Els pobres. Manacor 1600-1800 de Damià Duran. Pobresa i escassetat al llevant mallorquí de l'antic règim

Els pobres. Manacor 1600-1800, és el descriptiu títol d'un llibre del manacorí Damià Duran Jaume, amb gravats de l'artista Andreu Llodrà, dedicat a la vida dels més desafortunats de la societat manacorina i llorencina (1) de l'antic règim, concretament en els segles XVII i XVIII. Per al seu llibre, Damià Duran ha estudiat una extensa documentació, provinent entre d'altres llocs, de l'arxiu municipal de Manacor, i també ha realitzat entrevistes a pagesos.
Damià Duran Jaume és investigador i etnògraf, i autor de diversos llibres.
Al contrari d'una historiografia que exalta els fets més gloriosos -o més indignes- Duran retorna a la nostra memòria la vida dura, cruel i resignada dels pagesos del llevant mallorquí d'aquell moment. Vida no sempre resignada, com ho testimonien els diversos alçaments de la part forana. El de 1391 -amb la intervenció dels menestrals de ciutat- i que acabà malhauradament amb una gran destrossa al Call; la revolta de la part forana del 1451, encapçalada pel manacorí Simó Ballester, i la germania de 1521-22, amb líders com Joan Crespí o Joan Colom. Rivalitats entre la part forana, agobiada pels tributs, els delmes i els deutes, i la ciutat, que acabaven amb terribles represàlies. Ballester fou decapitat i escuarterat, i els agermanats fores castigats amb la mort, les galeres, les confiscacions de béns i les elevades multes.
Aquests fets, explica Damià Duran, deixaren en la memòria de la classe pobre, un sentiment de resignació, de submisió, la idea que era impossible lluitar contra els poderosos, un tarannà que, segons ell, és un dels trets més endinsats de la personalitat de manacorins i llorencins (Duran, pàg. 78-79).
Quines eren les condicions de vida en el Manacor dels segles XVII i XVIII? Damià Duran aporta gran quantitat de documentació que ens demostra que la fam i la carestia foren freqüents -especialment al XVII- i que les classes acabalades i els jurats de la vila, havien substituït la justícia pel paternalisme i la caritat. 
Cita l'autor diversos anys en els quals, a causa de la fam, els jurats de la vila es veien obligats a comprar blat -l'aliment bàsic- per revendre'l racionat als que no tenien per menjar o sembrar, si es que podien pagar-lo, ja que les oportunitats de treball eren escasses. El blat, a voltes també, ordi o llegums, es revenia al magatzem municipal, anomenat "la botiga" (2). Molts pagesos s'endeutaven per comprar gra, empenyorant algun bé, com una bèstia. Si no podien pagar el deute, ho acabaven perdent tot. Alguns dels anys de carestia citats són: en el segle XVII: 1605, 1607,1609, 1612, 1626, 1632, 1661, 1673, 1691, 1700, i ja en el XVIII, 1701, 1747-50 i 1778 (Duran, pàgs.  31 a 46, 83, 97 i 285 a 290). (3)
Qui eren els beneficiats en aquesta societat injusta, segons explica Duran: els rics i l'Església. A tall d'exemple: l'any 1593, els jurats, per adquirir el blat necessari, acorden comprar el delme del rector, és a dir, el primer blat que els pagesos havien de lliurar al rector (Duran, pags. 70 i 71). On anaven a comprar blat els regidors -per sembrar i per menjar- quan hi havia escassetat? Doncs a les grans possessions, que n'havien acumulat, i a voltes, retingut (Duran, pàg. 46). Manacor era municipi  de finques grans (Damià, pàgs. 69 i 70. L'autor les cita pel seu nom). La conquesta havia significat un injust repartiment de les terres (Duran, pàgs. 215-216). (4)
Bandolers, petits lladres (sobretot d'aliments) captaires i vagabunds foren habituals en en la Mallorca del segle XVII, així com a tota la Mediterrània. La pena pel bandolerisme era morir a la forca. El 1660, un edicte del virrei obliga  la gent del camp de Manacor i Sant Llorenç, a tancar-se a les viles amb totes les provisions i menjar. L'objectiu era perseguir els bandolers mentre els privaven de tot aliment (Duran, pàgs 83 i 84).
Damià Duran ha fet, per mitjà de diversos cadastres del periode estudiat, una estimació de la quantitat de pobres que hi podia haver, arribant a la conclusió que el precentage mai va baixar del 90 per cent, tot i que hi havia, naturalment, diversos graus de pobresa. La majoria de la població era pagesa, ramadera i menestral, però també treballadors fixes i eventuals de les possessions, jornalers, empleats públics, etc. Els contribuents acabalats són designats en el cadastre com a "homes de béns" o cavallers. (Duran, pàgs. 119 a 128).
Paral.lel a la pobresa dels vilatans, ho era la de la universitat (ajuntament) de Manacor, que no disposava de diners per als més elementals serveis, era difícil pagar un salari digne al mestre o al metge, amb l'obligació, a més de pagar obres ordenades pel bisbat o els poders civils. Aixi llegim per exemple, en un document del 6 de gener de 1629: 

(...) mandatos del Il.lm. Sr. Bisbe de Mallorca que fessam un cor, un hospital i adobar lo orga i moltes altres menudències (...). (Duran, pàg.145).

El mandat venia del bisbe, però havia de pagar el poble, que ja pagava el també delme.

El bisbe Pere d'Alaró i Cardona, el1686 considerà que l'església de Manacor s'havia de restaurar i que les despeses de l'obra fossin a càrrec de la vila. (Duran, pàg. 146).  

No tan sols s'havien de pagar obres, que repercutien en més tributs, sino cerimònies en honor dels magnats (naixaments i defuncions a la família reial, per exemple), visites del virrei o del bisbe i celebracions en el seu honor.
A la precarietat econòmica s'afegia la precarietat cultural. Damià descriu la situació de l'ensenyament a Manacor durant els dos segles estudiats. No era l'educació la principal preocupació de la universitat (ajuntament) de Manacor; la major part de la població no hi accedia, estava principalment en mans de religiosos mal pagats. Remarca l'autor que aquest ensenyament es va fer en català fins el 1774, malgrat el decret de Nova Planta (Duran, pàg. 168). El 1744, una monja obrí la primera escola per dones (Duran pàg. 173). L'ensenyament de les primeres lletres es va començar a prendre un poc més seriosament a partir del 1748 (Duran, pàg.172).
L'assistència sanitària era precària. La universitat (ajuntament) pagava un metge que tenia l'obligació d'assistir als més pobres sense cobrar, si bé el sou era baix, i les distàncies, no afavorien, i menys en el cas de Sant Llorenç. Sabem que hi havia també una apotecaria i un hospital. (Duran, pàgs. 411-426).
La mortalitat, especialment la mortalitat infantil, era molt alta, i l'esperança de vida, baixa, i aporta de les xifres que va fer constar l'arxiduc Lluís Salvador per Manacor: una mitjana de vida de poc més de 30 anys per Manacor, tan per homes com per dones, tenint en compte que aquesta mitjana baixa molt per l'elevada mortalitat infantil. Això, ja, en el segle XIX (Duran, pàg. 211). (5)
Molts altres temes tracta Damià Duran Jaume en el seu llibre: bo de llegir, i es pot sentir com era la vida qüotidiana en el Manacor i Sant Llorenç de l'antic règim, i de retop, en bona part de Mallorca. 
Duran critica amb passió l'egoïsme i la indiferència dels poderosos envers els pobres que ells creaven, però alhora el seu llibre és també un cant a les virtuts de la classe treballadora, el seu afany de subsistir i mantenir la dignitat malgrat les dificultats.
Esperem haver estimulat l'interès del lector.

Damià DURAN JAUME, Els pobres. Manacor 1600-1800. El Gall editor. Pollença, 2019. 494 pàgs.

(1) Sant Llorenç des Cardassar formava part del terme de Manacor en aquell moment.

(2) La botiga municipal de Manacor estava situada a l'actual plaça de la Constitució, o plaça de les Verdures. (Duran, pàg.101)

(3) El segle XVII es caracteritza per un seguit de crisis agràries i de subsitències a nivell mundial, seguit de nombrosos conflictes. Vegeu Geoffrey Parker El siglo maldito.

(4) Dins l'àmbit de l'Església, una notable excepció a la indiferència, fou en capellà Pere Bonaventura Llull i Poquet (1747-1826), que impulsà la creació d'un hospital digne pels pobres, pel que recollia roba, i oferia també aquest sacerdot medicaments, metges o aliments gratuïts als necessitats. (Duran, pàgs. 427-431).

(5) No obstant, no sembla que pertànyer a una classe elevada fos garantia de major esperança de vida: pensem només en l'elevada mortalitat d'infants en la casa d'Àustria espanyola, i fins i tot de reines.

Camp manacorí sembrat de cereals.

 

El carlisme a Mallorca, l'any 1835

Entrada publicada originàriament al bloc Les muralles d'Ilturo el 27 de febrer de 2011.

Com saben els que segueixen aquest bloc, de tant en tant m'agrada fer alguna incursió per la història o la historiografia de Mallorca, més encara si es tracta d'un tema tan interessant com aquest llibre que acaba de ser publicat, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Es tracta d'una reedició en català de l'obra de Gabriel Fuster (1901-1967), publicada l'any 1945 en castellà, amb el nom de Un alzamiento carlista en Mallorca en 1835, subtitulat Sa Llorensada, Es Rebumbori o Es Renou de Manacor 10 agosto 1835; obra editada, per raons de l'escassetat d'aquell temps, en paper tan dolent, que gairebé no quedava cap exemplar en bon estat. L'assaig havia estat publicat anteriorment al setmanari Voz y voto, el 10 d'agost de 1935. Tota una premonició que a punt d'una guerra civil, es rememorés la que hi havia hagut feia cent anys, i quan segons sembla, encara persistien els records d'aquell temps. L'autor, Gabriel Fuster, fou advocat, farmacèutic i autor de nombroses obres.
El llibre compta amb un pròleg d'Antoni Tugores, autor de dues obres fonamentals per conèixer la gènesi i condicions socials i humanes en que esclatà la Guerra Civil de 1936-39: El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada i Manacor. La guerra a casa. El llicenciat en història Albert Carvajal fa una reflexió final molt interessant a tall d'epíleg i Catalina Gelabert Bassa ha estat la traductora del llibre de Gabriel Fuster al català.
El llibre narra els fets esdevingunts a Manacor la nit del 10 a l'11 d'agost de 1835, coneguts com "Sa Llorençada" o "Es Rebombori", quan un grup de partidaris del pretendent Carles Maria Isidre, un grup per tant de carlins alliberà una colla dels seus que estaven empresonats sota l'acusació d'haver marcat ofensivament les cases dels liberals (o si voleu isabelins, cristins o "nacionals", segons es deia); fet això, acudiren a buscar els contraris a les seves cases, i els tancaren a la presó; es va encendre a prop del lloc o neren els presoners una foguera que assolí notable alçada; després d'un obscur incident, es va produir a més, una víctima mortal.
Aquella nit es proclamà un govern carlí a Manacor, i les multituds, potser enganyades amb la falsa notícia de la victòria del pretendent carlí, esclataren en eufòria; l'endemà, vingudes de Palma, entraren les tropes governamentals a Manacor a alliberar els presos i a reprendre el control de la població. La venjança, com es diu a voltes "fou terrible", i es dictaren nombroses penes de presó, exili, servei d'armes obligatori...i tres penes de mort, de les quals només se'n complí una; els altres dos possibles reus, escaparen, i fins i tot el que semblà el cap de tot, Francesc Mas, morí com a comandant de l'exèrcit de don Carles al setge de Morella, l'any 1838. Els dominics -a qui Fuster vol no obstant exonerar de qualsevol culpa- foren expulsats i el convent tancat, per la seva presumpta participació en els fets (bé es veritat que la desamortització de Mendizábal, el 1836, ordenà la dissolució de la majoria d'ordres religiosos, i el pas dels seus béns a l'estat, que els vendria en pública subhasta).
Com indica Antoni Carvajal a l'epíleg del llibre, l'assaig de Fuster, fa veure'ns la base popular, pagesa i artesana que nodria les files del carlisme.
Si en un primer temps, l'estudi del carlisme es limitava als grans esdeveniments i fets bèl.lic, posteriorment, la influència de la historiografia marxista el va fer veure com un fenòmen de resistència a una economia liberal i de lliure mercat, que en realitat perjudicà el petit pagès i artesà. Això és ben cert, però tampoc podem deixar de veure-hi altres components, la dels que veien en el carlisme la preservació dels antics furs, la convicció que tot canvi "podia ser perillós", i evidentment, la influència de l'Església catòlica, llavors hostil al liberalisme.
Com diu Fuster: Isabel? D. Carlos? Què té més; importa poc. Governar, dirigir, afany de manar; d'una nova positura, per part d'uns. Tradició, tranquil.litat, allò conegut, allò manipulat i manejat pels vells, l'absolutisme, sota el qual Mallorca havia estat important, amb sos propis reis patriarcals, el poder que se'n va, per part dels altres.
La religió: Tots! Uns atacant-la, altres defensant-la; tots acatant-la. Mallorca era religiosa -hi ho continua essent- en liberal o en carlí i en els partits que sobrevinguin. Quan algú aquí diu que no és catòlic se li pot dir que no és mallorquí.
Fuster, no amaga la seva simpatia per la causa carlina, la qual cosa no desmereix el rigor del seu assaig, basant en l'estudi de les fonts, i que té, -diu Tugores- "el ritme gairebé d'una novel.la de suspens" .
El llibre es completa amb un interessant material gràfic i un annex amb la reproducció d'algunes de les fonts emprades.
BIBLIOGRAFIA
Gabriel Fuster, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Editat per Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2010.

Antoni Tugores ens desvetlla la història robada

Entrada publicada originàriament al bloc: Muralles d'Ilturo el 14 de desembre de 2011.

Heus aquí un llibre amb una gran força, del que ja fa temps volia explicar-ne alguna cosa al lector: "El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada".
"La història robada", del periodista i historiador mallorquí Antoni Tugores és la biografia d'Antoni Amer, batlle republicà de Manacor, assassinat en el primer any de la guerra civil; pero el llibre és molt més que això: és un fresc extraordinari de la Mallorca dels primers trenta-sis anys del segle passat, i ens permet entendre en quines condicions es desenvolupava la vida quotidiana en aquella època, com es va arribar a la guerra civil -inclòs el cèlebre desembarcament de d'Albert Bayo a Portocristo- i la duríssima represió: "Les execucions i assassinats començaren a Manacor una vegada consumat el desembarcament." (pags. 265-266).
Una terra on "La feina era un bé escàs" (pàg. 47) i la subsistència de la població depenia de la voluntat dels propietaris. On no obstant: "L'any 1903 va significar un any històric per Manacor, malgrat la victòria conservadors: hi sortí elegit un regidor socialista, Mateu Soler, "Molinet"" (pàg. 47).
"la pobresa era present a gairebé tots els indrets del poble. Rere la pobresa hi venien la misèria, la manca d'aliments, de medicines, d'higiene i d'infrestructures bàsiques. Les febres i les malalties contagioses feien estralls entre la població manacorina que setmanalment veia amb impotència com desapareixien infants i persones joves en la flor de la vida" (pàg. 51).
Una mortalitat elevada, la de Mallorca en aquell temps: "Naixements: 698. Defuncions: 658. Matrimonis: 289. Avortaments: 10. Pel que fa a les defuncions, 164 dels 658 tenen menys de cins anys, la qual cosa implica un 24,92 %. Dels 164 que han mort menors de cinc anys, 55 no arribaven a un anys. La mortalitat infantil era escandalosament semblant a la del Tercer Món." (pags. 89-90)
Tenim una societat, i tenim un home, Antoni Amer Llodrà (1882-1936), que va viure intensament la època: polític preocupat pel benestar del seu poble, pare de família nombrosa, de molts oficis per tirar-la endavant, emprenedor...per què havien de voler matar-lo pensava ell amagat en els inicis de la Guerra Civil (en una de les ocasions, dins el cementiri de Petra), si no havia fet res de mal, només treballar des del seu càrrec perque el poble avancés?: "Amer prega als propietaris més poderosos que col.loquin quatre o cinc treballadors cada un, perque l'Ajuntament no pot aguantar per més temps seixanta homes fent feina pel seu compte. Els recorda que la fam és mala consellera (...)" (pag. 129).
I no obstant, va passar, el varen agafar i matar, igual que al seu fill gran, en Jaume, sense comptar el que havia mort abans de la guerra i el que va morir després, en Toni; l'esposa, Magdalena Roig, obligada a comparèixer davant un consell de guerra; ciutadans multats amb dues o tres mil pessetes per haver expressat en condol a la vídua!
Però tots els comentaris que pugui fer aquí no poden abastar tota la riquesa d'aquest llibre, que Antoni Tugores ha elaborat a base dels testimonis que van viure els fets, especialment el de la filla menor, Dora Amer, però també d'altres persones, i de la documentació de l'època, entre les que s'inclouen valuoses fotografies (impacta especialment la dels presoners procedents dels desembarcament de Bayo, i que hores després de la footografia serien afusellats)i un annex amb documentació, que inclou una llista amb quatre-cents (!) veïns de Manacor sancionats amb la confiscació de béns (per bé que algun nom estigui repetit). Un testimoni viu. Un intent reixit de recuperar una història que havia estat amagada, "robada". Fa uns anys, el batle Amer va rebre el merescut homenatge pòstum que li va retre l'Ajuntament delñ seu poble.

Antoni Tugores, El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada. Edicions Documenta Balear, 2004. 345 pàgines.

Micromecenatge per un llibre sobre el castell de Burriac i Cabrera de Mar a l'edat mitjana

La Vall de Cabrera de Mar a l'època medieval, el castell de Burriac. Patrimoni en 3D, és el títol del llibre redactat per diversos experts, coordinats per Josep M. Rovira, i que és segon d'una sèrie dedicada a la història de la població. El primer fou el dedicat a l'antiguitat. El llibre es pot adquirir per micromecenatge.

A més dels acurats texts, el llibre comptarà amb unes 130 pàgines a color de format quadrat de 21 x 21 cm, amb unes 160 imatges de les quals un seixantena són infografies 3D, amb un bon nombre de simulacions i restitucions virtuals. 

El gramatge serà de 300gr/m2 per a la coberta i de 115 gr/m2 per als fulls interiors ambdós amb estucat semimate.
La coberta serà plastificada amb antiratlles mate i amb solapes de 19 cm. El disseny serà modern i vistós.
Podeu trobar tota mena d'informació en aquest enllaç.

Processó dels druides a Stonehenge en el solstici d'estiu

Processó dels druides a Stonehenge en el solstici d'estiu del juny de 2017. Filmació de M.T. Diví.:

Anne Applebaum explica l'Holodomor, la gran fam ucraïnesa (1932-33)

Ucraïna durant l'Holomodor.
Fotografia d'Alexander Wienerberger. Procedència Wikipedia

L'Holodomor o Gomolodor (en ucraïnès "matar de fam") era fins fa foc, un esdeveniment poc conegut a occident; va constituïr un pla deliberat dut a terme per Stalin i els seus que va matar de fam quasi quatre mil.lions d'ucraïnesos i més de cinc en tota l'URSS (2). L'obertura del arxius de l'antiga URSS i sigularment els referents a Ucraïna, han permès donar a conèixer més que mai, les causes, els esgarrifosos fets i les conseqüències d'aquest edeveniment.
El llibre d'Anne Applebaum Hambruna roja. La guerra de Stalin contra Ucrania s'ha convertit en un clàssic -però no és l'únic- per conèixer aquest fet, que permet esbrinar -un cop més- fins on pot arribar la crueldat humana i la indiferència per la vida i sofriment.
L'Holodomor va tenir el seu punt àlgid entre 1932 i 1933, però té els seus antecedents: els anys 1920-21, durant la guerra civil i les requises d'aliments als pagesos (l'anomenat "comunisme de guerra") i les males collites 1928-29. Els seus efectes continuaren després. No hem d'oblidar tampoc, que els ucraïnesos, com tots els pobles de l'URSS, patiren també les purgues de Stalin, la II Guerra Mundial i l'Holocaust (amb les terribles fosses).
Era un genocidi? Avui encara es debat. La gran fam va ser un pla elaborat, que incloïa la confiscació total d'aliments que els pagesos poguessin produïr o guardar, inclosos aliments, conserves, estris, maquinària i qualsevol gra (no és una exageració) i fins i tot les llavors per la propera collita, el qual impedia una propera recuperació, malgrat que el pretext era la necessitat d'assolir unes quotes de producció, i evitant qualsevol ajuda pels afamats, i que va portar a a debilitar i emmalatir la població, amb conseqüències tan terribles com el canibalisme.
Anne Applebaum explica tots aquests fets esgarrifosos en el seu llibre, i ens dóna a conèixer les causes:
-L'anomenada "deskulakització", és a dir l'extermini com a classe dels kulaks, pagesos suposadament benestants, a voltes només perque contractaven temporers o tenien alguns animals; amb el temps, el terme kulak va acabar referint-se a qualsevol que s'oposès als plans de Stalin.
-La creació de granges col.lectives de l'estat, els koljoz, en la que s'havien d'integrar els pagesos, lliurant-hi les seves terres, estris i animals. Mitjançant els seus plans quiquennals, Stalin volia convertir l'URSS en una potència industrial i necessitava la producció agrària, especialment cereals per alimentar les zones industrials i mineres i també exportar per comprar maquinària i tecnologia. Ucraïna era un dels graners de l'URSS i d'Europa. Les granges col.lectives i els pagesos estaven obligats a lliurar unes quotes que varen esdevenir impossibles de complir. Els pagesos consideraven les granges col.lectives com un retorn a la servitud. L'incompliment podia conduïr a la presó, la deportació o la mort. Poblacions i grups ètnics sencers varen ésser deportades i abandonades a la seva sort, con els cosacs, o els alemanys d'Ucraïna (que estaven establerts allà feia generacions).
-La total ineficàcia de les confiscacions, fins i tot el material requisat a voltes acabava destruït a posta, ja que sovint el que es tractava era de castigar els pagesos per la serva resistència.
-Era també propòsit de l'estalinisme acabar amb el nacionalisme ucrainès, que considerava un obstacle a la revolució socialista, prohibint a més l'ús de la llengua ucraïnesa a les escoles i a l'ambit públic, així com l'ensenyament de la seva història. La persecució contra l'església, formava part d'aquesta destrucció de les institucions tradicionals.
Grups d'activistes, als quals molts s'hi van apuntar amb l'esperança de menjar alguna cosa, anaven casa per casa registrant-ho tot, per prendre qualsevol cosa que guardessin els infeliços, fins i tot de vegades, els estris de cuina, o matant gats i gossos, aixecant la casa i els voltants de dalt a baix.
La fam provocar un debilitament de la salut de la població, i els carrers d'Ucraïna van acabar plens de cadàvers que ben aviat es van veure amb indiferència. L'emigració estava prohibida. La gent va acabar menjant qualsevol cosa, inclosos animals domèstics. No foren rars, ni de bon tros, els casos de canibalisme, fins i tot, com ja hem dit, dels propis fills.
Parlar de la gran fam estava prohibit, i es va intentar silenciar, eliminant els registres, manipulant els certificats de defunció, alterant els censos...o arrestant, deportant o matant al que podia saber massa, Aquesta alteració ha  fet que durant dècades, hagi variat molt el càlcul de víctimes mortals, entre 3 i 10 mil.lions (3); els darrers càlculs ho estableixen, com ja hem dit, en quasi quatre mil.lions, i més de cinc a la resta de l'URSS.
L'Holodomor va transcórrer a més entre la indiferència interessada de la diplomàcia estrangera i el negacionisme d'alguns polítics, periodistes i intel.lectuals, i  malgrat els esforços d'altres per desvetllar-lo. Després de la II Guerra Mundial, les memòries d'ucraïnesos exiliats van ser sovint considerades falses i propaganda antisoviètica. Fins el 1986, quan l'historiador britànic Robert Conquest va causar un gran  impacte amb el seu llibre La collita del dolor.
Pel que fa a la pròpia URSS, no estarà de més explicar que un altre fet tràgic, succeït a Ucraïna el 26 d'abril de 1986, l'accident de la central nuclear de Txernòbil, va contribuïr de manera important a l'obertura informatixa, la glásnost (obertura, transparència) de Gorbatxov, i per primer cop es va poder parlar dels successos fins llavors amagat, incloent l'holodomor.

(1) Alexander Weinerberger foun un enginyer austriac que treballava a Ucraïna durant aquest periode i va prendre gran nombre de fotografies.
(2) Applebaum, pàg.27.
(3) No obstant, l'any 1942, durant l'ocupació nazi, un enginyer anomenat S. Sosnovi, va publicar en un periòdic un estudi on donava les xifres de 1,5 mil.lions de víctimes mortals l'any 1932 i 3,3 mil.lions el 1933, quantitats no massa aalunyada de les estimacions actuals (Applebaum, pàgs. 418 i 419).
 
BIBLIOGRAFIA

Anne APPLEBAUM, Hambruna roja. La guerra de Stalin contra Ucrania. Editorial Debate, Barcelona, 2019. Traducció de Nerea Arando Sastre. Títol original: Red Famine.

Robert CONQUEST, The Harvest of Sorrow: Soviet Collectivization and the Terror-famine. Oxford University Press, 1986.

WEBGRAFIA

Wikipedia: Holodomor.

La situació dels cristians a Al-Àndalus, explicada per Rafel Sánchez Saus

Pòrtic d'arcades del monestir de San Miguel de la Escalada (1)
 Procedència ide la imatge: Wikipedia.
Autor: Desarrollo Local Grafedes

El doctor en història Medieval, Rafael Sánchez Saus, és autor d'un llibre titolat Al-Andalus y la cruz, en en qual exposa la situació dels cristians -anomenats mossàrabs- que habitaven en el territori islàmic de la antiga Hispània, Al-Àndalus.
L'autor és molt crític amb la visió idealista que s'ha anat implantant darrerament en certa historiografia que presenta Al-Ándalus com un territori tolerant amb les religions monoteïstes, anomenades "del llibre", la dhimma, principalment jueus i cristians, i la visió d'una progressiva conversió a l'islam.
La realitat és molt diferent, segons demostra el Dr. Sánchez Saus: 
L'any 711, tropes musulmanes, compostes per àrabs, i en bona part per nord-africans, molts d'ells berèbers, derrotà els visigots a la batalla de Wadi Lakka (Guadalete), que Sánchez Saus anomena "batalla del Llac), i a on morí el rei visigot, Roderic. Amb la conquesta, Hispània perdrà fins i tot el nom, passarà a ser Al-Andalus.
La caiguda del regne visigòtic no fou una conquesta ràpida i a voltes amb rendicions pactades -això constitueix un mite,- sino dura i cruel, que moltes vegades comportava la fugida o expulsió de les poblacions. Les rendicions per part de la noblesa o dels bisbes de les ciutats, quan es produïa, era per evitar mals majors, salvant el que es podia.
La major part de la població, durant dos segles, va continuar essent cristiana, però els cristians van deixar de ser propietaris de la terra i dels seus béns, que passen a pertànyer legalment a la Umma, la comunitat islàmica. Per tal de continuar treballant la terra i gaudir de les seves possesions, el cristià ha de pagar tributs: el jarach és el que han de pagar els no musulmans, en aquest cas, cristians, per conservar l'ús dels seus béns i conrear la terra, és un impost acumulatiu, si hi ha males collites el pagès s'endeuta. Aquest impost es podia veure incrementat pel pagament de diverses taxes. La gran càrrega que suposava, obligava molts pagesos a fugir. Un altre impost era la jizya, el que es pagava perque el cristià se li permetès continuar essent-ho.
Així mateix, els dhimmis quedaven en situació jurídica i social molt inferior respecte als musulmans. Entre moltes d'altres coses, no podien posseir armes ni cavalls, la qual cosa els deixava en aquell temps, en situació d'indefensió. Pensa el Dr. Sánchez Saus que aquesta situació d'inferioritat i els forts tributs que patien, fou el que provocà les conversions i la desaparició del cristianisme en el nord d'Àfrica. No obstant, el cristianisme, com ja s'ha dit, fou la religió majoritària de la població durant els dos primers segles de la conquesta, malgrat les dificultats, tant internes com en el si de la pròpia comunitat cristiana, persistència que va dur fins i tot a abraçar el martiri (és conegut el moviment martirial de Còrdova). 
L'emirat independent que va instituïr Abd-ar-Rahman I, inicià un periode d'arabització i orientalització de la societat andalusina; no obstant, la instauració del califat Omeya de Còrdova amb Ab-ar-Rahman III, comportà certa major tolèrància respecte als ciristians, el nombre del qual anava minvant, alhora que progressava aquesta arabització de la societat, i un abandonament de la llegua mossàrab, derivada del llatí vulgar.
Però les posteriors invasions d'almoràvits i almohades, comportaren noves persecucions contra els mossàrabs, amb deportacions massives i fugides envers els regnes cristians.
Alhora que declinava Al-Ándalus i s'extenia la reconquesta cristiana, ciutats senceres amb importants poblacions mossàrabs -una fita important fou Toledo, l'any 1085- passaven a formar part d'aquests regnes. Per a aquestes comunitats fou difícil assimilar la litúrgia romana, enfront la seva pròpia, que tan gelosament havien conservat.
El Dr. Sánchez  Saus fa una dura crítica de certa historiografia marxista -superada ja en altres latituds- i que fa que es desdenyi el que suposava la fe -qualsevol fe- per moltes poblacions del passat, així com la lleialtat a la família i al grup al que pertanyien, i que se'ls atribueixin sempre motius materialistes a  revoltes com les d'un rebel muladí, retornat al cristianisme, del segle X anomenat Omar Ben Hafsun, o Samuel.
Per finalitzar aqust breu comentari -que no fa honor a l'extens treball del Dr. Sánchez Saus- destaquem una altre retret que fa l'autor a la visió ensucrada que s'ha instal.lat en alguns cercles sobre la situació -que suposen comparativament bona- de la dona andalusi: era una societat patrilineal, on les dones, les filles i les germanes eren recloses a casa, fet que es va incrementar amb l'extensió de la vida urbana, on la proximitat entre persones és més evident que en el camp-, una fenòmen diferent era l'esclavitud femenina, molt extesa, i el concubinat. La situació jurídica de la dona hispanoromana, visigoda mossàrab i cristiana en general, sense ser igual a l'home, era comparativament millor i gaudia de certa més llibertat per relacionar-se, explica el Dr. Sánchez Saus, que afegeix que el centre de la vida familiar era la parella conjugal.
Sens dubte un llibre desmitificador, que ens ferà pensar. 

(1) San Miguel de la Escalada és un temple bastit sobre les runes d'un altre visigot entre els anys 912 i 913 per monjos mossàrabs emigrats al regne de Lleó, d'ell procedeix un dels més coneguts Beats.

Rafael Sánchez Saus: Al-Andalus y la cruz. La invasión musulmana de Hispania. Stella Maris, Barcelona, 2016.