La situació dels cristians a Al-Àndalus, explicada per Rafel Sánchez Saus

Pòrtic d'arcades del monestir de San Miguel de la Escalada (1)
 Procedència ide la imatge: Wikipedia.
Autor: Desarrollo Local Grafedes

El doctor en història Medieval, Rafael Sánchez Saus, és autor d'un llibre titolat Al-Andalus y la cruz, en en qual exposa la situació dels cristians -anomenats mossàrabs- que habitaven en el territori islàmic de la antiga Hispània, Al-Àndalus.
L'autor és molt crític amb la visió idealista que s'ha anat implantant darrerament en certa historiografia que presenta Al-Ándalus com un territori tolerant amb les religions monoteïstes, anomenades "del llibre", la dhimma, principalment jueus i cristians, i la visió d'una progressiva conversió a l'islam.
La realitat és molt diferent, segons demostra el Dr. Sánchez Saus: 
L'any 711, tropes musulmanes, compostes per àrabs, i en bona part per nord-africans, molts d'ells berèbers, derrotà els visigots a la batalla de Wadi Lakka (Guadalete), que Sánchez Saus anomena "batalla del Llac), i a on morí el rei visigot, Roderic. Amb la conquesta, Hispània perdrà fins i tot el nom, passarà a ser Al-Andalus.
La caiguda del regne visigòtic no fou una conquesta ràpida i a voltes amb rendicions pactades -això constitueix un mite,- sino dura i cruel, que moltes vegades comportava la fugida o expulsió de les poblacions. Les rendicions per part de la noblesa o dels bisbes de les ciutats, quan es produïa, era per evitar mals majors, salvant el que es podia.
La major part de la població, durant dos segles, va continuar essent cristiana, però els cristians van deixar de ser propietaris de la terra i dels seus béns, que passen a pertànyer legalment a la Umma, la comunitat islàmica. Per tal de continuar treballant la terra i gaudir de les seves possesions, el cristià ha de pagar tributs: el jarach és el que han de pagar els no musulmans, en aquest cas, cristians, per conservar l'ús dels seus béns i conrear la terra, és un impost acumulatiu, si hi ha males collites el pagès s'endeuta. Aquest impost es podia veure incrementat pel pagament de diverses taxes. La gran càrrega que suposava, obligava molts pagesos a fugir. Un altre impost era la jizya, el que es pagava perque el cristià se li permetès continuar essent-ho.
Així mateix, els dhimmis quedaven en situació jurídica i social molt inferior respecte als musulmans. Entre moltes d'altres coses, no podien posseir armes ni cavalls, la qual cosa els deixava en aquell temps, en situació d'indefensió. Pensa el Dr. Sánchez Saus que aquesta situació d'inferioritat i els forts tributs que patien, fou el que provocà les conversions i la desaparició del cristianisme en el nord d'Àfrica. No obstant, el cristianisme, com ja s'ha dit, fou la religió majoritària de la població durant els dos primers segles de la conquesta, malgrat les dificultats, tant internes com en el si de la pròpia comunitat cristiana, persistència que va dur fins i tot a abraçar el martiri (és conegut el moviment martirial de Còrdova). 
L'emirat independent que va instituïr Abd-ar-Rahman I, inicià un periode d'arabització i orientalització de la societat andalusina; no obstant, la instauració del califat Omeya de Còrdova amb Ab-ar-Rahman III, comportà certa major tolèrància respecte als ciristians, el nombre del qual anava minvant, alhora que progressava aquesta arabització de la societat, i un abandonament de la llegua mossàrab, derivada del llatí vulgar.
Però les posteriors invasions d'almoràvits i almohades, comportaren noves persecucions contra els mossàrabs, amb deportacions massives i fugides envers els regnes cristians.
Alhora que declinava Al-Ándalus i s'extenia la reconquesta cristiana, ciutats senceres amb importants poblacions mossàrabs -una fita important fou Toledo, l'any 1085- passaven a formar part d'aquests regnes. Per a aquestes comunitats fou difícil assimilar la litúrgia romana, enfront la seva pròpia, que tan gelosament havien conservat.
El Dr. Sánchez  Saus fa una dura crítica de certa historiografia marxista -superada ja en altres latituds- i que fa que es desdenyi el que suposava la fe -qualsevol fe- per moltes poblacions del passat, així com la lleialtat a la família i al grup al que pertanyien, i que se'ls atribueixin sempre motius materialistes a  revoltes com les d'un rebel muladí, retornat al cristianisme, del segle X anomenat Omar Ben Hafsun, o Samuel.
Per finalitzar aqust breu comentari -que no fa honor a l'extens treball del Dr. Sánchez Saus- destaquem una altre retret que fa l'autor a la visió ensucrada que s'ha instal.lat en alguns cercles sobre la situació -que suposen comparativament bona- de la dona andalusi: era una societat patrilineal, on les dones, les filles i les germanes eren recloses a casa, fet que es va incrementar amb l'extensió de la vida urbana, on la proximitat entre persones és més evident que en el camp-, una fenòmen diferent era l'esclavitud femenina, molt extesa, i el concubinat. La situació jurídica de la dona hispanoromana, visigoda mossàrab i cristiana en general, sense ser igual a l'home, era comparativament millor i gaudia de certa més llibertat per relacionar-se, explica el Dr. Sánchez Saus, que afegeix que el centre de la vida familiar era la parella conjugal.
Sens dubte un llibre desmitificador, que ens ferà pensar. 

(1) San Miguel de la Escalada és un temple bastit sobre les runes d'un altre visigot entre els anys 912 i 913 per monjos mossàrabs emigrats al regne de Lleó, d'ell procedeix un dels més coneguts Beats.

Rafael Sánchez Saus: Al-Andalus y la cruz. La invasión musulmana de Hispania. Stella Maris, Barcelona, 2016.

Milenio, de Tom Holland

Imatge del Beat de San Miguel de
La Escalada, atribuït a Magius, a
l'antic regne de Lleó. Entre els anys
922 i 958. Actualment a la  biblioteca
Morgan de Nova York.

"Després vaig veure baixar del cel un àngel que tenia a la mà la clau de l'abisme i una gran cadena; va agafar el drac, la serp antiga, que és el diable i Satanàs va lligar-lo per mil anys, va llençar-lo a l'abisme i tancà amb clau i sagellà l'entrada darrera seu perquè no engany més les nacions fins que es compleixin els mil anys. Després haurà de ser deslligat per poc temps." Apocalipsi, 20, 1-3. Traducció dels monjos de Montserrat.

Els cristians que van viure els segles al voltant del primer mil.leni, creien realment que s'havia de complir la profecia de Sant Joan en l'Apocalipsi, i que vindria precedida de temps convulsos, plagues terribles i la vinguda de l'Anticrist, i no només perque ho havia predit l'apòstol, sino perquè els temps foren realment difícils; però hi havia també una esperança, la segona vinguda de Crist inauguraria un regnat de justícia damunt la terra: això fou el mil.lenarisme

Milenio. El fin del mundo y el origen de la cristiandad, de l'historiador Tom Holland, publicada en espanyol per Ático de los Libros, és una detallada i alhora apassionant obra sobre aquells aquells temps difícils, i els que els van precedir, va des de la mort de Jesús fins a la primera croada, que va representar un punt d'inflexió i el renaixament d'Europa. 
Però el llibre de Holland no és tans sols -ni de lluny- una descripció dels temors del mil.leni, sino un fresc de tota la història d'Europa en aquests primers mil anys de la nostra era, i que, a més, és llegeix amb interès.
Molts autors cristians, com Sant Agustí o Sant Metodi, van parlar de la segona vinguda de Crist, però com més s'apropava la data, més creixien els temors. La reina Gerberta consultava l'abat Adso, notable erudit, sobre la data exacta de la fi.
No faltaven senyals terribles a l'Europa d'aquells temps, que va veure l'adveniment del cristianisme, la caiguda de Roma, l'apogeu i devallada de Bizanci, el naixament de l'imperi carolingi i també la seva descomposició, el sorgiment del Sacre Imperi, la lluita entre l'Imperi i el Papat (Gregori VII i Enric IV), Cluny, el predomini de l'Església, la servitud del pagesos i el naixament del feudalisme, la primera croada.
Els pobles d'Europa estava assatjats per enemics externs i interns: En l'imperi franc, els musulmans al sud, els saxons primers (el Sacre Imperi però, va acabar tenint una dinastia saxona), després els eslaus, i més tard els hongaresos. Pobles tots ells finalment, relativament pacificats assimilats als cristianisme.
A l'est, un nou poble naixia, els rus (els que remen), inmigrats d'origen nòrdic que acabarien creant el principat de Kiev.
Anglaterra es dividia en nombrosos regnes, com Wessex, que romandrien estables durant un llarg periode.
Al nord, els normands, els "homes del nord", els vikings, pobles pagans dedicats al pillatge, sembraren el terror a l'Atlàntic, incloent Britània, i acabaren assimilats en l'inestable regne dels francs (sorgit de la divisió de l'imperi carolingi), en el que fou el ducat de Normandia. Posteriorment, els normands invadiren la Itàlia del sud i Sicília, i l'any 1066, després de la batalla de Hastings i invocant drets dinàstics, el duc franc Guillem el Conqueridor, es proclamà rei dels angles .
Normands, o vikings, no obstant, pobles que s'acabaren convertint també al cristianisme. Sorgiren nous regnes, com Noruega o Dinamarca (amb el gran rei Canut).
Un enemic diferent foren els musulmans del sud, que ocuparen la península Ibèrica, i proclamaren l'any 929 el Califat de Còrdova; des de el nord d'Àfrica, assaltaven i saquejaven les indefenses poblacions de la Mediterrània, establint un important tràfic d'esclaus, que tampoc era estrany a la resta d'Europa.
Al regne dels francs i al Sacre Imperi, la noblesa reforçava la seva autonomia enfront la corona -el que no vol dir que tranquessin els seus lligams amb el rei- i construïa castells, mentre els pagesos perdien la seves terres i la seva llibertat, sotmesos a l'arbitri del senyor. No obstant, una llei injusta era millor que l'absència de llei o de protecció feudal. El terreny al voltant d'una església era considerat sagrat i inviolable, on els homes d'armes no podien entrar, i els pagesos s'agrupaven al voltant de les esglésies.
A les calamitats provocades per l'home s'havien d'afegir-ne unes d'una altra mena: mal temps, males collites, fam, enfermetats.
A l'orient, el que restava de l'imperi bizantí, cada cop més mermat, resistia difícilment l'empenta de l'Islam, i d'un nou poble: els turcs.
Però després de l'any mil, sorprenentment, Europa començava a gaudir d'una certa estabilitat: els senyors, amb tota la seva arbitrarietat, aconseguien una certa -també precària- estabilitat; els homes del nord es convertien, els musulmans, desaparegut el califat i dividits en taifes tributàries del regnes cristians, eren contiguts a la Península Ibèrica, i l'any 1085, els cristians prenien Toledo. Al Mediterrani també minvaven les incursions sarraïnes.
 L'església jugava un paper molt important: en la fe, però també en el desenvolupament de l'agricultura i l'arquitectura. Cluny fou el model i el punt de partida dels monestirs benedictins d'Europa. Santiago de Compostel.la esdevení un centre de pelegrinatge, i al voltant del camí, sorgiren esglésies i abadies que guardaven preuades relíquies. El papa Urbà II predicà a Clermont la primera croada, a la qual s'apuntaren entusiastes cavallers i no cavallers de França i de tota Europa.
El juny de 1099, la presa de Jerusalem pels croats, marcà l'inici d'una nova època.

"semblava que el món s'anès alliberant i cobrint-se d'un mantell blanc d'esglésies". Raoul Glaber, abat de Cluny i cronista. 

Tom HOLLAND, Milenio. El fin del mundo y el origen de la cristiandad. Ático de los Libros, Madrid, setembre de 2018. Traducció d'Eva Robledillo. Edició original: any 2008.