L'àguila i els corbs

 

 "Pese al esfuerzo de no pocos historiadores para olvidarlo, la caída del Imperio Romano y las guerras en las que se enmarca, fueron un terrible drama humano. El paso del Imperio al mundo altomedieval, fue un paso de lágrimas y sangre" (El águila y los cuervos, pàg. 417).

 

El águila y los cuervos. La caída del imperio romano, de José Soto Chica, ex militar, professor, escriptor  i doctor en història, és un llibre que documenta exhaustivament i explica la caiguda de l'imperi romà occidental. Un tema que ha fascinat els historiadors des de Gibbons, al segle XVIII.

Soto Chica recull les fonts antigues, els descobriments de l'arqueologia, les diverses teories i ens ofereix la seva pròpia conclusió. Occident, un imperi encara formidable a principis del segle V, capaç d'obtenir recursos per fer front a les crisis de tot tipus i superar-les, cau unes dècades després per l'egoïsme de les seves èlits, l'ambició dels seus polítics i caps militars, i l'empenta terrible dels diversos pobles anomenats bàrbars.

Ens reviu l'historiador  el que suposava la guerra, l'assalt a ciutats, matances, esclavatge, destrucció. Els saqueig de Roma el 410 pel got Alaric i el de 455 per el vàndal Genseric, els milers de persones esclavitzades, separades brutalment de les seves famílies i mantingudes en condicions terribles. Uns drames humans que sovint obliden els llibres d'història. (1)

El nota el passat militar de Soto Chica en la seva descripció de l'exèrcit -o els exèrcits- les batalles l'estratègia, aportant la seva pròpia opinió.

Què va passar? Què va acabar amb un imperi que fins aquell moment havia garantit la supervivència de la seva població amb les seva extensió, les seves vies de comunicació i la distribució de recursos?

Les contínues guerres civils desagnaren l'imperi al llarg del segle V: usurpadors, polítics rivals, sublevacions... el llibre comença significativament amb la batalla del riu Frígid el 394, entre Teodosi I i l'usurpador Eugeni. Dos exèrcits formidables. A les acaballes del segle V, aquestes guerres civils havien derivat en combats als carrers de Roma entre reduïts nombres de combatents.

La classe senatorial itàlica i les èlits provincials havien acumulat gran quantitat de terres i recursos. Hi havia propietaris capaços de mantenir un exèrcit. Dins d'aquest ambient de lluites i amb les invasions de gots, alans, vàndals, sueus, huns...van deslligar-se de l'imperi, deixar de contribuir-hi i aliar-se amb els invasors. Invasors que no eren unes poques migracions cercant terres, sino molts nombrosos, experimentats en el combat i ben armats. Roma havia aconseguit superar el desastre d'Adrianòpolis el 378, contra els gots, però la sort va canviar al segle V. la batalla dels Camps Catalàunics, l'any 451, contra els huns d'Atila, on amb l'exèrcit de Roma comadat per Aeci van combatir els federats gots de Teodoric, fou la darrera gran batalla guanyada per Roma.

 

"¿De dónde si no surgió el feudalismo medieval? Pues de la hibridación y amalgama de los usos del clientelismo y del patrocinio romano con las normas del Gefolgschaftswesen, o séquito guerrero de los germanos" (El águila y los cuervos, pàg. 417)

Al mateix temps, caps militars com Estilicó, van preferir desguarnir les fronteres per recolzar la seva pròpia ambició i estratègia. Amb la pèrdua constant de territori, Àfrica es va convertir en la principal font de recursos, en tributs i aliments, de l'imperi, la caiguda de la la província en mans dels vàndals i alans de Genseric, segellaren el destí de Roma, essent infructuosos els intents dels emperadors Majorià i Antemi per recuperar-la. África fou recuperada transitòriament per Justinià, ja en el segle VI.

 

"En sus primeros años como generalísimo, Aecio habría podido salvar al imperio. No lo hizo, dejó que Cartago y África se perdieran, y con ello, condenó a Occidente. Pese a ello, durante años, su genio militar había logrado frenar el inexorable final de Roma." (El águila y los cuervos, pàg. 398). 

 

Per què va sobreviure l'imperi oriental. L'equilibri de forces va ser la clau, explica Soto Chica. Orient no va permetre mai l'acumulació de poder militar ens mans d'un sol home, com si va passar a Occident, entre d'altres motius.

A l'epíleg, Soto Chica resumeix les seves tesis, i explica que les causes de la caiguda no foren l'economia, ni la pressió fiscal (en general, sempre es va mantenir en el 10 per cent de la producció), ni el clima (el segle IV va ser el cènit de l'òptim climàtic de l'imperi). En canvi, les grans famílies d'Occident es varen anar desfermant de les seves obligacions amb l'imperi, preferiren aliar-se amb els invasors, que a la fi tenien les armes i varen acabar creant els seus propis regnes. Mentre, les guerres civils i els mals emperadors, militars i polítics desagnaren l'imperi, a pesar d'algunes bones figures, com els emperadors Àvit o Majorià, o el magister militum Flavi Aeci. Majorià (emperador de 457 a 461), va dur a terme una colla de reformes que van sostenir l'imperi durant el seu regnat. 

"Julio Nepote fue, en puridad, el último emperador romano de Occidente" (El águila y los cuervos, pàg. 458)

Y una lliçó per aprendre:

 

"Esto es lo que nos enseña la caída de Roma: a valorar la libertad, la seguridad y la riqueza que proporcionan un estado fuerte y equilibrado en donde rige la ley y a desconfiar de la acumulación de poder y de riqueza en manos de aquellos que se creen capaces de imponer sus intereses personales a los del estado y la comunidad" (El águila y los cuervos, pàg. 476). 

 

 (1) Un fet poc conegut és que Genseric, entre les moltes riqueses que es va endur de Roma, estaven la Menorà i altres objectes que Titus havia dut de Jerusalem 400 anys abans.

Article: La élites también contribuyeron a la caída del Imperio romano.

Altres entrades als nostres blocs sobre aquest tema:

Les muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi Romà.

In Hibero flumine: Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV.

Les muralles d'Ilturo: Les crisis dels segles III i IV.

 

José SOTO CHICA, El águila y lo cuervos. Ediciones Despera Ferro. Madrid, 2022.

Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV

 Imatge: els Tetrarques. Grup escultòric en pòrfid, provinent del saqueig del palau de Constatinoble, i actualment ubicada en el Tresor de Sant Marc (Venècia). Autor de la foto: Nino Barbieri. Procedència: Wikimedia.

 

Les causes de la caiguda d'un imperi tan gran i aparentment sòlid com el romà -tampoc oblidem la seva llargues durada i caiguda- han estat sempre objecte de debat, dividint-se ens historiadors entre causes externes i externes, o una mescla d'ambdues. No entrarem ara en detall, però podeu llegir una entrada enterior en el bloc Les Muralles d'Ilturo, on, a grans trets, citàvem diferents hipòtesis. "Sobre la caiguda de l'Imperi Romà". 

Al llarg del segle XX es pot dir que ha predominat la idea d'unes causes internes, no obstant historiadors com Peter Heather han recuperat la idea de les invasions germàniques, en crear estats independents, com a fi de l'afeblit l'mperi romà occidental.

Aquesta idea la podem també trobar en un llibre recent, molt interessant i documentat de Javier Sánchez Gracia: El imperio romano en crisis, 284-363. Publicat per ediciones HMR. Sánchez Gracia cita, per la seva exposició i conclusions, tant les fonts antigues, com els historiadors més actuals i els descobriments de l'arqueologia.

L'historiador centra el seu llibre, no en la crisi definitiva del V, sino en el IV,  va des de la fi de l'anarquia militar, Dioclecià i la Tetrarquia fins a Julià, i no tan sols fa una descripció de la situació de l'imperi romà, sino del persa, sobre el que és un expert, i fins i tot dedica una part del llibre als diversos pobles germànics. Un altra tema important és la progressiva implantació del cristianisme.

Els protagonistes són Dioclecià, i les seves reformes econòmiques, administratives i polítiques per intentar aturar la crisi; Constantí i els seus fills i finalment Julià -que va intentar restaurar el paganisme- i per altra banda, la dinastia sasànida, els monarques perses i molt especialment en gran enemic de Roma, Sapor II.

La descripció que ens fa Sánchez Gracia de l'imperi persa és minuciosa: reis, cort, govern, administració, noblesa, economia, societat religió...a la fi, Sapor II va ser el que va arrebassar definitivament una part de territori a l'imperi romà.

La cort de Constantí i els seus fills es descrita com un "niu d'escurçons", inmersos alhora en lluites fratricides, i contra usurpadors, a més d' intentar contenir l'entrada de més pobles germànics, en un imperi en el que fins i tot l'exèrcit ja estava compost en bona part per gent d'aquests pobles. La descripció de l'estratègia militar i de les batalles, sia les internes, o externes i especialment contra l'imperi persa, és minuciosa, basada en fonts antigues com Amià Marcel.lí.

El llibre es complementa amb imatges dels protagonistes i acurats mapes.

Un estudi que els interessats en aquesta dramàtica etapa de la història llegiran amb interès i que ens permetrà posar-nos al dia en el seu estudi.

Entrades referides a aquest tema: 

 

Les Muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi romà.

Les Muralles d'Ilturo: Les crisis dels segle III i V.

Enllaç: Entrevista de Xavier Rius a Javier Sánchez Gracia.

El segle maleït

No es tracta del segle XX, com algú podria pensar en una primera impressió. Global Crisis de Geoffrey Parker, traduït al castellà per l'editorial Planeta com El siglo maldito, és una obra apassionant sobre el segle XVII, i la influència que pot tenir un canvi climàtic sobre el comportament i la història humans.
Geoffrey Parker és un catedràtic nord-americà, autor de trenta-set llibres i un dels grans coneixedors de la història d'Espanya, si bé Global Crisis abasta la major part del planeta.

Es tracta, sens dubte d'un llibre de lectura imprescindible per entendre la història, les múltiples facetes que constitueixen la història, i no només la del segle XVII.

El segle XVII està considerat un dels més crítics de la història. Episodis habituals de fam, epidèmies, guerres, revolucions. Potser algú dirà que això és una constant en l'Antic Règim (només en l'antic Règim?), i fins i tot en la nostra època, però és veritat que, i això està ben documentat, que fou un moment de la història amb terribles episodis de mortalitat catastròfica i amb nombre especialment abundant d'episodis bèl.lics i revolucionaris.

L'autor considera des del primer moment un dels principals culpables: un canvi climàtic (el terme por ser nou, però el clima de la terra sempre està canviant), el que s'anomena la "petita edat del gel” que es va iniciar a començaments del segle XIV i perdurà fins la meitat del XIX, i que va ocasionar un refredament sobtat i important del clima, detectable no tan sols per la documentació escrita, sino per l'estudi dels arbres i de les restes vegetals. Fins i tot el Bòsfor es va gelar tres vegades, fet insòlit. Períodes de fred intens, pluges catastròfique o llargues sequeres.

Un canvi atribuïble certament a factors naturals: activitat volcànica, anomalies en el corrent “El Niño”, menor presència de taques solars.... 

A partir de la lectura de llibre i de les conseüencies de la “Petita Edat del Gel”, no podem menys que reflexionar sobre dos factors: 1) el clima de la terra canvia, i pot canviar sobtadament i 2) una altra cosa és la incidència que pot tenir l'activitat humana en aquests canvis.

Però ja tornant a l'estudi global que fa l'autor sobre el segle XVII, recorda que una variació en els dies de maduració pot fer disminuir o fins i tot malmetre absolutament les collites. Això es pot comprovar a nivell mundial en aquella època. Es calcula que va desaparèixer una tercera part de la població mundial.

Males collites a Europa, Índia, Xina, Japó, amb el resultat de mil.lions de morts. La persecució i execució de milers persones innocents a qui s'atribuïa haver “embruixat” la meteorologia per arts diabòliques; progroms i persecucions a les comunitats jueves. La crueltat d'una època en que la supervivència dels més forts implicava el sacrifici despietat dels més febles. Sacrifici de vídues a Índia o Xina; infanticidis, o sigui eliminació de nens o (sobretot) nenes; episodis de canibalisme; abandonament de nounats a les portes de convents (amb molt escasses possibilitats de sobreviure).

Guerres, revolucions, canvis violents de dinastia, amb les subsegüents matances.

Lluites per l'establiment de la dinastia manxú a Xina i les rebel.lions que l'acompanyaren, revoltes populars i sublevació dels cosacs a Rússia, a Ucraïna i a la Confederació Polaco-Lituana, ocupació d'Ucraïna pels polacs, execució de sobirans a l'Imperi Otomà, la Guerra dels Trenta Anys que ensagnà tota Europa, dos revolucions a Anglaterra (la primera, amb l'execució del rei), revoltes a la monarquia hispànica: Portugal, Catalunya, Andalusia, la Fronda a França....cap continent es va veure lliure de les conseqüències de la fam.

Les guerres, les revolucions i les revoltes, significaven per a mil.lions de persones la pèrdua dels seus béns: casa, collita, terres, o bé la tortura, la violació o la mort.
La mala actuació dels governs enfront la crisi del segle XVII, no va fer sino augmentar els desastres; no obstant, hi ha una excepció: els governants japonesos varen elaborar un sistema de redistribució dels recursos, baixada de les tributacions i evitació de les guerres que va donar bons resultats.

Desmontant tòpics que ens fan creure que l'aire contaminat és una exclusiva del món contemporani, descobrim que ja l'aire de moltes ciutats, com Londres, era perniciós a causa de la combustió del carbó i que feia emmalaltir. Així mateix, ja es considerava que "fumar matava" o es prohibia fumar a voltes sota pena de mort! (cal dir que a llocs com l'imperi otomà en alguns moments va estar prohibit el consum d'alcohol o cafè, es creia que les tabernes eren llocs de conspiració)

Geoffrey PARKER, El siglo maldito. Editorial Planeta, Barcelona, 2013. Traducció de Victoria Gordo del Rey y Jesús Cuéllar. 1485 pàgs. d'elles 298 corresponen a notes, bibliografia i índex alfabètic.

Imatge: una de les revoltes més conegudes a l'Europa del segle XVII fou la dels Segadors, a Catalunya (1640), que donà lloc a una llarga guerra. "Corpus de Sang" d'Antoni Estruch i Bros, 1890. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Carregada per Mcapdevila.