 |
| Pòrtic d'arcades del monestir de San Miguel de la Escalada (1) Procedència ide la imatge: Wikipedia. Autor: Desarrollo Local Grafedes |
L'autor és molt crític amb la visió idealista que s'ha anat implantant darrerament en certa historiografia que presenta Al-Ándalus com un territori tolerant amb les religions monoteïstes, anomenades "del llibre", la dhimma, principalment jueus i cristians, i la visió d'una progressiva conversió a l'islam.
La realitat és molt diferent, segons demostra el Dr. Sánchez Saus:
L'any 711, tropes musulmanes, compostes per àrabs, i en bona part per nord-africans, molts d'ells berèbers, derrotà els visigots a la batalla de Wadi Lakka (Guadalete), que Sánchez Saus anomena "batalla del Llac), i a on morí el rei visigot, Roderic. Amb la conquesta, Hispània perdrà fins i tot el nom, passarà a ser Al-Andalus.
La caiguda del regne visigòtic no fou una conquesta ràpida i a voltes amb rendicions pactades -això constitueix un mite,- sino dura i cruel, que moltes vegades comportava la fugida o expulsió de les poblacions. Les rendicions per part de la noblesa o dels bisbes de les ciutats, quan es produïa, era per evitar mals majors, salvant el que es podia.
La major part de la població, durant dos segles, va continuar essent cristiana, però els cristians van deixar de ser propietaris de la terra i dels seus béns, que passen a pertànyer legalment a la Umma, la comunitat islàmica. Per tal de continuar treballant la terra i gaudir de les seves possesions, el cristià ha de pagar tributs: el jarach és el que han de pagar els no musulmans, en aquest cas, cristians, per conservar l'ús dels seus béns i conrear la terra, és un impost acumulatiu, si hi ha males collites el pagès s'endeuta. Aquest impost es podia veure incrementat pel pagament de diverses taxes. La gran càrrega que suposava, obligava molts pagesos a fugir. Un altre impost era la jizya, el que es pagava perque el cristià se li permetès continuar essent-ho.
Així mateix, els dhimmis quedaven en situació jurídica i social molt inferior respecte als musulmans. Entre moltes d'altres coses, no podien posseir armes ni cavalls, la qual cosa els deixava en aquell temps, en situació d'indefensió. Pensa el Dr. Sánchez Saus que aquesta situació d'inferioritat i els forts tributs que patien, fou el que provocà les conversions i la desaparició del cristianisme en el nord d'Àfrica. No obstant, el cristianisme, com ja s'ha dit, fou la religió majoritària de la població durant els dos primers segles de la conquesta, malgrat les dificultats, tant internes com en el si de la pròpia comunitat cristiana, persistència que va dur fins i tot a abraçar el martiri (és conegut el moviment martirial de Còrdova).
L'emirat independent que va instituïr Abd-ar-Rahman I, inicià un periode d'arabització i orientalització de la societat andalusina; no obstant, la instauració del califat Omeya de Còrdova amb Ab-ar-Rahman III, comportà certa major tolèrància respecte als ciristians, el nombre del qual anava minvant, alhora que progressava aquesta arabització de la societat, i un abandonament de la llegua mossàrab, derivada del llatí vulgar.
Però les posteriors invasions d'almoràvits i almohades, comportaren noves persecucions contra els mossàrabs, amb deportacions massives i fugides envers els regnes cristians.
Alhora que declinava Al-Ándalus i s'extenia la reconquesta cristiana, ciutats senceres amb importants poblacions mossàrabs -una fita important fou Toledo, l'any 1085- passaven a formar part d'aquests regnes. Per a aquestes comunitats fou difícil assimilar la litúrgia romana, enfront la seva pròpia, que tan gelosament havien conservat.
El Dr. Sánchez Saus fa una dura crítica de certa historiografia marxista -superada ja en altres latituds- i que fa que es desdenyi el que suposava la fe -qualsevol fe- per moltes poblacions del passat, així com la lleialtat a la família i al grup al que pertanyien, i que se'ls atribueixin sempre motius materialistes a revoltes com les d'un rebel muladí, retornat al cristianisme, del segle X anomenat Omar Ben Hafsun, o Samuel.
Per finalitzar aqust breu comentari -que no fa honor a l'extens treball del Dr. Sánchez Saus- destaquem una altre retret que fa l'autor a la visió ensucrada que s'ha instal.lat en alguns cercles sobre la situació -que suposen comparativament bona- de la dona andalusi: era una societat patrilineal, on les dones, les filles i les germanes eren recloses a casa, fet que es va incrementar amb l'extensió de la vida urbana, on la proximitat entre persones és més evident que en el camp-, una fenòmen diferent era l'esclavitud femenina, molt extesa, i el concubinat. La situació jurídica de la dona hispanoromana, visigoda mossàrab i cristiana en general, sense ser igual a l'home, era comparativament millor i gaudia de certa més llibertat per relacionar-se, explica el Dr. Sánchez Saus, que afegeix que el centre de la vida familiar era la parella conjugal.
Sens dubte un llibre desmitificador, que ens ferà pensar.
(1) San Miguel de la Escalada és un temple bastit sobre les runes d'un altre visigot entre els anys 912 i 913 per monjos mossàrabs emigrats al regne de Lleó, d'ell procedeix un dels més coneguts Beats.
Rafael Sánchez Saus: Al-Andalus y la cruz. La invasión musulmana de Hispania. Stella Maris, Barcelona, 2016.
