Cant i treball a Mallorca

 Bárbara Duran Bordoy  és compositora, intèrpret, doctora en Història de l'Art i Musicologia, professora i autora de diversos llibres d'investigació, alguns dels quals han estat premiats. 

El seu darrer treball és el llibre que avui presentem: Cant i treball a Mallorca (1), premi Mallorca d'Assaig 2024, que recull l'obra fins ara oblidada, de la Missió del Cançoner Popular de Catalunya, i que van dur a terme a l'illa, el compositor i musicòleg Baltasar Samper i el mestre Ramon Morey, que van visitar diversos pobles, per recollir el que cantava la gent treballadora en el transcurs de la feina, especialment dones. Un món musical a punt de desaparèixer per la influència de medis com la ràdio, i sobretot per l'esclat de la Guerra Civil, que a més, va interrompre per sempre l'elaboració del Cançoner.

Poble a poble, Samper i Morey escoltaren cançons, van escriure partitures, van prendre fotos dels informants i fins i tot realitzaren algunes grabacions fonogràfiques. Les partitures i fotografies es guarden actualment al monestir de Montserrat. 

Per alguna raó que desconeixem, part de la informació no va arribar a Samper, i s'ha perdut. Samper era un home meticulós en la redacció i selecció del que es recopilava. Les seves notes s'han guardat a la biblioteca Bartomeu March, que ha estat la base de la recuperació que n'ha fet Bàrbara Duran.

Però el llibre no és tant sols una recuperació del cant popular: és tot una sociologia: oficis i imatges impagables dels mallorquins del 1932. 

Brodadores, pagesos, teixidors...i d'altres que no ens consta. No es considerava que la dona exercís una feina que no estigués relacionat amb la casa, com a molt, un treball de brodar, cosir o algunes feines del camp.

En el cants relacionats amb camp se citen diferents  labors. Llaurar, cavar,  segar, collir figues o ametlles, batre, veremar, picar cànem, picar càrritx , collir olives, tafona,  munyir, tondre, matances, tapar formiguers, etc. Un retrat impagable de la societat mallorquina d'aquell temps, majoritàriament agrària. El treball del camp era exercit majoritàriament per homes.

Què es cantava mentre es feia feina? De tot. Cançons curtes, llargues i narratives, enumeratives, de bressol, infantils, religioses, de Pasqua, de ximbomba, tonades relacionades amb els diversos treballs del camp, balls i tocades.

Quins eren els instruments més populars en aquell moment? flabiols, xeremeies (2) i ximbombes.

Cançons, treball i fotografies, un retrat de la societat malloquina dels anys 30 que agradarà al que s'estimen Mallorca o/i la música popular.

Bàrbara Duran el dia de la presentació del seu llibre.

(1) Bàrbara DURAN BORDOY: Cant i treball a Mallorca. Premi Mallorca d'Assaig 2024. Editat pel Consell de Mallorca, setembre 2025.

(2) Instrument de les família de les cornamuses, típic de les Illes Balears.

Una altra entrada en aquest blog relacionada amb l'autora:

Paisatges sonors a l'antiguitat.

Miquel Segura ens mostra Joan March d'aprop

 

Sobre la figura de Joan March Ordines (Santa Margarita 1880-Madrid, 1962), s'ha escrit força i no hem de repetir aquí l'extensa bibliografia, només citarem dos llibres dels darrers temps: una biografia novel.lada, Reis del món, de Sebastià Alzamora, que a més del financer mallorquí retrata un altre margalidià universal: l'orientalista  Joan Mascaró Fornés; ambdós figures van estar molt unides fins a la mort de March. L'altre llibre és el que comentarem aquí: Joan March d'aprop, de l'escriptor i peridista nascut a sa Pobla, Miquel Segura Aguiló, que duu ja al darrera una extensa obra publicada, més de 30 llibres, així com els seus articles al diari Ultima Hora de Baleares. Miquel Segura ha dedicat també bona part de la seva obra a divulgar el tema xueta, els descendents de jueus conversos de Mallorca, víctimes de la cremadissa de 1691.

Joan March d'aprop, patrocinat per l'ajuntament de Santa Margalida, no és una vida novel.lada, ni un assaig, sino el retrat d'un home contradictori sobre el qual el autor ha dut a terme una exhaustiva investigació, basada en testimonis -molts dels quals, de la mateixa familia March, com la seva nora Carmen Delgado, la gran matriarca de la família- llibres, articles, etc. Val a dir que March és i ha estat una home estimat i odiat alhora. En els darrers temps, la Memòria Història ha caigut damunt d'ell amb la damnatio memoriae d'esborrar el seu nom de places, carrers...malgrat que ningú pot borrar l'existència de la Fundació March i de la Banca del mateix nom, sortosament. La Fundació, a la qual el financer va destinar una quantitat exhobitant pel seu temps, ha dut a terme una molt meritòria obra filantròpica.

I si, és cert que va ajudar el cop d'estat contra la república el 1936, així com ho van fer d'altres financers i  polítics (Cambó, sense anar més lluny), així com, potser sense intenció i com ens explica Miquel Segura, va ajudar en gran manera a crear la Mallorca moderna: com a polític, milità i ajudà el Partit Liberal (el progressista de l'època), i pagà de la seva butxaca una Casa del Poble a Palma (els sindicats el veneraren). Un fet poc conegut, però trascendental que ha estudiat Miquel Segura, és que va ser l'autor del que podriem anomenar la reforma agrària del camp mallorquí: va comprar als arruinats "botifarres" de Mallorca, l'antiga noblesa rural víctima dels seus malbarataments, extenses terres, bona part de la qual va parcel.lar i vendre o llogar a bon preu a pagesos que abans no haurien ni somiat a ser propietaris. És ben cert, aclareix Segura, que no fou per filantropía sino per controlar aquelles terres, especialment al sud de l'illa, que li eren útil per als seus negocis -iniciants com a contraband- del tabac. Va conservar per ell les que li eren útils i va vendre les que no. Per la seva part, l'estament de "botifarres" en el seu capvespre, menysprearen March, però no dubtaven a demanar-li prèstecs, que ell concedia a elevats interessos, al revés dels pagesos.

Va ajudar la sublevació, pero ¿era franquista? No sembla que Franco i March es portaren massa bé, però es suportaven. March era de March, i prou.

La imatge de Joan March que ens descriu Miquel Segura, éns sembla un home modern, amb una vista d'àliga pels negocis i l'esdevenidor. Tenia una intel.ligència precoç i extraordinària. Durant tota la seva vida fou lleial als que el servien bé i li eren lleials, i en un temps en que l'estat del benestar no era ni de lluny com ara, no desamparava els seus treballadors ni jubilats. Direu: un comportament paternalista, potser si, però era el que hi havia llavors. 

No faré un resum aquí de la vida de Joan March Ordines, ni opinar sobre ell, el que seria molt presumptuós, podeu llegir el llibre -us ho recomano- o consultar les nombroses fonts escrites o penjades a Internet, si que diré que va exercir una gran influència en l'Europa dels anys 30, 40 i 50 del segle passat, i arribà a ser una de les primeres set fortunes del món.

L'autor del llibre es demana potser perquè els best-seller no arriven a figurar com a best-sellers. El llibre de Miquel Segura ha esgotat dues edicions en un mes, és un llibre molt ben escrit, fruit d'una investigació seriosa, és una vida més interessant -per bé o per mal- que moltes aventures de ficció, no és ni necessari novel.lar-la, i, a l'inrevés que molts suposats èxits, posseix un ric llenguatge i és llegeix amb interès. Molt interessants també les imatges incloses. Joan March d'aprop ens ajuda a comprendre el que era la Mallorca preturística, en la qual ni el contraban era vist com un delicte, sino una necessitat per viure. 

Miquel SEGURA AGUILÓ, Joan March d'aprop, Ajuntament de Santa Margalida, 2023. 

 

Imatge: un dels tres cadillacs de Joan March, que es va mostrar a la fira de cotxes antics Santa Margalida.

Vint anys d'excavacions a s'Hospitalet Vell

El passat dia 2 d'abril es va inuagurar al Museu de Manacor una exposició dedicada als 20 anys d'excavacions al conjunt prehistòric de s'Hospitalet Vell (Manacor, Mallorca). La importància d'aquest jaciment és coneguda des de l'any 1892. El 2002, un equip del museu, dirigits per l'arqueòloga Magdalena Salas i Damià Ramis i la restauradora Margalida Munar va emprendre un projecte d'excavacions i estudis del jaciment, finançats per l'ajuntament de Manacor i el Consell de Mallorca.

Es tracta d'una exposició molt acurada i presentada d'una forma gràfica didàctica, on podrem aprendre com eren els habitants de s'Hospitalet Vell els dos mil.lenis aC., com eren els animals, que menjavem, quina ceràmica o quins estris tenien. Així, per exemple, pels estudis realitzats sabem que tant éssers humans i animals eren més baixets i de menor tamany, que menjaven molusc, conreaven ordi i llegums com les faves i els pèsols, i tenien cabres, ovelles, bous, cavalls, cans...

S'Hospitalet Vell va tenir dues etapes importants: la cultura de les navetes (1700-1100 aC.) (1) i la cultura talaiòtica, (1100-123 aC)(2), dividida en dues fases. 

El 123 aC. s'inicia la conquesta romana de les Balears, comandada pel cònsol Cecili Metel, que aoptà el cognomen de Baleàric. 

 

#20anyshospitaletvell

 

(1) Contemporània de l'edat del bronze peninsular.

(2) Edat del ferro peninsular: 750-100 aC.)

 

En aquest bloc: La intervenció romana del 123 aC a les Balears, estudi d'Antoni Puig Palerm.

 

Imatges: de dalt a baix: talaiot quadrat, edifici, i restes de les navetes a s'Hospitalet Vell.

El enterraments de Son Peretó (Manacor)

 Imatge: Reconstrucció d'una tomba de Son Peretó al Museu de Manacor. Foto. R. I. Garí.

 

Com eren i com vivien els nostres passat? Resulta freqüent que ho poguem conèixer per la seva mort: com els inhumaven o incineraven, que ens poden dir l'estudi de les seves restes...

Llorenç Alapont, Assumpció Malgosa, Gemma Prats-Muñoz, Roger Real i Magdalena Sastre són autors d'un interessant treball publicat en les actes de les IV Jornades d'arqueologia de les Illes Balears (Eivissa 1 i 2 d'octubre, 2010), que du per títol "Interpretació de les pràctiques funeràries i anàlisi antropològic dels enterraments del sector oest del conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor)", on presentaven el 2010 els resultats dels seus estudis sobre aquest important jaciment mallorquí. 

Els sector estudiat és l'oest, on es poden trobar establiments domèstics i/o productius i alhora restes funeraris. "Un conjunt d'habitacions dintre de les quals es trobaren un total d'onze sepultures objecte del nostre estudiu" (Interpretació...pàg. 151). Datades en els segles VI i VIII.

Veiem algunes de les seves conclusions:

-Tipologia: fossa en forma de banyera trapezial amb cantons.

-Orientació dels esquelets: el cap a l'oest i els peus a l'est, amb una excepció nord-sud, potser per manca d'espai (Interpretació...pàg. 151).

Posició: decúbit supí.

Paleodemografia: 

-Edat: en aquest sector, el 50 per cent dels inhumats tenen menys de 18 mesos. Elevada mortalitat en el naixament i en el deslletament (Interpretació...pàg. 153). L'altre 50 per cent d'individus són adults, principalment joves entre 20 i 30 anys.

-Sexes: major proporció de dones. Això concorda amb el que s'ha pogut trobar a altres enterraments de la mateixa època, com ara a Vilassar de Mar (Interpretació...pàg. 153). Adverteixen, però els autors, que la mostra és petita, i com a les anteriors conclusions, cal esperar resultats. En les poblacions antigues, és freqüent la mort per part.

Paleopatologia:

-Absència d'higiene dental, tosca, càries i altres malalties dentals. A més de la manca d'higiene, hi podia contribuïr l'elevat consum de carbohidrats (Interpretació...pàg. 153). 

-Processos artròsics, evidents en l'estudi dels ossos. Sens dubte un factor és l'edat (aquí la gran majoria eren joves), però també una activitat física dura i perllongada (Interpretació...pàg. 154).

Pràctiques funeràries:

-Inhumació.

-Senyals d'amortallament.

Per acabar aquest breu resum, senyalem que es tracta d'un estudi que va ser publicat fa 12 anys, i que les excavacions han continuat i els arqueòlegs han ampliat els seus estudis i tenen noves conclusions. Estarem pendents del que surti.

 

Llorenç Alapont. Assumpció Malgosa, Gemma Prats-Muñoz, Roger Real i Magdalena Sastre: "Interpretació de les pràctiques funeràries i anàlisi antropològic dels enterraments ddel sector oest del conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor)" dins IV Jornades d'arqueologia de les Illes Balears (Eivissa 1 i 2 d'octubre, 2010) Disponible a Academia Edu.

 

L'antiguitat tardana al municipi de Manacor

 

Imatge: restes de la basílica paleocristiana de Son Peretó. Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa.

S. Alcaide, C. Mas, M.A. Cau son autores i autor d'un estudi sobre l'antiguitat tardana al municipi de Manacor (Mallorca), basat sobretot en l'estudi de les seves basíliques paleocristianes, però també en altres jaciments, com ara, fundacions indígenes anteriors a la conquesta romana que perduraren o foren reocupats.

L'article, publicat dins les III Jornades d'estudis locals de Manacor (2012) du per títol: "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori".

Expliquen els autors que han dut a terme una revisió dels estudis previs sobre Manacor i de la Carta Arqueològica del Municipi, i que han tingut la sort de disposar d'un treball previ de Merino i Torres (2000), que inclou tots els jaciments des d'època romana fins a la islàmica (L'antiguitat tardana...pàg. 171). 

Senyalen que l'antiguitat tardana és una de les èpoques menys conegudes de les illes -nosaltres afegim que això passa també a la península- en que passaren de l'imperi romà als vàndals, als bizantins i als musulmans.

Dues són les basíliques conegudes al municipi de Manacor: Sa Carrotja, descoberta per J. Rubió i Bellver el 1908, i de la que només es conserva el baptisteri i Son Peretó, descoberta i excavada a partir de 1912 per Mossèn Aguiló qui va elaborar la primera planta.

Com expliquen els autors, les basíliques no degueren estar aïllades en el territori, formaven part d'un conjunt de població.

Sa Carrotja (Porto Cristo) està situada sobre un penya-segat que domina el port natural, només se'n conserva el baptisteri, situat als peus de la basílica la qual sembla que tenia planta rectangular, de tres naus i orientada est-oest, Rubió va interpretar que tenia capçalera tripartida. Palol data la piscina baptismal en el segle VI. (L'antiguitat tardana...pàgs. 173-174).

Son Peretó era una bsílica orientada est-oest, de planta rectangular, capçalera tripartida i tres naus, al peu de les quals es troba l'àmbit baptismal, amb dues piscines cruciformes. Enfront de l'absis'hi situa el cor, i als peus de la nau central, un contraabsis. Un primitiu paviment opus signinum, va ser substituït per un altre de mosaic.(L'antiguitat tardana...pàg. 175).

S'han localitzat diverses tombes que trencaven el primitiu paviment d' opus signinum i també unes possibles cambres funeràries adosades a un mur als peus de la basílica, on se situen les piscines baptismals. ((L'antiguitat tardana...pàg. 176).

La basílica presenta diverses fases. Pel seu estil, similar al dels tallers nord-africans, Palol situa els mosaics en el segle VI. Pel que toca a les piscines baptismals, de diferentes mides, està en debat si corresponien als diferents rituals d'aspersió i immersió, o bé eren les dues d'immersió. (L'antiguitat tardana...pàg.177).

Dels jaciments inventariats a l'antiguitat tardana al municipi de Manacor, 27 presenten materials ceràmics d'aquest periode. (L'antiguitat tardana...pàg.178).

Expliquen els autors que, cal diferenciar aquells jaciments que perduraren des d'època romana fins l'antiguitat tardana, d'aquells que foren reocupats en aquella etapa. (L'antiguitat tardana, pàg. 180). Un total de 12 van continuar en àpoca islàmica. (L'antiguitat tardana, pàg. 183.). 

Són 223 els jaciments arqueològics inventariats a la Carta Arqueològica de Manacor, 65 dels quals tenen una cronologia indetermina, la majoria coves, i que els autors afirmen que fora important revisar,per comprobar si podrien pertànyer a l'antiguitat tardana. (L'antiguitat tardana, pàg. 183).

 "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori" és un treball interessant, que vol posar llum sobre un periode encara poc conegut, però apassionant.

 

S. Alcaide, C. Mas i M.A Cau "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori", dins III Jornades d'estudis locals de Manacor. Espai, fet urbà i societat (2012). Podeu trobar-lo en aquest enllaç, junt amb d'altres treballs presentats.

També està disponible a Academia EDU. 

 

Imatges. Piscines baptismals de Son Peretó i mosaics de la basílica, conservats al Museu de Manacor. Fotos: Rosa Isabel Garí.

 

 Imatge: Restes del racinte baptismal de la basílica Sa Carrotja. Procedència: Wikipedia.

 

  

Paisatges sonors a l'antiguitat: un estudi de Bàrbara Duran Bordoy

 

Imatge: tintinnabulum conservat al Museu de Manacor. Cronologia: talaiòtic final.

Imatge: Bàrbara Duran signant exemplars d'un dels seus llibres a Manacor, el 2019. Foto: R.I. Garí.
 

 Bàrbara Duran Bordoy, nascuda a Manacor, és professora, música, musicòloga i escriptora i gaudeix d'un extens currículum acadèmic i professional: pianista i flautista de bec, i membre del grup Polissonia, dedicat a la difusió de la música catalana de l'Edat Mitjana i la hispànica del Renaixement. També ha seguit estudis d'orgue. Doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com a autora de llibres ha publicat: El cant de salers i quintos a la Mallorca contemporània; Voleu sales?; Vaig veure John Lennon; Deixem lo dol; Música per a un crim; Posseits pel dimoni; Joan Company i Florit; Les cantadores de Maria de la Salut.

Però el que ara comentarem en aquest bloc dedicat a la història és un article titolat: "Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.

El treball de Duran és certament meritori i difícil, en tractar-se d'un tema poc conegut, amb el gran inconvenient, és clar, que no podem reproduir música antiga, podem fer-nos una idea amb l'estudi dels instruments, especialment de cultures clàssiques, com la romana, però la prehistòria o la protohistòria ja ho fan més complicat, i fins i tot hi ha autors que afirmen que no podem provar que el que tot el que considerem instruments, realment o fossin (vegeu: Paisatges sonors...pàg. 3). 

Per al seu estudi, Bàrbara Duran, a més de les investigacions pròpies, s'ha basat en una extensa bibliografia.

Centra l'autora el seu estudi en dues etapes: 1)els periodes talaiòtics i postalaiòtic i 2)l'època paleocristiana. En el primers es basa, com es lògic, en les troballes de l'arqueologia -hi ha manca de fons escrites, molt escasses en general sobre les Balears- i en el segon, especialment en les referències que fa el bisbe Sever als cants i himnes cristians.

No és tasca d'aquest bloc fer un resum exhaustiu -i que seria improcedent, ja que el que toca és llegir-lo- de l'article de Duran, sino donar-lo a conèixer.

Tal i com explica l'article, els instruments pre o protohistòrics es troben en jaciments funeraris de molts indrets de la Mediterrània (1). El tintinnabulum, amb alguna variant, és un en general un disc de bronze, i excepcionalment de ferro associat a alguna altra peça, com podia ser una vergueta. Tintinnabula  -campanetes-, o les seves restes, s'han trobat en jaciments funeraris de Balears, de la península i de la Mediterrània. 

Quina era la seva funció? Difícil interpretar-ho. 

Com ja s'ha dit, es localitzen en jaciments funeraris i curiosament, moltes vegades en tombes femenines (Vegeu Paisatges sonors...pàg. 5). Eren peces musicals en honor a la persona difunta? Una mena de sons sagrats? No ho sabem.

No hi ha tampoc consens entre els autors sobre la cronologia exacte dels tintinnabula, consideren la majoria que no eren anteriors als segles VII o VI aC. (Vegeu "Paisatges sonors de l'antiguitat...pàg. 6).

Pel que toca al periode paleocristià (segle V-VII), basíliques com Son Peretó i Sa Carrotja, foren nuclis importants de vida agrícola i ramadera, a més de centres de culte cristià. El cristianisme balear, com està ja sobradament demostrat i recorda Duran, tenia arrels importants amb el nord d'Àfrica, amb la que mantenia també actives relacions comercials.

Una carta del bisbe   Sever de Menorca, que volia obligar a convertir-se al cistianisme la important comunitat jueva balear al cristianisme, ens diu que: "el poble cristià estava capacitat per cantar himnes i salms (...)" (Vegeu: Paisatges sonors, pàg. 13).

Els cristians de Son Peretó conservavem la cerimònia del refrigerium, o banquet funerari d'arrel pagana, és possible que els salms i himnes fossin aspectes típics d'aquestes celebracions (Vegeu: Paisatges sonors...pàg. 13).

(1) És lògic que en enterraments que s'hagin conservat es trobin major nombre d'objectes que no en altre tipus de jaciments, on el metall i la pedra s'ha reutilitzat o destruït. 

"Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.

 

 

L'Any de sa Desgracia a Menorca (1558)

 

Les costes de Balears foren objecte d'atacs pirates al llarg de l'edad moderna. Foto de Francesc Gari Lleixa.

 

Menorca no oblida i commemora  l'Any de sa Desgràcia 1558, quan el 9 de juliol , Ciutadella fou assaltada per una flota turca de 130 naus comandades per Pialí Bajà, matant o esclavitzant els seus moradors. La illa va perdre la meitat dels seus 10.000 habitants,  els camps foren arrassats, robat el bestiar i esclavitzades més de 3.500 persones. 

Maó havia estat ja assaltada feia 23 anys el 1535, per les naus del pirata Barbaroja, i els seus dirigents pactaren amb els turcs  per salvar la seva família i cases a canvi d'obrir la ciutat als assaltants, lliurant així els maonesos a la  matança i la deportació; cinc anys després aquests dirigents foren condemnats a mort per la seva traició.

L'assalt a Ciutadella de 1558 fou potser el pitjor desastre provocat per la pirateria turca otomana i berberisca del nord d'Àfrica, però no l'únic, ni de lluny. La pirateria ha estat crònica a la Mediterrània fins a començaments del segle XIX, però fou en l'edat moderna quan assolí majors dimensions. Per algunes poblacions constituïa una forma de vida, i per altres la ruïna, la mort i l'esclavitud. Els atacs es dirigien preferentment contra les costes espanyoles i italianes. No oblidem que Nàpols, Sicília i Malta -cedida als cavallers de Sant Joan- també pertanyien a la corona d'Aragó.

Però no era el Mediterrani l'únic amenaçat per l'imperi otomà: els turcs també arribaren fins a les portes de Viena; aquesta amenaça va obligar els Habsburg del Sacre Imperi i els d'Espanya a una lluita secular que esgotà una recursos, homes i energies, amb l'afegit d'Amèrica pels espanyols (1). Els otomans gaudiren de l'aliança de França, que se sentia al seu torn amenaçada per Espanya i el Sacre Imperi.

Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Germànic, continuant la tasca del seu avi Ferran el Catòlic, va intentar crear una colla d'enclaus al nord d'Àfrica, per evitar es convertissin en refugi de pirates. La conquesta d'aquets llocs costava un molt elevat nombre de baixes i tampoc es podien mantenir gaire temps (tret del cas d'Oran que va estar en mans d'Espanya fins 1792).

Felip II va portar a terme una política més pragmàtica i eficaç que el seu pare en el Mediterrani, amb l'organització d'una flota única cristiana, ben preparada, en la que cada aliat aportava homes i vaixells, sota el seu comandament. La Lliga Santa va agrupar l'Imperi espanyol, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, el ducat de Savoia i l'ordre de Malta.

El fracàs turc en conquerir la illa de Malta el 1565, després d'un duríssim setge i la victòria de la Lliga Santa a Lepant (Grècia) el 7 d'octubre de 1571, van obrir algun canvi en la relació entre l'imperi espanyol i l'otomà: cap dels dos tenia forces per derrotar l'altre, i a més ambdós tenien problemes interns, pel que s'arribà una primera treva (1576) i a una pau no formal (1578) (2), sense que això suposès la fi de les incursions berberisques des del nord d'Àfrica; en realitat, en el segle XVII, les costes mediterrànies i fins i tot algunes atlàntiques, patiren una intensa activitat piràtica provinent d'aquella zona, activitat que no va començar a decaure, de forma lenta, fins el XVIII.

La pirateria obligà els habitants de les costes mediterrànies a defensar-se amb la construcció de torres de vigilància i defensa, proveïdes d'armes, aigüa i queviures que comptaven a més amb primitius sistemes de senyals, com podien ser les fogueres: es calcula que n'hi va haver més de 1.000 a la costa peninsular i 150 a les Balears; es van reforçar les muralles de les ciutats costaneres, mentre que moltes poblacions litorals foren abandonades, no apropant-se de nou al mar fins el segle XVIII (3). En cas de perill, els pobladors havien de refugiar-se cap a l'interior, començant per les dones i els nins. Però a voltes els pirates no es limitaven al litoral, sino que podien assaltar les planúries costaneres i fins i tot en alguna ocasió varen remuntar el riu Ebre.

Tornant a Menorca, la illa havia quedat tan abatuda i despoblada, que el rei va pensar seriosament en evacuar-la, deixant només una guarnició militar; això no va finalment succeir, però es va oferir terres a mallorquins, catalans i valencians.

Joana d'Àustria, germana del rei i regent del regne en aquell moment, va ser una figura important per la recuperació de la illa: va aconseguir la supressió d'impostos per 10 anys i que l'església acceptés no cobrar els delmes, també va demanar al Papa Pau IV la recollida d'almoines per al rescat dels captius. Segons l'historiador Juan Carlos Losada, només se'n varen poder rescaptar 80 d'aquells menorquins, la resta s'havien perdut, mort o desaparegut en llunyans mercats d'esclaus. (4) El 1857, s'alçà a la plaça del Born de Ciutadella un monòlit en memòria dels morts i captius.

El notari menorquí Pedro Quintana redactà, a peticio del governador Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete, tots presos a Constantinoble l'anomenada "Acta de Constantinoble", en la qual narraven els fets succeits, amb la intenció de protegir-se de futures acusacions, recordant el que havia passat a Maó. Arguimbau i Negrete foren rescaptats, però novament capturats per berberiscs a prop d'Alger, i novament rescatats.

Així anaven les coses. 

 

(1) Els recursos provinents d'Amèrica s'empraren en finançar les contínues lluites, que a més, constituïren una sagnia humana. 

(2) Una pau formal amb l'imperi Otomà no es va signat fins el 1782, i amb Alger el 1876, sota el regnat de Carles III.

(3) Al llarg de la costa mediterrània trobem pobles diferents però amb el mateix nom situats a pocs quilòmetres, afegint "de mar" al més costaner i nou, això es deu al retor a la mar, després de la desaparició del perill piràtic.

(4) Dues ordres de frares, Mercedaris i Trinitaris es dedicaven a la recapta de diners per a rescaptar captius.

 

BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA

 

Juan Carlos LOSADA, España contra el imperio otomano. La lucha por el control del Mediterráneo desde el siglo XVI al XVIII. La Esfera de los Libros. Madrid, 2021.

 

Fernand BRAUDEL, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Fondo de Cultura Económico. Mèxic, octava reimpressió, 2013. Primera edició en francès, 1949. 

 

 Francesc FORN i SALVÀ, Viure i sobreviure al segle XVI a la marina de la Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l'atac i el rescat davant les incursions dels corsaris turcs i algerians. Accéssit premi del Iluro 2009. Editat per Caixa Laietana, Mataró 2010.

 

Clara BLANCHAR i Joan PONS, "Així va ser l'atac corsari a Menorca de 1558", a la web de Sàpiens

 

Imatges: El castell de sa Punta de n'Amer (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca), era una torre fortificada de vigilància, bastida a finals del segle XVII. A diferència d'altres de planta circular, aquesta té planta quadrada. Està envoltada per un fossar i un pont llevadís, i construïda amb pedra de marès. Fotos: Rosa I. Garí.

La intervenció romana del 123 aC a les Balears

Imatge: necròpolis talaiòtica de Son Real (Santa Margalida, Mallorca). Segles VII-I aC. Foto: Rosa I. Garí.
 

"La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?" és el títol d'un article d'Antoni Puig Palerm publicat per la Universitat de Sevilla, inclòs en el llibre Piratería y seguridad marítima en el Medieterráneo antiguo.

La piratería en la Mediterránea ha estat endèmica fins el segle XIX i, per una banda, ha constituït una forma de vida per a moltes poblacions, i per l'altra, una amenaça a la subsistència vida o llibertat dels seus pobladors. El llibre d'Arturo Sánchez Sanz Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana, dedica nombroses pàgines a aquest fenòmen, que va minvar -sense desaparèixer- mentre Roma va controlar el Mare Nostrum, per reapàreixer amb força al declivi de l'imperi. Coneguda és la notable campanya de Pompeu dels anys 67 i 66 aC. -en tres mesos- contra els pirates, que constituïen una amenaça per la navegació, el comerç i els subministraments de blat.

Les fonts clàssiques citen la pirateria com a causa de la intervenció a les Balears del cònsol Quintus Cecilius Metelus anomenat després Balearicus.

És aquesta la causa de la intervenció romana a les Baliares (Mallorca i Menorca)? Antoni Puig Palerm creu que la pirateria era soferta i probablement exercida pels habitants d'aquestes illes des de molt abans (vegeu A. Puig palerm, pàgs. 162 a 164), i que es pot demostrar tant amb les fonts escrites com amb l'arqueologia (pecis, fortificacions).

El segle II aC. fou una època de grans canvis a la Mediterrània occidental i a la península Ibèrica, conseqüència de la II Guerra Púnica (218-201 aC.) i el domini romà d'aquesta zona. La III Guerra Púnica (149-146 aC.) va ser el cop definitiu per Cartago, però el control no estava assegurat per part de Roma, que s'enfrontava a la resistència de poblacions indígenes -recordem les guerres celtíberes- i a la pirateria en el mar. 

Puig Palerm situa la campanya de les Balears dins un context més ampli, la necessitat de consolidar el domini de Roma i les rutes entre Itàlia i Ibèria (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 147). La intervenció del cònsol Cecili Metel era per tota la província de Hispania. Explica l'autor que no es van dedicar tants recursos només a una campanya a les illes Balears, sino que després es van estendre a l'interior peninsular (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 148).

Quin va ser el paper de les Pytiusae? Aquestes illes, que havien estat sota el domini de Cartago, presentaven un desenvolupament urbà i comercial diferent, S'ignora si es van mantenir neutrals en la conquesta romana de les Baliares o hi van col.laborar (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 149).

Concretant sobre les causes de la intervenció romana, cita Puig Palerm les fonts clàssiques que parlen de la pirateria com a causa inmediata d'aquesta intervenció (Flor, Orosi). Però molts pobles de l'antiguitat practicaven la pirateria com a forma de vida, al mateix temps que en podien ser víctimes. Formar part d'exèrcits foranis com a mercenaris, va ser també una altra  forma de vida pels baleàrics.

Pel que fa l'arqueologia, descriu Puig Palerm la troballa de vaixells enfonsants amb signes de violència o traces d'una destrucció violenta (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 154 a 156). L'altre element a considerar son les fortificacions. No oblidem que les razzies a la costa o poblacions costaneres, han afectat la població durant tota la història del Mediterrani (vegeu A. Puig Palerm, pàg. 156). Tant a les Baliares com a les Pityusae, s'han conservat restes de fortificacions, que demostren el perill provinent del mar que corria la població (vegeu A. Puig Palerm, pàgs 157 i 158). L'autor fa una descripció de les restes fortificades de l'antiguitat que s'han trobat a les illes (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 158 a 162).

Com a resum: la pirateria era exercida i patida pels habitants de les Balears a l'antiguitat, un fet comú al Meditarrani, però la conquesta de Cecili Metel no es limita a controlar aquest fenòmen, sino a assegurar el domini romà sobre les vies marítimes i la península Ibèrica. 

 

Antoni PUIG PALERM, "La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?", dins Piratería y seguridad marítima en el Mediterráneo antiguo. Universidad de Sevilla. SPAL monografías XVII. Sevilla, 2013.

Disponible a Academia EDU.

 

Llibre citat:  Arturo SÁNCHEZ SANZ,  Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana. La Esfera de los Libros. Madrid, 2020.

 

La història a Balears, novel.lada

 

La novel.la que anomenem "històrica", si està ben escrita, a més d'entretenir-nos, pot servir moltes vegades per introduïr-nos en la història i intereressar-nos per ella (ja sé que no tothom estarà d'acord).

Bàsicament trobem dos tipus de novel.la històrica: a) aquella que s'inventa uns personatges i una acció situats en un transfons històric i 2) la que novel.la la vida i actes d'uns personatges històrics, que han existit. Si l'autor/a és un bon escriptor/a  hi ho fa bé, redactar una novel.la història requiereix uns bons coneixements i/o una ingent tasca de documentació.

Avui volem només citar algunes novel.les de transfons històrics publicades en els darrers anys a Mallorca, per si poden ser d'interès pels lectors. No és una cita exhaustiva, només un recull. 

Dins el darrer blau, (1994) de Carme Riera, reconeguda i premiada escriptora, ja és un clàssic, del que se n'han fet vàries edicions i s'ha traduït a diversos idiomes , narra la història de diverses famíles jueves que acabaren a la foguera de la Inquisició a finals del segle XVII. Podem sentir com els personatges creuen, estimen i pateixen. 

Mentre el llop encara alena, (2014) de Jaume Pons Lladó, editat per Món de Llibres, és un panorama de la Mallorca del darrer quart del segle XIV, com diu la mateixa presentació de llibre "anys de ferro, d'una violència extrema", acció "tenyida d'una crítica social punyent". Apassionant.

La família Amat, (2016), de Tomeu Matamalas, un bon escriptor manacorí, llibre editat per Món de Llibres, mostra la societat de Ciutat a mitjan segle XV, per mitjà d'una família i una colla de crims atroços i intrigues, amb sorpreses.

Nova Esmirna, (2018) de Tomeu Matamalas i novament edició de Món de Llibres, narra la poc coneguda però verídica història d'una colònia de menorquins -i d'altres migrants mediterranis- que, fugint de la seva illa natal per diversos motius, funden una colònia i esperen emprendre una nova vida a Florida, enfrontant-se a grans dificultats.

El sementer de ses Mines, de Manel Santana, historiador, professor i escriptor, ens porta ja al tràgic segle vint, concretament als anys anteriors a 1936 i a l'esclat de la guerra civil. La guerra canviarà la vida dels personatges, i les passions humanes i la venjança contribueixen a aguditzar la crueltat de la guerra i la repressió.

Les cendres del rabí, (2015), de Miquel Segura Aguiló, escriptor i comentarista de premsa, autor de diversos llibres, en aquesta novel.la publicada per Lleonard Muntaner, ens permet seguir la història d'aquells jueus dels que ens parla Carme Riera i en mateix Segura en les seves obres, fins el segle XX i l'actualitat, passant per diverses ciutats o indrets: Dachau, Tel Aviv, Jerusalem, Ciutat de Palma...en una lluita per la supervivència.

Com dèiem, un recull, el lector pot cercar el seu propi camí.

 

Poblament i economia agrària al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses, un article de Marta Prevosti

 

Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de l'arqueòloga Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme a Mallorca

"Usted es un hombre. Yo soy un hombre. El condenado también es un hombre. Entre hombres, ¿Cuál es el problema de condenado? Acabar cuanto antes." Frase de la pel.lícula El Verdugo, de Berlanga (1963).

Manel Santana Morro (1972) és doctor en història i professor de secundària, i  autor de diversos llibres i articles sobre la història de Mallorca durant la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, i sobre el moviment obrer, així com de dues novel.les. Ha obtingut diversos premis literaris.

Ara acaba de publicar un llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura.

M'ha vingut a la memòria aquella obra genial de l'humor negre dirigida pel gran Berlanga, El verdugo, ja que les seves darreres escenes tenen lloc precisament a Mallorca: el contrast entre el desig del personatge de viure tranquil amb la seva família sense matar ningú, visitant les coves del Drac amb un barret de palla i una càmara fotogràfia, i la seva feina de botxí, en certa manera obligat per les circumstàncies. El blanc i el negre, l'Espanya que vol sortir de la foscor i la que resta en ella, en un any fronterer, 1963.

Manel Santana ens submergeix en el món del primer franquisme a Mallorca, que encara que posi 1939 com a data inicial, bé podriem posar 1936, però un cop acabada la guerra: "La reacció inicial del gruix de la població fou d'alleujament" (pàg. 10), cosa lògica "Els soldats tornaren del front i s'esperava el retorn progressiu a la normalitat. És clar que això darrer no s'havia de produïr perque era gairebé impossible. Almenys durant els primers anys". (pàg. 10).

Com era aquesta nova vida? La maquinària repressiva s'havia posat en marxa: presó, execucions, assassinats...s'ha calculat que unes 3000 persones perderen la vida (pàg. 11) (1).

Dos organitzacions varen prendre protagonisme en aquest periode: l'Església i la Falange Tradicionalista i de les JONS; molts s'afiliaren a aquest partit únic després de la guerra, tot i axò va anar perdent certa influència en favor d'altres "famílies" del règim, però va mantenir la seva estructura operativa, en les seves seccions, masculina i femenina (pàg. 12). El Frente de Juventudes organitzava campaments i activitats esportives; l'esport tenia força importància en l'ideari del règim. Per altra banda, les dones solteres tenien l'obligació de dur a terme l'anomenat "Servei Social", en que havien d'aprendre l'ideal femení del règim: una dona casolana, religiosa i submisa. La Secció Femenina de la Falange estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador.

L'Església catòlica assolí un paper més rellevant que la mateixa Falange, a través del seu moviment d'Acció Catòlica en les parròquies. "Eren anys d'eufòria religiosa, de fervor, d'augment de les vocacions" (pag. 41). Es promocionaren activitats culturals, esportives,recreatives i cursets espirituals. Els valors del catolicisme s'esperava foren els que impregnessin la societat.

"Un dels aspectes més rellevants d'aquest periode fou la castellanització. Des dels primers moments el franquisme prohibí l'ús de la llengua catalana en l'esfera pública". (pag. 15). Així doncs, la literatura (fora d'alguns tímids i vigilats intents), el cinema, la premsa, l'ensenyament i l'administració foren en castellà. Si en canvi que es fomentaven els balls tradicionals, com el ball de bot; en això s'afanyà la Sección de Coros y Danzas de la Secció Femenina.

No es podia parlar de tot en aquell món. La censura oficial i la seva conseqüència l'autocensura eren una realitat (pàg. 15)

No es poden entendre aquests anys, ens diu Manel Santana "Sense la recessió econòmica dels anys quaranta. El model productiu tenia moltes limitacions i deficiències, i una política autàrquica incapaç abocaren una part important de la població a la precarietat i la misèria. (...) El maig de 1939 s'establí a tot l'Estat el racionament dels productes principals de consum" (pag. 14).

Els anys 50 foren testimonis d'una molt limitada recuperació econòmica i una encara més limitada obertura.

"En les dècades dels quaranta i els cinquanta el cinema es convertí en un dels elements configuradors de l'oci més populars. El cinema com a finestra a un món i a una realitat sovint desconeguda tingué prou atracció pr convertir-se en una via d'evasió". (pag. 36). Naturalment, fou objecte d'estricta vigilància per la censura i també fou emprat com a mitjà de propaganda, d'exaltació dels valors religiosos i patriòtics (pag. 37).

Així com hi havia un partit únic, el règim tenia un sindicat únic oficial, anomenada inicialment Central Nacional Sindicalista (CNS), després Organización Sindical. Agrupava treballadors i empresaris per branques. L'obrer es convertí en productor. A través de la seva secció Educación y Descanso, organitzava també el lleure dels treballadors, a través de l'esport, activitats cultuturals, cursets i residències de vacances.

Però aviat vindria el Pla d'Estabililització i els anys 60, amb els seus canvis.

Moltes coses es podrien explicar d'aquell moment i del llibre de Manel Santana Morro, però potser val més que el llegim, entendrem moltes coses. 

El llibre és clar i entenedor, dividit en els corresponents apartats, amb unes taules cronològiques al final que ajuden a entendre el periode, i una bibliografia comentada.

Manel SANTANA MORRO, El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura. Ed. Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2020.

(1) Paul Preston ha calculat 2.300 represaliats a Balears en la repressió franquista  i 323 en la repressió republicana. L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. (pàg. 853). Editorial Base, Barcelona, 2011.

Una altre article sobre l'autor en aquest bloc.

L'autor, a l'esquerra, mostrant el llibre, amb l'editor, Antoni Guiscafré.

Antoni Tugores ens desvetlla la història robada

Entrada publicada originàriament al bloc: Muralles d'Ilturo el 14 de desembre de 2011.

Heus aquí un llibre amb una gran força, del que ja fa temps volia explicar-ne alguna cosa al lector: "El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada".
"La història robada", del periodista i historiador mallorquí Antoni Tugores és la biografia d'Antoni Amer, batlle republicà de Manacor, assassinat en el primer any de la guerra civil; pero el llibre és molt més que això: és un fresc extraordinari de la Mallorca dels primers trenta-sis anys del segle passat, i ens permet entendre en quines condicions es desenvolupava la vida quotidiana en aquella època, com es va arribar a la guerra civil -inclòs el cèlebre desembarcament de d'Albert Bayo a Portocristo- i la duríssima represió: "Les execucions i assassinats començaren a Manacor una vegada consumat el desembarcament." (pags. 265-266).
Una terra on "La feina era un bé escàs" (pàg. 47) i la subsistència de la població depenia de la voluntat dels propietaris. On no obstant: "L'any 1903 va significar un any històric per Manacor, malgrat la victòria conservadors: hi sortí elegit un regidor socialista, Mateu Soler, "Molinet"" (pàg. 47).
"la pobresa era present a gairebé tots els indrets del poble. Rere la pobresa hi venien la misèria, la manca d'aliments, de medicines, d'higiene i d'infrestructures bàsiques. Les febres i les malalties contagioses feien estralls entre la població manacorina que setmanalment veia amb impotència com desapareixien infants i persones joves en la flor de la vida" (pàg. 51).
Una mortalitat elevada, la de Mallorca en aquell temps: "Naixements: 698. Defuncions: 658. Matrimonis: 289. Avortaments: 10. Pel que fa a les defuncions, 164 dels 658 tenen menys de cins anys, la qual cosa implica un 24,92 %. Dels 164 que han mort menors de cinc anys, 55 no arribaven a un anys. La mortalitat infantil era escandalosament semblant a la del Tercer Món." (pags. 89-90)
Tenim una societat, i tenim un home, Antoni Amer Llodrà (1882-1936), que va viure intensament la època: polític preocupat pel benestar del seu poble, pare de família nombrosa, de molts oficis per tirar-la endavant, emprenedor...per què havien de voler matar-lo pensava ell amagat en els inicis de la Guerra Civil (en una de les ocasions, dins el cementiri de Petra), si no havia fet res de mal, només treballar des del seu càrrec perque el poble avancés?: "Amer prega als propietaris més poderosos que col.loquin quatre o cinc treballadors cada un, perque l'Ajuntament no pot aguantar per més temps seixanta homes fent feina pel seu compte. Els recorda que la fam és mala consellera (...)" (pag. 129).
I no obstant, va passar, el varen agafar i matar, igual que al seu fill gran, en Jaume, sense comptar el que havia mort abans de la guerra i el que va morir després, en Toni; l'esposa, Magdalena Roig, obligada a comparèixer davant un consell de guerra; ciutadans multats amb dues o tres mil pessetes per haver expressat en condol a la vídua!
Però tots els comentaris que pugui fer aquí no poden abastar tota la riquesa d'aquest llibre, que Antoni Tugores ha elaborat a base dels testimonis que van viure els fets, especialment el de la filla menor, Dora Amer, però també d'altres persones, i de la documentació de l'època, entre les que s'inclouen valuoses fotografies (impacta especialment la dels presoners procedents dels desembarcament de Bayo, i que hores després de la footografia serien afusellats)i un annex amb documentació, que inclou una llista amb quatre-cents (!) veïns de Manacor sancionats amb la confiscació de béns (per bé que algun nom estigui repetit). Un testimoni viu. Un intent reixit de recuperar una història que havia estat amagada, "robada". Fa uns anys, el batle Amer va rebre el merescut homenatge pòstum que li va retre l'Ajuntament delñ seu poble.

Antoni Tugores, El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada. Edicions Documenta Balear, 2004. 345 pàgines.

El desembarcament a Mallorca de la columna del capità Bayo

Imatge: Platges de Sa Punta de n'Amer, on es  va produir el desembarcament de Bayo.

"Llegó nuestra motora a tierra y un soldado mío quiso tener la atención de desembarcar primero para ayudarme a bajar a la playa rocosa dándome la mano. 
"No, le dije, quiero tener el honor, la satisfacción y la inmensa alegría de que sean mis pies los que toquen primero tierra mallorquina en este desembarco" y me lancé al agua, llegándome ésta hasta más arriba de la cintura. 
Seguí hacia tierra y segundos después los que iban en aquella lancha desembarcaron conmigo y tomamos posesión en nombre de la República Española del famoso cabo de Punta Amer". Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca.

"En toda guerra, cuando las cosas van viento en popa, y ruedan con soltura y sin dificultad, el jefe no encuentra más que facilidades para todo; pero si supiera el lector la cantidad de montañas de energía que es preciso tener para dominar, y mandar una columna de la categoría de la de Baleares, con tanto partido político diferente, con tanta opinión encontrada  y con olvido absoluto y completo de los gobernantes de Madrid, que por no haber organizado ellos esa operación y sí la Generalidad, creyeron que era conveniente boicotearla o por lo menos, para no ser tan crudos o quizás injustos en nuestra apreciación, no ayudarla!" Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca. 

"Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, a l'hora en que partien del camp, partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador." Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna.

El desembarcament d'una columna de milicians comandats pel capità Albert Bayo a l'est de l'illa de Mallorca, els mesos d'agost i setembre de 1936 -després que es recuperessin Formentera i Eivissa per la República- és un dels episodis més coneguts, dramàtics i discutits de la Guerra Civil Espanyola.
Considerat com una aventura per alguns, en canvi per altres l'abandonament del projecte constituí una equivocació tràgica que determinà el signe de la guerra, en abandonar Mallorca a l'aviació italiana.
El propi Albert Bayo Giroud (1892-1967) va escriure unes memòries "Mi desembarco en Mallorca"per explicar i justificar una acció que ell mateix havia preparat acuradament, malgrat que els detalls de l'empresa varen sortir publicats abans del seu començament a la premsa, trencant el secret tan necessari a tota estratègia militar. Bayo es lamenta al llarg de totes les seves memòries de la manca d'unitat i de disciplina que patí la República en el transcurs de la guerra.
En iniciar-se la guerra, Mallorca i les Pitiüsses havien quedat des del primer dia en mans dels rebels, després que el general Goded proclamés l'estat de guerra; no així Menorca.
La Dra. Manuela Aroca Mohedano, en l'estudi introductori a les memòries traça una interessantíssima biografia del capità Bayo, un militar professional que fou un dels pioners de l'aviació a Espanya; expulsat a causa d'una brega (a espasa!), ingressà a la Legió. Quan va esclatar la sublevació del 18 de juliol, va declarar la seva total lleialtat a la República, i passà a comandar milicians i soldats. Es descriu a si mateix com un estratega minuciós, però a qui els diversos governs i comités no paren de posar "pals a les rodes" en contra d'una bona estratègia militar. No hi ha dubte que tenia que ser difícil dirigir en aquelles condicions. La impressió que ens queda després de llegir-lo és la d'un home capacitat i humà, apassionat pels seus ideals, però profundament decebut dels polítics i dels partits.
Les illes de Mallorca i les Pitiüsses, havien quedat en mans dels rebels dels del primer dia, després que el general Goded -afusellat després a Barcelona, a la que havia anat per fer-se càrrec d'una sublevació allà fracassada- proclamés l'estat de guerra a l'arxipèlag. No obstant Menorca resistí en el bàndol republicà. L'aviació republicana començà el bombardeig de Mallorca.
El dos d'agost de 1936, una columna de milicians dirigits pel capità Bayo, es dirigí a Menorca, com a pas previ per la presa de Mallorca. Maó fou establert com a quarter general de l'operació. Es tractava d'un pla aprovat per la Generalitat, sobre el que el govern de Madrid no va dir res. El 7 d'agost, unes milícies vingudes de València, sota el comandament de Manuel Uribarri, va prendre l'illa de Formentera. Al dia següent la columna barcelonina de Bayo desembarcava a Eivissa, on alliberà uns presos, entre els que es trobava el poeta Rafael Alberti i la seva esposa Maria Teresa León. Segons ens diu, els alliberadors varen ser rebuts amb entusiasme per la població.
Posteriorment Bayo es dirigí a l'illa de Cabrera, on intentà convèncer un grup de milicians anarquistes perque fessin una maniobra de distracció a l'illa Dragonera, a l'oest de Mallorca, mentre ell i els seus desembarcaven a l'altre costat, més desprotegit. Els anarquistes de Cabrera s'hi negaren, però decidiren actuar pel seu compte i desembarcaren a Cala Mandia i Cala Anguila abans que Bayo ho fes a la punta de N'Amer. No cal dir la irritació que causà aquest fet en el capità, considerant-lo una errada estratègica i una greu falta disciplinària.
El dia 16 d'agost desembarcaren finalment les tropes de Bayo a Sa Punta de N'Amer, amb el suport d'alguns vaixells de guerra i submarins. Les milícies controlaren un arc que anava des del nord de N'Amer fins a Portocristo, que fou "rebatejat" amb el nom de Porto Rojo; no obstant l'operació no s'arribà a endinsar més de 7 quilòmetres cap a l'interior. Parla Bayo de "petites conquestes" quotidianes, però també de la seva solicitud desesperada de més reforços i material bèl.lic. El cert és que no tant sols no arribaren els reforços necessaris, sino que se li va exigir que retornés mil.lers de fusells "per ésser més necessaris en altres fronts".
Les baixes foren importants, i Bayo narra amb tristesa l'afusellament dels milicians que queien presoners per part dels rebels. Els cossos eren cremats; el capità explica el cas extraordinari i dramàtic d'un milicià que se salva d'un afusellament i del tret de gràcia, i que encara aconseguí escapar i retornar a les seves línees, on Bayo el va fer el seu ajudant personal.
Als atacs dels sublevats que controlaven l'illa, s'ha d'afegir ara un nou i terrible perill: el bombardeig de l'aviació italiana de Mussolini.
Finalment, amb gran desesperació per la seva el govern de la República va ordenar a Bayo que abandonés l'illa de Mallorca i les Balears: ell sempre creurà que es va tractar d'una greu errada estratègica que li costà a la República la guerra, però no sabem si es tracta realment d'una errada o que el govern de Madrid ho considerà una posició indefensable. La retirada va venir precedida d'un article de premsa contrari a la intervenció, signat pel socialista Indalecio Prieto, que causà una gran indignació a Bayo i desmoralitzà les tropes; pocs dies després, Prieto fou nomenat ministre de Marina i de l'Aire. Com a militar professional que era, Bayo acatà l'ordre, i no va criticar el ministre fins a la redacció de les memòries en un moment relativament tranquil del seu exili. La retirada va tenir lloc el dia 4 de setembre. Bayo afirma que no va restar cap dels seus soldats a l'illa, però sembla que no va ser així; alguns homes i dones hi van quedar atrapats, entre ells cinc infermeres, que foren afusellades a Manacor, i un aviador txec.
En tornar a Barcelona, Bayo va haver de donar comptes de la seva retirada, tot i que l'ordre havia vingut del govern de Madrid. Sol.licità i li va ser concedit, anar a Madrid amb una columna del PSUC, columna que ell considerà més disciplinada. Va arribar a ser ajudant de Prieto i concebí un pla de guerrilles per atacar l'exèrcit franquista, pla novament rebutjat per Prieto.
Acabada la guerra, Albert Bayo i la seva família s'exiliaren a Cuba (ell era cubà de naixament, nascut quan Cuba era colónia espanyola, i la seva mare era cubana). Va viure també a Mèxic i va emprendre diversos negocis, però havia nascut per la batalla, i es dedicà a entrenar guerrilles a Nicaràgua, Costa Rica, Guatemala...i a Cuba, cridat per Fidel Castro, ja abans de la revolució. A Cuba va morir l'any 1967, essent enterrat com un heroi nacional.
Mallorca, després del desembarcament de Bayo, es convertí en la plataforma de l'aviació italiana, que bombardejà Barcelona i la costa mediterrània. L'aventurer feixista italià Arconovaldo Bonacorsi, conegut com a "Comte Rossi" arribà a exercir un notable domini sobre la illa, mitjançant el seus "Dragones de la Muerte". La Repressió es va endurir notablement. Paul Preston a L'holocaust espanyol, compta 2300 víctimes de la represssió franquista a les Balears i 323 de la repressió republicana; citem entre les víctimes conegudes, l'alcalde de Palma, Emili Darder, o el de Manacor, Antoni Amer. Menorca restà en la zona republicana fins gairebé el final de la guerra, i molts menorquins fugiren en un vaixell britànic per escapar de la sagnant venjança.

BIBLIOGRAFIA:

Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca. Estudi introductori de la Dra. Manuela Aroca Mohedano. Miquel Font editor, 2010.
Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna. La Magrana, 2009
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Base, 2011.
Albert Vigoleis THELEN, La isla del segundo rostro, Anagrama, 2006
Manel SANTANA, Consell. Les penes de mort. Documenta Balear, 1996
Antoni TUGORES,  El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada. Documenta Balear, 2004.
Antoni TUGORES, Manacor. La guerra a casa. Documenta Balear, 2006.
Antoni TUGORES, Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme a Mallorca. Edició de Cèlia Nadal, 2011.
Antoni TUGORES, Moriren dues vegades. Editorial Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca,  2017.
Antoni TUGORES, Murieron dos veces. Calambur, Valencia, 2018. Edició en llengua castellana del llibre anterior.