Proteccionisme i lliurecanvisme en el sexenni democràtic (1868-1874)

Imatge: consell de ministres provisional d'Espanya el 1869. D'esquerra a dreta: Des de el extrem esquerre: Figuerola, Ruiz Zorrilla, Sagasta, Prim (president del consell de ministres), Serrano, Topete, López de Ayala, Lorenzana i Romero Ortiz. Fotografia de Jean Laurent (1816-1886). Procedència: Wikicommons.

En el comerç internacional, els estats poden escollir entre dues opcions: lliurecanvisme,  l'estat no intervé en els intercanvis comercials entre països, a fi que es pugui comprar i vendre lliurement, i proteccionisme, que cerca dificultar les importacions per protegir la producció pròpia.

El segle XIX espanyol, fou majoritàriament proteccionista, amb excepcions, com fou el sexenni democràtic (septembre1868-gener1874), periode comprès entre el derrocament d'Isabel II i el cop d'estat de Pavía i la dictadura de Serrano, periode que va conèixer un govern provisional, una monarquia constitucional, una I República espanyola, i una dictadura, que va acabar amb el retorn de la monarquia en la persona d'Alfons XII, inaugurant la Restauració.

El Sexenni es va caracteritzar per l'intent de reformar el sistema polític i econòmic. En el camp econòmic destaca de figura del ministre d'Hisenda: Laureano Figuerola.  

Laureano Figuerola Ballester (Calaf 1816-Madrid 1903), fou ministre d'Hisenda d'Espanya, i és conegut per les reformes econòmiques que va dur a terme, entre les quals està la creació de la pesseta (diminutiu de peça) com a moneda oficial, la venda de les mines de Riotinto (1), que eren propietat de l'estat, per fer front al dèficit de l'estat, i l'aranzel lliurencanvista, que va despertar gran oposició.

Interessats i impulsors del proteccionisme foren els industrials catalans, els grans cerealistes castellans i els empresaris siderúrgics bascos. 

L'apertura progressiva del comerç amb Amèrica i la prohibició o limitació d'importacions en el segle XVIII, des de Felip V, culminant en la política reformista de Carles III, varen donar un gran impuls a la indústria catalana, començant pel tèxtil.

El proteccionisme estava destinat a formentar la indústria nacional a expenses d'encarir les importacions; això afavoria el tèxtil o el blat, per exemple, i dificultava la compra de maquinària moderna o petroli, més endavant. No faltaven les queixes contra aquest sistema, com la de Joaquín Costa que ho considerava una injustícia, pel fet que, per exemple, els tèxtils anglesos eren més barats. El partidaris del proteccionisme, el consideraven necessari per la supervivència de la indústria. 

Així doncs, les lleis lliurencanviste de Laureà Figuerola, crearen alarma entre els industrials, que feren tot el possible per fer-les revocar. L'aranzel Figuerola establia un màxim d'un 15 per cent durant sis anys. Amb la Restauració, els governs de Cánovas del Castillo, tornaren a la política proteccionista.

El cas és que, l'excessiva protecció, la falta de competència i estímul per avançar, impedia també la modernització de la indústria; un historiador com Jaume Vicens Vives, reconeix que el lliurecanvisme va ser beneficiós.

El proteccionisme i l'esclavitud a Cuba, varen estar en l'orígen de la independència de les colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipinas, si bé al final s'hi varen implicar de manera decissiva, els Estats Units. Els cubans teníen l'obligació de comprar i vendre a Espanya, però els aranzels elevants els dificultaven comprar als Estats Units. Els industrials catalans varen ser els principals opositors a l'abolició de l'esclavitud a Cuba i a la concessió d'autonomia a aquella illa. La pèrdua de les colònies, però provocà el revifament d'un nacionalisme abans residual, que va tenir el seu origen els les èlits econòmiques.

Texts:

1

"El librecambio, y permítame que se lo diga a toda esa ilustre pléyade de ilustres economistas que se agrupan en torno al señor ministro de Hacienda formándole como una especie de guardia sagrada, el librecambio sería la ruina de España toda". 

 

Víctor Balaguer, dirigit al ministre d'hisenda Figuerola (1969), citat per Jesús Laínz (pàg. 70). 

2

 

"Pero, a pesar de todo, quien tenía razón era Figuerola. Denostado por todo el mundo, atribuyéndole todas las culpas de la falta de trabajo y de la crisis de la marina y de la industria lanera, su obra hizo un gran bien a Cataluña. El arancel librecambista provocó la caída de la obra muerta de la embarcación y del lastre de los monopolios y vividores del proteccionismo. Se oyeron muchos ays y uys, pero era inevitable".

 

Jaume Vicens Vives, citat per Jesús Laínz (pàg. 55)

 

 

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA:

 

Nelson Álvarez Vázquez y Juan Hernández Andreu, Librecambismo y proteccionismo en España (s. XVIII-XIX). UNED, col.lecció Aula Abierta, 2005. 

 

Jesús Laínz. Negocio y traición. La burguesía catalana de Felipe V a Felipe VI. Pròleg de Stanley G. Payne, 2020.

 

Eduardo Montagut, El proteccionismo en España en el sigle XIX. Nueva Tribuna, 2015.

 (1) Aquestes fines havien tingut una explotació deficient, el 1973, foren adquirides per un consorci liderat pels Rotschild

 

 

 

El carlisme a Mallorca, l'any 1835

Entrada publicada originàriament al bloc Les muralles d'Ilturo el 27 de febrer de 2011.

Com saben els que segueixen aquest bloc, de tant en tant m'agrada fer alguna incursió per la història o la historiografia de Mallorca, més encara si es tracta d'un tema tan interessant com aquest llibre que acaba de ser publicat, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Es tracta d'una reedició en català de l'obra de Gabriel Fuster (1901-1967), publicada l'any 1945 en castellà, amb el nom de Un alzamiento carlista en Mallorca en 1835, subtitulat Sa Llorensada, Es Rebumbori o Es Renou de Manacor 10 agosto 1835; obra editada, per raons de l'escassetat d'aquell temps, en paper tan dolent, que gairebé no quedava cap exemplar en bon estat. L'assaig havia estat publicat anteriorment al setmanari Voz y voto, el 10 d'agost de 1935. Tota una premonició que a punt d'una guerra civil, es rememorés la que hi havia hagut feia cent anys, i quan segons sembla, encara persistien els records d'aquell temps. L'autor, Gabriel Fuster, fou advocat, farmacèutic i autor de nombroses obres.
El llibre compta amb un pròleg d'Antoni Tugores, autor de dues obres fonamentals per conèixer la gènesi i condicions socials i humanes en que esclatà la Guerra Civil de 1936-39: El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada i Manacor. La guerra a casa. El llicenciat en història Albert Carvajal fa una reflexió final molt interessant a tall d'epíleg i Catalina Gelabert Bassa ha estat la traductora del llibre de Gabriel Fuster al català.
El llibre narra els fets esdevingunts a Manacor la nit del 10 a l'11 d'agost de 1835, coneguts com "Sa Llorençada" o "Es Rebombori", quan un grup de partidaris del pretendent Carles Maria Isidre, un grup per tant de carlins alliberà una colla dels seus que estaven empresonats sota l'acusació d'haver marcat ofensivament les cases dels liberals (o si voleu isabelins, cristins o "nacionals", segons es deia); fet això, acudiren a buscar els contraris a les seves cases, i els tancaren a la presó; es va encendre a prop del lloc o neren els presoners una foguera que assolí notable alçada; després d'un obscur incident, es va produir a més, una víctima mortal.
Aquella nit es proclamà un govern carlí a Manacor, i les multituds, potser enganyades amb la falsa notícia de la victòria del pretendent carlí, esclataren en eufòria; l'endemà, vingudes de Palma, entraren les tropes governamentals a Manacor a alliberar els presos i a reprendre el control de la població. La venjança, com es diu a voltes "fou terrible", i es dictaren nombroses penes de presó, exili, servei d'armes obligatori...i tres penes de mort, de les quals només se'n complí una; els altres dos possibles reus, escaparen, i fins i tot el que semblà el cap de tot, Francesc Mas, morí com a comandant de l'exèrcit de don Carles al setge de Morella, l'any 1838. Els dominics -a qui Fuster vol no obstant exonerar de qualsevol culpa- foren expulsats i el convent tancat, per la seva presumpta participació en els fets (bé es veritat que la desamortització de Mendizábal, el 1836, ordenà la dissolució de la majoria d'ordres religiosos, i el pas dels seus béns a l'estat, que els vendria en pública subhasta).
Com indica Antoni Carvajal a l'epíleg del llibre, l'assaig de Fuster, fa veure'ns la base popular, pagesa i artesana que nodria les files del carlisme.
Si en un primer temps, l'estudi del carlisme es limitava als grans esdeveniments i fets bèl.lic, posteriorment, la influència de la historiografia marxista el va fer veure com un fenòmen de resistència a una economia liberal i de lliure mercat, que en realitat perjudicà el petit pagès i artesà. Això és ben cert, però tampoc podem deixar de veure-hi altres components, la dels que veien en el carlisme la preservació dels antics furs, la convicció que tot canvi "podia ser perillós", i evidentment, la influència de l'Església catòlica, llavors hostil al liberalisme.
Com diu Fuster: Isabel? D. Carlos? Què té més; importa poc. Governar, dirigir, afany de manar; d'una nova positura, per part d'uns. Tradició, tranquil.litat, allò conegut, allò manipulat i manejat pels vells, l'absolutisme, sota el qual Mallorca havia estat important, amb sos propis reis patriarcals, el poder que se'n va, per part dels altres.
La religió: Tots! Uns atacant-la, altres defensant-la; tots acatant-la. Mallorca era religiosa -hi ho continua essent- en liberal o en carlí i en els partits que sobrevinguin. Quan algú aquí diu que no és catòlic se li pot dir que no és mallorquí.
Fuster, no amaga la seva simpatia per la causa carlina, la qual cosa no desmereix el rigor del seu assaig, basant en l'estudi de les fonts, i que té, -diu Tugores- "el ritme gairebé d'una novel.la de suspens" .
El llibre es completa amb un interessant material gràfic i un annex amb la reproducció d'algunes de les fonts emprades.
BIBLIOGRAFIA
Gabriel Fuster, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Editat per Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2010.

El pensament de Sabino Arana

 Foto: Sabino Arana. Procedència: Wikimedia Commons. Font: Biblioteca Sancho el Sabio

Sabino Arana Goiri (1865-1903), fundador del Partit Nacionalista Basc, havia militat abans en el carlisme. Arana pensava que la industrialització i la immigració a Euskadi destruïen la societat tradicional i la raça basca, que considerava superior. Els seus defensors el situen en el seu context, les darreries del segle XIX, l'època del colonialisme, en la que el racisme o el suprematisme eren vistos com a cosa normal, fins i tot en institucions de caire "científic".

Text:

“Libre e independiente de poder extraño vivía Bizkaia, gobernándose y legislándose a sí misma, como nación aparte, como estado constituído; y vosotros, cansados de ser libres, habeis acatado la dominación extraña, os habeis sometido al extranjero poder, teneis a vuestra Patria como región del país extranjero y habeis renegado de nuestra nacionalidad para aceptar la extranjera.
Vuestros usos y costumbres eran dignos de la nobleza, virtud y virilidad de vuestro pueblo: y vosotros, degenerados y corrompidos por la influencia española, o lo habeis adulterado por completo, o lo habeis afeminado o embrutecido.
Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaia; y a vosotros, sin pizca de dignidad ni de respeto a vuestros padres, habeis mezclado vuestra sangre con la española o maketa, os habeis hermanado y confundido con la raza más vil y despreciable de Europa, y estais procurando que esta raza envilecida sustituya a la vuestra en el territorio de vuestra Patria.
Poseiais una lengua más antigua que cualquiera de las conocidas, más rica que vuestros montes, más vigorosa y altiva que vuestras costas, más bella que vuestros campos, y era la lengua de vuestros padres, la lengua de vuestra raza, la lengua de vuestra nacionalidad, y hoy vosotros la despreciais sin vergüenza y aceptais en su lugar el idioma de unas gentes groseras y degradadas, el idioma del mismo opresor de vuestra Padtria.
Era antes vuestro carácter noble y altivo a la vez que sencillo, franco y generoso y hoy vais haciendoos tan viles y pusilánimes, tan miserables, falsos y ruínes como vuestros mismos dominadores. Bizkainos: Bizkaia perece... y vosotros la estais matando” (Fragmento de un escrito de Sabino Arana en “Bizkaitarra” del 30 de septiembre de 1894”.)

Qüestió:

Sintetitza i analitza les idees principals expressades per Sabino Arana en aquest text:

1)"Libre e independiente de poder extraño vivía Bizkaia (Euskadi), gobernándose y legislándose a sí misma, como nación aparte". Podem veure aquí una al.lusió als desapareguts furs bascos, suprimits el 1876, després de la Tercera Guerra Carlina. Els de Navarra havien estat suprimits el 1841. Alguns petits drets forals es mantingueren, però durant la dictadura franquista es varen suprimir els de Biscaia i Guipúscoa, mantenint-se els d'Àlaba i Navarra.
Després de la fi del règim foral basc, a finals del s. XIX es varen crear no obstant els anomenats "concerts econòmics", en que es reconeixia el dret de les diputacions forals a recaptar i administrar els seus impostos, sistema recuperat per la constitució de 1978 i els estatuts del País Basc i Navarra.
2) "y vosotros, cansados de ser libres, habeis acatado la dominación extraña" Retreu als boscos -especialment a la seva burgesia- l'acceptació de la nova situació, acceptant convertir-se en un territori espanyol més.
3) "Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaia" Destaca aquí Arana la singularitat i superioritat de la "raça basca", idea que comença a expressar en el paràgraf anterior, i especialment retreu el fet de mesclar-se amb "la raza más vil y despreciable de Europa". Una de les preocupacions d'Arana era la immigració, i la possibilitat de mesclar la basca amb la "raça" espanyola.
4) "Poseiais una lengua más antigua que cualquiera de las conocidas, más rica que vuestros montes, más vigorosa y altiva que vuestras costas, más bella que vuestros campos, y era la lengua de vuestros padres, la lengua de vuestra raza, la lengua de vuestra nacionalidad".  Aquí s'indigna Arana amb el fet que part de la població basca -especialment a les ciutats- abandoni la seva llengua, que considera més antiga i més rica que d'altres conegudes, i acceptin en canvi el castellà.
5) "Era antes vuestro carácter noble y altivo a la vez que sencillo, franco y generoso y hoy vais haciendoos tan viles y pusilánimes, tan miserables, falsos y ruínes como vuestros mismos dominadores". Exaltació del caràcter basc i indignació perque adoptin el dels seus "dominadors".

Un altre text de Sabino Arana en aquest blog: Sabino Arana i el nacionalisme basc.

L'abdicació d'Amadeu de Savoia

   Retrat d'Amadeu de Savoia, per Antonio Gisbert. Font: Wikimedia Commons

Text:

"Dos años largos ha que ciño la corona de España y la España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra, agravan y perpetúan los males de la nación, son españoles, todos invocan el dulce nombre de la Patria, todos pelean y se agitan por su bien; y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible atinar cual es la verdadera y más imposible todavía hallar el remedio para tantos males.

Lo he buscado ávidamente dentro de la ley, y no lo he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.

Nadie achacará a flaqueza de ánimo mi resolución. No habría peligro que me moviera a desceñirme la Corona si creyera que la llevaba en mis sienes para bien de los españoles: ni causó mella en mi ánimo el que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el que en su día se indulte a los autores de aquel atentado.

Pero tengo hoy la firmísimo convicción de que serían estériles mis esfuerzos e irrealizables mis propósitos.

Estas son, Señores Diputados, las razones que me mueven a devolver a la Nación, y en su nombre a vosotros, la Corona que me ofreció el voto nacional haciendo de ella renuncia por mí, por mis hijos y sucesores."

Amadeo, palacio de Madrid, 11 de febrero de 1873 

Comentari:  

Qui va ser Amadeu de Savoia?

Amadeu de Savoia (1845-1890) va ser rei d'Espanya entre 1871 1 1873. Era fill del rei d'Itàlia i duc d'Aosta. Després del destronament d'Isabel II amb la "Gloriosa Revolució", la constitució establia una monarquia constitucional per Espanya. Va ser elegit el 16 de novembre de 1870 com a rei per 191 vots dels 311 diputats presents en la votació. Tenia les característiques necessàries per l'alt càrrec al que es destinava: era catòlic, liberal, pertanyia a la família se Savoia, prestigiosa per haver aconseguir la unitat d'Itàlia. El principal impulsor de la seva candidatura fou Joan Prim, cap del govern i un dels líders de la revolució.

No obstant, poc abans de l'arribada d'Amadeu a Espanya, el desembre de 1870, fou Prim va patir una atemptat al carrer del Turco de Madrid, del que morí poc després, un fet misteriós encara avui dia no aclarit, i que deixava Amadeu sense el seu prinicipal suport.

Amadeu jurà com a rei davant les Corts constituents el dos de gener. Va portar una política escrupolosa en política, sense interferir en el funcionament de les Corts.

La seva esposa, Maria Victoria (1847-1876), va mostrar-se com una reina exemplar, actuant en obres de caritat -fins i tot després de tornar a Itàlia- i gràcies a la seva aportació econòmica s'obrí la primera guarderia infantil a Espanya, destinada als fills de les dones que rentaven roba a la riba del Manzanares. L'ordre que creà, la de Maria Victòria, premià diversos personatges, entre ells dues dones, una d'elles professora.

No obstant el comportament exemplar dels monarques, no gaudiren de suficient autoritat ni popularitat, i Amadeu renuncià a la corona l'11 de febrer de 1873.

Quins fets l'impulsen a abdicar?

El regnat va patir constants dificultats, per l'oposició de diversos grups i per les dificultats en que es va trobar:

-L'oposició de les camarilles del regnat d'Isabel II, especialment pel compliment rigurós de les normes per part del rei i la major austeritat que va implantar a la Cort.

-El problemes econòmics i socials, que, des de finals del regnat d'Isabel II, estaven presents i els governs posteriors no podien resoldre.

-l'oposició dels moderats, que preferien el retorn del Borbons, en la persona d'Alfons, fill d'Isabel II. Aquesta candidatura era impulsada per Antonio Cánovas del Castillo.

-La dissolució de la coalició de govern que havia guanyat les eleccions després de la revolució.

-L'oposició de l'aristocràcia, el clero, que consideraven el rei excessivament liberal.

-Així mateix, els grups més acabalats, consideraven que la nova legislació anava contra els seus interessos: aquesta legislació prometia canvis importants com l'abolició de l'esclavitud a Cuba i la regulació del treball infantil.

-La indiferència de les classes populars, influïdes per l'anarquisme, el socialisme o el republicanisme.

-Especialment greus foren els conflictes bèl.lics: l'anomenada "Guerra dels 10 anys a Cuba", no es podia resoldre en oposar-se determinats grups a fer canvis en l'administració de l'illa (abolició de l'esclavitud, igualtat dels cubans...)

-Els carlins inicien al nord, al País Basc, Navarra i zones de Catalunya, la Tercera Guerra Carlina en reclamar el tron pel seu pretendent, anomenat "Carles VII".

-Els darrers fets, provocaren diferències amb l'exèrcit, fins al punt que alguns militars pproposaren Amadeu que regnés de forma autoritària.

Són tots aquests fets i dificultats que impulsen Amadeu a abdicar:

" Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra, agravan y perpetúan los males de la nación, son españoles, todos invocan el dulce nombre de la Patria, todos pelean y se agitan por su bien".

No sense deixar ben clar, que no és la covardia la que l'impulsa a marxar:
"Nadie achacará a flaqueza de ánimo mi resolución. No habría peligro que me moviera a desceñirme la Corona si creyera que la llevaba en mis sienes para bien de los españoles: ni causó mella en mi ánimo el que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el que en su día se indulte a los autores de aquel atentado."

La renúncia d'Amadeu a la corona d'espanya fou llegit davant les Corts per la seva esposa Maria Victòria.

La desamortització civil de Madoz (reedició)

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progessista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment els anomenats "béns de comuns i propis", de propietat municipal (un 50% per cent de total de terres desamortitzades), i després, la resta de propietats que restaven "de la mà morta". La intenció del govern a més d'eixugar el dèficit públic, era invertir en la construcció de la xarxa del ferrocarril i obres públiques en general, però deixà els municipis sensa una important font d'ingressos, i a molts veïnats sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o a sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com va passar amb la de Mendizábal, la desamortització de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la redistribució, i l'explotació intensiva posterior dels recursos, causà estralls en la vegetació i la fauna (font: Wikipedia)
Per la seva importància en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, va superar la desamortització de Mendizábal. Entre 1855 i 1895, l'estat va ingressar 7.856.000.000 rals. (font: Wikipedia).

"Artículo 1. Se declaran en estado de venta, con arreglo a las prescripciones de la presente ley, y sin perjuicio de las cargas y servidumbres a que legítimamente estén sujetos, todos los predios rústicos y urbanos, censos y foros pertenecientes: al Estado; al clero; a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de Jerusalén; a las cofradías, obras pías y santuarios; al secuestro del ex Infante D. Carlos; a los propios y comunes de los pueblos; a la beneficiencia; a la instrucción pública. Y cualesquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya estén o no mandados vender por leyes anteriores"
Signat: La reina. Pasqual Madoz, ministre d'Hisenda. 1 de maig de 1855.

Fotografia de Madoz. Font: Wikimedia Commons

Manifest de Manzanares

                       Leopoldo O'Donell. Font: Wikimedia Commons

Text:

"Nosotros queremos la conservación del trono, pero sin camarilla que lo deshonre; queremos la práctica rigurosa de las leyes fundamentales, mejorándolas, sobre todo la electoral y la de imprenta; queremos la rebaja de los impuestos, fundada en una estricta economía; queremos que se respeten en los empleos militares y civiles la antigüedad y los merecimientos; queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria para que conserven y aumenten sus intereses propios, y como garantía de todo esto queremos y plantearemos, bajo sólidas bases, la Milicia Nacional. Tales son nuestros intentos, que expresamos francamente, sin imponerlos por eso a la nación."
Cuartel General de Manzanares, a 6 de julio de 1854, el general de jefe del ejército constitucional, Leopoldo O'Donnell, conde de Lucena.

Qüestions: 

Què va ser el "Manifest de Manzanares"? 

Es tracta d'un document polític signat pel general Leopoldo O'Donnell, però redactat per Antonio Cánovas del Castillo -destinat posteriorment a desenvolupar un paper important durant la Restauració- en el que s'incita a la revolució contra l'autoritarisme dels governs de la dècada moderada, en darrer lloc, de Bravo Murillo, i la disbauxa que regnava en la cort d'Isabel II. Els canvis eren reclamats pels sectors més oberts dels moderats, pels progressistes i pels demòcrates.
O'Donell s'havia sublevat el 28 de juny, fet que provocà un enfrontament armat a Vicálvaro. La redacció del manifest ve a ser una justificació d'aquesta sublevació. Es tracta d'un típic pronunciament, que significa un cop més, la intervenció de l'exèrcit en la política espanyola del segle XIX.

Què demanen els sublevats?

-En primer lloc, aclareixen: "Nosotros queremos la conservación del trono", és a dir, el seu objectiu no és destronat Isabel II, però si que desapareixin de la cort les camarilles que menaven aquesta a una política corrupte.
-"Queremos una práctica rigurosa de las leyes fundamentales", és a dir que es complissin rigurosament la Constitució i les lleis, i no que s'interpretessin o es canviessin a caprici d'un govern autoritari.
-Es demana així mateix, una rebaixa d'impostos, fet que pot ser compensat si els governs no malbaraten i duen a terme una economia estricta.
-Que en els càrrecs civils i militars es pugi per mèrits i antiguitat, com correspon, no per influències o pràctiques irregulars: "queremos que se respeten en los empleos militares y civiles la antigüedad y los merecimientos".
- "queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria", és a dir, que els alcaldes no fossin nomenats per la corona o els governs civils, sino elegits pels ciutadans.
-Restabliment de la Mil.lícia nacional, creada per les Corts de Cadis per defensar la constitució.

El pronunciament d'Odonnell significà el retorn d'Espartero al govern espanyol, com a President del Consell de Ministres, i l'inici de l'anomenat "Bienni Progressista".


 

Desamortització eclesiàstica de Mendizábal (1836)

                 Juan Álvarez Mendizábal. Font: Wikimedia Commons

Text:

Real Decreto Declarando la Venta de bienes del Clero. 

Atendiendo a la necesidad y conveniencia de disminuir la deuda pública consolidada, y de entregar al interés individual la masa de bienes raíces, que han venido a ser propiedad de la Nación, a fin de que la agricultura y el comercio saquen de ellos las ventajas que no podrían conseguirse por entero en su actual estado conformándome con lo propuesto por el Consejo de Ministros, (Maria Cristina) en nombre de mi excelsa hija la reina doña Isabel II, he venido en decretar lo siguiente:                                                                                                           
Artículo 1º. Quedan declarados en venta desde ahora todos los bienes raíces de cualquier clase que hubiesen pertenecido a las comunidades y corporaciones religiosas extinguidas y los demás que hayan sido adjudicados a la Nación por cualquier título o motivo. Artículo 2º. Se exceptúan de esta medida general los edificios que el gobierno destine para el servicio público o para conservar monumentos de las artes, o para honrar la memoria de hazañas nacionales. El mismo gobierno publicará la lista de los edificios que con este objeto deben quedar excluidos de la venta
pública. Artículo 4º. Que todos los medios rústicos susceptibles de división, sin menoscabo de su valor, o sin graves dificultades para su propia venta, se distribuyan en el mayor número de partes o suertes que se pudiere. Artículo 5º. Que estas suertes se pongan en venta con total separación, como si cada una hubiese compuesto una propiedad aislada.
                                                                                      
En el Pardo a 19 de febrero de 1836. María Cristina. D. Juan Álvarez Mendizábal Gazeta de Madrid , 21 de febrero de 1836.

Qüestions:

a) Quines són les propietats que es posen a la venda en aquest decret?

Tal i com diu el text: "Quedan declarados en venta desde ahora todos los bienes raíces de cualquier clase que hubiesen pertenecido a las comunidades y corporaciones religiosas extinguidas". Es tracta dels béns expropiats als ordres religiosos (clero regular). Juan Álvarez Mendizábal, president del Consell de Ministres, i ministre d'Hisenda durant la regència de Maria Cristina, va dur a terme aquesta desamortització decretant la dissolució dels ordres religiosos (clero regular) exceptuant els que es dedicaven a l'ensenyament i la beneficència, la incorporació d'aquests béns a l'estat, i finalment la seva venda mitjançant subhasta pública; els compradors podien pagar en metàl.lic o bé canviant títols de deute públic.
Es tracta d'un dels documents claus de la història del segle XIX espanyol, una de les mesures que posa fi a l'estructura econòmica de l'Antic Règim. 

b) Quins objectius té aquesta desamortització?

Són diversos:
-El primer el trobem ja declarat al principi d'aquest decret: "Atendiendo a la necesidad y conveniencia de disminuir la deuda pública consolidada", és a dir, ingressar diners (o també obtenir el retorn del deute públic en mans de particulars) per eixugar el deute de l'estat.
-En segon lloc: "a fin de que la agricultura y el comercio saquen de ellos las ventajas que no podrían conseguirse por entero en su actual estado", el que significa que era necessari posar aquestes finques i béns fins aquell moment amortitzats, en mans privades, que li podrien treure el major benefici. Es tracta doncs, d'una mesura eminentment liberal.
Entre d'altres avantatges -per la causa liberal- que cerca aquesta mesura podriem enumerar:
-La creació d'una massa de propietaris -els compradors dels béns desamortitzats- que es convertirien en partidaris de la monarquia d'Isabel II.
-Obtenir diners per a la guerra carlina.
-Castigar el clero -que, efectivament, va rebre un cop molt dur-pel seu suport a la causa carlina.

No entrarem ara en les conseqüències de la desamortització, que foren diverses; si que podem senyalar que aquesta, com la de Madoz, no van significar una redistribució més justa de la propietat agrària, sino que, al contrari, va reforçar la gran propietat allà on existia.

INTERNETGRAFIA

Podeu consultar més sobre aquest tema en el blog d'Història d'Espanya del professor Baldomero Rodríguez.
-

El "Manifest dels Perses"

                        Portada del "Manifest dels Perses". Font: Wikimedia Commons

L'anomenat "Manifest dels Perses" és un llarg document signat per 69 diputats absolutistes, a la tornada del rei Ferran VII desde França, acabada la Guerra de la Independència. Demanen la derogació de la Constitució i els decrets aprobats a Cadis el 1812, la convocatòria de Corts segons el sistema tradicional, en resum, el retorn a l'absolutisme. 
La Constitució i els decrets de Cadis posaven fi a l'antic règim: abolició de les senyories jurisdiccionals, igualtat dels ciutadans, abolició de la Inquisició, sobirania nacional, sufragi universal masculí, establiment d'una colla de drets dels ciutadans...
El "Manifest dels Perses" li va servir de base al rei, per reimplantar una monarquia absoluta.

"Que al Señor Don Fernando VII hacen en 12 de abril del año de 1814 los que suscriben como diputados en las actuales Cortes ordinarias de su opinión acerca de la soberana autoridad, ilegitimidad con que se ha eludido la antigua Constitución Española, mérito de esta, nulidad de la nueva, y de cuantas disposiciones dieron las llamadas Cortes generales y extraordinarias de Cádiz, violenta opresión con que los legítimos representantes de la Nación están en Madrid impedidos de manifestar y sostener su voto, defender los derechos del Monarca, y el bien de su Patria, indicando el remedio que creen oportuno.

SEÑOR:
1.- Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor. Para serlo España a V. M. no necesitaba igual ensayo en los seis años de su cautividad, del número de los Españoles que se complacen al ver restituido a V. M. al trono de sus mayores, son los que firman esta reverente exposición con el carácter de representantes de España; mas como en ausencia de V. M. se ha mudado el sistema que regía al momento de verificarse aquélla, y nos hallamos al frente de la Nación en un Congreso que decreta lo contrario de lo que sentimos, y de lo que nuestras Provincias desean, creemos un deber manifestar nuestros votos y circunstancias que los hacen estériles, con la concisión que permita la complicada historia de seis años de revolución.

(...)

134.- La monarquía absoluta (voz que por igual causa oye el Pueblo con harta equivocación) es una obra de la razón y de la inteligencia: está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado: fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes. Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios): por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella. Pero los que, declaman contra el Gobierno monárquico, confunden el poder absoluto con el arbitrario; sin reflexionar que no hay Estado (sin exceptuar las mismas Repúblicas), donde en el constitutivo de la Soberanía no se halle un poder absoluto." Manifest dels Perses, 12 d'abril de 1814 (fragments)

Comentari de text

Qüestions:

1. Què era el "Manifest dels Perses"?

Un document signat per 69 diputats absolutistes, demanant la derogació de la Constitució i els decrets de Cadis de 1812, la convocatòria de Corts segons els sistema tradicional (de l'antic règim) i per tant, el retorn a la monarquia absoluta.

El nom de "Manifest dels Perses" se li ha donat a aquest document pel que diu al principi:
"Era costumbre en los antiguos Persas pasar cinco días en anarquía después del fallecimiento de su Rey, a fin de que la experiencia de los asesinatos, robos y otras desgracias les obligase a ser más fieles a su sucesor."

Comparaven l'etapa liberal que obrí la Constitució amb un periode d'anarquia, al qual era necessari posar fi, a fi que retornés l'enyorat ordre que imposava la monarquia absoluta.

2. Quins arguments dóna per defensar la monarquia absoluta?

Aquí no es limita a referir-se a la monarquia de diví, sino que intenta donar arguments per justificar la seva necessitat (no en va havia passat el "Segle de les LLums", de la raó). Ens diu "És una obra de la raó i de la intel.ligència", i ho explica:

a) "Está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado", per tant, malgrat ser absoluta, no deixarà d'actuar segons la llei divina, la justícia i les normes i lleis de l'estat". No deixaria de tenir certes limitacions, establertes per la llei divina i les lleis humanes que farien actuar el rei conforme la justícia: "Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad (derecho que no quiso tener el mismo Dios)".

b) "fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes". Els mateixos homes, sigui voluntàriament o pel dret de conquesta, establiren un poder absolut que dictés el que s'havia de complir, pel bé d'ells mateixos, i castigués a qui trenqués les normes.

c) "Por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella." Per tant, només un poder absolut pot mantenir l'ordre, per obligar a complir allò que convé al bé comú.

Obviament, els diputats absolutistes, no confiaven en el sufragi universal (masculí) ni en les lleis promulgades per una assemblea legislativa, i pensaven que si això esdevenia així, vindria l'anarquia, tal com els passava als perses -durant uns dies- sense rei, al qual així aprenien a valorar.

A banda dels interessos que impulsaven aquests diputats a defensar l'antic règim, hem de situar-los també en el seu context, en un moment en que la monarquia autoritària o l'absoluta havien dominat durant segles, i veien amb temor les conseqüències de la Revolució Francesa.

3. Què demanaven?

Bàsicament, el que ja hem dit: derogació dels decrets i la Constitució de Cadis, la convocatòria de Corts (conforme les regles de l'antic règim) i el restabliment de la monarquia absoluta, però al llarg d'aquest extens manifest, fan tota una sèrie de peticions. Nosaltres, avui ens limitem als fragments exposats aquí.

Sobre els orígens de la Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Dues qüestions sobre la Primera Guerra Carlina

Causes de la guerra

La Primera Guerra Carlina la inicià l'infant Carles Maria Isidre, germà  del rei Ferran VII, en negar-se a acceptar com a princesa d'Astúries i hereva del tron Isabel, filla del rei. L'hereu fins aquell moment tenia el suport dels partidaris de conservar l'Antic Règim, l'"Aliança entre el Tron i l'Altar". 
Ferran VII no havia tingut descendència dels seus tres primers matrimonis, i era per tant el seu germà qui l'havia de succeir a la seva mort. Però en tenir dues filles de la seva darrera esposa, Maria Cristina de Borbò, el rei publicà la Pragmàtica Sanció de Carles IV, de 1789, que derogava disposicions anteriors de Felip V, i permetia la successió directa femenina, deixant com a hereva la seva filla major, Isabel, nascuda el 1830. Ferran VII va morir el setembre de 1833, i quedava com a reina gobernadora Maria Cristina.
La pretensió de al tron del germà del rei no hagués donat lloc a una guerra si no hagués tingut un ampli suport de determinats sectors de la població, que formaren un exèrcit de voluntaris per la defensa dels drets de Carles Maria Isidre i de la societat tradicional, de la conservació de l'Antic Règim. 

Territoris i sectors socials que donaren suport a Carles Maria Isidre
 
Carles Maria Isidre fou recolzat per amplis sectors de la població del nord d'Espanya, especialment de Navarra, el País Basc, zones rurals d'Aragó, Catalunya, nord de València: pagesos, artesans, clero rural. Ja en vida de Ferran VII s'havien alçat partides absolutistes a Catalunya durant el Trienni Liberal i durant l'etapa final del regnat: guerra dels "Malcontents", 1827, hostils a qualsevol canvi i contraris a que no es restablís la Inquisició.
No obstant, la majoria de ciutats grans restaren dins l'àmbit liberal.
Les causes d'aquest recolzament són complexes, i encara avui dia no estan ben establertes: el temor de la pagesia a les consequències de la liberalització de la propietat agrària (els propietaris podien ara establir nous contractes o expulsar els arrendataris), o a no poder pagar les contribucions en metal.lic; L'Esglèsia temia perdre també les seves propietats en noves desamortitzacions, com s'havia vist durant el Trienni Liberal.
Però no ho podem reduïr a un seguit de motivacions econòmiques: tots aquests sectors socials, pregonament catòlics, desconfiaven possiblement del liberalisme com a amenaça a la fe tradicional.
Navarra i el País Basc desitjaven conservar els seus antics furs, enfront l'igualitarisme liberal davant la llei, mentre que Catalunya aspirava a recuperar les institucions desaparegudes amb els decrets de Nova Planta.
En contra d'això, els liberals s'uniren per recolzar el tron d'Isabel II, i la regència de Maria Cristina, a canvi de les reformes que havien de dur a un estat liberal.

Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855), pretendent al tron. Obra de Vicente López. Oli sobre tela. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Font. Wikimedia Commons.

Ferran VII restableix la Constitució de Cadis (1820)

Ferran VII, retratat per Francisco de Goya, 1814. Oli damunt tela. Museu del Prado (Madrid). Font: Wikimedia Commons

Comentari de text

A la seva tornada de Ferran VII del seu exili a França, un manifest redactat per un grup de 69 diputats, el Manifest dels Perses, defensa la tornada a la monarquia ansoluta i demana la derogació dels decrets  i la Constitució de Cadis. Prenent con a base el Manifest, i comptant amb el suport d'una part de la població, Ferran VII aboleix la Constitució i reinstaura l'absolutisme, iniciant una persecució de liberals.
No obstant, el 1820, un pronunciament militar dirigit per Riego, l'obliga a tornar a posar en vigor la Constitució de 1812.

Text:

"Pero mientras Yo meditaba maduramente con la solicitud propia de mi paternal corazon las variaciones de nuestro régimen fundamental, que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como mas análogas á la organizacion de los pueblos ilustrados, me habeis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución que entre el estruendo de armas hostiles fue promulgada en Cádiz el año de 1812, al propio tiempo que con asombro del mundo combatíais por la libertad de la patria. He oido vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido a lo que mis hijos reputan conducente a su felicidad. He jurado esa Constitución, por la cual suspirábais, y seré siempre su mas firme apoyo. (...) Marchemos francamente,  y yo el primero, por la senda constitucional." Manifest reial de Ferran VII, 10 de març de 1820 (fragment)

Qüestions i respostes:

Per què Ferran VII es veu obligat a jurar la constitució de 1812?

Per la pressió de l'exèrcit, una part important de l'oficialitat, que havia lluitat a la Guerra de la independència, és liberal. El dia 1 de gener de 1820, el coronel Rafael del Riego, que comandava un grup de tropes a punt d'embarcar-se cap a Amèrica (per fer front a l'independentisme de les colònies), es pronuncia a Cabezas de San Juan demanant el retorn de la Constitució de 1812. A la sublevació de Riego s'hi afegeix progressivament, una part important dels oficials.

Espantat per les possibles consequències d'una rebel.lió militar contra ell, el rei (un absolutista convençut) no té més remei que restaurar la Constitució i proclamar-se “el seu suport més ferm”. En el manifest, el rei presenta aquesta decisió com un acte de la seva voluntat, actuant paternalment i escoltant els desitjos dels seus súbdits. El 8 de març, Ferran VII havia jurat la Constitució.

Va complir la seva promesa (de ser el més ferm suport de la Constitució)?

No. De fet va anar vetant les lleis aprovades per les Corts, fomentà les divisions entre els liberals i conspirà amb la Santa Aliança (creada per donar suport als reis absolutistes) perque l'ajudessin a tornar a implantar l'absolutisme. L'abril de 1823, un exèrcit francès comandat pel duc d'Angulema (els “Cent mil fills de sant Lluís) ajuda Ferran VII a restaurar la monarquia absoluta. Aquesta actitud obstruccionista i conspirativa de Ferran VII no hagués estat possible sense el suport de part del clero, la noblesa, i fins i tot de la pagesia, que alçà partides absolutistes a Catalunya i fins i tot es va proclamar una “regència”, la Regència d'Urgell (que suposava que Ferran VII era un presoner dels liberals).

Què va ser el Trienni Liberal?

Fou el periode intermig entre els dos que es divideix el regnat de Ferran VII, un periode liberal entre dos d'absolutisme, però ple de conflictes, per l'actitud del rei i del absolutistes de tota mena. Inaugurat pel pronunciament de Rafael del Riego a Cabezas de San Juan i finit per la intervenció de la Santa Aliança a Espanya, amb els “Cent mil fills de Sant Lluís”. Les dues eleccions que van tenir lloc durant el Trienni van donar avantatge als liberals, que van dur restablir bona part de la tasca reformista de Cadis: llibertat d'indústria (abolició dels privilegis dels gremis, supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures (mayorazgos), eliminació de les traves a la lliure circulació de mercaderies, desamortització de terres dels monestirs...Tot això va ser vist amb hostilitat no només per sectors de la noblesa i el clero, sino també de la pagesia que no va veure augment els seu accés a la propietat de la terra, i va es va veure en perill de perdre la seva terra, expulsats pels senyors, ara propietaris privats, a més de veure's obligats a pagar les contribucions en metàl.lic.

L'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona (1896)

Entre finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat de Barcelona es va veure sacsejada per un elevat nombre de sagnants atemptats. És molt conegut, per exemple, el de Liceu de Barcelona, que va tenir lloc el dia 3 de novembre de 1893, en que un anarquista, Santiago Salvador, va llençar dues bombes Orsini des del cinquè pis i que van caure damunt la platea, causant una d'elles (la segona no esclatà) vint-i-dos morts i trenta-cinc ferits. Antoni Gaudí -una dona amb la que ell tenia amistat morí en l'atemptat- va dedicar a aquest fet unes imatges en el portal de la Verge del Roser de la Sagrada Família, concretament un diable oferint una bomba Orsini a un obrer (Temptacions de l'Home).
Avui parlarem, però de l'atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona que va succeir el 7 de juny de 1896, quan en tornar una processó del Corpus cap a Santa Maria del Mar, vers les 9 de la nit, fou llançada contra la processó una bomba Orsini al carrer Canvis Nous, matant una colla de ciutadans de classe obrera, que gaudien del descans. L'atemptat provocà 12 morts i 64 ferits.
En el Consell de Guerra que va seguir contra el acusats, que segons testimonis,  havien estat torturats, es varen dictar cinc penes de mort i el condemnats foren afusellats a Montjuic la matinada del sis de maig de 1897. Set persones més foren condemnades a penes d'entre deu i vint anys de presó.
El bany de sang no es va aturar aquí: l'any següent un anarquista italià, Michelle Angiolillo, va matar el president del govern, Antonio Cánovas del Castillo, en venjança segons ell, de les execucions de Barcelona. Angiolillo fou executat en el garrot vil.

"Se puso en capilla a los condenados el día 3 de mayo, ocupando cada uno de ellos un calabozo. Se les maniató y se les prohibió gritar, a la vez que se hacían los preparativos necesarios para el doble enlace de Luis Mas y Tomás Ascheri con Salud Borrás y Francesca Saperas. La triste ceremonia se efectuó, como es sabido, en aquellos calabozos pocas horas antes de la ejecución. Así, el capellán encargado de bendecir a los cónyuges pudo vanagloriarse de haber conquistado para el cielo dos almas (...). Respecto a los demás reos, no se les pudo convencer y la prohibición antes aludida, no sirvió para nada. Molas, Nogués y Alsina no cesaron de protestar de su inocencia mientras estuvieron en capilla, y para acallar sus gritos hubo necesidad de anticipar la hora del crimen. Luis Mas, en un momento de lucidez, unió su voz a las imprecaciones de sus compañeros, persistiendo los cuatro en su enérgica actitud, a pesar de las advertencias que se les dirigieron. Los soldados, conmovidos, no sabían qué hacer y los oficiales se aturrullaron, todos convencidos de que tales quejas no se producían sin motivo. ¿Cómo podían aquellos infelices, si se hubieran sentido culpables, acriminar con tan extremada dureza a los que les condenaban a una muerte ignominiosa por la enormidad del delito?
De Ascheri se ha dicho que fue un enigma desde el primer momento en este monstruoso proceso. Murió, al parecer, convertido. En su conciencia debió librarse una terrible batalla. El fue, obligado por brutales tormentos, el principal acusador de tantos inocentes que ahora una justicia inícua castigaba inflexible." Font: Sempau, Ramon: Els afusellaments de Montjuich (4 de maig de 1897), Sempau, Ramon: Los Victimarios. Barcelona, García Manet Editores, Barcelona, 1900.

Procedència del document: Base documental d'Història Contemporània de Catalunya, de Josep Rovira, que podeu trobar punxant aquí.

El programa fundacional del PSOE

El 2 de maig de 1879, un grup de socialistes liderats per Pablo Iglesias, funda a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que és el partit obrer més antic d'Europa després del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya; el PSOE celebrà el seu primer congrés a Barcelona el 1888. Inspirat en les idees del marxisme, va tenir no obstant en principi, una implantació delimitada a determinats nuclis urbans o industrialitzats, Madrid, Barcelona, el País Basc o Astúries, ja que la ideologia anarquista va ser la que predominà dins el moviment obrer espanyol, fins al final de la guerra civil.

"Considerant que la societat actual té tan sols per fonament l'antagonisme de classes; que aquest ha assolit en els nostres dies el seu major grau de desenvolupament, tal i com ho revel.la ben clar el cada cop més reduiït nombre dels immensament rics i el sempre creixent dels immensament pobres; que l'explotació que exerceixen aquells damunt aquests es deu únicament a la possessió dels primers de la terra, màquines i demés instruments de treball; aquesta possessió està garantida pel poder polític, avui en mans de la classe explotadora; és a dir, de la classe mitjana.
Per totes aquestes raons, el Partit Socialista Obrer Espanyol declara que la seva aspiració és: Abolició de classes, o sigui, emancipació completa dels treballadors. Transformació de la propietat individual en propietat social o de tota la societat. Possessió del poder polític per part de la classe treballadora.
I com a mitjans immediats per apropar-nos a la realització d'aquest ideal, els següents: Llibertats polítiques. Dret de coalició o legalitat de les vagues. Reducció d'hores. Prohibició del treball dels nens menors de nou anys. Lleis protectores de la vida i la salut dels obrers. Creació de comissions de vigilància elegida pels obrers, que visitaran les habitacions en que viuen, les mines, les fàbriques i els tallers. Creació d'escoles gratuïtes per al primer i segon ensenyament i d'escoles professionals. Servei d'armes obligatori i universal i milícila popular. Adquisició per part de l'estat de tots els mitjans de transport i de circulació, així com de les mines, boscos, etc. Manifest fundacional del PSOE. Madrid, 9 de juliol de 1879 (traduït del castellà).

Mossèn Antoni Mª Alcover i la llengua catalana

El mallorquí Antoni Mª Alcover (Manacor 1862-Palma 1832), del que enguany es compleixen 150 anys del seu naixament, sacerdot, escriptor, folklorista, lingüista, fou una de les figures cabdals en la recuperació de la llengua catalana i la cultura de Mallorca, després de que aquella estigués molt de temps proscrita de l'ensenyament. Fou un dels autors del monumental diccionari català-valencià-balear i de l'aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi d'es Racó, entre d'altres obres. Polemitzà amb Pompeu Fabra a causa de l'excessiu predomini del català central en la seva gramàtica. Francesc de Borja Moll fou el seu colaborador i va editar la seva obra.

"Això que era un amo que li establiren sa possessió que tenia arrendada, i en comprà un bon talabant sense tenir es doblers que s'eren menester per pagar-lo, i llavò n'hi mancaren per fer-hi millores, que li havien de servir per acabar de pagar allò que tenia comprat.
Apurat de tot, un dia promet s'ànima an el dimoni si li duia diners per acabar de pagar sa terra i fer-hi ses millores que s'eren mester." Sa madona que enganà el dimoni (fragment) de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi d'es Racó, recollides per Mn. Alcover.

Imatge: Monument a Mossèn Antoni Mª Alcover a la seva població natal de Manacor.

Sabino Arana i el Partit Nacionalista Basc

Sabino Policarpo Arana Goiri (1865-1903) fou el pare del nacionalisme basc, fundador del Partit Nacionalista Basc (Eusko Alderdi Jeltzalea) l'any 1895. Contrari a la nova societat que s'estava gestant en un Pais Basc en plena industrialització, defensava la societat basca tradicional, i especialment la puresa de la raça basca, fet pel qual ha estat titllat de racista o xenòfob per alguns, mentre que d'altres observen que en aquella Europa del colonialisme, els debats sobre la supremacia d'unes races sobre les altres era habitual, fins i tot en l'àmbit pretesament científic. Arana va impulsar el nom Euskadi (abans Biscaia) i la ikurriña. Aquest manifest del Partit Nacionalista Basc, escrit després de la seva mort, és un reflex de la seva ideologia.

"Al poble basc:
Amenaçada de mort la nacionalitat basca pel perill de mort que corre la raça, a punt de desaparèixer el seu idioma i adulterats el seu esperit i tradició, el nacionalisme basc aspira a purificar i vigoritzar la raça, a depurar i difondre l'euskera fins a aconseguir que sigui l'única llengua d'Euskadi i a purificar l'esperit i aclarir la tradició del poble basc, encaminant-se els seus treballs vers aquesta finalitat:
A. Que el poble basc segueixi, fervorosament, les ensenyances de l'Església Catòlica, Apostòlica Romana, com les ha seguit i ha observat en temps passats, amb l'exclusió absoluta de tota doctrina condemnada per l'Església Catòlica.
B. Que tornin a imperar els bons usos i costums oblidats, fomentant els que es conserven i combatent els exòtics i perjudicials.
C. Que les institucions polítiques, jurídiques, econòmiques, etc. característiques del poble basc, amb una situació política, tornin a tenir vigència i acció, amotllades en tot el que sigui necessari, als temps actuals.
Havent-se identificat en la història aquestes aspiracions d'avui del Partit Nacionalista Basc amb una situació política actualment abolida i coincidint la gradual extinció dels caràcters expressats i personalitat nacional d'Euskadi amb la desaparició de les seves institucions polítiques que no són, si es mira bé, més que una manifestació de la personalitat basca en aquesta branca de l'activitat humana, a l'ensems que la seva salvaguarda més eficaç, el Partit Nacionalista Basc vol la restauració completa a Araba, Gipuzkoa, Nabarra, Bizkaia, Laburdi i Zuberoa." Manifest del Partit Nacionalista Basc. Aberri, 15 de desembre de 1906.
Imatge: Sabino Arana, fotografia d'autor anònim. Procedència: Wikimedia Commons. Font: Biblioteca Sancho el Sabio.