Una novel.la dita històrica, no és un llibre d'història (tampoc ho és una sèrie)

                              Imatge: llibres d'història en una biblioteca.

Tenim una imatge falsa de determinats fets i personatges històrics degut a novel.les, pel.lícules i series televisives?

Això és el que ens explica i demostra Néstor F. Marqués en el seu llibre FAKE News de l'Antiga Roma.

No podem esperar que una novel.la sigui una còpia exacta de la història, però el cert és correm el perill de creure que determinats personatges eren malvats, molt malvats (o potser al revés, massa bons), i tal vegada estem cometent una gran injustícia o almenys una errada, vers ells.

Han influit els interessos polítics i la misoginia en les fonts de de la història? Sembla que si.

Nestor F. Marqués és arqueòleg i historiador, especialitzat en la Roma clàssica, a la que ha dedicat diversos llibres, i basant-se en les fonts històriques, en l'arqueologia i l'art ens demostra que hi ha "veritats" que no són més que fal.làcies. 

Tàcit i Suetoni han estat la font de moltes novel.les contemporànies. Eren tan malvats Neró, Domicià o Commodus? Casualment emperadors finals d'una dinastia, però també hi hem d'afegir Cal.lígula. O es tractava de justificar el seu enderrocament i la posterior entronització d'un nou llinatge degradant l'anterior? Tenia la classe senatorial interès en difamar emperadors que precisament havien prescidit del Senat?

Era Messalina tan promíscua com ens ha arribat o es tractava de ensorrar la seva memòria? Era Claudi més llest del que semblava i ho havia anat amagant, com ens diu Robert Graves? Doncs en aquest punt, hi ha està d'acord Néstor F. Marqués.

Era Livia Drusil.la (59 aC.-29 dC), esposa d'August una enmetzinadora, com ens fa creure Graves a "Jo Claudi" i "Claudi el déu i la seva esposa Mesalina", i la sèrie televisiva posterior? Néstor F. Marqués creu la imatge de Lívia creada per Graves està lluny de la realitat. Tàcit (55-120 dC.) va escriure sobre ella parlant de "rumors", mai confirmats. Lívia va arribar a ser una dona molt poderosa, i sembla que a Tàcit o a Suetoni, aquest darrer més mesurat (70-126 dC.), com a tants romans, no els agradaven les dones dominants. 

Difícil creure que Livia enmetzinés August (63 aC-14 dC), el seu marít de 75 anys i després de 50 de matrimoni, quan l'emperador ja havia viscut molt més de la mitjana d'aquell temps. O el fill Drus (fillastre d'August) que morí a Germània, sembla que a causa d'una infecció, o a un nét de l'emperador que morí a Armènia.

S'afegeix a això que hi ha historiadors que diuen el contrari que Tàcit:

"Dion Casio (Historia romana LXVIII, 2), cuenta que Livia había sido tan querida que, tras su muerte, se decretó que erigieran un arco en su honor, algo que no se había concedido a ninguna otra mujer.2 (Citat per Néstor F. Marqués, Fake News, pàg. 204) 

"E incluso Tácito, en una alarde de sinceridad  y equilibrio, al inicio del quinto libro de sus Anales, llegó a reconocer que fue una mujer de gran moralidad "incluso más allá de lo que se consideraba propio en las mujeres de antaño" (Anales V, 1,3)" (Fake News, pàg. 204).

Difícil esbrinar la veritat i la falsetat sobre fets i personatges que fa tant de temps van morir i sobre les que ens han arribat fons contradictòries, però si que hem de tenir en compte que no ens hem de prendre novel.les, pel.lícules i sèries televisives con a llibres de història, però com diu el mateix autor del llibre, ens poden inspirar per interessar-nos i voler esbrinar la veritat.

Nota: que els llibres o les pel.lícules sobre personatges històrics puguin no respondre a la realitat, no significa que pugui estar ben ambientada, que estigui interpretada per bons actors i que sigui entretinguda. 

Potser també hem d'aprendre a diferenciar entre una novel.la d'ambientació històrica on s'hi situen personatges i fets inventats, o bé una novel.la on trobem personatges i fets que realment han existit i succeït, o també una mescla de les dues coses, personatges inventats i reals. Personalment, prefereixo que aquests darrers casos tinguin in major rigor.

Néstor F. MARQUÉS, Fake News de la Antigua Roma. Engaños, propaganda y mentiras de hace 2000 años. Espasa, Barcelona, 2019.

Altres llibres del mateix autor, molts d'ells desmonten moltes falses creences històriques que tenim.

Néstor F. MARQUÉS i Pablo APARICIO, La Roma de Constantino.  Desperta Ferro Ediciones, Madrid, 2024. Extraordinària reconstrucció arqueològica, històrica i visual de la Roma de l'època de Constantí. 

Néstor F. MARQUÉS, Un año en la antigua Roma. La vida cotidiana de los romanos a través de su calendario. Espasa, Barcelona, 2018.

Néstor F. MARQUÉS, ¡Qué los dioses nos ayuden! Religiones, ritos y supersticiones de la antigua Roma. Espasa, Barcelona, 2021.

Néstor F. Marqués, Momentos de la antigua Roma que cambiaron el mundo. Espasa, Barcelona, 2023. 

Néstor F. MARQUÉS, Gladiadores. Espasa, Barcelona, 2024.

Altres llibres sobre el tema exposat:

Patricia GONZÁLEZ GUTIÉRREZ, Soror. Mujeres en Roma. Desperta Ferro Ediciones, Madrid, 2021.

Guy DE LA BÉDOYÈRE, Domina. Las mujeres que construyeron la Roma imperial. Ediciones Pasado y Presente. Barcelona, 2019.

Linda FIERZ-DAVID, La villa de los Misterios de Pompeya. Atalanta Ediciones, Girona, 2007.

Emma SOUTHON, Historia de Roma en 21 mujeres. Editorial Pasado y Presente, Barcelona 2024.

José Luis POSADAS, "Livia. La primera emperatriz de Roma" a la revista Historia. National Geographic, núm. 60, pàgs. 58 a 67.

Imatge: la vil.la dels Misteris de Pompeia, es una sumptuosa edificació a les afores de Pompeia, o s'hi va trobar una escultura de l'emperatriu. Potser n'havia estat propietària en algun moment? Foto: Rosa I. Garí.

La gran fam de Xina (1958-1962)

 

Piràmide de població de Xina l'any 1982. Podem veure els efectes de la gran fam en la disminució de naixements 20 anys abans, el 1962, superior al provocat per les guerres anteriors, i per la política d'"un sol fill", d'aquell moment. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Llicència: Creative Commons Atribución-CompartirIgual 4.0 Internacional.

En el millor dels casos, l'estimació de les morts provocades per la gran fam de Xina, està en els 45 mil.lions de morts prematures. (Dikötter, la gran fam...pàg.525). Això és el que diu Frank Dikötter en el seu llibre La gran fam de la Xina de Mao. Història de la catàstrofe més devastadora de Xina (1958-1962). La investigació s'ha fet després de l'obertura recent dels arxius municipals i provincials. No obstant, mai es coneixerà la xifra exacta. La manera d'elaborar el recompte, l'explica Dikötter en el capítol "El recompte final" (Dikötter, pàgs. 523 a 538).

La catàstrofe no va ser natural, sino provocada per l'home, en concret per Mao Zedong (1893-1976) i els membres del Partit Comunista Xinès d'aquell temps, implantant un comunisme a la força en periode anomenat "El Grant Salt Endavant", que a més pretenia obtenir recursos per superar el model econòmic occidental. 

Començà amb la implantació obligatòria de les comunes del poble, unitats de població rurals, on els habitants varen ser obligats a despendre's de totes les seves possessions (terra, joies, estalvis, vaixelles, roba, eines de treball, animals...) i a lliurar la seva producció a la comuna, obligats a menjar en cantines comunals, que van quedar els mans dels capricis dels "repartidors". Fins i tot s'arribà a destruïr cases per fer-ne adobs.

Una de les obsessions de Mao fou l'obtenció d'acer per a la industrialització. Es va començar a fabricar acer en petits forns domèstics. Xina es va endeutar per a comprar tecnologia, principalment a la URSS i a països del bloc soviètic.

Es van implantar formes d'agricultura en contra de les formes tradicionals, que van acabar en un desastre, com l'anomenada "sembra d'alta densitat". S'aixecaren embassaments sense cap criteri científic, que en poc temps van quedar inutilitzats. Es va obligar als pagesos a matar els ocells, ja que segons el criteris governamentals, es menjaven les collites, provocant una terrible plaga d'insectes. La gran fam va ocasionar episodis de canibalisme. Nins, dones i ancians foren les víctimes principals dels maltractaments.

S'exigien xifres de producció agrària o industrial, com l'acer fabricat de manera domèstica, de manera que es va exigir als treballadors un esforç sobrehumà, sovint de poca qualitat, i es donaven falses xifres de producció. 

La xifra estimada de víctimes, doncs, sembla que supera la de guerres anteriors: dos guerres civils (1927-1934 i 1946-1949), la "Llarga Marxa" (1934), guerra conta el Japó (1935-1945), II Guerra Mundial (1939-1945).

Cap al final del "Gran Salt Endavant", no es podien amagar les conseqüències del desastre, però llavors, un altre estava a punt d'iniciar-se, per obra de Mao i el ministre Lin Biao (1907-1971): la "Revolució Cultural" (1966-1976), per la qual es volia implantar per la força la cultura i la nova societat socialista, destruïnt l'anterior, el qual significà la persecució d'intel.lectuals, professors, dissidents, purgues i destrucció d'obres d'art. La denuncia de dissidents, acusats de "burgesos", "dretans" o "revisionistes" era fomentada, i acabaven linxats, empresonats, apallissats o en els anomenats "camps de reeducació" Col.laborà en la "nova cultura", amb òperes i cinema, l'esposa de Mao, Jiang Qing (1914-1991), que posteriorment acabà detinguda i jutjada, en la Xina post Mao.

BIBLIOGRAFIA

Frank DIKKÓTTER, La gran hambruna de la China de Mao. Historia de la catástrofe más devastadora de China (1958-1962). Acantilado "Quaderns Crema", Barcelona, 2017. Traducció de Joan Josep Mussarra.

 

JUNG Chang i Jon HALLIDAY, Mao. La historia desconocida. Taurus, Madrid, 2006. Traducción de Amado Diéguez i Victoria E. Gordo del Rey.

 

Menjador d'una comuna el 1958, amb l'eslogan "Menja gratis, treballa dur". Procedència de la imatge: Wikimedia Commons.

El fascio de las Ramblas, un llibre d'Enric Casals i Enric Ucelay-Da Cal

 

Xavier Casals Messeguer y Enric Ucelay-Da Cal, son autors d'un llibre titolat El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, amb el qual contradiuen la tesi habitual que el feixisme espanyol va néixer als anys 30, amb les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), de Ramiro Ledesma y Onésimo Redondo i la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera. El cert, afirmen els autors, es que ja hi havien elements que podem anomenar feixistes en els difícils anys que van de 1917 a 1923, que finalitzà amb el cop d'estat de Primo de Rivera, gestat a Barcelona amb el suport de la burgesia catalana, desitjosa de posar fi a l'elevada conflictivitat social i al fenòmen del pistolerisme a Barcelona. 

El cop de Primo no va ser el primer, expliquen els autors: de fet dos militars anteriors a Primo de Rivera habien exercit un poder pràcticament autònom i fora de les directrius del govern: el capità general Joaquín Milans del Bosch i el governador civil i militar Severiano Martínez Anido. El que Casals i Ucelay-Da Cal anomenen la "capitania cubana", perque a l'illa havia nascut una forma de govern pràcticament independent de les ordres de Madrid, a càrrec de militars com Valeriano Weyler, defensors dels interessos de les èlits colonials oposades a qualsevol reforma.

La I Guerra Mundial i la seva fi, suposaren un elevat increment de preus i un posterior tancament de fàbriques, que van portar com a conseqüència una colla de vagues, con la coneguda de l'empresa d'electricitat La Canadiense (1919), que va paralitzar Catalunya i ocasionà la militarització dels serveis; les nombroses vagues foren constestades amb el lock out i la intransigència patronal. El sindicat dominant, la Confederació Nacional del Treball (CNT) acabà tenint pistolers al seu servei, fet que va donar origen al seu oposat, els anomenats Sindicats Lliures

(1), o organitzacions parapolicials com la Banda Negra. 

A aquest panorama de violència, s'hi ha d'afegir la corrupció política i la ineficàcia del govern i les Corts. El desastre d'Annual de 1921, fruit d'una imprudència del general Silvestre, però de la que es va dir estava al darrera el mateix Alfons XIII, donà la mesura d'aquesta ineficàcia, amb el tancament, amb el cop d'estat, de la investigació de responsabilitats iniciada.  

Es difícil comprendre, més de cent després i a rel de l'evolució història, l'esperança en uns i el temor en altres, que va significar la revolució soviètica de 1917, però en aquell moment no semblava impossible es pogués repetir en altres països europeus. 

Sogiren veus que demanaven un "cirugià de ferro", inspirant-se en la idea de Joaquín Costa, que difícilment es podia referir al que va venir. Això és el que demanaven grups com La Traza, i alguns diaris creats per aquesta fi. Mussolini podia ésser un bon mirall, però no hi ha dubte que el teòric protofeixisme espanyol sorgit a Barcelona tenia idees pròpies i anteriors a la pujada al poder del dictador italià.

Per què els autors del llibre parlen d'un Fascio de las Ramblas? Perque les organitzacions polítiques, sindicals i violentes d'aquell moment, tenien el seu lloc de reunió en o al voltant d'aquesta via barcelonina, i ho demostren afegint un plànol. També les seus militars.

¿Quantes víctimes va ocasionar el pistolerisme i quí eren? Expliquen els autors les dificultats que hi ha per donar una xifra concreta, sobre la que hi ha diferents estimacions, però sens dubte es poden comptar per centenars: patrons, encarregats, agents de l'autoritat, obrers antisindicalistes, afiliats als Lliures...(2) víctima famosa fou el cenetista Salvador Seguí, el "Noi del Sucre", paradoxalment partidari d'una entesa pacífica, assassinat el 1923. El 1921 fou assassinat també a Madrid el president del govern, Eduardo Dato, i el 1923 el bisbe de Saragossa Juan Soldevilla, a trets d'anarquistes.

La conseqüència de tots aquests esdeveniments la coneixem: el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, que va comptar amb el suport de la burgesia catalana, que després es va sentir traïda per Primo (3), però també amb el suport de la Unió General de Treballadors (UGT), contrària als excessos de la CNT, i evidentment el del Rey.

(1) El fundador del Sindicat Lliure, Ramon Sales, va ser assassinat d'una manera esgarrifosa a Barcelona al principi de la Guerra Civil, esquarterat entre quatre camions, davant les oficines del diari Solidaridat Obrera. 

 

(2) Xifres de víctimes estimades al llibre: El fascio de las Ramblas, pàg. 218. El autors compten per anys, i expliquen que és difícil donar una xifra exacta. El nombre de víctimes, entre morts i ferits podria estar en 981, amb 267 víctimes mortals. 

 

(3) Entre d'altres mesures, el dictador va suprimir la Mancomunitat de Catalunya.

Xavier CASALS i Enric UCELAY-DA CAL, El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español. Pasado y Presente. Barcelona, 2023. 567 pàgs. Conté plànols, annexes i una abundant bibliografia.