Carles III i els xuetes mallorquins

Reial cèdula de 1782.
 Font de la imatge: Wikipedia

Els xuetes de Mallorca formen un grup social de descendents dels jueus assassinats per la Inquisició els anys 1691, 1694 i 1695, i que han patit discriminació per aquest origen. Una discriminació que, si bé ha estat legalment abolida, ha persistit en alguns comportaments fins fa poc.
La comunitat jueva mallorquina va patir diversos pogroms en la baixa edat mitjana, el que la va dur a acceptar una conversió forçosa al cristianisme l'any 1435. Molts jueus varen continuar practicant la seva religió en secret, i com en d'altres llocs, van estar sota sospita. Un dels principals objectius de la Inquisició, establerta per segona vegada (la primera fou durant la persecució dels càtars) en el regne d'Aragó, era precisament descobrir els "falsos conversos". L'anomenada "netedat de sang" impedia l'accés dels conversos a determinats càrrecs i oficis (el que no sempre es complia), i eren especialment vigilats, així com els seus descendents. La Inquisició, a la seva arribada al regne de Mallorca, va condemnar a mort 85 persones, "reconciliant" altres 250 a canvi de penes pecuniaries.
L'any 1675, 237 persones foren condemnades per la Inquisió a diverses multes, per atribuir-los pràctiques judaïtzants. Obtenir diners foren possiblement la causa que les penes no fossin pitjor. Això ja no va ser així els els judicis i autos de fe de 1691, 1694 i 1695. De 236 persones preses, 37 foren condemnats a la foguera, i la resta a diverses penes.
Els descendents dels jueus que varen morir a la foguera a finals del segle XVII, formen el grup del anomenats "xuetes", paraula d'origen imprecís; varen ser obligats a viure en barris separats i se'ls prohibí accedir a càrrecs públics, estudiar a la universitat, portar joies o montar a cavall, entre d'altres. A la pràctica també, el matrimoni amb cristians "de sempre".
Arriba el segle XVIII, el de "les Llums", la Il.lustració, el reformisme, el despotisme il.lustrat. Exemple de monarca il.lustrat, Carles III s'envoltà de ministres reformistes, que intentaren canvis que no sempre van reixir, però en altres van representar un avenç. No entrerem en ells perque no es objecte del nostre estudi, però si prestarem atenció a la petició que un grup de diputats anomenats els "perruques", varen adreçar al rei Carles III, cridant l'atenció sobre la discriminació que patien els xuetes, ja fora d' època en l'àmbit reformista, i demanant la fi d'aquesta discriminació.
El rei va encarregar un informe al Consell de Castella, que es va mostrar desfavorable a la petició dels diputats. No obstant, el bisbe de Mallorca si que va informar favorablement sobre els xuetes assegurant que eren bons cristians. Hem de considerar el temps.
Carles III va emetre tres cèdules, al primera el 1782, en la que s'ordenava la fi de la discriminació contra el xuetes mallorquins, la fi de les barreres arquitectòniques i que poguessin exercir tots el oficis i càrrecs.
Malhauradament, les lleis no posen fi als prejudicis de segles, i si no de dret, si de fet la segregació va continuar. Alguns fanàtics demanaven l'espulsió dels xuetes de Mallorca cap a Menorca i Cabrera.
Les corts de Cadis aboliren l'any 1811 els estatuts de "neteja de sang", que Ferran VII va intentar restablir. Foren abolits definitivament per la reina gobernadora Maria Cristina l'any 1834; un ministre d'aquesta reina, Juan Álvarez Mendizábal, conegut per la desamortització eclesiàstica de 1836, era descendent de jueus conversos de Cadis.
No obstant, com ja hem dit, i en molts aspectes, la discrimació de fet va continuar. Tot i això, un xueta socialista, Ramon Aguiló, fou el primer alcalde democràtic de Palma en la Transició, essent reelegit dues vegades més (1979-1991).


BIBLIOGRAFIA

Juan RIERA, Carlos III y los chuetas mallorquines. Universidad de Valladolid, 1975.

El tribunal de la Inquisición en Mallorca. Relación de causas de fe (1578-1806). Transcripción, estudi preliminar y notas de Llorenç Pérez, Lleonard Muntaner i Mateu Colom. Próleg de Bartolomé Escandell Bonet. Edició de Miquel Font. Palma de Mallorca, 1986.

Miquel S. FONT POQUET, La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca. Edició de Miquel S. Font Poquet. Palma de Mallorca, 2007.

Miquel SEGURA AGUILÓ, Arrels xuetes, ales jueves. Lleonard Muntaner editor. Palma de Mallorca, 2006.

Antoni PICAZO I MUNTANER, Dones xuetes. Resistència religiosa a la Mallorca moderna. Edicions El Tall. Palma de Mallorca, 2019.

INTERNETGRAFIA

Chuetas, el endogámico grupo social descendiente de los juedeoconversos mallorquines.
Autor: Jorge Álvarez.

Wikipedia: Chueta

Llistes per l'Holocaust

Imatge: Himmler rep honors a la seva arribada a Madrid, l'octubre de 1940. Arxius Federals Alemanys; autor desconegut; font: Wikimedia Commons.

Durant dècades s'ha sostingut la visió d'un règim franquista intentant salvar jueus que fugien de l'extermini en la Europa de la II Guerra Mundial. És cert que molts fugitius varen poder passar els Pirineus camí cap a Portugal i d'allà fugir cap a Amèrica. També consta que diversos diplomàtics espanyols, pel seu compte i risc, salvaren moltes vides -dins de les seves limitades possibilitats- facilitant passaports espanyols a persones que intentaven fugir de l'Holocaust.
Però un demolidor estudi signat per Jacobo Israel Garzón, publicat a la revista "Raíces" i del que donava compte i feia un resum un article en el diari "El País" del dia 20 de juny de 2010, titolat "La lista de Franco para el Holocausto", posava de manifest un fet gravíssim: a l'Espanya franquista es varen confeccionar llistes de ciudatans d'origen jueu, amb el seu nom, filiació política, mitjans de vida, etc, i possiblement aquesta llista fou lliurada a Himmler.
Malgrat que després de la II Guerra Mundial es va intentar destruïr tots els indicis de col.laboració amb els nazis, ha sobreviscut almenys una circular del dia 13 de maig de 1941, provinent de la Direcció General de Seguretat i enviada a tots els governadors civils amb l'ordre de confeccionar informes "sobre los israelitas nacionales y extranjeros afincados en esta provincia". La circular qualifica l'acció d' "urgent".
S'hauria aplicat aquesta llista si el nazisme hagués triomfat a Europa? Hi ha pocs dubtes: l'extermini dels jueus d'Europa fou la gran obsessió de Hitler i els seus, i per això no s'estalviaren recursos, cercant ciutadans jueus o d'origen jueu fins al darrer llogaret (pensem en els terribles exterminis d'Ucraïna) o en la més petita illa del Canal de la Mànega o de Grècia. Els trasllats es varen fer fins els darerrs moments, els trens d'extermini no varen deixar de circular, fins i tot a expenses de l'esforç bèl.lic. La decissió de l'anomenada "solució final" es va prendre el gener de 1942, després dels trasllats massius de població i de l'establiment de guetos.
S'ha de dir que les autoritats dels països aliats dels nazisme  o ocupats -amb honroses excepcions- varen col.laborar. A Hongria, per citar un exemple, el govern dels regent almirall Horthy, pel altra part amic de l'Alemanya nazi, va resistir-se a lliurar els jueus hongaresos fins el 1944, en que els nazis promoguren un cop d'estat per substituir el mandatari i posar un govern més d'acord amb les seves criminals intencions: els jueus hongaresos varen ser exterminats el darrer any de guerra.
No es coneixen esforços importants per part dels països aliats per salvar jueus: encara avui és una incognita, per exemple, perque no es varen bombardejar les línees de ferrocarril quan ja estava a l'abast d'aquells. Alguns intents de fuga d'Europa varen ser boicotejats: recorden nomes un exemple: el vaixell Struma, amb 769 jueus que fugien de Romania i volien dirigir-se a Palestina, fou abandonat a la deriva en el mar Negre sense permetre-li passar els estrets, per ordre de les autoritats britàniques i turques; el 24 de gener de 1942, possiblement per una errada, fou torpedinat i enfonsat pels soviètics, registrant-se només un supervivent, un jove de 19 anys. (Vegeu Saul Friedländer, El tercer Reich y los judíos. Los años del exterminio, pàgs. 443-44, Galaxia Gutemberg, 2009).
En general, les persones que s'arriscaren per salvar jueus o altres perseguits, ho varen fer a títol individual -amb l'honrosa excepció del poble danès, que bastí un complexe pla per traslladar els seus jueus a Suècia- i entre aquells hi contem alguns espanyols, principalment diplomàtics: Sebastián Romero Radigales, cònsol a Atenes salvà alguns centenars dels 45.000 sefardites de Salònica; Eduardo Propper, cònsol a Burdeos, va estendre 30.000 visats per travessar la frontera; Julio Palencia; Angel Sanz Briz, anomenat "L'Àngel de Budapest", va salvar 5.200 jueus; Carmen Schrader i el seu marit José Ruíz Santaella, amagaren jueus dins l'Alemanya nazi, Bernardo Rolland de Mota, cònsol a París, i altres.

Adenda: No volem deixar de recordar aquí els exiliats espanyols morts als camps d'extermini nazi, abandonats a la seva sort per govern espanyol. Es calcula que moriren allà entre 4.000 i 5.000 espanyols, principalment a Mauthausen-Gusen. Avui encara viu algun d'ells, com Neus Català, nascuda el 1915. Montserrat Roig va estudiar els deportats catalans en el seu llibre "Els Catalans als camps nazis".

Decret d'expulsió dels jueus, 1492

Fotografia: Dibuix amb la Sinagoga del Trànsit (Toledo) en el segle XVIII, conservat al Museu Sefardí d'aquesta ciutat. Procedència de la fotografia: Wikimedia commons
Autor: Ministeri de Cultura.

Els Reis Catòlics portaren a terme una política d'unificació religiosa, posant fi a una coexistència de segles de cristians, jueus i musulmans a la Península. Restabliren el tribunal de la Inquisició i expulsaren els jueus, i després els musulmans que no es varen voler batejar. 
 
Els Reis Catòlics, Ferran i Isabel, decreten l'expulsió dels seus regnes dels jueus:

"Don fernando é doña ysabel, por la graçia de dios Rey é Reyna de castilla, de león, de aragón, de seçilia, de granada, de toledo, de valencia, de galiza, de mallorcas, de sevilla, de çerdeña, de córdova, de córcega, de murçia, de jahén, del algarbe, de algesira, de gibraltar é de las yslas de Canaria, conde e condesa de barçelona, é Señores de viscaya é de molina, duques de atenas é de neopatria, condes de Rosillon e çerdania, marqueses de oristán e de goçiano, (...)
Sabedes é devedes saber que, porque nos fuemmos ynformados que en nuestros estados avia algunos malos christianos, que judaysavan é apostatavan de nuestra Santa fer católica, de lo cual era mucha cabsa la comunicación de los Judios con los christianos, en las cortes que hesimos en la çibdad de toledo el año pasado de mil é quatrocientos éochenta años mandamos apartar é los dichos Judios en todas las çibdades, villas é lugares de los nuestros reynos é señorios, é dalles juderías é lugares apartados, donde biviesen esperando que con su partamiento so remediaria.
(...) acordamos de mandar salir todos los dichos judíos é judías de nuestros Reynos, é que jamás tornen ni buelvan á ellos, ni á algunos dellos, y sobre ello mandamos dar esta nuestra carta, por la cual mandamos a todos los judíos é judías de qualquier hedad que sean, que biven é moran é están en los dichos nuestros Reynos é señoríos, así a los naturales dellos, commo on non naturales que en qualquier manera por qualquier cabsa ayan venido salgan de todos los dichos nuestros Reynos é Señoríos con sus fijos é fijas, criados é criadas é familiares judíos, así grandes como pequeños, so pena que, si no lo non fizieren é cumplieren así, é fuesen hallados vesinar en los dichos nuestros Reynos é Señoríos ó venir á ellos en qualquier manera, incurran en pena de muerte é confiscasión de todos sus bienes para nuestra amara é fisco, en las quales penas incurran por ese mismo fecho é derecho sin otro proceso, sentençia ni declaración. E mandamos é defendemos, que ningunas nin algunas personas de los dichos nuestros Reynos, de qualquier estado, condición, dignidad que sean, non sean osados de reçebir, reçebtar, ni recoger, n idefender, nin aver pública nin secretamente judío nin judía, pasado dicho término de fin de Jullio en adelante àra siempre jamás en sus tierras, ni en sus casa, ni en otra parte alguna de los dichos nuestros Reynos é Señoríos, so pena de perdimiento de tosos sus bienes vasallos é fortalesas é otros heredamientos, é otrosí de perder qualesquiera mercedes, de que nos tengan, para la nuestra cámara é fisco.
E por los dichos judíos é judías puedan durante dicho tiempo fasta en fin del dicho mes de Jullio mejor disponer de sí é de sus bienes é hasienda, por la presente los tomamos é recebimos so nuestro seguro é amparo é defendimiento Real, é los aseguramos á ellos é á sus bienes àra que durante el dicho tiempo para el día final del dicho mes de Jullio puedan andar é estar seguros, é puedan entrar, é vender, é trocar, é enagenar todos sus bienes muebles é rayses, é diaponer dellos libremente á su voluntad (...)E asimismo damos liçencia é facultad á los dichos judíos é judías que puedan sacar fuera de todos los dichos nuestros Reynos é señoríos sus bienes é hasienda por mar é tierra, con tanto que non saquen oro, ni plata, ni moneda amonedada, ni las otras cosas vedadas por las leyes de nuestros Reynos, salvo en mercaderías é que non sean cosas vedadas é en canbios. Decret d'expulsió dels jueus del 31 de març de 1492, promulgat pels Reis Catòlics. (fragments)

La poesia de Yehuda ha-Leví

Yehuda ha-Leví, filòsof, poeta i metge jueu sefardita nascut a Tudela (a l'actual Navarra), entre 1070/75, i mort possiblement a Jerusalem vers el 1141, és un dels majors escriptors medievals; El kuzari està considerada la seva obra més important; en ella narra la conversió al judaïsme de Josep, rei dels Khàzars en el segle VII. En la seva poesia expressa la seva enyorança pepr la ciutat de Jerusalem. Va escriure en hebreu, àrab i en llengua romànica, un primitiu castellà del qual alguns dels seus poemes en són la més antiga expressió conservada:

"Vayse meu corachón de mib
Ya, Rab, si me tornarad?
Tan mal meu doler li-l-habib
Enfermo yed, cuándo sanará?"

"El meu cor se'n va de mi;
Ai, Senyor, no tornarà?
Tan gran és el meu dolor pel meu estimat!
                                          Està malalt, quan guarirà?
 


Fotografia: Yehuda ha-Leví; procedència: Wikimedia commons. Autor: Raananms.