rubio (1913-2001), ministre d'Hisenda de 1957 a 1965 i governador del Banc d'Espanya de 1965 a 1970. Fou el principal impulsor del Pla d'Estabilització; Laureano López Rodó (1920-2000), home de confiança de l'almirall Carrero Blanco, al seu torn home de confiança de Franco, fou nomenat el 1962, comisari de la nova Comisaría del Plan de Desarrollo, responsable dels anomenats Planes de Desarrollo. Alberto Ullastres (1914-2001), ministre de comerç de 1957 a 1965 i després embaixador davant les Comunitats Europees, malgrat que Espanya no podia entrar a la CEE pel seu règim, va obtenir uns acords comercial preferencials.
Aquests polítics i d'altres, notables experts econbòmics, varen rebre el nom de "tecnòcrates"; molts d'ells estaven vinculats a l'Opus Dei. La nova política econòmica va néixer i es va desenvolupar sota la supervisió del Fons Monetari Internacional.
Per bona part de la població espanyola, que sortia d'una llarga postguerra i d'una situació de fam i atur estructural, els canvis econòimics varen ser rebuts com una benedicció, i després recordats com una edat daurada. De tota manera el creixement espanyol va anar amb retard respecte al dels països més desenvolupats d'Europa, i fou similar al dels mediterranis.
En canvi social i de idees, va ser molt més lent, malgrat que alguns han volgut veure els anys 60 espanyols com un moment de gran liberalització de costums; però això és cert només en una petita part, la resta és llegenda...

El pla d'estabilització de 1959

Imatge: ppreparació de patates per a l'exportació a Cabrera de Mar, a inicis de la dècada dels 60. Autor: Josep Garí i Pons. 

L'anomenat Pla d'Estabilització aprovat pel govern espanyol el 21 de juliol de 1959 constitueix una fita important en la història de l'economia espanyola, un punt d'inflexió, el que va de l'autarquia al desenvolupament econòmic característic dels anys 60, el desarrollismo.
No va ser senzill per Franco acceptar aquest pla que obria -amb molta mesura- l'economia espanyola a l'exterior; deixar de banda l'autarquia podia seignificar la influència estrangera no tans sols en l'economia sino potser en la política.
Però a finals de la dècada dels 50, Espanya era un dels països mes pobres d'Europa, i l'estat estava a punt de fer fallida amb els següents greus problemes: El cost de la vida augmenta un 15 % l'any 1956 i la solució aplicada, pujar els salaris, va fer que aquest cost augmentés; El deute públic era molt elevat; El dèficit comercial era molt important, i s'estava esgotant la reserva de divises necessàries per comprar pproductes bàsics, com ara el petroli.
El 1957, i sota els auspicis de l'almirall Luís Carrero Blanco, home de confiança de Franco són apartat dels govern -fins a cert punt- els polítics més vinculats a la ideologia falangista i es col.loquen en els seu lloc els que més endavant seran coneguts com a "tecnòcrates", és a dir tècnics experts en les seves matèries en una administració que propugnaria el desenvolupament econòmic però no polític. Alguns d'aquests noms són: Alberto Ullastres, Mariano Navarro Rubio i Laureano López Rodó. Als tecnòcrates se'ls adjudicava també una vinculació a l'Opus Dei.
Entre d'altres mesures, es va fixar la paritat de la pesseta, el valor de la qual es mantenia artificialment alt, en 42 pessetes/dòlar. Es va eliminar la possibilitat existent fins aquell moment, d'obtenir un crèdit només amb la garantia del deute públic. Es varen elevar els tipus d'interès. Es va reduïr la despesa pública.
Però per estabilitzar la situació econòmica, convenia redactar un pla més ambiciós, i aquest només podia passar per estimular el creixement fomentant la inversió i també els intercanvis amb l'estranger, abandonant definitivament la política autàrquica. Aquest pla fou  el que seria anomenat Plan de Estabilización, que marca la fi de la dècada.
Alguns dels seus punts més destacats foren:
La pesseta es devaluada de nou, passat a 60 ptes/dòlar, més d'acord amb el real valor de la moneda. Es varen tornar a pujar els tipus d'interès. Es va limitar el crèdit bancari. Es varen congelar els salaris. Es va fomentar la inversió estrangera, permetent l'entrada de capital d'altres estats en empreses espanyoles. Es va dur a terme una reforma fiscal que va permetre augmentar la recaptació.
Els resulats immediats podien semblar contraproduents per aquells que els van patir, en minvar la producció, congelar els salaris i per tant disminuir el consum, però a la llarga posaren les bases dels gran creixement dels anys 60, amb 10 anys de retard respecte a una Europa que havia patit la II Guerra Mundial. La inflació es va reduïr i la balança comercial va tenir superàvit. Ben aviat començaria el que després seria el "boom" turístic i el de la construcció.
Els anys 60, i fins al 1973 en que s'inicià una profunda crisi, són recordats com els del gran creixement, i així va ser, però no van solucionar a llarg termini la fragilitat de l'economia espanyola, molt basada en el turisme i la construcció i necessitada d'importar tecnologia i pagar per ella. És cert que aquella dècada va significar un gran creixement industrial, però poques dècades després va venir la deslocalització.

Autarquia i racionament a la postguerra

Imatge: preparació de patates per a l'exportació, a principis dels anys 60. En aquesta dècada augmentaren significativament els intercanvis amb l'exterior, si bé mai va desparèixer el control estatal sobre l'economia. Fotografia de Josep Garí i Pons.

Si fos possible definir la situació econòmica de la postguerra espanyola, en tres paraules, aquestes serien: fam, autarquia i raccionament.
És calcula que en els següents cinc anys després de la guerra es varen produïr 200.000 morts per damunt de la taxa de mortalitat de la preguerra (Stanley G. Payne, El régimen de Franco, pag. 267, Alianza Editorial, 1987)
Fou un periode marcat per la manca de recursos, fins i tot els més necessaris. La caiguda de la producció agrícola i la manca d'aliments foren dues de les consequències de la Guerra Civil, i en els anys immediatament posteriors a aquesta, tampoc no podia venir gaire ajut d'una Europa immersa en la II Guerra Mundial. Varen tenir lloc llargs periodes de sequera (la famosa pertinaz sequía). Només algunes importacions de blat argentí significaren un alleujement. L'aillament espanyol no va permetre una modernització i tecnificació del camp. Per a evitar la fam, l'estat va imposar un dràstic racionament dels aliments disponibles.
L' estat franquista fou va dur una política intervencionista en el camp econòmic; de fet, l'intervencionisme i el control estatals varen perdurar fins a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1986.
Avui, però ens centrarem en l'aspecte agrícola. Els productors estaven obligats a vendre la totalitat de la seva producció a l'estat, que disposava de nombrosos organismes per aquesta finalitat, com el Servicio Nacional del Trigo; els preus, tant de compra com de venda, els imposava el propi estat.
Això, però obligava moltes vegades a l'agricultor, amb risc de ser penalitzat, a amagar alguna part de la collita per abastir la seva pròpia família, però també es va donar l'aparició d'un "mercat negre" on es podien adquirir productes fora del circuït legal, a vegades a un preu molt superior al del mercat legal; els gran beneficiats pel "mercat negre" foren aquells que podien disposar de més excedents.
En principi per famílies, però després de manera individual, que permetia un major control, els espanyols obtenien una cartilla de racionament amb cupons que eren tallats en adquirir el producte a la botiga; hi havia una cartilla per a carn i l'altra per a la resta d'aliments;  El 1943, el nombre de persones que disposaven de cartilla era de 27.071.978, i els cupons disponibles variaven en funció del sexe i l'edat. També hi havia una tarja de fumadors, reservada als homes. Les cartilles de racionament varen desaparèixer el maig del 1952.
El somni econòmic del poder i del partit únic Falange, era l'autarquia, és a dir, l'autoassortiment  de tots els productes, somni impossible que feia de la necessitat virtut, però que també tendia a agreujar la situació. La política de construcció d'embassaments, una de les característiques del franquisme, responia a la necessitat de fer front a la sequera, però també a la d'impulsar l'energia hidroelèctrica. Durant els anys en que durà la guerra mundial, fou especialment angoixosa la manca de petroli. Per una qüestió de prestigi, es va mantenir el valor de la pesseta artificialment alt, fet que encara dificultava més les possibles exportacions. La renda per càpita de la preguerra no es va recuperar fins el 1951.
A canvi es va desenvolupar el sistema de seguretat social, creat el 1908 durant el govern Maura. Es varen concedir subsidis a les famílies més nombroses i necessitades, aproximadament a un 10 per cent de la població i es va crear, l'any 1942, l'Assegurança Obligatòria d'Enfermetat.
Amb la fi de l'aïllament espanyol, els anys 50, la situació va millorar i l'estat espanyol va rebre ajuda exterior; no obstant, continuaren els desequilibris econòmics, i l'any 1957 Franco donà senyals d'abandonar la idea autàrquica amb l'entrada dels polítics i ministres que després serien anomenats "tecnòcrates" en el seu govern.
El Pla d'Estabilització de 1959 posà fi a l'autarquia i establí les bases del creixement econòmic dels anys 60, un periode inusual de prosperitat de 12 anys de durada.
La crisi actual ha fet enyorar a molts un suposat llarg passat d'abundor, però el cert és que aquests són periodes escassos en l'economia espanyola: a la prosperitat dels 60 (iniciada amb 10 anys de retard respecte a una Europa ràpidament recuperada de la II Guerra Mundial), va seguir la crisi de l'energia dels 70, i la crisi industrial que culminà amb la reestructuració dels 80. A finals dels anys 70, l'atur i la inflació a Espanya estaven al voltant del 25 per cent. Amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea s'inicià un periode de creixement estroncat el 1993, i que perdurà fins a inicis del segle XXI: després va venir el que tots ja coneixem, un creixement mai vist, seguit d'una gravíssima crisi.

"Amb la cartilla de racionament, es pogueren retirar pel mes d'abril de 1943, aquestes partides: un quart de litre d'oli, 100 grams de carn, dues racions de sucre (una de 250 grams i l'altra de 300), com també 100 grams de cafè. El 8 d'abril el governadors havia prohibit sacrificar bestiar, encara que el 20, amb motiu de la Pasqua permeté matar 153 anyells. Per poder pal.liar les necessitats més urgents i evitar la fam, des de l'ajuntament es facilitaven d'un a cinq quilos de mongetes blanques a les famílies necessitades que ho sol.licitaven." Antoni TUGORES,  La Guerra Civil a Manacor (2006), pàg. 276

La desamortització civil de Madoz

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progressista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment als anomenats béns de comuns i propis, de propietat municipal (un 50% per cent de total de finques desamortitzades), i després la resta de propietats que restaven de l'anomenada "mà morta". La intenció del govern, a més d'amortitzar el deute públic i eixugar el dèficit de la hisenda pública,  era invertir una part en la construcció de la xarxa del ferrocarril (en aquell moment, només existien als territoris de la monarquia hispànica quatre trams de ferrocarril, a més no conectats entre sí), obres públiques en general i a eixugar el dèficit endèmic de l'estat espanyol, però deixà els municipis sense una una font d'ingressos i a molts veïns sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com havia passat amb la desamortització eclesiàstica de Mendizábal, la de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la distribució.
Per la magnitud en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, la desamortització de Madoz va tenir més importància que la de Mendizábal, encara que s'ha parlat més d'aquesta darrera. Entre 1855 i 1895, l'estat ingressà 7.856.000.000 rals (Font: Wikipedia).

“Es declaren en estat de venda, d'acord amb les prescripcions de la present llei, i sense perjudici de les càrregues i servituds a les que legítimament estiguin subjectes, tots els predis rústics i urbans, censos i fors pertanyents:
A l'estat, al clero, als ordres militars (…), a confraries, obres pies i santuaris, al segrest de l'ex-infant don Carles, als propis i comuns dels pobles, a la beneficència, a la instrucció pública,i a qualsevol pertanyents a la mà morta, hagi estat o no ordenada anteriorment la seva venda.” Signat: la Reina. Pascual Madoz, Ministre d'Hisenda. Decret de l'1 de maig de  1855

Podeu veure informació sobre aquest tema a Wikipedia.

Imatge: Fotografia de Pascual Madoz. Font: Wikimedia Commons

La desamortització eclesiàstica de Mendizábal (1836)

Imatges: la Reina Governadora, Maria Crsitina i Juan Álvarez Mendizábal, President del Consell de Ministres i Ministre d'Hisenda.

La reforma agrària impulsada pels liberals progressistes durant la regència de Maria Cristina, tenia com a principal objectiu la liberalització de la propietat agrària, que incloïa la desamortització eclesiàstica, encara que també servia per eixugar l'abultat deute públic, castigar el clero pel seu suport a la causa carlina i crear una massa de partidaris d'Isabel II (que no eren altres que els compradors, a baix preu, de les immenses propietat posades al mercat), entre d'altres objectius, confessos o no.
La desamortització eclesiàstica de Juan Álvarez Mendizábal (1790-1853), President del Consell de Ministres i ministre d'Hisenda es va dur a terme mitjançant tres decrets: 1) El primer suprimia els ordres religiosos regulars, fora alguns que es dedicaven a l'ensenyament o la beneficència. 2) Expropiava els béns d'aquests ordres, que passaven a ser béns nacionals. 3) Els posava a la venda en subhasta pública. Aquesta darrera mesura va ser criticada per alguns diputats que preferien es donéssin en arrendament.
La compra dels béns desamortitzats va suporsar reforçar el tipus de propietat existent a cada lloc, ja que va comprar qui tenia recursos per fer-ho, fos la noblesa o la nova burgesia acabalada. Es va desaprofitar una oportunitat de crear una nova classe de petits i mitjans propietaris. Així mateix, es va perdre un valuós patrimoni artístic i històric.

"A sa Majestat, la Reina Governadora:
Senyora, vendre la massa de béns que han passat a ser propietat de la Nació, no és tan sols complir una promesa solemne i donar una garantia positiva al deute nacional, és obrir una font abundantíssima de felicitat pública; vivificar la riquesa morta, desobstruir els canals de la indústria i de la circulació; afeccionar el país a l'amor natural i vehement per les coses pròpies; eixamplar la pàtria, crear nous i forts vincles que la lliguin amb ella; és identificar amb el tron excels a Isabel II, símbol d'ordre i de llibertat. No és, senyora, ni la freda especulació mercantil, ni una senzilla operació de crèdit. El decret que tinc l'honor de sotmetre a l' augusta aprovació de V.M. sobre la venda dels béns adquirits ja per la nació, així com el seu resultat material ha de produir el benefici de fer minvar el deute públic; és menester que en el seu objecte i també en els mitjans, s'enllaci, es foni amb la idea de crear una copiosa família de propietaris, els gaudis i l'existència dels quals es recolzi principalment en els triomf actual de les nostres actuals institucions." Juan Álvarez Mendizábal, 13 de febrer de 1.836.

El reformisme durant el regnat de Carles III

El segle XVIII va veure regnar sobirans interessats per les idees de la Il.lustració i que varen dur a terme importants reformes per millorar la situació de l'economia i de la població dels seus regnes; entre ells es compten Frederic II de Prússia, Caterina II de Rússia, Josep II d'Àustria i Carles III d'Espanya; és el que es coneix com a "Despotisme il.lustrat".

"Els darrers anys del regnat de Carles III foren testimonis d' una prosperitat econòmica desconeguda des de feia segles. Els directors del Banc de Sant Carles, l'any 1785, cel.lebraven "el progrés de la nostra indústria, la multitud de fàbriques a Catalunya, l'extensió de les de València, el desenvolupament de l'agricultura  i l'augment de la demanda dels seus productes." Els comerciants dels nord d'Europa cercaven amb ganes la llana, la seda, el suro, els vins, els conyacs, les nous i els fruits secs d'Espanya; i la demanda de productes durant la postguerra a la metròpoli i les colònies, estimulava els propietaris de fàbriques." Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain.

Imatge: Carles III, per Goya.

La possessió de la terra en el segle XVIII

En el segle XVIII, la propietat de la terra estava concentrada en poques mans, i era en la seva major part, inalienable.

"Tan sols els "mayorazgos", terres de propietat privada així mateix intransferible, podien competir en extensió amb les dels municipis. El costum de vincular la terra, va començar amb la decadència del feudalisme, amb la finalitat d'impedir que un hereu malbaratador dilapidés el patrimoni d'una casa noble. En un principi, tan sols el rei podia autoritzar la creació d'un mayorazgo, però el 1505 les Corts de Castella varen decretaren que, des de llavors, qualsevol en podia fundar un, amb la quantitat d'hisenda que la llei de Castella li permetés llegar al seu primogènit (generalment, gairebé la meitat). Després de 1505, mitjançant el permís reial, es podia desheretar el altres hereus, per incloure una porció més gran de la hisenda en el nou mayorazgo. La llei permetia per igual a nobles i no nobles la vinculació de la terra. En consequència, en endavant es crearen molts petits mayorazgos, sobretot per part de persones no pertenyents a la noblesa, desitjosos de convertir-se en petits nobles i perpetuar el seu nom. Un cop el mayorazgo era establert, les adquisicions de propietat que es portessin a terme- per matrimoni o per compra, el proper pas que donava un plebeu era comprar un títol de noblesa a la corona -cosa senzilla en temps de Felip II i dels seus successors- o senzillament, menysprear la professió en la que fins aquell moment s'havia treballat amb profit i fer-se passar per hidalgo visquent, com fos, de la renda del seu mayorazgo. Els economistes del segle XVIII varen atacar amb energia aquest costum de vinculació, ja que creava una nombrosa classe d'ociosos i impedia que la terra es negociés. Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain.

La recuperació econòmica i demogràfica de Catalunya a finals del segle XVII

"La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya.", ens diu l'historiador britànic John Elliott.

"Malgrat que, oficialment (els catalans) no varen poder comerciar amb Amèrica fins a començaments del següent segle, ja a les dècades de 1660 i 1670 es varen dedicar a restaurar la seva destroçada economia. Es varen dedicar sobretot a la reconstrucció de la seva indústria tèxtil que, al revès de la d'Aragó, no estava limitada per una legislació proteccionista que a la llarga afavoria la producció de teixits de qualitat inferior. Va ser en la segona meitat del segle XVII quan la població catalana, renovada i vigoritzada per un segle d'immigració francesa, va adquirir la fama de treballadora i dotada pels negocis. A mesura que les oportunitats econòmiques creixien, l'ordre públic es consolidava. L'època del bandolerisme havia passat a la història, reemplaçada per l'època, menys pintoresca, de l'artesà treballador.
La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya. El domini econòmic d'Espanya es desplaçava del centre a la perifèria, a on el pes dels tributs era més lleuger i la postració econòmica, menor. J.H. Elliott, Imperial Spain 1469-1716. 

Imatge: Mapa de Catalunya al segle XVII. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Guillem Blaeu.

La Sentència Arbitral de Guadalupe

L'anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran el Catòlic al monestir de Guadalupe (Càceres), posava fi al conflicte de les guerres remences, en la que els pagesos catalans demanaven l'alliberament de les càrregues senyorials, especialment dels anomenats "Mals usos", que els senyors podien exercir sobre els pagesos "de remença", que estaven adscrits obligatòriament a la terra. Aquesta sentència es va dictar després que el rei castigués durament als remences més radicals i no posava en qüestió el règim feudal i senyorial, però els pagesos podien abandonar la seva servitud legal, a canvi d'una indemnització, i obtenien l'anomenat cens emfitèutic, que els permetia continuar a la terra que conreaven i deixar-la als seus descendents, per bé que aquesta continués en propietat del senyors que seguien cobrant el censos. Malgrat les limitacions, la sentència va ser importantíssima per crear una classe pagesa pròspera a Catalunya, de gran influència en l'esdevenidor.

Havent rebut per part dels pagesos anomenats de remença una gran queixa dels sis anomenats anomenats “Mals usos”, dient que indeguda i injustament i amb gran càrrec de conciència, els senyors els obliguen, per via del sacrament i de l’homenatge que els han retut, a pagar els sis mals usos abans esmentats:

Sentenciem, arbitrem i declarem que els dits “mals usos” no existeixin ni s’observin ti tinguin lloc, ni es puguin demanar o exigir de dits pagesos, ni dels seus descendents, ni dels seus béns, ni de cap d’ells, sino que per aquesta sentència nostra, els abolim, extingim i aniquilem, i declarem que els dits pagesos i els seus descendents són perpètuament lliures i francs de cadascun d’ells.” Setència Arbitral de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, 1486. (fragment)

Quins eren aquest sis "Mals usos"?:

Intèstia: El senyor es quedava una part dels béns dels pagès, normalment una tercera part, si aquest moria sense fer testament o els hereus havien mort, fet freqüent en una època de curta esperança de vida.

Eixòrquia: Tanmateix, el senyor es quedava una tercera part dels béns dels pagès si moria sense descendència.

Cogúcia: El senyor es quedava la meitat dels béns dels pagès si la seva dona cometia adulteri amb consentiment del marit; la totalitat dels béns si no tenia aquest consentiment. (!)

Arsia: els pagès havia d'indemnitzar el senyor si accidentament es cremava la masia.

Ferma d'espoli forçada: Pagament que el pagès havia de fer el senyor si garantia la dot de l'esposa amb la masia.

Remença personal: Pagament que els pagesos havien de fer als senyors si volien redimir-se de la servitud; aquesta abastava també a tota la seva família.

La Mesta

L'economia castellana a finals de l'edat mitjana i principis de la moderna girava al voltant de la producció i comercialització de la llana. L'anomenat "Honrado Concejo de la Mesta" agrupava els ramaders, la majoria grans propietaris, i els atorgava multitud de privilegis a canvi de les seves contribucions. Però el desenvolupament de la ramaderia a expenses de l'agricultura a Castella -fet que no es donà a la Corona d'Aragó- va tenir conseqüències importants en l'esdevenidor de l'economia.

"L'esdeveniment que transformà les perspectives de la ramaderia de llana castellana fou la introducció a Andalusia, vers el 1300, de l'ovella merina, procedent del nord d'Àfrica, fet que va coincidir, o va iniciar la demanda de llana espanyola. L'economia castellana es va anar adaptant durant els segles XIV i XV, de manera ferma, per satisfer aquesta demanda.
L'any 1273, la monarquia castellana, en la seva recerca d'ingressos nous, havia reunit les diferents associacions en una sola i única, i li havia atorgat importants privilegis a canvi de contribucions econòmiques. A aquesta organització, que més endavant seria coneguda amb el nom de Mesta,  li va ser encomenada la supervisió i control del complicat sistema de trashumància, que consistia en el trasllat dels grans ramats, desde les pastures estiuenques dels nord, a les pastures hivernals del sud, i de retorn al nord en la primavera.
L'extraordinari desenvolupament de la llana va tenir importants conseqüències per la vida social, política i econòmica de Castella." J.H. Elliot, Imperial Spain 1469-1716.

Les riqueses de Turdetània

Fotografia: dolia (singular dolium), recipients de gran tamany emprats a l'Antiguitat per emmagatzemar grans, líquids i salses. Autora foto. R.I. Garí.
Estrabó va ser un geògraf i historiador grec que viatjà pel Mediterrani i que és conegut sobretot per la seva "Geografia", que va escriure en disset volums, i que conté dades de gran importància per al nostre coneixement de l'Antiguitat. El seu llibre III està dedicat a Hispania, i n'oferim uns fragments."


"De Turdetània s'exporta blat i vi en quantitat, i oli no tan sols en quantitat, sino de la millor qualitat. També s'exporta cera, mel i pega, molta panerola i un vermelló tan bo com el de la terra sinòpica. Les draçanes treballen amb fusta dels país, en el seu territori trobem mines de sal i abundants corrents de rius salabrosos, així mateix no manca la indústria de salaó del peix, procedent tant d'aquella zona com de la resta del litoral de més enllà de les Columnes, tan bona com la salaó del Pont. Abans era de primera qualitat també el seu abundant teixit, però ara ho és la llana, de la que hi ha més producció que de llanes coraxines. I en bellesa és insuperable, els bocs per a la criança es compren en menys d'un talent. Insuperables són també els teixits fins, com els que fabriquen  els habitants de Salacis.
És inesgotable també la riquesa en bestiar de tota mena i en caça, essent en canvi rares les plagues, si exceptuem els llebretons sapadors: en menjar-se les arrels, fan malbé les plantes i les llavors, i això succeixeix en tota l'extensió d'Ibèria.
(...) De l'abundància i exportacions de Turdetània en donen fe la grandària i el nombre dels seus vaixells, doncs les seves grans naus mercants naveguen cap a Dicearquia i Ostia, el port de Roma, rivalitzant amb les naus líbies.
(...)Tot i ser tant ric l'interior de Turdetània, podria rivalitzar amb ell la regió costanera, per els béns procedents de la mar, perque totes les ostres i copinyes destaquen entre totes les del mar Exterior (...) el mateix succeeix amb els cetacis de tot tipus: orques balenes i catxalots, dels quals sembla sorgir quan espiren, una columna nebulosa si se'ls mira de lluny.
(...)Es reuneixen també en aquesta zona, moltes tonyines que venen d'altres parts de la costa exterior, grosses i voluminoses.
(...)Malgrat d'estar aquesta terra dotada  de tants béns, no quedariem menys meravellats, ans al contrari, en conèixer la generositat de les seves mines, perque de d'elles està plena tota la terra dels ibers. (...) doncs l'or, la plata ni el ferro, no s'ha comprovat que cap altre lloc de la terra els produeixi en tanta quantitat ni qualitat."
Estrabó, Geografia, III, 6,7,8.

Turdetània: regió de cultura ibèrica que abastava la vall del Guadalquivir i els seus voltants, hereva de la cultura tartèssica. En època romana, formava part de la Hispània Bètica.
Panerola o porquet de Sant Antoni: insecte del que s'obtenia un tint vermell.
Columnes d'Hèrcules: l'estret de Gibraltar.
Mar Exterior: l'oceà Atlàntic.
Pont: el mar Negre