La recuperació econòmica i demogràfica de Catalunya a finals del segle XVII

"La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya.", ens diu l'historiador britànic John Elliott.

"Malgrat que, oficialment (els catalans) no varen poder comerciar amb Amèrica fins a començaments del següent segle, ja a les dècades de 1660 i 1670 es varen dedicar a restaurar la seva destroçada economia. Es varen dedicar sobretot a la reconstrucció de la seva indústria tèxtil que, al revès de la d'Aragó, no estava limitada per una legislació proteccionista que a la llarga afavoria la producció de teixits de qualitat inferior. Va ser en la segona meitat del segle XVII quan la població catalana, renovada i vigoritzada per un segle d'immigració francesa, va adquirir la fama de treballadora i dotada pels negocis. A mesura que les oportunitats econòmiques creixien, l'ordre públic es consolidava. L'època del bandolerisme havia passat a la història, reemplaçada per l'època, menys pintoresca, de l'artesà treballador.
La lenta recuperació de Catalunya, malgrat el permanent estat de guerra amb França, va ésser el preludi de la més important transformació en la història moderna d'Espanya. El domini econòmic d'Espanya es desplaçava del centre a la perifèria, a on el pes dels tributs era més lleuger i la postració econòmica, menor. J.H. Elliott, Imperial Spain 1469-1716. 

Imatge: Mapa de Catalunya al segle XVII. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Guillem Blaeu.

La "Unión de Armas" del comte duc d'Olivares

La participació de la monarquia hispànica en la Guerra dels Trenta Anys, significava mobilitzar un elevat nombre d'home i disposar de grans quantitats de diners. La Corona de Castella, exhausta i per les lleves i les contribucions després de més d'un segle de guerres, patia problemes econòmics i de despoblament. El comte duc d'Olivares, valido del rei Felip IV, pensava que devien repartir-se  l'esforç bel.lic tots els pobles de la monarquia, per la qual cosa va concebir el seu projecte anomenat Unión de Armas, pel qual tots aquests territoris contribuirïen amb homes, fins a un total de cent-quaranta mil i diners, tot això en proporció als seus habitants; les tropes no estarien sempre en combat, però si preparats per si eren necessaris. El projecte però, necessitava l'aprovació de les corts dels diferents regnes i territoris, conforme a les seves constitucions i lleis, que per al comte duc, necessitat d'ingressos i lleves regulars, eren un obstacle, més quan l'oposició de la Corona d'Aragó a tal projecte, era evident. Olivares volia un regne únic i centralitzat. L'intent d'imposar la Unión de Armas, va portar a la Guerra dels Segadors a Catalunya i la revolta i independència de Portugal.

"Tingueu V.M. com a negoci el més important de la monarquia, el de fer-se Rei d'Espanya, vull dir, Senyor, que no s'acontenti V.M. amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sino que treballi i pensi amb consell mut i secret, de reduir aquests regnes dels quals es composa Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència, que si V.M. ho aconsegueix serà el príncep més poderós del món.
(...) Coneixent que la divisió present de lleis i furs afebleix el seu poder i l'estorba d'aconseguir un fi tan just i gloriós, i tan al servei de Nostre Senyor, (estendre la religió cristiana) i sabent que els furs i privilegis particulars que no toquen ni un punt la justícia (que aquesta arreu s'ha de guardar), reben alteració per la diversitat dels temps i per majors conveniències s'alteren cada dia, i els mateixos naturals ho poden fer a les seves corts (...) es procuri el remei pels camins que es pugui, fent honestos els pretexts per excusar l'escàndol, encara que, en un negoci tan gran es pugués trepitjar per aquest inconvenient, assegurant el principal." Carta del comte duc d'Olivares al rei Felip IV, 1624.

Imatge: "La Rendició de Breda", Velázquez; Museu del Prado (Madrid)

Expulsió dels moriscos, 1609

Els moriscos constituïen un grup de descendents de musulmans hispànics obligats a convetir-se després de la conquesta de Granada. Havien conservat els seus costums i llengua, i es deia que també la seva religió. Era un grup molt dinàmic que treballaven en l'agricultura i l'artesania. Un decret del rei Felip III, l'any 1609, els obliga a abandonar les seves terres i cases i marxar al nord d'Àfrica.

"Heu entès el que, per mitjà d'un llarg discurs de molts anys, he procurat la conversió dels moriscos d'aquest regne de València i del de Castella, i els edictes de gràcia que se'ls han concedit i les diligències que s'han dut a terme per convertir-los a la nostra santa fe, i que tot això els ha estat de poc profit, he resolt que es treguin tots els moriscos d'aquest regne i se'ls llenci a Barbaria. I per que s'executi el que S.M. mana, hem ordenat publicar el següent ban:
En primer lloc, que tots els moriscos d'aquest regne, tant homes com dones, amb els seus fills, en el termini de tres dies de publicar-se aquest ban, en els llocs on cadascun viu i té la seva casa, sortin d'allà i vagin a embarcar-se allà on el comissari els ordeni, emportant-se de les seves hisendes els mobles i tot el que poguessin de les seves persones, per embarcar-se en les galeres i naus que estiguin preparats per pasar-los a Barbaria, a on desembarcaran sense que rebin maltractament ni molèstia en les seves persones. I el que no complís, incorrirà en pena de vida, que s'executarà sense remisió.
Que qualsevol dels dits moriscos que, publicat aquest ban i passats tres dies, fos trobat fora del seu propi lloc, pugui qualsevol persona, sense incórrer en cap pena, prendre'l i desvalisar-lo, lliurant-lo al Justícia del lloc més proper, i el pugui matar si es defensa.
Que qualsevol dels dits moriscos que amagués o enterrés alguna cosa que tingués de l'hisenda on habita, o no pogués emportar-se-la, o cremés foc a les cases, conreus, horts o arbrats, incorrin en la dita pena de mort els veïns dels lloc on això succeís, ja que S.M. ha tingut bé de fer mercè d'aquestes hisendes que no puguin emportar-se, als senyors dels qui fossin vassalls. Decret d'expulsió dels moriscos decretada per Felip III, 22 de setembre de 1609.

La pirateria en el Mediterrani en l'Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, la pirateria algeriana i després turca, constituí un perpetu malson pels habitants de la mediterrània, exposats a ser capturats o a perdre-ho tot. El segle XVI  va veure l'enforntament entre dos grans imperis, otomà i habsburg, del qual la batalla de Lepant, en l'epoca de Felip II, en va ser només una mostra.

"El mar, que ha estat des de sempre una font de recursos i oportunitats, ha esdevingut d'altra banda, una porta oberta a tota mena de perill i ha comportat una gran indefensió per als pobles que veien, impotents, com el mar els porta dolor, mort i destrucció. Des de l'època romana, tot el Mediterrani fou freqüentat per grups violents de pirates que feien del segrest i del saqueig la seva manera de viure. "La pirateria al Mediterrani és una indústria tan vellacom la història." La pirateria procedent del nord d'Àfrica que afectà les costes catalanes fou endèmica al llarg de tota l'edat Mitjana i Moderna. És el que F. Braudel ha anomenat "El perill africà". Forn i Salvà, F., Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva.

Les Comunitats de Castella

Imatge: "Los Comuneros Padilla, Bravo y Maldonado en el patíbulo". Oli d'Antonio Gisbert, 1860. Fons del Congrés de Diputats (Madrid).

La revolta de les Comunitats de Castella que va tenir lloc durant el regnat de Carles I, intentà preservar les antigues llibertats de Castella, evitar que fos gobernada per no castellans i també protegir la seva indústria de la llana; a tot això s'afegí posteriorment una revolta antisenyorial. El fracàs de les Comunitats suposà un cop molt dur per les ciutats castellanes i una consolidació de la monarquia autoritària.

"(...) Después del (el rei Carles) no pueda suceder muger ninguna en el reino, pero que no habiendo hijos, que puedan suceder hijos e hijas é de nietas siendo nascidos é bautizados en Castilla, (...) quel Rey no pueda poner Coregidor en ningun logar, sin oque cada ciudad é villa elijan primero dia del año tres personas de los hidalgos é otras tres de los labradores, é questos dos que escojeren sean alcaldes de cevil é criminal por tres años. (...) que los oficios de la casa Real de hayan de dar á personas que sean nascidos é bautizados en Castilla, (...)quel Rey no pueda sacar ni dar licencia para que se saque moneda ninguna del reino, ni pasta de oro ni de plata, é que en Castilla no puedan andar ni valer moneda ninguna de vellon sino fuere fundida é marcada en el reino." Peticions dels Comuneros de Castella, juny de 1520.

Decret d'expulsió dels jueus, 1492

Fotografia: Dibuix amb la Sinagoga del Trànsit (Toledo) en el segle XVIII, conservat al Museu Sefardí d'aquesta ciutat. Procedència de la fotografia: Wikimedia commons
Autor: Ministeri de Cultura.

Els Reis Catòlics portaren a terme una política d'unificació religiosa, posant fi a una coexistència de segles de cristians, jueus i musulmans a la Península. Restabliren el tribunal de la Inquisició i expulsaren els jueus, i després els musulmans que no es varen voler batejar. 
 
Els Reis Catòlics, Ferran i Isabel, decreten l'expulsió dels seus regnes dels jueus:

"Don fernando é doña ysabel, por la graçia de dios Rey é Reyna de castilla, de león, de aragón, de seçilia, de granada, de toledo, de valencia, de galiza, de mallorcas, de sevilla, de çerdeña, de córdova, de córcega, de murçia, de jahén, del algarbe, de algesira, de gibraltar é de las yslas de Canaria, conde e condesa de barçelona, é Señores de viscaya é de molina, duques de atenas é de neopatria, condes de Rosillon e çerdania, marqueses de oristán e de goçiano, (...)
Sabedes é devedes saber que, porque nos fuemmos ynformados que en nuestros estados avia algunos malos christianos, que judaysavan é apostatavan de nuestra Santa fer católica, de lo cual era mucha cabsa la comunicación de los Judios con los christianos, en las cortes que hesimos en la çibdad de toledo el año pasado de mil é quatrocientos éochenta años mandamos apartar é los dichos Judios en todas las çibdades, villas é lugares de los nuestros reynos é señorios, é dalles juderías é lugares apartados, donde biviesen esperando que con su partamiento so remediaria.
(...) acordamos de mandar salir todos los dichos judíos é judías de nuestros Reynos, é que jamás tornen ni buelvan á ellos, ni á algunos dellos, y sobre ello mandamos dar esta nuestra carta, por la cual mandamos a todos los judíos é judías de qualquier hedad que sean, que biven é moran é están en los dichos nuestros Reynos é señoríos, así a los naturales dellos, commo on non naturales que en qualquier manera por qualquier cabsa ayan venido salgan de todos los dichos nuestros Reynos é Señoríos con sus fijos é fijas, criados é criadas é familiares judíos, así grandes como pequeños, so pena que, si no lo non fizieren é cumplieren así, é fuesen hallados vesinar en los dichos nuestros Reynos é Señoríos ó venir á ellos en qualquier manera, incurran en pena de muerte é confiscasión de todos sus bienes para nuestra amara é fisco, en las quales penas incurran por ese mismo fecho é derecho sin otro proceso, sentençia ni declaración. E mandamos é defendemos, que ningunas nin algunas personas de los dichos nuestros Reynos, de qualquier estado, condición, dignidad que sean, non sean osados de reçebir, reçebtar, ni recoger, n idefender, nin aver pública nin secretamente judío nin judía, pasado dicho término de fin de Jullio en adelante àra siempre jamás en sus tierras, ni en sus casa, ni en otra parte alguna de los dichos nuestros Reynos é Señoríos, so pena de perdimiento de tosos sus bienes vasallos é fortalesas é otros heredamientos, é otrosí de perder qualesquiera mercedes, de que nos tengan, para la nuestra cámara é fisco.
E por los dichos judíos é judías puedan durante dicho tiempo fasta en fin del dicho mes de Jullio mejor disponer de sí é de sus bienes é hasienda, por la presente los tomamos é recebimos so nuestro seguro é amparo é defendimiento Real, é los aseguramos á ellos é á sus bienes àra que durante el dicho tiempo para el día final del dicho mes de Jullio puedan andar é estar seguros, é puedan entrar, é vender, é trocar, é enagenar todos sus bienes muebles é rayses, é diaponer dellos libremente á su voluntad (...)E asimismo damos liçencia é facultad á los dichos judíos é judías que puedan sacar fuera de todos los dichos nuestros Reynos é señoríos sus bienes é hasienda por mar é tierra, con tanto que non saquen oro, ni plata, ni moneda amonedada, ni las otras cosas vedadas por las leyes de nuestros Reynos, salvo en mercaderías é que non sean cosas vedadas é en canbios. Decret d'expulsió dels jueus del 31 de març de 1492, promulgat pels Reis Catòlics. (fragments)

La Sentència Arbitral de Guadalupe

L'anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran el Catòlic al monestir de Guadalupe (Càceres), posava fi al conflicte de les guerres remences, en la que els pagesos catalans demanaven l'alliberament de les càrregues senyorials, especialment dels anomenats "Mals usos", que els senyors podien exercir sobre els pagesos "de remença", que estaven adscrits obligatòriament a la terra. Aquesta sentència es va dictar després que el rei castigués durament als remences més radicals i no posava en qüestió el règim feudal i senyorial, però els pagesos podien abandonar la seva servitud legal, a canvi d'una indemnització, i obtenien l'anomenat cens emfitèutic, que els permetia continuar a la terra que conreaven i deixar-la als seus descendents, per bé que aquesta continués en propietat del senyors que seguien cobrant el censos. Malgrat les limitacions, la sentència va ser importantíssima per crear una classe pagesa pròspera a Catalunya, de gran influència en l'esdevenidor.

Havent rebut per part dels pagesos anomenats de remença una gran queixa dels sis anomenats anomenats “Mals usos”, dient que indeguda i injustament i amb gran càrrec de conciència, els senyors els obliguen, per via del sacrament i de l’homenatge que els han retut, a pagar els sis mals usos abans esmentats:

Sentenciem, arbitrem i declarem que els dits “mals usos” no existeixin ni s’observin ti tinguin lloc, ni es puguin demanar o exigir de dits pagesos, ni dels seus descendents, ni dels seus béns, ni de cap d’ells, sino que per aquesta sentència nostra, els abolim, extingim i aniquilem, i declarem que els dits pagesos i els seus descendents són perpètuament lliures i francs de cadascun d’ells.” Setència Arbitral de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, 1486. (fragment)

Quins eren aquest sis "Mals usos"?:

Intèstia: El senyor es quedava una part dels béns dels pagès, normalment una tercera part, si aquest moria sense fer testament o els hereus havien mort, fet freqüent en una època de curta esperança de vida.

Eixòrquia: Tanmateix, el senyor es quedava una tercera part dels béns dels pagès si moria sense descendència.

Cogúcia: El senyor es quedava la meitat dels béns dels pagès si la seva dona cometia adulteri amb consentiment del marit; la totalitat dels béns si no tenia aquest consentiment. (!)

Arsia: els pagès havia d'indemnitzar el senyor si accidentament es cremava la masia.

Ferma d'espoli forçada: Pagament que el pagès havia de fer el senyor si garantia la dot de l'esposa amb la masia.

Remença personal: Pagament que els pagesos havien de fer als senyors si volien redimir-se de la servitud; aquesta abastava també a tota la seva família.

El pactisme entre governants i governats a la Corona d'Aragó

L'historiador britànic John.H. Elliot descriu les bases socials i polítiques de les institucions en la Corona d'Aragó:

"L'èxit del sistema comercial catalanoaragonès va dur la prosperitat a les ciutats de la Corona d'Aragó i va ajudar a consolidar el poder dels patriciats urbans. Aquests patriciats eren els que, en realitat, els vertaders senyors del país, doncs fora d'un petit grup de magnats, la noblesa de la Corona d'Aragó era una petita noblesa, que no podia competir, pel que fa a possessions territorials, amb la noblesa castellana. Dominadora de la vida política del país, la burgesia va poder establir, a vegades en col.laboració i d'altres en oposició a la monarquia, un sistema constitucional peculiar que reflectia les seves aspiracions i els seus ideals. El centre d'aquest sistema constitucional era la idea de pacte. Entre governants i governats era necessari que existís crèdit i confiança, basats en el reconeixement de cadascuna de les parts contractants, l'abast de les seves obligacions i les limitacions dels seus poders. Només d'aquesta manera podia funcionar un govern de manera eficient, i al mateix temps garantitzar les llibertats de l'individu." J. H. Elliot, Imperial Spain 1469-1716.

Fotografia: Les Corts Catalanes, miniatura d'un incunable del segle XV. Procedència: Wikimedia Commons. Autor: Anònim.

La Mesta

L'economia castellana a finals de l'edat mitjana i principis de la moderna girava al voltant de la producció i comercialització de la llana. L'anomenat "Honrado Concejo de la Mesta" agrupava els ramaders, la majoria grans propietaris, i els atorgava multitud de privilegis a canvi de les seves contribucions. Però el desenvolupament de la ramaderia a expenses de l'agricultura a Castella -fet que no es donà a la Corona d'Aragó- va tenir conseqüències importants en l'esdevenidor de l'economia.

"L'esdeveniment que transformà les perspectives de la ramaderia de llana castellana fou la introducció a Andalusia, vers el 1300, de l'ovella merina, procedent del nord d'Àfrica, fet que va coincidir, o va iniciar la demanda de llana espanyola. L'economia castellana es va anar adaptant durant els segles XIV i XV, de manera ferma, per satisfer aquesta demanda.
L'any 1273, la monarquia castellana, en la seva recerca d'ingressos nous, havia reunit les diferents associacions en una sola i única, i li havia atorgat importants privilegis a canvi de contribucions econòmiques. A aquesta organització, que més endavant seria coneguda amb el nom de Mesta,  li va ser encomenada la supervisió i control del complicat sistema de trashumància, que consistia en el trasllat dels grans ramats, desde les pastures estiuenques dels nord, a les pastures hivernals del sud, i de retorn al nord en la primavera.
L'extraordinari desenvolupament de la llana va tenir importants conseqüències per la vida social, política i econòmica de Castella." J.H. Elliot, Imperial Spain 1469-1716.

Les "Cantigas de Amigo" galaiques

Foto: la costa gallega, prop de Vigo. Autora: R. I. Garí.
Durant l'edat mitjana, Galícia va assolir un gran esplendor cultural, en l'arquitectura, en l'escultura, en la música. L'anomenat Codex Calixtinus, desaparegut no fa gaire de la catedral de Santiago, a més de ser una guia pels pelegrins que feien el camí, guarda algunes de les composicions musical conservades més antigues d'Europa. La lírica galaicoportuguesa, molt refinada, creà les anomenades "Cantigas de Amigo", que una dona dirigia a un home. Entre les més belles estan les del joglar Martin Códax, que visqué entre la segona meitat del segle XIII i els inicis del XIV; Martin Códax era possiblement de Vigo, ciutat que el cita en els seus poemes. Reproduim aquí una de les set cantigas que ens ha trasmès, encara que per gaudir-les cal escoltar també la musica que les acompanya. Els poemes, amb les seves partitures, foren trobades casualment per PedroVindel l'any 1914, i se n'han gran gravat moltes versions, podeu escoltar-ne una punxant aquí.

Ondas do mar de Vigo
se vistes meu amigo?
E ai Deus! se verra cedo!

Ondas do mar levado
se vistes meu amado?
E ai deus! se verra cedo!

Se vistes meu amigo
o por que eu sospiro?
E ai deus! se verra cedo!

Se vistes meu amado
per que ei gran coidado?
Ei ai Deus! se verra cedo!

Que es pot transcriure per:

Ones de la mar de Vigo
Heu vist el meu amic?
Ai Déu? Vindrà aviat?

Ones d'una mar moguda
Heu vist el meu amic?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Heus vist el meu amic,
aquell per qui jo sospiro?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Heus vist el meu estimat,
que em té tan preocupada?
Ai Déu! Vindrà aviat?

Ordinacions de Jaume II de Mallorca

Les ordinacions del rei Jaume II de Mallorca (rei de 1.276 a 1.311), tenen com a objecte establir com ha de ser el regne de Mallorca i estimular el seu poblament i riquesa. Aquí en tenim un fragment:

"Cada poble constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà per devuit diners annuals de cens, un quartó terra per edificar la casa.
Els pobladors proporcionaran espai pels carrers els quals tindran un destre i mig d'amplária (6,3 m.).
Els ordinadors de les vil.les enviats pel rei disposaran tot el necessari perque estiguin proveïdes d'aigua.
Cada poblador rebrà cinc quarterades de terra conradissa i deu de garriga per pastura.
Aquestes terres les seran establides a cens en diners i no en càrregues de fruits.
Els qui tindran alqueries o rafals dins la parròquia on s'edificarà la vil.la i no vulguin ells o els seus fills anar-hi a habitar, deuran prestar diners a aquells que voluntàriament vagin a establir-se i necessitin que se'ls faci préstec per a l'adquisició de terres i construcció de casa.
Els nous pobladors deuran tenir la casa feta i habitar-hi dins sis mesos d'haver rebuda la terra.
Durant el sis primers anys, els nous pobladors no podran vendre la casa ni deixar d'habitar-la.
Passats sis anys podran vendre-la a persona externa de la vil.la perque aquesta l'habiti.
Passats deu anys, podran vendre-la a qualsevol persona.
Tots els que s'instal.laran a les noves vil.les des de maig de 1.300 fins al mateix mes de maig de 1.301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per pagar els deutes que tinguen.
Els pobladors de les noves vil.les podran pasturar el seu bestiar en terres d'altri amb la condició que no facin tala en horts i altres cultius.
Els qui pasturaran bestiar d'altri podran tenir 20 animals propis per cada cent. Ordinacions de Jaume II, l'any 1300. Transcripció de Jaume Rosselló.

Un document de venda feudal

El present document, amb data de l'any 1025, dóna fe de la venda efectuada pel comte Berenguer Ramon I (1005-1035), la seva mare la comtessa Ermessenda i la seva esposa la comtessa Guisla, de diversos i extensos territoris a un tal Guadalt, que es converteix en senyor d'aquest feus, sotmès però al comte. El rei Robert, esmentat en el document, és el rei de França, a qui els comtes de Barcelona consideraven encara el seu senyor, malgrat haver-se independitzat de fet.

"En nom de Déu, jo Berenguer, per la gràcia de Déu marquès i comte, junt amb la meva mare Ermessenda, i la meva muller Guisla, som venedors a tu, Guadalt, de tots els feus que tens adscrits per nosaltres al teu propi patrimoni, com a comprador, en virtut d'aquest nostre pacte escriptura de venda, t'hem venut com s'ha dit, tots els feus que tens o sembla que tinguis als comtats d'Osona i Barcelona, els que estan dins ells límits de la parròquia de Sant Sadurní de la Roca, a la demarcació parroquial de Santa Agnès, a la de Villalba i Cardedeu, així mateix a la de Vilanova i als termes de Llinàs i de Cucumís, com també la de Vullperars i de Marata i a la demarcació de la parròquia de sant Esteve d'Alcoll, amb els mateixos feus i franqueses de Sant Vicenç que són a la demarcació parroquial de sant Julià d'Argentona, vorejant pel mateix camí  que va des del citat coll i passa per Vallmajor, surt a Cornudells i, per la serra de Cirera fins al citat coll que està per damunt l'església de Sant Cugat, anomenada de Traià i damunt els cims fins a Cerdanyola, i així torna al mateix pendent fins a la riera que passa per davant de santa Maria dita d'Alarona i arriba fins a la vora del mar, i a la demarcació parroquial de Sant Feliu de Cabrera, des de la riera de Cabrils fins a l'era de Can Miray i fins al coll de Céllecs i dins dels límits de Sant Andreu d'Òrrius. Per tant, les citades esglésies que estan al voltant del castell de Sant Vicenç, que pertanyen al feu dit abans, i del citat Sant Julià, i de Sant Pere de Clarà i de sant Andreu d'Òrrius, hi estan sotmeses, i la de Sant Feliu, juntament amb les esglésies sufragànies de Sant Cebrià i Sant Joan. Tot t'ho venem per al teu patrimoni, quan tenim o devem tenir per qualsevol títol o autoritat en els subsdits termes i llocs, o als termes i veïnats amb el feu que està a Osona, a Infernelles (?) i a Tignano (?) i els seus límits, amb el mateix feu i cens que hi ha a Alella. Tanmateix t'ho venem a tu, Guadalt, per al teu lliure i franc patrimoni, excepte el mateix castell de Sant Vicenç, amb la seva muntanya i tots els seus edificis, que ens reservem per al nostre servei i el dels nostres successors. Totes les altres coses abans assenyalades, les traspassem al teu domini i potestat d'acord amb el nostre dret, per a tot el que des d'aquest moment vulguis fer, pel preu de cent unces d'or (...).
Feta aquesta carta de venda, el 15 de les calendes de gener de l'any XCVIIII del regnat del rei Robert. Signatura del comte Berenguer, signatura de la comtessa Ermessenda, signatura de la comtessa Guisla.
Feudor. Vicar. vol. IV, fol. 88.


Fotografia: la muntanya i el castell de Sant Vicenç (Burriac, Cabrera de Mar), exclosos expressament de la venda.

La poesia de Yehuda ha-Leví

Yehuda ha-Leví, filòsof, poeta i metge jueu sefardita nascut a Tudela (a l'actual Navarra), entre 1070/75, i mort possiblement a Jerusalem vers el 1141, és un dels majors escriptors medievals; El kuzari està considerada la seva obra més important; en ella narra la conversió al judaïsme de Josep, rei dels Khàzars en el segle VII. En la seva poesia expressa la seva enyorança pepr la ciutat de Jerusalem. Va escriure en hebreu, àrab i en llengua romànica, un primitiu castellà del qual alguns dels seus poemes en són la més antiga expressió conservada:

"Vayse meu corachón de mib
Ya, Rab, si me tornarad?
Tan mal meu doler li-l-habib
Enfermo yed, cuándo sanará?"

"El meu cor se'n va de mi;
Ai, Senyor, no tornarà?
Tan gran és el meu dolor pel meu estimat!
                                          Està malalt, quan guarirà?
 


Fotografia: Yehuda ha-Leví; procedència: Wikimedia commons. Autor: Raananms.

Ibn Hazm de Còrdova descriu els califes

Com eren els califes de Còrdova? Ens imaginem un home més aviat bru o castany, no? Doncs no; el seu contemporani el gran poeta Ibn Hazm (994-1064) ens diu el següent:

"Pel que fa als califes, tots els de Banu Marwan, i el particular els fills d'al-Nassir, s'inclinaven per preferir el color ros, sense que cap excepció (...). Ells mateixos eren rossos, per herència de la seva mare, i aquest va arribar a ser el seu color de naixement, tret de Sulayman al-Safir, doncs jo el vaig veure i tenia negres la cabellera i la barba. Però pel que fa a al-Nassir i al-Hakam al-Mustansir, el meu pare el visir i altres persones em varen contar que eren rossos i d'ulls blaus. Així mateix, Hissam, al-Madí i Abd al-Rahman, als que jo vaig visitar i contemplar força vegades, eren rossos i d'ulls blaus. I el mateix els seus fills, germans i familiars." Ibn Hazm de Còrdova, El collar de la coloma.

I és que la diversitat ètnica d'al-Andalus era possiblement major del que ens pensem!

La música a Al-Andalus

Fotografia: gerra de tradició islàmica, exhumada al jaciment romanomedieval de Can Modolell (Cabrera de Mar, Barcelona); foto: Francesc Navarro. Arxiu: Joan F. Clariana.

Ens pensem que el renou nocturn és exclusiu de les ciutats contemporànies, i no és així; us presento l'escrit d'un viatger que, procedent d'orient, va romandre un temps a Màlaga; el viatger testimonia que a la ciutat, per les nits, no es podia dormir a causa de la música, en el segle XI...

"Vaig estar a Màlaga, ciutat andalusí, l'any 406 de l'Hègira (1015 dC.) i en ella vaig posar-me malalt una llarga temporada, en el transcurs de la qual, no podent sortir de casa meva, em vaig veure obligat a romandre-hi. LLavors, dos amics que em feien companyia i tenien cura de mi, atents a moderar els meus desvaris, em consolaven. Sobretot, en arribar la nit, és quan jo em planyia més del meu desvetllament: Oïa al voltant de la meva casa el so incessant de cordes de llaüts, tambures i lires, provinents de tots cantons; se sentia també cantar una mescla confusa de moltes cançons. Això em molestava molt, tant més pel desassossec que patia i el sofriment que em causava la meva enfermetat. Dins el meu cor es clavaven aquells sons sense poder posar-hi remei o resistir; sentia un rebuig invencible o natural per aquelles cançons. Hauria volgut trobar una habitació o una casa on no se sentissin aquells renous; però això era extraordinàriament difícil a Màlaga, perque la gent d'aquella terra està totalment dominada per aquesta afecció, i està molt extesa.
Una nit em vaig despertar, després d'una estona de dormir, i vaig notar que aquell caramull de veus odioses s'havia calmat i havien cessat els sons estridents i tan sols s'escoltava una música lleu, suau, bonica. Vaig sentir com si el meu cor estigués familiaritzat amb aquesta música i com si amb ella trobés el repòs, sense experimentar el rebuig que sentia envers les altres; però no era la veu humana, sino música instrumental molt suau." El Iemení. Citat per Julián Ribera y Tarragó a La música àrabe y su influencia sobre la española. Mayo de oro, Madrid, 1985

Julián Ribera, en el seu llibre, posa de manifest la influència de la música àrab sobre la música europea medieval.

El repartiment de terres entre visigots i romans

Fotografia: església visigòtica de San Juan de Baños (Palència), que va ordenar construir el rei Recesvint i fou consagrada l'any 661.


"Quan el patrici Constanci va assentar els gots l'any 418, a la província d'Aquitània, els instal.là en la terra segons el procediment conegut com a hospitalitas, segons el qual els visigots rebien dos terços de totes les propietats gal.les on se'ls assentava, mentre que el propietari gal s'havia de conformar amb el terç que restava. No se'ns diu el nombre de treballadors i de cases que varen rebre els visigots. Els assentaments tan sols van afectar les grans propietats, pertanyents als grans terratinents senatorials, en canvi les petites propietats no es varen repartir.
Tampoc és exacte que a cada visigot se li adjudiqués la tercera part d'una propietat: no n'hi hauria prou per a tots. tan sols la classe dirigent dels visigots es va convertir en terratinent, i no tenien com a objectiu convertir tots els seus homes en propietaris. Tot i això, a vegades els visigots concedien terres als seus servidors.
(...) Quan els visigots s'assentaren a Espanya, varen seguir el mateix sistema d'assentament en la terra: a Espanya també es varen apoderar dels dos terços de les propietats en les que es varen instal.lar. El Codi de Leovigild conté normes relatives als "dos terços que pertanyen als gots" i al "terç dels romans"; i les seves lleis foren recollides per Recesvint i Ervigi." E.A. Thompson, The gots in Spain.

Les cartes de Pacià de Barcelona

Fotografia: sarcòfag paleocristià dels arbres, amb escenes dels miracles de Crist.; Arles (Provença, França); autor: J.F. Clariana. Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.

"Dins l'Església es premien els fidels, no es neguen les llàgrimes als dissortats, s'escolta el plany dels suplicants, es cura els ferits, ningú demana per a sí la salut amb jactàcia ni la justícia amb supèrbia, en ella és per a tots la solícita caritat "qui tot creu, tot espera, tot ho suporta" (...) Dins l'Església tota la comunitat de fidels es fa càrrec de les penes de tothom, el dolor és comú, la confiança rau en la mútua pietat, "recolzant-se tots recíprocament en la caritat, afanyant-se per conservar la unitat d'esperit amb el vincle de la pau." Pacià, bisbe de Barcelona, carta III, V, 1-2.

Pacià fou bisbe de Barcelona, i fou declarat sant i és un dels Pares de l'Església; va escriure molt sobre temes doctrinals i contra les heretgies. Els seus escrits ens donen moltes dades sobre el cristianisme del segle IV lliure de les persecucions pels edictes de tolerància de 311 i 313.

Les riqueses de Turdetània

Fotografia: dolia (singular dolium), recipients de gran tamany emprats a l'Antiguitat per emmagatzemar grans, líquids i salses. Autora foto. R.I. Garí.
Estrabó va ser un geògraf i historiador grec que viatjà pel Mediterrani i que és conegut sobretot per la seva "Geografia", que va escriure en disset volums, i que conté dades de gran importància per al nostre coneixement de l'Antiguitat. El seu llibre III està dedicat a Hispania, i n'oferim uns fragments."


"De Turdetània s'exporta blat i vi en quantitat, i oli no tan sols en quantitat, sino de la millor qualitat. També s'exporta cera, mel i pega, molta panerola i un vermelló tan bo com el de la terra sinòpica. Les draçanes treballen amb fusta dels país, en el seu territori trobem mines de sal i abundants corrents de rius salabrosos, així mateix no manca la indústria de salaó del peix, procedent tant d'aquella zona com de la resta del litoral de més enllà de les Columnes, tan bona com la salaó del Pont. Abans era de primera qualitat també el seu abundant teixit, però ara ho és la llana, de la que hi ha més producció que de llanes coraxines. I en bellesa és insuperable, els bocs per a la criança es compren en menys d'un talent. Insuperables són també els teixits fins, com els que fabriquen  els habitants de Salacis.
És inesgotable també la riquesa en bestiar de tota mena i en caça, essent en canvi rares les plagues, si exceptuem els llebretons sapadors: en menjar-se les arrels, fan malbé les plantes i les llavors, i això succeixeix en tota l'extensió d'Ibèria.
(...) De l'abundància i exportacions de Turdetània en donen fe la grandària i el nombre dels seus vaixells, doncs les seves grans naus mercants naveguen cap a Dicearquia i Ostia, el port de Roma, rivalitzant amb les naus líbies.
(...)Tot i ser tant ric l'interior de Turdetània, podria rivalitzar amb ell la regió costanera, per els béns procedents de la mar, perque totes les ostres i copinyes destaquen entre totes les del mar Exterior (...) el mateix succeeix amb els cetacis de tot tipus: orques balenes i catxalots, dels quals sembla sorgir quan espiren, una columna nebulosa si se'ls mira de lluny.
(...)Es reuneixen també en aquesta zona, moltes tonyines que venen d'altres parts de la costa exterior, grosses i voluminoses.
(...)Malgrat d'estar aquesta terra dotada  de tants béns, no quedariem menys meravellats, ans al contrari, en conèixer la generositat de les seves mines, perque de d'elles està plena tota la terra dels ibers. (...) doncs l'or, la plata ni el ferro, no s'ha comprovat que cap altre lloc de la terra els produeixi en tanta quantitat ni qualitat."
Estrabó, Geografia, III, 6,7,8.

Turdetània: regió de cultura ibèrica que abastava la vall del Guadalquivir i els seus voltants, hereva de la cultura tartèssica. En època romana, formava part de la Hispània Bètica.
Panerola o porquet de Sant Antoni: insecte del que s'obtenia un tint vermell.
Columnes d'Hèrcules: l'estret de Gibraltar.
Mar Exterior: l'oceà Atlàntic.
Pont: el mar Negre

Un text de Titus Livi sobre les Illes Balears

L'historiador romà Titus Livi (59 aC.-17 dC.), va escriure una monumental història de Roma, que no se'ns ha conservat íntegra; aquí reproduim un text referent a les Illes Balears durant la II Guerra Púnica, on el general cartaginès Mago, condueix la seva flota vers les Illes Balears:

"Hi ha dos illes Balears, una més gran i més dotada d'armes i homes; té a més a més un port en el que pensava  passar tranquil.lament l'hivern, doncs la tardor ja finia. Però el rebrement de la flota va ser tan hostil com si la illa estigués habitada per romans. La seva arma més comuna en l'actualitat, la fona, era l'única que empraven, i no hi ha cap poble que destaqui tant en el seu ús com els baleàrics. Per això, quan la flota s'apropava a terra, va caure damunt d'ella tal quantitat de pedres, que no gosaren entrar en el port, i giraren cap a la mar. D'allà arribaren a la menor de les illes Balears, de fèrtil terra, però menys poblada i armada. Desembarcaren doncs, i aixecaren el campament en una posició ben defensada; s'apoderaren de la ciutat i del territori sense entaular combat, i després de reclutar dos mil soldats auxiliars i enviar-los a Cartago,varen dur les naus a terra per passar l'hivern." Titus Livi, Història de Roma, XVIII, 37.

Presentació d'un nou bloc

Aquest bloc ha estat concebut com una eina útil per a les classes; aquí hi deixarem comentaris, adreces i tot tipus de material que considerem útil per a les classes d'història i de geografia.
De moment el veure una mica buit, però precisament d'això es tracta, d'anar-lo omplint al llarg del curs, amb esforç i il.lusió.