Els oblidats espanyols del Gulag soviètic

"El transport constava de 200 homes.Setze dies estigueren amuntegats a les presons rodants, sense que les portes ni tan sols s'obrissin per introduir-hi aliments, ni per buidar-les d'excrements , ni per extreure'n els morts. Quan el transport arribà a la seva destinació, dels dos-cents homes només en quedaven vius dos."Relat del capità italià De Silvestre al capità divisionari Teodoro Palacios Cueto, recollit per Rafel Cifre (Balears al Gulag, pàg.58.) 

"Una noche de julio de 1947, los emigrantes españoles fueron convocados a un reunión para debatir la "traición" de aquellos que querían irse. Cuando Carrillo cargó contra "los traidores que dejan el país socialista para ir a vivir entre los capitalistas", fue recibido con una ovación (...)". Paul Preston El zorro rojo, pags. 139 i 140. (1)

Després del seu llibre División, dedicat als Balears de la División Azul y la seva hereva, la Legión Azul, l'historiador Rafel Cifre Romero (Sineu, 1980) treu ara a la llum un altre estudi: Balears en el Gulag. Republicans i divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956). Com en el cas de División, es tracta d'un estudi rigorós, fruit de quatre anys de treballs i consultes de declaracions de familiars, arxius, documents, articles, llibres i fins i tot registres de baptisme. 

Malgrat la insistència actual en la memòria històrica, el cert és que els espanyols que van patir el Gulag soviètic (2) en la II Guerra Mundial i l'estalinisme, dispersos per camps d'Àsia Central i Sibèria, han estat oblidats, com si d'un tema tabú es tractés. Rafel Cifre, centrat en el cas dels balears, rescata el tema. 

Quin són els grups que patiren aquesta malhaurada sort? pensarem primer en els supervivents de la División, la majoria capturats a la també oblidada i durísima batalla de Krasny Bor, en els voltants del terrible setge de Lenigrad. Però, per sorpresa de molts, republicans espanyols, mariners en vaixells de transport o aviadors que havien anat a fer les pràctiques a l'URSS. I també alguns dels coneguts com a nins de la guerra, alguns dels quals acabaren en la delincuència comú per manca de recursos.  I encara un grup molt especial: els anomenats "berlinesos", espanyols condemnats a treballs forçats a l'Alemanya nazi, i que ocuparen l'ambaixada espanyola, abandonada, en entrar l'Exèrcit Roig a Berlín. A l'URSS de Stalin, qualsevol supervivent dels nazis era un sospitós de traïció...

Els lectors es preguntaran perque tots aquests malhaurats no pogueren abandonar la Unió Soviètica -molts, ja mai tornarien-, especialment els republicans, -tret d'uns pocs als que se'ls concedí el permís- que en teoría no es podien considerar enemics. Qui sàpiga alguna cosa de l'època estalinista, intueix la resposta: era important que no desvetllés la seva realitat, i en això va col.laborar per activa o passiva, el Partit Comunista d'Espanya, si, el de Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Fernando Claudín. Perquè havien d'abandonar la pàtria del socialisme per tornar al capitalisme? Això afectà no només els que volien retornar a la pàtria, sino altres que volien emigrar a altres països.

Esment apart mereixen els delators, els anomenats "antifeixistes", confidents de la NKVD (Norodni kommissariat vnútrennikh del), la policia política dirigida pel sinistre Laurenti Beria. (Els balears al Gulag, pàg. 49).

El treball de Rafel Romero se centra en els Balears, el que ja és una extensa feina. Els que pogueren tornar, foren sotmesos a interrogatoris en l'Espanya de Franco, el que no deixa de ser lògic, venint d'on venien. Citem alguns noms: el mariner Pedro Llompart Bennassar, nascut el 1899 a Barcelona de pares pollencins, retingut a Odessa el juny de 1941, de d'on inicià el seu periple per presons i camps de concentració; el divisionari Andreu Alcover Sansaloni, nascut a Manacor el 1915, capturat pels soviètics a Krasny Bar; Adrián Amorós Herrero, també divisionari, nascut el 1914 a Elda (Alacant), mallorquí per matrimoni amb Magdalena Pou; el "berlinès" -es a dir, dels participants en l'ocupació de l'ambaixada espanyola, Sebastià Santandreu Sancho, que morí a la Unió Soviètica el 1982, i del que els seus familiars no n'havien tingut notícies fins ara, a través de l'autor del llibre.

El càstig i els treballs forçats eren l'objectiu del Gulag, sovint convertit en camps d'extermini, per les penoses condicions. Així trobem episodis esgarrifosos. com el de l'anomenada "Illa dels setanta" (Els balears al Gulag, pàgs. 58, 59 i 60): 

 

"Antropòfags blancs, salvatges europeus, obrien el ventre dels que acabaven de morir i els n'extreien el fetge, que cuinaven i devoraven" (Balears al Gulag, pàg.58).

 

Atacs sexuals per part de dones, a qui un embaràs els permetria rebaixar la condemna o sortir lliures (Balears al Gulag, pàg. 116 i 117). 

La situación internacional va influir de manera decisiva en la sort dels espanyols. Per estrany que avui pugui semblar, hi va haver conversacions entre els governs de Franco i l'URSS (sense comptar altres intervencions d'entitats públiques, privades o religioses), però la possible inclusió d'Espanya en el Bloc Occidental va frustrar aquesta via. Després va venir la Guerra Freda.

"Tot feia presagiar que les negociacions entre Espanya i la Unió Soviètica sobre la repatriació dels espanyols captius a Russia arribaria a bon port. "Però un discurs de Truman, que anuncià que els Estats Units sostindrien els pobles lliures que ressistissin les temptacions de submissió fetes per minories armades o per pressions exteriors, malbaratà aquelles expectatives. Acabava de néixer la Doctrina Truman i, amb ella, la possibilitat d'inserció d'Espanya el el naixent Bloc Occidental" (Balears als Gulag, pàg. 78).

 

Només la mort de Stalin, el 5 de març de 1953, l'execució de Beria el desembre i la posterior desestalinització, va permetre concebir esperances de retorn als supervivents d'aquell infern. Després de moltes negociacions, l'abril de 1954 partí d'Odessa el vaixell Semíramis, propietat d'un armador grec i amb bandera liberiana, i destinació Barcelona, amb un total de 248 repatriats. No tots tornaren amb el Semíramis, hi va haver més vaixells posteriorment. Alguns decidiren restar per sempre a l'URSS,no sabem fins a quin punt obligats o voluntaris, com el ja esmentat Sebastià Santandreu Sancho. (Els balears al Gulag, pàg.139).

Els balears al Gulag creiem que és un llibre imprescindible per als estudiosos i interessats en un tema del que tan poc sabem en realitat. Es complementa amb mapes del sistema de camps, valuoses fotografies i  l'extensa bibligrafia emprada.

(1) Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo.Editorial Debate, Barcelona, 2013.

(2) Tal com explica Rafel Cifre al seu llibre, el Gulag era el sistema concentracionari de la Unió Soviètica, nascut en l''època tsarista i ampliat i empitjorat per la Revolució. No ens estendrem a explicar la seva evolució, així com el dels centres de tortura, les famoses txeques, ja que no és l'objecte d'aquesta ressenya, podeu llegir-la resumida al llibre, pàgs. 25 al 29. És obvi que la repressió no afectava només als presoners -de moltes nacionalitats- d'aquests camps, sino a mil.lions de ciutadans. Sobre Stalin hi ha una extensa bibliografia. Citarem: Simon Sebarg Montefiore, La corte del zar rojo. Traducció de Teófilo de Lozoya, Barcelona, 2004.

 

Rafel CIFRE ROMERO, Balears al Gulag. Republicans i Divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956).

Rafel CIFRE ROMERO, División, 2018. 

Els balears de la División Azul

Portada del llibre. El divisionari Pedro Tous
Ribot. Arxiu: Maria Tous Cazorla.

"Entré en el ejército porque en mi casa todos eran albañiles; ya lo eran cuatro hermanos y dije: "Qué tenemos que hacer todos en esto?", y me dije "me voy". Hice la guerra en Mallorca, por todos los sitios, pero no fui a la Península". Declaració de Juan Martorell Pons. División, pàg.87.

Què pot impulsar un jove mallorquí a presentar-se com a voluntari, després de viure una cruenta Guerra Civil, a presentar-se voluntari (a voltes, un "voluntari forçós") per anar a combatir contra els russos, al constat d'Alemanya, a la II Guerra Mundial?
Això és el que ha dut Rafel Cifre Romero, llicenciat en història, a emprendre i culminar un treball de recerca sobre els balears que, d'alguna o altra manera, formaren part de l'anomenada "División Azul".
Fruit de la seva investigació, ha vist enguany la llum, un llibre anomenat División, amb pròleg del també historiador i periodista Antoni Tugores, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra a Mallorca (1)
Cifre tracta un tema fins ara en certa manera "tabú". Ha tingut accés als expedients dels divisionaris i té el mèrit d'haver rescatat, a més del testimoni d'un supervivent i el dels familiars d'altres, una quantitat important de documents, fotografies i fins i tot unes memòries mecanografiades (de Guillem Vanrell Ballester); documentació que d'altra manera s'hagués pogut pedre per sempre, com d'altra de la que només en queda el record.
En total el llibre publica 16 casos, 70 fotografies i 11 annexes de documentació.
El testimoni de l'únic supervivent en el moment de fer l'entrevista (Juan Martorell, nascut el 1916 i entrevistat el 2016), així com la memòria, i les paraules dels familiars, agraden per la seva faceta humana, testimoni també d'una època difícil en una societat traumatitzada per la guerra i la pobresa (2); Cifre intenta que siguin els protagonistes o els documents escritsa o gràfics els que parlin, convertint-se ell en el seu cronista.
Consta bàsicament el llibre d'una colla d'estrevistes, en el que els familiars d'aquells coluntaris, expliquen el que saben d'ell, o recorden. Tot això va precedit d'una introducció històrica en la que ens explica com es va arribar a crear la "División Azul", un cos de voluntaris (de tot hi havia) que va anar a lluitar a Rússia al costat de la Wehrmacht en la II Guerra Mundial, en l'anomenada "Operació Barbarroja". Franco va voler mantenir una ficció de "no bel.ligerància" o neutralitat i alhora tornar d'alguna manera l'ajuda que havia rebut de l'Alemanya nazi durant la Guerra Civil. Així, l'exèrcit no s'hi va involucrar directament, ja que es tractava d'un cos, almenys oficialment, de voluntaris, organitzat per la Falange.
Voluntaris n'hi van haver, sens dubte; en aquell moment hi havia suficients persones que creien el seu deure lluitar contra el comunisme; però molts també hi van anar per altres motius: obligats, desitjosos d'esborrar un passat que els perjudicava, aventurers, fugint de la pobresa, (les pagues era substancioses per aquell temps) etc. i potser també, una barreja de tot. La ideologia fou especialment important en el primer reclutament.
Tres foren els reclutaments: el de 1941, el de 1942 i el de 1943. Aquest darrer ja fou molt d'amagat, ja que Franco preveia la derrota alemanya i a més rebia la pressió dels aliats, que l'amenaçaven amb l'embargament de petroli i aliments. La darrera recluta estava composta -teòricament- per voluntaris convençuts, i fou anomenada la "Legión Azul".
Els testimonis parlen de la duresa del combat i de les condicions climàtiques (40 graus sota zero...). Fan especial esment de la batalla de Krasny Bor, al voltant del setge de Leningrado, y la seva confraternització, sovint, amb la població russa.
Què va passar en tornar? Els divisionaris, reincorporats a la vida civil, varen tenir diferents sorts: des d'aquell que va beneficiar-se de la condició d'ex-combatent per a un treball, fins al que no se'n va refer mai dels horrors viscuts; la majoria es van casar i van formar una família i no van tenir més problemes.
Com a bon historiador, Cifre acaba el seu relat amb unes conclusions sobre el tema: motivacions, experiències i destí dels divisonaris.
La fotografia que il.lustra la portada del llibre, un divisionari amb la guerrera descordada, mal afaitat i la gorra de costat, reflexa, segons l'autor, la diferència amb els alemanys, que criticaven la certa deixadesa dels espanyols.
Una llibre totalment recomanable per conèixer la nostra història.

Rafel CIFRE ROMERO, División. 2018. Es pot demanar a: librodivision@hotmail.com

(1) Antoni Tugores és autor de: El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada;Manacor. La guerra a casa; Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franqusime a Mallorca; Moriren dues vegades (sobre les infermeres afusellades després del desembarcament de Bayo), entre d'altres llibres, també alguns de cuina.

(2) Resulta interessant escoltar els testimonis sobre la precària situació de molts malloquins, que ja venia d'abans de la guerra. "Antes de la Guerra Civil mi tio Guillem trabajaba de albañil con mi abuelo por parte de padre. Con todo lo que me contaba de su periodo en Campos, todo era miseria, pero miseria rematada" (pàg. 119). Peer la seva part, l'historiador Antoni Tugores, en el seu llibre sobre el batlle Amer ens diu: "La preocupació de la majoria de regidors no era aquesta depuració, malgrat que podia reportar bons rèdits polítics, sino poder donar treball a la gran quantitat de gent que no disposa del més elemental per sobreviure" (pàg. 128).

Setanta-cinc anys de l'inici de de II Guerra Mundial

Imatge: Invasió de Polònia, l'1 de setembre de 1939.

Demà, 1 de setembre, es compleixen setanta-cinc anys de l'inici de la II Guerra Mundial (1939-45), el conflicte més sagnant i extès del que tingui coneixement la humanitat, amb més de 50 mil.lions de morts i amb unes conseqüències que perduren fins avui dia.
Aquesta data correspon a la invasió de Polònia per part de l'Alemanya nazi, fet que causà la declaració de guerra de França i Gran Bretanya a Alemanya. No obstant, l'anterior inhibició d'aquestes democràcies, l'anomenada "política d'apaivagament"  enfront l'actuació interna i externa del nazisme, va propiciar l'esclat del conflicte.
Una colla de circumstàncies van col.laborar al creixement i pujada al poder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP), fundat el 1920 i comandat des del 1921 per Adolf Hitler:
1) El tractat de Versalles imposat a Alemanya després de la I Guerra Mundial, va comportar per aquest país la pèrdua d'extensos territori, alguns d'ella rics en matèries primeres; la pèrdua de l'mperi colonial; el pagament de reparacions de guerra per valor de 132.000 mil.lions de marc en or i altres. El compliment del tractat suposà per Alemanya la impossibilitat de recuperar-se econòmicament i donà lloc a la brutal hiperinflació de 1921-1923. La crisi dels nays 30 agreujà la situació i l'atur pujà fins a sis mil.lions d'aturats.
2) La República de Weimar (1919-1914), es va veure impotent per mantenir l'ordre públic. Grups paramilitars, com els Freikorps creaven conflictes al carrer en lluita contra els moviments revolucionaris. Estava extès el temor a un contagi de la recent Revolució Soviètica, i fets com l'anomenada "República Soviètica de Baviera" i  la sublevació espartaquista de 1919, van contribuir-hi. Un intent en sentit contrari fou el putsch de Munic de novembre de 1923, pel que fou empresonat Hitler. El partit nazi creà els seus propi grup paramilitar, els "Grups d'Assalt" (SA), que va van arribar a practicar agressions sistemàtiques contra els que consideraven adversaris.
3) La conflictiva situació política i econòmica permetè al Partit Nazi i a Hitler presentar-se com a salvadors d'Alemanya i restauradors de l'ordre públic. El novembre de 1932, els nazis assoliren el 33,1 per cent dels vots, i Hitler fou nomenat canceller pel President Hindemburg. El 27 de febrer de 1933, un incendi al Reichstag o parlament alemany permet a Hitler assumir poders extraordinaris que comença posant fora de la llei el Partit Comunista Alemany i perseguint els considerats "enemics" del règim, especialment comunistes i socialistes. S'obren els primers camps de concentració i s'inicia una agresiva política de desmantellament de la democràcia i expansió exterior.
A nivell interior:
1) A més de la persecució dels opositors polítics, el nazisme culpa els jueus de la situació d'Alemanya, començant pel Tractat de Versalles. El nazisme considerava la raça ària com superior, idea expressada per Hitler al seu llibre Mein Kampf. Les "Lleis de Nuremberg" de 1935 prohibeixen el matrimoni i les relacions entre jueus i aris, establint la llei qui ha de ser considerat jueu: tot aquell que tingui més de dos avis jueus o professi la religió judaica, i "creant" el nou grup dels mischlinge, mestissos. Progressivament els jueus alemanys perdran tots els seus drets i béns, i el 9 de novembre de 1938 es produí l'anomenada "Nit de Cristall", amb la destrucció de 1000 sinagoges i 7000 negocis jueus, i la deportació de milers de persones. Gitanos, negres i eslaus eren considerats també com a races infrahumanes.
2) Es va prohibir progressivament tota manifestació política i cultural que no fos dirigida per ràgim nazi. Goebbles, desde el Ministeri de Propaganda, duia a terme un adoctrinament exhaustiu. Grups com les Joventuts Hitlerianes duian a terme la tasca de militarització de la joventut.
3) Es va restablir el servei militar obligatori, es va dur a terme una política intensiva de rearmament i de construcció d'autopistes (Alemanya fou en primer país en construïr-ne). L'atur va baixar.
A nivell exterior:
Hitler considerava la necessitat d'una expansió territorial d'Alemanya (Lebensraum). El 1935 annexionà el Sarre, pendent d'un referèndum des del final de la I Guerra Mundial; remilitaritzà Renània. El 1936 va intervenir, junt amb la Itàlia de Mussolini, a la Guerra Civil Espanyola, donant suport a  Franco. A Espanya probaren els nazis els efectes dels bombardejos sobre la població civil.  El 1938, annexionà Àustria al III Reich alemany.
El 1937, el Japó, futur aliat de l'Alemanya nazi, iniciava un cruenta guerra d'ocupació del NE de Xina.
El setembre de 1938, Hitler reclamà i ocupà per Alemanya els Sudets Txecoslovacs, amb una nombrosa població d'origen alemany. Aquesta ocupació va ser acceptada per França i Gran Bretanya en el Pacte de Munic del 28 de setembre de 1938, i poc després, Hitler ocupava la resta de  Txecoslovàquia, que fou dividida entre l'anomenat "Protectorat de Bohèmia i Moràvia" i l'estat "client" d'Eslovàquia.
El 22 de maig de 1939, alemanys i italians signaven l'anomenat "Pacte d'Acer", i l'agost del mateix any, Hitler s'assegurava la neutralitat de la Rússia soviètica amb la signatura d'un tractat amb Stalin.
L'Alemanya nazi reclamà a Polònia de l'anomenat "Corredor Polonès", que comunicava amb la Prússia Oriental, i també la ciutat lliure de Danzig.
Finalment, l'1 de setembre de 1939, Alemanya iniciava la invasió de Polònia, i immediatament, ara si, França i Gran Bretanya li declaraven la guerra.
Havia començat la II Guerra Mundial.

BIBLIOGRAFIA
La bibliografia, documentació i filmografia sobre la II Guerra Mundial és extensísima. Citem aquí:

Antony BEEVOR, La Segunda Guerra Mundial. Pasado y Presente. Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich. Ed. Península, col. Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en el poder. Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.
Richard J. EVANS, El Tercer Reich en guerra. Ed Península, col Atalaya, Barcelona, 2012.

Llistes per l'Holocaust

Imatge: Himmler rep honors a la seva arribada a Madrid, l'octubre de 1940. Arxius Federals Alemanys; autor desconegut; font: Wikimedia Commons.

Durant dècades s'ha sostingut la visió d'un règim franquista intentant salvar jueus que fugien de l'extermini en la Europa de la II Guerra Mundial. És cert que molts fugitius varen poder passar els Pirineus camí cap a Portugal i d'allà fugir cap a Amèrica. També consta que diversos diplomàtics espanyols, pel seu compte i risc, salvaren moltes vides -dins de les seves limitades possibilitats- facilitant passaports espanyols a persones que intentaven fugir de l'Holocaust.
Però un demolidor estudi signat per Jacobo Israel Garzón, publicat a la revista "Raíces" i del que donava compte i feia un resum un article en el diari "El País" del dia 20 de juny de 2010, titolat "La lista de Franco para el Holocausto", posava de manifest un fet gravíssim: a l'Espanya franquista es varen confeccionar llistes de ciudatans d'origen jueu, amb el seu nom, filiació política, mitjans de vida, etc, i possiblement aquesta llista fou lliurada a Himmler.
Malgrat que després de la II Guerra Mundial es va intentar destruïr tots els indicis de col.laboració amb els nazis, ha sobreviscut almenys una circular del dia 13 de maig de 1941, provinent de la Direcció General de Seguretat i enviada a tots els governadors civils amb l'ordre de confeccionar informes "sobre los israelitas nacionales y extranjeros afincados en esta provincia". La circular qualifica l'acció d' "urgent".
S'hauria aplicat aquesta llista si el nazisme hagués triomfat a Europa? Hi ha pocs dubtes: l'extermini dels jueus d'Europa fou la gran obsessió de Hitler i els seus, i per això no s'estalviaren recursos, cercant ciutadans jueus o d'origen jueu fins al darrer llogaret (pensem en els terribles exterminis d'Ucraïna) o en la més petita illa del Canal de la Mànega o de Grècia. Els trasllats es varen fer fins els darerrs moments, els trens d'extermini no varen deixar de circular, fins i tot a expenses de l'esforç bèl.lic. La decissió de l'anomenada "solució final" es va prendre el gener de 1942, després dels trasllats massius de població i de l'establiment de guetos.
S'ha de dir que les autoritats dels països aliats dels nazisme  o ocupats -amb honroses excepcions- varen col.laborar. A Hongria, per citar un exemple, el govern dels regent almirall Horthy, pel altra part amic de l'Alemanya nazi, va resistir-se a lliurar els jueus hongaresos fins el 1944, en que els nazis promoguren un cop d'estat per substituir el mandatari i posar un govern més d'acord amb les seves criminals intencions: els jueus hongaresos varen ser exterminats el darrer any de guerra.
No es coneixen esforços importants per part dels països aliats per salvar jueus: encara avui és una incognita, per exemple, perque no es varen bombardejar les línees de ferrocarril quan ja estava a l'abast d'aquells. Alguns intents de fuga d'Europa varen ser boicotejats: recorden nomes un exemple: el vaixell Struma, amb 769 jueus que fugien de Romania i volien dirigir-se a Palestina, fou abandonat a la deriva en el mar Negre sense permetre-li passar els estrets, per ordre de les autoritats britàniques i turques; el 24 de gener de 1942, possiblement per una errada, fou torpedinat i enfonsat pels soviètics, registrant-se només un supervivent, un jove de 19 anys. (Vegeu Saul Friedländer, El tercer Reich y los judíos. Los años del exterminio, pàgs. 443-44, Galaxia Gutemberg, 2009).
En general, les persones que s'arriscaren per salvar jueus o altres perseguits, ho varen fer a títol individual -amb l'honrosa excepció del poble danès, que bastí un complexe pla per traslladar els seus jueus a Suècia- i entre aquells hi contem alguns espanyols, principalment diplomàtics: Sebastián Romero Radigales, cònsol a Atenes salvà alguns centenars dels 45.000 sefardites de Salònica; Eduardo Propper, cònsol a Burdeos, va estendre 30.000 visats per travessar la frontera; Julio Palencia; Angel Sanz Briz, anomenat "L'Àngel de Budapest", va salvar 5.200 jueus; Carmen Schrader i el seu marit José Ruíz Santaella, amagaren jueus dins l'Alemanya nazi, Bernardo Rolland de Mota, cònsol a París, i altres.

Adenda: No volem deixar de recordar aquí els exiliats espanyols morts als camps d'extermini nazi, abandonats a la seva sort per govern espanyol. Es calcula que moriren allà entre 4.000 i 5.000 espanyols, principalment a Mauthausen-Gusen. Avui encara viu algun d'ells, com Neus Català, nascuda el 1915. Montserrat Roig va estudiar els deportats catalans en el seu llibre "Els Catalans als camps nazis".

Hendaia i la posició d'Espanya en la II Guerra Mundial

Imatge: visita de Serrano Súñer a Berlín, l'1 d'octubre de 1940 (el segon per l'esquerra), amb Himmler (primer per la dreta).
Procedència, Arxius Federals d'Alemanya, autor desconegut, publicada a Wikimedia Commons.

No dubten els historiadors de la preferència de Franco per l'Alemanya hitleriana en la II Guerra Mundial, al capdavall el dictador devia bona part de la seva victòria a aquella, com no poques vegades Hitler s'encarregà de recordar-ho exigint el pagament del deute de guerra (vegeu Preston, Franco, pags. 470, 483).
Però és ver és que Franco no es va comprometre mai obertament a entrar en guerra al costat del Tercer Reich, fora de l'enviament de la División Azul a Rússia, per ajudar les tropes alemanyes, i evolucionà des de la "no bel.ligerància" fins a la neutralitat, fet que va permetre la supervivència del règim malgrat l'aïllament internacional posterior al gran conflicte bèl.lic.
Aquí es planteja un vell dilema: Franco no va entrar a la II Guerra Mundial al costat d'Alemanya per que no va voler o per que no va poder? Els defensors del dictador han lloat durant dècades la seva resistència a entrar en el conflicte mundial, però el dubte segueix obert, segons els historiadors.
Stanley G. Payne ens explica que, a finals de juliol de 1940, Hitler tenia interès en l'entrada espanyola en el conflicte, per assegurar-se el control de Gibraltar i eliminar la posició estratègica britànica en en el Mediterrani i en l'Orient Mitjà (Stanley G, Payne, El régimen de Franco, pag. 285). El setembre, Ramon Serrano Súñer (1901-2003), germanòfil, cunyat i ministre de la Gobernació de Franco, va viatjar a Berlín, on se li recordà la necessitat de l'implicació directa espanyola en la guerra, suggerint fins i tot la cessió a Alemanya d'una de les Illes Canàries a canvi de l'expansió cap a sud de l'imperi colonial espanyol en el Marroc (Payne, El régimen de Franco, pàg. 286).
El 23 d'Octubre de 1940 va tenir lloc a Hendaia, ciutat del País Basc francès, la coneguda entrevista entre Franco i Hitler, acompanyats respectivament per Serrano Suñer, ja ministre d'Afers Exteriors y Joachim Ribbentrop, amb el mateix càrrec en el govern de Hitler.
Aquí la visió de l'historiador Preston difereix un tant de la de Payne en afirmar que Hitler no volia una entrada ràpida d'Espanya en la guerra, ja que tampoc creia que els espanyols poguessin aportar-li massa ajuda, tenint en compte l'estat de postració i fam en el país, i pensava que Mussolini ja li havia donat prous maldecaps amb les seves presses. (Preston, Franco, pags. 490-491).
Franco exigí per la seva participació en la guerra una ampliació dels dominis colonials espanyols a expenses del Marroc francès i d'Algèria.
És clar que la proposta no va convèncer el dictador nazi, no veia la utilitat de fer aquestes concessions, i més qual el règim francès de Vichy era el seu aliat.
La major part de documents sobre aquesta entrevista s'han perdut, i els historiadors es plantegen els següents dubtes:
1) O bé Franco desitjava entrar en guerra al costat d'Alemanya esperant beneficiar-se d'una victòria alemanya que en aquell moment es veia com a segura.
2) O bé va plantejar una colla d'exigències inassumibles, a fi de poder excusar-se de la seva participació directa.
3) O bé una mescla de les hipòtesis anteriors.

BIBLIOGRAFIA CITADA:

Paul PRESTON, Franco, Grijalbo, 1994.
Stanley G, PAYNE, El régimen de Franco, Alianza Editorial, 1987

INTERNEGRAFIA.

Entrevista de Hendaya, a Wikipedia.