La implantació del liberalisme a Espanya, no va suposar ni de lluny el reconeixement de les diferències en el seu sí, mentre, tenia lloc a Catalunya el moviement conegut com la "Renaixença", de recuperació de la seva llengua i cultura.
"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por en censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de obras dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."Real Orden de 15 de gener de 1867, signat pel ministre González Bravo, del govern Narváez.
La Renaixença va se un moviment que va sorgir, després de tres segles de decadència (s.XVI, XVII i XVIII) en els que la llengua va patir una pèrdua importat de prestigi. Va ser entre els anys 1833, amb la publicació de l'oda "La Patria", i l'any 1877, en el que Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà foren premiats en el Jocs Florals. A més, en ple moviment, El ministre progresista González Bravo, del partit de Narváez va dur a terme una política de censura en la que es prohibía que les obres teatrals s'escriguessin exclusivament en els dialectes del país, en aquest cas, en català.
ResponEliminaJa, a finals del segle XIX, la renaixença es va consolidar i es va dur a terme un període de normativització de la llengua, gràcies, en gran part, de dos figures molt destacades, com són Pompu Fabra i Mossen Alcover.