Manifest de Manzanares

                       Leopoldo O'Donell. Font: Wikimedia Commons

Text:

"Nosotros queremos la conservación del trono, pero sin camarilla que lo deshonre; queremos la práctica rigurosa de las leyes fundamentales, mejorándolas, sobre todo la electoral y la de imprenta; queremos la rebaja de los impuestos, fundada en una estricta economía; queremos que se respeten en los empleos militares y civiles la antigüedad y los merecimientos; queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria para que conserven y aumenten sus intereses propios, y como garantía de todo esto queremos y plantearemos, bajo sólidas bases, la Milicia Nacional. Tales son nuestros intentos, que expresamos francamente, sin imponerlos por eso a la nación."
Cuartel General de Manzanares, a 6 de julio de 1854, el general de jefe del ejército constitucional, Leopoldo O'Donnell, conde de Lucena.

Qüestions: 

Què va ser el "Manifest de Manzanares"? 

Es tracta d'un document polític signat pel general Leopoldo O'Donnell, però redactat per Antonio Cánovas del Castillo -destinat posteriorment a desenvolupar un paper important durant la Restauració- en el que s'incita a la revolució contra l'autoritarisme dels governs de la dècada moderada, en darrer lloc, de Bravo Murillo, i la disbauxa que regnava en la cort d'Isabel II. Els canvis eren reclamats pels sectors més oberts dels moderats, pels progressistes i pels demòcrates.
O'Donell s'havia sublevat el 28 de juny, fet que provocà un enfrontament armat a Vicálvaro. La redacció del manifest ve a ser una justificació d'aquesta sublevació. Es tracta d'un típic pronunciament, que significa un cop més, la intervenció de l'exèrcit en la política espanyola del segle XIX.

Què demanen els sublevats?

-En primer lloc, aclareixen: "Nosotros queremos la conservación del trono", és a dir, el seu objectiu no és destronat Isabel II, però si que desapareixin de la cort les camarilles que menaven aquesta a una política corrupte.
-"Queremos una práctica rigurosa de las leyes fundamentales", és a dir que es complissin rigurosament la Constitució i les lleis, i no que s'interpretessin o es canviessin a caprici d'un govern autoritari.
-Es demana així mateix, una rebaixa d'impostos, fet que pot ser compensat si els governs no malbaraten i duen a terme una economia estricta.
-Que en els càrrecs civils i militars es pugi per mèrits i antiguitat, com correspon, no per influències o pràctiques irregulars: "queremos que se respeten en los empleos militares y civiles la antigüedad y los merecimientos".
- "queremos arrancar los pueblos a la centralización que los devora, dándoles la independencia local necesaria", és a dir, que els alcaldes no fossin nomenats per la corona o els governs civils, sino elegits pels ciutadans.
-Restabliment de la Mil.lícia nacional, creada per les Corts de Cadis per defensar la constitució.

El pronunciament d'Odonnell significà el retorn d'Espartero al govern espanyol, com a President del Consell de Ministres, i l'inici de l'anomenat "Bienni Progressista".


 

Desamortització eclesiàstica de Mendizábal (1836)

                 Juan Álvarez Mendizábal. Font: Wikimedia Commons

Text:

Real Decreto Declarando la Venta de bienes del Clero. 

Atendiendo a la necesidad y conveniencia de disminuir la deuda pública consolidada, y de entregar al interés individual la masa de bienes raíces, que han venido a ser propiedad de la Nación, a fin de que la agricultura y el comercio saquen de ellos las ventajas que no podrían conseguirse por entero en su actual estado conformándome con lo propuesto por el Consejo de Ministros, (Maria Cristina) en nombre de mi excelsa hija la reina doña Isabel II, he venido en decretar lo siguiente:                                                                                                           
Artículo 1º. Quedan declarados en venta desde ahora todos los bienes raíces de cualquier clase que hubiesen pertenecido a las comunidades y corporaciones religiosas extinguidas y los demás que hayan sido adjudicados a la Nación por cualquier título o motivo. Artículo 2º. Se exceptúan de esta medida general los edificios que el gobierno destine para el servicio público o para conservar monumentos de las artes, o para honrar la memoria de hazañas nacionales. El mismo gobierno publicará la lista de los edificios que con este objeto deben quedar excluidos de la venta
pública. Artículo 4º. Que todos los medios rústicos susceptibles de división, sin menoscabo de su valor, o sin graves dificultades para su propia venta, se distribuyan en el mayor número de partes o suertes que se pudiere. Artículo 5º. Que estas suertes se pongan en venta con total separación, como si cada una hubiese compuesto una propiedad aislada.
                                                                                      
En el Pardo a 19 de febrero de 1836. María Cristina. D. Juan Álvarez Mendizábal Gazeta de Madrid , 21 de febrero de 1836.

Qüestions:

a) Quines són les propietats que es posen a la venda en aquest decret?

Tal i com diu el text: "Quedan declarados en venta desde ahora todos los bienes raíces de cualquier clase que hubiesen pertenecido a las comunidades y corporaciones religiosas extinguidas". Es tracta dels béns expropiats als ordres religiosos (clero regular). Juan Álvarez Mendizábal, president del Consell de Ministres, i ministre d'Hisenda durant la regència de Maria Cristina, va dur a terme aquesta desamortització decretant la dissolució dels ordres religiosos (clero regular) exceptuant els que es dedicaven a l'ensenyament i la beneficència, la incorporació d'aquests béns a l'estat, i finalment la seva venda mitjançant subhasta pública; els compradors podien pagar en metàl.lic o bé canviant títols de deute públic.
Es tracta d'un dels documents claus de la història del segle XIX espanyol, una de les mesures que posa fi a l'estructura econòmica de l'Antic Règim. 

b) Quins objectius té aquesta desamortització?

Són diversos:
-El primer el trobem ja declarat al principi d'aquest decret: "Atendiendo a la necesidad y conveniencia de disminuir la deuda pública consolidada", és a dir, ingressar diners (o també obtenir el retorn del deute públic en mans de particulars) per eixugar el deute de l'estat.
-En segon lloc: "a fin de que la agricultura y el comercio saquen de ellos las ventajas que no podrían conseguirse por entero en su actual estado", el que significa que era necessari posar aquestes finques i béns fins aquell moment amortitzats, en mans privades, que li podrien treure el major benefici. Es tracta doncs, d'una mesura eminentment liberal.
Entre d'altres avantatges -per la causa liberal- que cerca aquesta mesura podriem enumerar:
-La creació d'una massa de propietaris -els compradors dels béns desamortitzats- que es convertirien en partidaris de la monarquia d'Isabel II.
-Obtenir diners per a la guerra carlina.
-Castigar el clero -que, efectivament, va rebre un cop molt dur-pel seu suport a la causa carlina.

No entrarem ara en les conseqüències de la desamortització, que foren diverses; si que podem senyalar que aquesta, com la de Madoz, no van significar una redistribució més justa de la propietat agrària, sino que, al contrari, va reforçar la gran propietat allà on existia.

INTERNETGRAFIA

Podeu consultar més sobre aquest tema en el blog d'Història d'Espanya del professor Baldomero Rodríguez.
-

Ferran VII restableix la Constitució de Cadis (1820)

Ferran VII, retratat per Francisco de Goya, 1814. Oli damunt tela. Museu del Prado (Madrid). Font: Wikimedia Commons

Comentari de text

A la seva tornada de Ferran VII del seu exili a França, un manifest redactat per un grup de 69 diputats, el Manifest dels Perses, defensa la tornada a la monarquia ansoluta i demana la derogació dels decrets  i la Constitució de Cadis. Prenent con a base el Manifest, i comptant amb el suport d'una part de la població, Ferran VII aboleix la Constitució i reinstaura l'absolutisme, iniciant una persecució de liberals.
No obstant, el 1820, un pronunciament militar dirigit per Riego, l'obliga a tornar a posar en vigor la Constitució de 1812.

Text:

"Pero mientras Yo meditaba maduramente con la solicitud propia de mi paternal corazon las variaciones de nuestro régimen fundamental, que parecían más adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como mas análogas á la organizacion de los pueblos ilustrados, me habeis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución que entre el estruendo de armas hostiles fue promulgada en Cádiz el año de 1812, al propio tiempo que con asombro del mundo combatíais por la libertad de la patria. He oido vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido a lo que mis hijos reputan conducente a su felicidad. He jurado esa Constitución, por la cual suspirábais, y seré siempre su mas firme apoyo. (...) Marchemos francamente,  y yo el primero, por la senda constitucional." Manifest reial de Ferran VII, 10 de març de 1820 (fragment)

Qüestions i respostes:

Per què Ferran VII es veu obligat a jurar la constitució de 1812?

Per la pressió de l'exèrcit, una part important de l'oficialitat, que havia lluitat a la Guerra de la independència, és liberal. El dia 1 de gener de 1820, el coronel Rafael del Riego, que comandava un grup de tropes a punt d'embarcar-se cap a Amèrica (per fer front a l'independentisme de les colònies), es pronuncia a Cabezas de San Juan demanant el retorn de la Constitució de 1812. A la sublevació de Riego s'hi afegeix progressivament, una part important dels oficials.

Espantat per les possibles consequències d'una rebel.lió militar contra ell, el rei (un absolutista convençut) no té més remei que restaurar la Constitució i proclamar-se “el seu suport més ferm”. En el manifest, el rei presenta aquesta decisió com un acte de la seva voluntat, actuant paternalment i escoltant els desitjos dels seus súbdits. El 8 de març, Ferran VII havia jurat la Constitució.

Va complir la seva promesa (de ser el més ferm suport de la Constitució)?

No. De fet va anar vetant les lleis aprovades per les Corts, fomentà les divisions entre els liberals i conspirà amb la Santa Aliança (creada per donar suport als reis absolutistes) perque l'ajudessin a tornar a implantar l'absolutisme. L'abril de 1823, un exèrcit francès comandat pel duc d'Angulema (els “Cent mil fills de sant Lluís) ajuda Ferran VII a restaurar la monarquia absoluta. Aquesta actitud obstruccionista i conspirativa de Ferran VII no hagués estat possible sense el suport de part del clero, la noblesa, i fins i tot de la pagesia, que alçà partides absolutistes a Catalunya i fins i tot es va proclamar una “regència”, la Regència d'Urgell (que suposava que Ferran VII era un presoner dels liberals).

Què va ser el Trienni Liberal?

Fou el periode intermig entre els dos que es divideix el regnat de Ferran VII, un periode liberal entre dos d'absolutisme, però ple de conflictes, per l'actitud del rei i del absolutistes de tota mena. Inaugurat pel pronunciament de Rafael del Riego a Cabezas de San Juan i finit per la intervenció de la Santa Aliança a Espanya, amb els “Cent mil fills de Sant Lluís”. Les dues eleccions que van tenir lloc durant el Trienni van donar avantatge als liberals, que van dur restablir bona part de la tasca reformista de Cadis: llibertat d'indústria (abolició dels privilegis dels gremis, supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures (mayorazgos), eliminació de les traves a la lliure circulació de mercaderies, desamortització de terres dels monestirs...Tot això va ser vist amb hostilitat no només per sectors de la noblesa i el clero, sino també de la pagesia que no va veure augment els seu accés a la propietat de la terra, i va es va veure en perill de perdre la seva terra, expulsats pels senyors, ara propietaris privats, a més de veure's obligats a pagar les contribucions en metàl.lic.

Isabel II

Imatge: Fotografia de la reina Isabel II i del seu espòs Francesc d'Assís, fotografiats per l'infant portugués Gabriel Sebastian, any 1865. Madrid, Patrimoni Nacional, Arxiu General de Palau.

Les causes del fracàs d'una monarquia com la d'Isabel II (1830-1904), són múltiples i complexes. Malgrat que els liberals havien identificat la seva causa amb la de la reina i havien vessat la sang en la defensa del tron durant la infantesa de la Reina, aquesta en realitat, no va ser liberal de cor, i al llarg del seu regnat va utilitzar tots els recursos a l'abast per impedir l'aplicació d'un autèntic liberalisme polític; no estava sola en això, sino que l'acompanyava tota una cort nostàlgica en el fons de l'Antic Règim, la conegudes camarilles i en aquest intent de regressió va tenir un paper no petit Francesc d'Assís de Borbó, marit de la Reina.
Si els liberals moderats varen tenir el poder durant la major part del seu regnat no era tan sols per ser el grup més conservador dins el liberalisme, defensor dels interessos dels terratinents i de la burgesia més conservadors, sino perque així li va venir bé a la Sobirana i al seu entorn, i recordem que les diverses constitucions decimonòniques atorgaven encara un ampli poder a la Corona.
A diferència de la seva mare Maria Cristina, la Reina Governadora, Isabel II va ser incapaç d'adaptar-se a les circumstàncies del moment i compartir el poder, com tocava a una monarquia liberal. Ben distinta sort va córrer la de la seva contemporània, Victòria de la Gran Bretanya.
Aquesta falta d'una autèntica liberalització política -en canvi la liberalització econòmica va afavorir a les classes més altes i va perjudicar als més desfavorits- unida al desprestigi personal de la Reina i la crisi econòmica de finals del seu regnat (crisi de subsistències, industrial i financera) i els terribles episodis de repressió com l'afusellament de 70 oficials rebels de la Caserna de San Gil (1866) van abocar a l'anomenat Pacte d'Ostende (1866), impulsat pels liberals progressistes -sistemàticament apartats del poder- amb la Unió Liberal i els demòcrates, i en la Revolució de setembre de 1868, la ·Gloriosa".
Bibliografia sobre Isabel II: Isabel Burdiel, Isabel II. Una biografia (1830-1904).

La desamortització civil de Madoz

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progressista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment als anomenats béns de comuns i propis, de propietat municipal (un 50% per cent de total de finques desamortitzades), i després la resta de propietats que restaven de l'anomenada "mà morta". La intenció del govern, a més d'amortitzar el deute públic i eixugar el dèficit de la hisenda pública,  era invertir una part en la construcció de la xarxa del ferrocarril (en aquell moment, només existien als territoris de la monarquia hispànica quatre trams de ferrocarril, a més no conectats entre sí), obres públiques en general i a eixugar el dèficit endèmic de l'estat espanyol, però deixà els municipis sense una una font d'ingressos i a molts veïns sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com havia passat amb la desamortització eclesiàstica de Mendizábal, la de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la distribució.
Per la magnitud en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, la desamortització de Madoz va tenir més importància que la de Mendizábal, encara que s'ha parlat més d'aquesta darrera. Entre 1855 i 1895, l'estat ingressà 7.856.000.000 rals (Font: Wikipedia).

“Es declaren en estat de venda, d'acord amb les prescripcions de la present llei, i sense perjudici de les càrregues i servituds a les que legítimament estiguin subjectes, tots els predis rústics i urbans, censos i fors pertanyents:
A l'estat, al clero, als ordres militars (…), a confraries, obres pies i santuaris, al segrest de l'ex-infant don Carles, als propis i comuns dels pobles, a la beneficència, a la instrucció pública,i a qualsevol pertanyents a la mà morta, hagi estat o no ordenada anteriorment la seva venda.” Signat: la Reina. Pascual Madoz, Ministre d'Hisenda. Decret de l'1 de maig de  1855

Podeu veure informació sobre aquest tema a Wikipedia.

Imatge: Fotografia de Pascual Madoz. Font: Wikimedia Commons

La censura al teatre en català

La implantació del liberalisme a Espanya, no va suposar ni de lluny el reconeixement de les diferències en el seu sí, mentre, tenia lloc a Catalunya el moviement conegut com la "Renaixença", de recuperació de la seva llengua i cultura.

"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por en censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de obras dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."Real Orden de 15 de gener de 1867, signat pel ministre González Bravo, del govern Narváez.

La desamortització eclesiàstica de Mendizábal (1836)

Imatges: la Reina Governadora, Maria Crsitina i Juan Álvarez Mendizábal, President del Consell de Ministres i Ministre d'Hisenda.

La reforma agrària impulsada pels liberals progressistes durant la regència de Maria Cristina, tenia com a principal objectiu la liberalització de la propietat agrària, que incloïa la desamortització eclesiàstica, encara que també servia per eixugar l'abultat deute públic, castigar el clero pel seu suport a la causa carlina i crear una massa de partidaris d'Isabel II (que no eren altres que els compradors, a baix preu, de les immenses propietat posades al mercat), entre d'altres objectius, confessos o no.
La desamortització eclesiàstica de Juan Álvarez Mendizábal (1790-1853), President del Consell de Ministres i ministre d'Hisenda es va dur a terme mitjançant tres decrets: 1) El primer suprimia els ordres religiosos regulars, fora alguns que es dedicaven a l'ensenyament o la beneficència. 2) Expropiava els béns d'aquests ordres, que passaven a ser béns nacionals. 3) Els posava a la venda en subhasta pública. Aquesta darrera mesura va ser criticada per alguns diputats que preferien es donéssin en arrendament.
La compra dels béns desamortitzats va suporsar reforçar el tipus de propietat existent a cada lloc, ja que va comprar qui tenia recursos per fer-ho, fos la noblesa o la nova burgesia acabalada. Es va desaprofitar una oportunitat de crear una nova classe de petits i mitjans propietaris. Així mateix, es va perdre un valuós patrimoni artístic i històric.

"A sa Majestat, la Reina Governadora:
Senyora, vendre la massa de béns que han passat a ser propietat de la Nació, no és tan sols complir una promesa solemne i donar una garantia positiva al deute nacional, és obrir una font abundantíssima de felicitat pública; vivificar la riquesa morta, desobstruir els canals de la indústria i de la circulació; afeccionar el país a l'amor natural i vehement per les coses pròpies; eixamplar la pàtria, crear nous i forts vincles que la lliguin amb ella; és identificar amb el tron excels a Isabel II, símbol d'ordre i de llibertat. No és, senyora, ni la freda especulació mercantil, ni una senzilla operació de crèdit. El decret que tinc l'honor de sotmetre a l' augusta aprovació de V.M. sobre la venda dels béns adquirits ja per la nació, així com el seu resultat material ha de produir el benefici de fer minvar el deute públic; és menester que en el seu objecte i també en els mitjans, s'enllaci, es foni amb la idea de crear una copiosa família de propietaris, els gaudis i l'existència dels quals es recolzi principalment en els triomf actual de les nostres actuals institucions." Juan Álvarez Mendizábal, 13 de febrer de 1.836.

Ferran VII jura la Constitució

Imatge: Retrat de Rafael de Riego (1785-1823).

Ferran VII, després d'anys de persecució dels liberals, obligat pel pronunciamiento iniciat per Rafel de Riego, jura la constitució de 1812, donant lloc a l'anomenat Trienni Liberal: aquest jurament el trencarà el monarca l'amy 1923, restablint l'absolutisme amb l'ajut de la Santa Aliança.

"Mentre jo meditava madurament, amb la sol.licitud pròpia del meu cor paternal les variacions dels nostre règim fonamental que em semblaven més adients al caràcter nacional i al present estat de la monarquia espanyola, així com les més anàlogues a l'organització dels pobles il.lustrats, m'heu fet entendre el vostre anhel que es restableixi aquella Constitució, que entre la remor de les armes hostils, fou promulgada a Cadis l'any 1812. He jurat aquesta Constitució pel la que sospiràveui en seré sempre el seu més ferm suport. Marxem francament, i jo el primer, per la senda constitucional." Proclama de Ferran VII, 10 de març de 1820.

La Constitució de 1812

Imatge: Promulgació de la Constitució de Cadis; oli de Salvador Viniegra. Museu de dels Corts de Cadis.

La Constitució espanyola de 1212, promulgada per les Corts reunides a Cadis el 19 de març (la "Pepa"), en plena Guerra de la Independència contra Napoleó, fou una de les és avançades de la seva època:

"Don Ferran VII, per la gràcia de Déu i de la Constitució de la monarquia espanyola, rei de les Espanyes, i en la seva absència i captivitat, la regència del regne nomenada per les Corts generals i extraordinàries, a tots els que la present vegin i entenguin, Sapigueu: Que aquestes mateixes Corts han decretat i sancionat la següent Constitució política de la Monarquia espanyola.(...)
Art. 1. La Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis.
Art. 2. La Nació espanyola és lliure i independent, i no pot ésser patrimoni de cap família ni persona.
Art. 3. La sobirania resideix essencialment en la Nació, y per tant, pertany a aquesta, exclusivament el dret d'establir les lleis fonamentals. 
Art. 4. La nació està obligada a conservar i protegir per mitjà de lleis sàvies i justes la llibertat civil, la propietat i els altres drets legítims de tots els individus que la composen.
Art. 5. Són espanyols: Primer: Tots els homes lliures nascuts i veïns en els dominis de les Espanyes, i els seus fills. Segon: Els estrangers que hagin obtingut de les Corts carta de naturalesa. Tercer: Els que sense ella (la carta) portin deu anys com a veïns en qualsevol poble de la monarquia. Quart: Els lliberts que adquireixin la llibertat a les Espanyes.
Art. 12. La religió de la nació és, i serà perpètuament la catòlica, apostòlica, romana, única i vertadera. La nació la protegeix per mitjà de lleis sàvies i justes, i prohibeix l'exercici de qualsevol altra.
Art. 13, L'objete del govern és la felicitat de la nació, ja que la finalitat de tota societat política no és altra que el benestar dels individus que la composen.
Art. 14. El govern de la nació espanyola és una monarquia moderada hereditària.
Art 15. La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el rei.
Art. 16. La potestat de fer executar les lleis resideix en el rei.
Art. 17. La potestat d'aplicar les lleis en les causes civils i criminals resideix en els tribunals establerts per la llei.
Art. 18. Són ciutadans aquells espanyols que per abdues línees tinguin el seus origen en els dominis espanyols d'ambdós hemisferis, i siguin veïns de qualsevol  poble de dits dominis.
Art. 27. Les Corts són la reunió de tots els diputats que representen la nació, nomenats pels ciutadans en la forma que es dirà.
Art. 34. Per a l'elecció de diputats es celebraran juntes electorals de parròquia, de partit i de província.
Art. 35. Les juntes electorals de parròquia estaran compostes per tots els ciutadans que siguin veïns i residents en el territori de la respectiva parròquia, compresos els eclesiàstics seculars.
Art. 38. En les juntes de parròquia es nomenarà, per cada dos-cents veïns, un elector parroquial.
Art. 59. Les juntes electorals de partit estaran compostes pels electors parroquials, elss quals es congregaran al cap de partit, a fi de nomenar l'electors o electors que han de concórrer a la capital de província per elegir els diputats de Corts.
Art. 78. Les juntes electorals de província estaran compostes pels electors de tots els caps de partit a fi de nomenar els diputats que els corresponguin per assistir a les Corts com a representants de la Nació.
Art. 91. Per a ser diputat de Corts, es requereix ésser ciutadà en l'exercici dels seus drets, major de vint-i-cinc anys, i que hagi nascut a la província o en sigui veí amb residència d'almenys set anys, bé sigui seglar o un eclesiàstic secular (...).
Art. 92. Es requisit a és, per a ser elegit diputat de Corts, tenir una renda annual proporcionada, provinent de béns propis.
Art. 142. El rei sanciona les lleis.
Art.149. Si un projecte de llei fos proposat, admès i aprovat per tercera vegada pepr les Corts (després de dos negatives del rei a sancionar-lo), s'entén que el rei la sanciona (...).
Art. 242. La potestat d'aplicar les lleis en les causes civils i criminals pertany exclusivament als tribunals.
Art. 243. Ni les Corts ni el rei poden exercir en cap cas les funcions judicials, advocar per causes pendents i ordenar obrir judicis finits.
Art. 247. Cap espanyol pot ésser jutjat en causes civils o criminals, sino per un tribunals competent, determinat amb anterioritat per la llei.
Art. 258. El Codi Civil, Criminal i el de Comerç seran els mateixos per a tota la monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies puguin fer les Corts.
Art. 290. Qui hagi estat detingut, abans d'entrar a la presó, serà presentat davant del jutge, sempre que no hi hagi destorb, a l'objecte de prendre-li declaració, però si això no es pogués dur a terme, se'l conduirà a la presó en qualitat de detingut, i el jutge li prendrà declaració dins de les vint-i-quatre hores.
Art. 339. Les contribucions es repartiran entre tots els espanyols amb proporció a les seves facultats, sense excepció o priovilegi.
Art. 336. En tots els pobles de la monarquia s'establitran escoles de primeres lletres en les que s'ensenyarà els nens a llegir, escriure i el catecisme de la religió catòlica, que comprendrà també una breu exposició de les obligacions civils.

L'Estatut de Baiona (1808)

Imatge: Josep Bonaparte, per J. B. Wicar.

Josep Bonaparte (1768-1844), nomenat rei d'Espanya pel seu germà Napoleó (que no obstant va incorporar Catalunya a França) després de les abdicacions de Baiona, promulga una l'Estatut de Baiona, una carta atorgada, la primera norma suprema de caràcter liberal en la història d'Espanya.

"En nom de Déu Totpoderós, Don Josep Napoleó, per la gràcia de Déu, rei de les Espanyes i de les Indies:
Havent escoltat la Junta Nacional, congregada a Baiona per ordre del nostre molt car i molt estimat germà Napoleó. Emperador dels francesos i rei d'Itàlia, protector de la Confederació del Rhin (...).
Hem decretat i decretem la present Constitució, per que es guardi com a llei fonamental dels nostres estats i com a base del pacte que uneix els nostres pobles amb Nos i a Nos amb els nostres pobles.
Art. 1. La religió Catòlica Apostòlica i Romana, a Espanya i en totes les possessions espanyoles, serà la religió del Rei i de la Nació i no se'n permetrà cap d'altra.
Art. 2. La Corona de les Espanyes i de les Indies serà hereditària en la nostra descendència natural i legítima de varó, per ordre de primogenitura, i amb exclusió perpètua de les dones.
En defecte de la nostra descendència masculina natural i legítima, la Corona tornarà als nostre molt car i molt estimat germà Napoleó (...) i als seus hereus i descendents varons, naturals, legítims o adoptius.
Art. 32. El Senat estarà compost per:
1. Els infants d'Espanya que tinguin divuit anys complerts.
2. De vint-i-quatre individus, nomenats pel Rei entre els ministres, els capitans generals de l'exèrcit i l'Armada, els ambaixadors, consellers d'estat i els dels Consell Reial.
Art. 33. Ningú no podrà ser nomenat senador si no ha complert quaranta anys.
Art. 34. Les places de senadors seran per vida.
Art. 61. Hi haurà Corts o Juntes de la Nació, compostes per cent setanta-dos individus, dividits en tres estaments, a saber: l'Estament del Clero, el de la Noblesa, el del Poble.
Art. 67. Els diputats de les províncies d'Espanya i illes adjacents, serán nomenats a raó d'un diputat per cada tres-cents mil habitants. A aquest efecte es dividiran les províncies en partits d'elecció que composin la població necessària per tenir dret a l'elecció d'un diputat.
Art. 87. Els regnes i províncies espanyoles d'Amèrica gaudiran dels mateixos drets que la metròpoli.
Art. 96. Les Espanyes i les Indies es governaran per un sol Codi de lleis civils i criminals.
Art. 97. L'ordre judicial serà independent el les seves funcions.
Art. 98. La justícia s'administrarà en nom del Rei, per jutjats i Tribunals que ell establirà. Per tant, els tribunals especials i totes les justícies d'abadia, ordres i senyories, queden suprimides.
Art. 126. La casa de tot habitant en el territori d'Espanya i de les Indies és un asil inviolable; no es podrà entrar en ella sino de dia i per un objecte determinat per una llei o per una ordre que provingui de l'autoritat pública.
Art.127. Cap persona resident en el territori d'Espanya o les Indies no podrà ser empresonada si no és per delicte flagant o en virtut d'una ordre legal escrita.
Art. 133. Queda abolida la tortura (...).
Art. 144. Els furs particulars de Navarra, Biscaia, Guipúscoa i Alaba s'examinaran en les primeres Corts per determinar el que més convingui a l'interès d'aquestes províncies i de la Nació.
Art. 145. Dos anys després d'haver-se executat aquesta Constitució s'establirà la llibertat d'impremta. Per organitzar-la es publicarà una llei feta a les Corts.
Donada a Baiona a sis de juliol de mil vuit-cents vuit. Signat Josep.