La Sentència Arbitral de Guadalupe

L'anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran el Catòlic al monestir de Guadalupe (Càceres), posava fi al conflicte de les guerres remences, en la que els pagesos catalans demanaven l'alliberament de les càrregues senyorials, especialment dels anomenats "Mals usos", que els senyors podien exercir sobre els pagesos "de remença", que estaven adscrits obligatòriament a la terra. Aquesta sentència es va dictar després que el rei castigués durament als remences més radicals i no posava en qüestió el règim feudal i senyorial, però els pagesos podien abandonar la seva servitud legal, a canvi d'una indemnització, i obtenien l'anomenat cens emfitèutic, que els permetia continuar a la terra que conreaven i deixar-la als seus descendents, per bé que aquesta continués en propietat del senyors que seguien cobrant el censos. Malgrat les limitacions, la sentència va ser importantíssima per crear una classe pagesa pròspera a Catalunya, de gran influència en l'esdevenidor.

Havent rebut per part dels pagesos anomenats de remença una gran queixa dels sis anomenats anomenats “Mals usos”, dient que indeguda i injustament i amb gran càrrec de conciència, els senyors els obliguen, per via del sacrament i de l’homenatge que els han retut, a pagar els sis mals usos abans esmentats:

Sentenciem, arbitrem i declarem que els dits “mals usos” no existeixin ni s’observin ti tinguin lloc, ni es puguin demanar o exigir de dits pagesos, ni dels seus descendents, ni dels seus béns, ni de cap d’ells, sino que per aquesta sentència nostra, els abolim, extingim i aniquilem, i declarem que els dits pagesos i els seus descendents són perpètuament lliures i francs de cadascun d’ells.” Setència Arbitral de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, 1486. (fragment)

Quins eren aquest sis "Mals usos"?:

Intèstia: El senyor es quedava una part dels béns dels pagès, normalment una tercera part, si aquest moria sense fer testament o els hereus havien mort, fet freqüent en una època de curta esperança de vida.

Eixòrquia: Tanmateix, el senyor es quedava una tercera part dels béns dels pagès si moria sense descendència.

Cogúcia: El senyor es quedava la meitat dels béns dels pagès si la seva dona cometia adulteri amb consentiment del marit; la totalitat dels béns si no tenia aquest consentiment. (!)

Arsia: els pagès havia d'indemnitzar el senyor si accidentament es cremava la masia.

Ferma d'espoli forçada: Pagament que el pagès havia de fer el senyor si garantia la dot de l'esposa amb la masia.

Remença personal: Pagament que els pagesos havien de fer als senyors si volien redimir-se de la servitud; aquesta abastava també a tota la seva família.

Un document de venda feudal

El present document, amb data de l'any 1025, dóna fe de la venda efectuada pel comte Berenguer Ramon I (1005-1035), la seva mare la comtessa Ermessenda i la seva esposa la comtessa Guisla, de diversos i extensos territoris a un tal Guadalt, que es converteix en senyor d'aquest feus, sotmès però al comte. El rei Robert, esmentat en el document, és el rei de França, a qui els comtes de Barcelona consideraven encara el seu senyor, malgrat haver-se independitzat de fet.

"En nom de Déu, jo Berenguer, per la gràcia de Déu marquès i comte, junt amb la meva mare Ermessenda, i la meva muller Guisla, som venedors a tu, Guadalt, de tots els feus que tens adscrits per nosaltres al teu propi patrimoni, com a comprador, en virtut d'aquest nostre pacte escriptura de venda, t'hem venut com s'ha dit, tots els feus que tens o sembla que tinguis als comtats d'Osona i Barcelona, els que estan dins ells límits de la parròquia de Sant Sadurní de la Roca, a la demarcació parroquial de Santa Agnès, a la de Villalba i Cardedeu, així mateix a la de Vilanova i als termes de Llinàs i de Cucumís, com també la de Vullperars i de Marata i a la demarcació de la parròquia de sant Esteve d'Alcoll, amb els mateixos feus i franqueses de Sant Vicenç que són a la demarcació parroquial de sant Julià d'Argentona, vorejant pel mateix camí  que va des del citat coll i passa per Vallmajor, surt a Cornudells i, per la serra de Cirera fins al citat coll que està per damunt l'església de Sant Cugat, anomenada de Traià i damunt els cims fins a Cerdanyola, i així torna al mateix pendent fins a la riera que passa per davant de santa Maria dita d'Alarona i arriba fins a la vora del mar, i a la demarcació parroquial de Sant Feliu de Cabrera, des de la riera de Cabrils fins a l'era de Can Miray i fins al coll de Céllecs i dins dels límits de Sant Andreu d'Òrrius. Per tant, les citades esglésies que estan al voltant del castell de Sant Vicenç, que pertanyen al feu dit abans, i del citat Sant Julià, i de Sant Pere de Clarà i de sant Andreu d'Òrrius, hi estan sotmeses, i la de Sant Feliu, juntament amb les esglésies sufragànies de Sant Cebrià i Sant Joan. Tot t'ho venem per al teu patrimoni, quan tenim o devem tenir per qualsevol títol o autoritat en els subsdits termes i llocs, o als termes i veïnats amb el feu que està a Osona, a Infernelles (?) i a Tignano (?) i els seus límits, amb el mateix feu i cens que hi ha a Alella. Tanmateix t'ho venem a tu, Guadalt, per al teu lliure i franc patrimoni, excepte el mateix castell de Sant Vicenç, amb la seva muntanya i tots els seus edificis, que ens reservem per al nostre servei i el dels nostres successors. Totes les altres coses abans assenyalades, les traspassem al teu domini i potestat d'acord amb el nostre dret, per a tot el que des d'aquest moment vulguis fer, pel preu de cent unces d'or (...).
Feta aquesta carta de venda, el 15 de les calendes de gener de l'any XCVIIII del regnat del rei Robert. Signatura del comte Berenguer, signatura de la comtessa Ermessenda, signatura de la comtessa Guisla.
Feudor. Vicar. vol. IV, fol. 88.


Fotografia: la muntanya i el castell de Sant Vicenç (Burriac, Cabrera de Mar), exclosos expressament de la venda.