Els balears de la División Azul

Portada del llibre. El divisionari Pedro Tous
Ribot. Arxiu: Maria Tous Cazorla.

"Entré en el ejército porque en mi casa todos eran albañiles; ya lo eran cuatro hermanos y dije: "Qué tenemos que hacer todos en esto?", y me dije "me voy". Hice la guerra en Mallorca, por todos los sitios, pero no fui a la Península". Declaració de Juan Martorell Pons. División, pàg.87.

Què pot impulsar un jove mallorquí a presentar-se com a voluntari, després de viure una cruenta Guerra Civil, a presentar-se voluntari (a voltes, un "voluntari forçós") per anar a combatir contra els russos, al constat d'Alemanya, a la II Guerra Mundial?
Això és el que ha dut Rafel Cifre Romero, llicenciat en història, a emprendre i culminar un treball de recerca sobre els balears que, d'alguna o altra manera, formaren part de l'anomenada "División Azul".
Fruit de la seva investigació, ha vist enguany la llum, un llibre anomenat División, amb pròleg del també historiador i periodista Antoni Tugores, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra a Mallorca (1)
Cifre tracta un tema fins ara en certa manera "tabú". Ha tingut accés als expedients dels divisionaris i té el mèrit d'haver rescatat, a més del testimoni d'un supervivent i el dels familiars d'altres, una quantitat important de documents, fotografies i fins i tot unes memòries mecanografiades (de Guillem Vanrell Ballester); documentació que d'altra manera s'hagués pogut pedre per sempre, com d'altra de la que només en queda el record.
En total el llibre publica 16 casos, 70 fotografies i 11 annexes de documentació.
El testimoni de l'únic supervivent en el moment de fer l'entrevista (Juan Martorell, nascut el 1916 i entrevistat el 2016), així com la memòria, i les paraules dels familiars, agraden per la seva faceta humana, testimoni també d'una època difícil en una societat traumatitzada per la guerra i la pobresa (2); Cifre intenta que siguin els protagonistes o els documents escritsa o gràfics els que parlin, convertint-se ell en el seu cronista.
Consta bàsicament el llibre d'una colla d'estrevistes, en el que els familiars d'aquells coluntaris, expliquen el que saben d'ell, o recorden. Tot això va precedit d'una introducció històrica en la que ens explica com es va arribar a crear la "División Azul", un cos de voluntaris (de tot hi havia) que va anar a lluitar a Rússia al costat de la Wehrmacht en la II Guerra Mundial, en l'anomenada "Operació Barbarroja". Franco va voler mantenir una ficció de "no bel.ligerància" o neutralitat i alhora tornar d'alguna manera l'ajuda que havia rebut de l'Alemanya nazi durant la Guerra Civil. Així, l'exèrcit no s'hi va involucrar directament, ja que es tractava d'un cos, almenys oficialment, de voluntaris, organitzat per la Falange.
Voluntaris n'hi van haver, sens dubte; en aquell moment hi havia suficients persones que creien el seu deure lluitar contra el comunisme; però molts també hi van anar per altres motius: obligats, desitjosos d'esborrar un passat que els perjudicava, aventurers, fugint de la pobresa, (les pagues era substancioses per aquell temps) etc. i potser també, una barreja de tot. La ideologia fou especialment important en el primer reclutament.
Tres foren els reclutaments: el de 1941, el de 1942 i el de 1943. Aquest darrer ja fou molt d'amagat, ja que Franco preveia la derrota alemanya i a més rebia la pressió dels aliats, que l'amenaçaven amb l'embargament de petroli i aliments. La darrera recluta estava composta -teòricament- per voluntaris convençuts, i fou anomenada la "Legión Azul".
Els testimonis parlen de la duresa del combat i de les condicions climàtiques (40 graus sota zero...). Fan especial esment de la batalla de Krasny Bor, al voltant del setge de Leningrado, y la seva confraternització, sovint, amb la població russa.
Què va passar en tornar? Els divisionaris, reincorporats a la vida civil, varen tenir diferents sorts: des d'aquell que va beneficiar-se de la condició d'ex-combatent per a un treball, fins al que no se'n va refer mai dels horrors viscuts; la majoria es van casar i van formar una família i no van tenir més problemes.
Com a bon historiador, Cifre acaba el seu relat amb unes conclusions sobre el tema: motivacions, experiències i destí dels divisonaris.
La fotografia que il.lustra la portada del llibre, un divisionari amb la guerrera descordada, mal afaitat i la gorra de costat, reflexa, segons l'autor, la diferència amb els alemanys, que criticaven la certa deixadesa dels espanyols.
Una llibre totalment recomanable per conèixer la nostra història.

Rafel CIFRE ROMERO, División. 2018. Es pot demanar a: librodivision@hotmail.com

(1) Antoni Tugores és autor de: El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada;Manacor. La guerra a casa; Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franqusime a Mallorca; Moriren dues vegades (sobre les infermeres afusellades després del desembarcament de Bayo), entre d'altres llibres, també alguns de cuina.

(2) Resulta interessant escoltar els testimonis sobre la precària situació de molts malloquins, que ja venia d'abans de la guerra. "Antes de la Guerra Civil mi tio Guillem trabajaba de albañil con mi abuelo por parte de padre. Con todo lo que me contaba de su periodo en Campos, todo era miseria, pero miseria rematada" (pàg. 119). Peer la seva part, l'historiador Antoni Tugores, en el seu llibre sobre el batlle Amer ens diu: "La preocupació de la majoria de regidors no era aquesta depuració, malgrat que podia reportar bons rèdits polítics, sino poder donar treball a la gran quantitat de gent que no disposa del més elemental per sobreviure" (pàg. 128).

La Revolució Russa, cent anys després (i 6): la Guerra Civil, el comunisme de guerra i l'assassinat de la família imperial.

 Imatge: església de la Sang a Iekaterinburg, construïda sobre la casa on fou assassinada la família Romanov. Procedència: Wikimedia Commons.

La Guerra Civil russa, posterior a la presa del poder pels bolxevics, va tenir lloc entre 1918 i 1923, però, a partir de 1921, els bolxevics controlaren ja la situació, i es limità a espisodis aïllats.

Malgrat el triomf de la revolució d'octubre, els bolxevics, en principi, només controlaven la zona propera a Petrograd, i amb dificultats prèvies, la de Moscou.
Esclatà un alçament en el que, no només intervengueren partidaris de l'enderrocat tsarisme, sino lleials al govern provisional, socialistes revolucionaris (guanyadors de l'assemblea legislativa de 1918), l'anomenada Legió Txecoslovaca, i s'hi afegiren pagesos descontents amb el control i expropiació de les seves collites per part del govern bolxevic. Aquest exèrcit fou anomenat dels "russos blancs", en contraposició a l'Exèrcit Roig, impulsat per Lev Trotski.
A més, intervinguren  potències estrangeres en favor dels russos blancs: Gran Bretanya, França, Estats Units, Polònia), i de fet, la seva retirada el 1921, precipità la derrota.
L'Exèrcit Roig fou organitzat de manera eficaç per Lev Trotski, que va impusar una dura disciplina i una eficaç distribució d'armes i aliments, a través del transport per ferrocarril (a diferència del que havia passat durant la I Guerra Mundial), fets que van contribuïr de manera decisiva a la seva victòria.
El govern revolucionari va imposar el que es va anomenar "comunisme de guerra": obligació, per part dels pagesos, de lliurar la major part de les collites, control de les grans fàbriques, organització de la producció, disciplina obrera, control militar dels ferrocarrils, abolició de l'empresa privada, racionament dels aliments.
Tot i això, la producció d'aliments va disminuir (1) durant aquest periode, afectant especialment a les ciutats. Les requises al pagesos no tenien a veure amb la seva producció real, sino que s'establien unes quotes, i les collites eren sovint requisades a la força. En la primavera de 1919, s'estableix una lluita a mort entre pagesos i bolxevics (segons expressió de Figes, pàg. 681). Les possibles vendes a transport clandestins d'aliments, eren severament vigilats per patrulles (Figes, pàg. 682).
Durant la guerra, té lloc l'assassinat de la família imperial, que estava recluïda a Tobolsk (Sibèria), i es va ordenar el seu trasllat a Moscou. Pel camí, foren aturats per membres dels soviet dels Urals, i tancats a la casa Ipátiev, a la localitat d'Iekaterinburg,  a prop de la zona de guerra.
La nit del 17 de juliol de 1918, s'els va ordenar que es vestissin i esperessin per viatjar, però en lloc d'això, foren assassinats a trets, el matrimoni imperial, les filles (la major tenia 22 anys), el tsarevitx Alexis, de 13 anys, el metge (Botkin), tres servidors, i fins i tot un dels dos gossos de la família.
Els supervivents foren rematats, morint en darrer lloc les filles del tsar, a les que les cotilles amb joies cosides, serviren de cuirassa en el primer moment. (vegeu una descripció dels fets a Pipes, capítol 17, pags. 809 a 856).
Sense que hi hagi proves contundents, es fa difícil pensar que aquesta acció es portés a terme sense el permís de Lenin.(2)
Un dels episodis més coneguts de la Guerra Civil Rusa, el motí de Kronstadt, base naval situada a prop de Petrograt, va iniciar-se a principis de març de 1921. Els mariners de Kronstadt, que havien participat en les anteriors revolucions, exigien llibertad d'expressió per als treballadors, fi del monopoli bolxevic del poder, igualtat en la distribució d'aliments, i l'existència d'artesans i camperols lliures. El motí fou sufocat de manera sagnant, però va ajudar en la decisió de Lenin d'obrir una part de l'economia a la iniciatica privada, el que serà la Nova Política Econòmica.
En acabar-se la guerra, es dictà la nova constitució, ja no de Rússia, sino de la Unió de Repúbliques Soocialistes Soviètiques (URSS), ja que el somni dels bolxevics no era limitar la revolució a la seva pàtria, sino al món. La constitució de l'anomenada III Internacional (1919), de partits comunistes lligats a Moscou, tenia precisament l'objectiu d'estendre aquesta revolució. L'URSS va desaparèixer el 1991.
Les dificultats econòmiques creades per la desparició de la propietat privada, obligaren Lenin a permetre una economia mixta, on tenia lloc la petita empresa particular, l'anomenada Nova Política Econòmica (NEP). Així mateix, el 1922, el govern soviètica signà amb Alemanya un tractat de coperació a la ciutat italiana de Rapallo.
Després de la mort de Lenin, el 1924 i l'adveniment de Stalin, el petit capitalisme creat per la NEP va desaparèixer i s'inicià una forçosa i brutal col.lectivització.
Però això ja pertany a una altra etapa.

(1) S'estima que, el 1913, la producció de cereals a la Rússia Central era de 78, 2 mil.lions de tones; el 1917, de 69,1 mil.lions de tones; el 1920, de 48,2 mil.lions de tones (vegeu Pipes, pag. 756).
(2) El cossos foren recoberts d'àcid i enterrats en una fossa secreta. El 1979, foren redescobertes les primeres restes, i s'acabaren de localitzar i identificar (gràcies a l'ADN) després de la caiguda del comunisme.
Les restes es traslladren amb honors d'estat a la catedral de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg, les víctimes foren també proclamats com a víctimes de la repressió i canonitzats per l'església ortodoxa.

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016. 
Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"
WIKIPEDIA, article "Asesinato de la familia Romanov" 

Sobre els orígens de la Primera Guerra Carlina (1833-1839)

Dues qüestions sobre la Primera Guerra Carlina

Causes de la guerra

La Primera Guerra Carlina la inicià l'infant Carles Maria Isidre, germà  del rei Ferran VII, en negar-se a acceptar com a princesa d'Astúries i hereva del tron Isabel, filla del rei. L'hereu fins aquell moment tenia el suport dels partidaris de conservar l'Antic Règim, l'"Aliança entre el Tron i l'Altar". 
Ferran VII no havia tingut descendència dels seus tres primers matrimonis, i era per tant el seu germà qui l'havia de succeir a la seva mort. Però en tenir dues filles de la seva darrera esposa, Maria Cristina de Borbò, el rei publicà la Pragmàtica Sanció de Carles IV, de 1789, que derogava disposicions anteriors de Felip V, i permetia la successió directa femenina, deixant com a hereva la seva filla major, Isabel, nascuda el 1830. Ferran VII va morir el setembre de 1833, i quedava com a reina gobernadora Maria Cristina.
La pretensió de al tron del germà del rei no hagués donat lloc a una guerra si no hagués tingut un ampli suport de determinats sectors de la població, que formaren un exèrcit de voluntaris per la defensa dels drets de Carles Maria Isidre i de la societat tradicional, de la conservació de l'Antic Règim. 

Territoris i sectors socials que donaren suport a Carles Maria Isidre
 
Carles Maria Isidre fou recolzat per amplis sectors de la població del nord d'Espanya, especialment de Navarra, el País Basc, zones rurals d'Aragó, Catalunya, nord de València: pagesos, artesans, clero rural. Ja en vida de Ferran VII s'havien alçat partides absolutistes a Catalunya durant el Trienni Liberal i durant l'etapa final del regnat: guerra dels "Malcontents", 1827, hostils a qualsevol canvi i contraris a que no es restablís la Inquisició.
No obstant, la majoria de ciutats grans restaren dins l'àmbit liberal.
Les causes d'aquest recolzament són complexes, i encara avui dia no estan ben establertes: el temor de la pagesia a les consequències de la liberalització de la propietat agrària (els propietaris podien ara establir nous contractes o expulsar els arrendataris), o a no poder pagar les contribucions en metal.lic; L'Esglèsia temia perdre també les seves propietats en noves desamortitzacions, com s'havia vist durant el Trienni Liberal.
Però no ho podem reduïr a un seguit de motivacions econòmiques: tots aquests sectors socials, pregonament catòlics, desconfiaven possiblement del liberalisme com a amenaça a la fe tradicional.
Navarra i el País Basc desitjaven conservar els seus antics furs, enfront l'igualitarisme liberal davant la llei, mentre que Catalunya aspirava a recuperar les institucions desaparegudes amb els decrets de Nova Planta.
En contra d'això, els liberals s'uniren per recolzar el tron d'Isabel II, i la regència de Maria Cristina, a canvi de les reformes que havien de dur a un estat liberal.

Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855), pretendent al tron. Obra de Vicente López. Oli sobre tela. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Font. Wikimedia Commons.

Cent anys de l'atemptat de Sarajevo

El 28 de juny de 1914, ara fa justament cent anys, tenia lloc a Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina, territori annexionat feia poc a l'imperi austro-hongarès, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron, i el de la seva esposa Sofia. L'autor del magnicidi fou Gavrilo Princip, un estudiant bosnià proserbi. Un fet que constituí l'espurna que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. Una guerra devastadora, per la quantitat i tipus d'armament, com fins aquell moment no s'havia conegut, i devastastadora també per la incompetència dels polítics i oficials que la comandaren.

L'atemptat no hagués dut com a conseqüència una guerra mundial si una colla de factors presents feia temps, no hi haguessin col.laborat.

Fem un breu repàs sobre aquests factors que van ajudar a l'esclat del conflicte:

- Aliances militars. La rivalitat entre les potències europees havia dut a la constitució d'aliances militars que a l'hora de la veritat ajudaren a estendre una conflagació que en principi tenia un caràcter regional.

Per una part estava la Triple Aliança, constituïda per Alemanya, Austria-Hongria i Itàlia (aquesta darrera abandonà el pacte). Les dues primeres constituïen dos imperis autoritaris i anacrònics, per bé que gaudien d'eleccions i parlament.

Per l'altra banda s'havia constituït la Triple Entesa, entre Gran Bretanya, França i Rússia. Una aliança en principi estranya, ja que les dues primeres eren democràcies liberals, i Rússia era era la darrera monarquia absoluta d'Europa, però tots tenien el comú enemic alemany.
El periode la història europea entre 1871 i 1914 és conegut com el de la Pau Armada.

-Reivindicacions territorials. França aspirava recuperar les regions d'Alsàcia i Lorena, arrebassades per l'Alemanya del canceller Bismarck en la guerra de 1871.

-El conflicte balcànic. Els Balcans estaven constituïts per diversos estats que s'havien anat independitzant progressivament de l'imperi otomà. Sèrbia aspirava a crear un estat balcànic dins el que estaria Bòsnia Herzegovina, annexionada per Àustria-Hongria. Els bosnis se sentien tanmateix oprimits per l'Imperi. Rússia recolzava Sèrbia, la seva aliada doncs en una zona estratègica.

-Rivalitats econòmiques. Alemanya havia experimentat un creixement industrial i comercial molt gran, de manera que estava a punt de superar Gran Bretanya.

-Rivalitats colonials. Precisament per la seva consideració com a gran potència, Alemanya se sentia marginada del repartiment colonial, que havia beneficiat enormement Gran Bretanya i França. Quan el govern del Kaiser (Guillem II) va voler establir un protectorat sobre el Marroc, va veure's frustrat per la intevenció britànica que aspirava a controlar les dues bandes del Mediterrani. Finalment, es va imposar un protectorat sobre el Marroc dividit entre França i Espanya (aquesta no constituïa rival pels anglesos).

-Les noves armes. A partir de la Segona Revolució industrial s'havia creat un tipus de noves tècniques que, aplicades a la guerra, prometien una eficàcia devastadora, com així va ser: tancs, ametralladores, gasos...

Tal era en aquells moments, a grans trets, la situació a Europa. Només faltava un detonant.

Àustria-Hongria envià un ultimàtum a Sèrbia, a qui acusà d'estar darrera l'atemptat. Si bé el govern serbi n'acceptà la majoria, d'altres suposaven la intervenció directa de funcionaris de l'imperi en territori serbi, fet que no podia ser assumit per un estat sobirà.

Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia, i el joc d'aliances militars va fer que aquella declaració abastés tota Europa.

Cal dir que, malgrat la diferència de potencial, els serbis van lliutar heroicament, infringint, en un primer moment, derrotes a un exèrcit teòricament superior. En represàlia, la població civil de Sèrbia va ser cruelment tratada.

BIBLIOGRAFIA

Max HASTINGS, 1914, el año de la castàstrofe. Crítica, Barcelona, 1013. Sobre els factors que varen dur a la guerra, els inicis i el primer any.

Margaret MACMILLAN, 1914. De la paz a la guerra. Publicaciones Turner, 2013. Sobre la situació d'Europa abans de la guerra i els factors que van desfermar-la.

Ernst JÜNGUER, Tempestes d'acer. Les memòries d'un oficial alemany. Un clàssic.

Eric Maria REMARQUE, Res de nou a l'oest. Novel.la publicada el 1929

Ernest HEMINGWAY, Adéu a les armes. Novel.la en bona part autobiogràfica, de la que se'n va fer una pel.lícula. Publicada el 1929.
Stefan ZWEIG, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Impressions sobre la vida europea en el periode anterior a la I Guerra Mundial.

FILMOGRAFIA

Paths of glory (Senders de glòria), 1957. Dirigida per Stanley Kubrick, i protagonitzada per Kirk Douglas.

A Farewell to arms (Adéu a les armes), 1932, basada en la novel.la de Hemingway, dirigida per Frank Borzage i protagonitzada per Helen Hayes i Gary Cooper. 
War Horse (Cavall de batalla), 2011, dirigida per Steven Spielberg.
Atentado en Sarajevo. Documental produit per la BBC

Hendaia i la posició d'Espanya en la II Guerra Mundial

Imatge: visita de Serrano Súñer a Berlín, l'1 d'octubre de 1940 (el segon per l'esquerra), amb Himmler (primer per la dreta).
Procedència, Arxius Federals d'Alemanya, autor desconegut, publicada a Wikimedia Commons.

No dubten els historiadors de la preferència de Franco per l'Alemanya hitleriana en la II Guerra Mundial, al capdavall el dictador devia bona part de la seva victòria a aquella, com no poques vegades Hitler s'encarregà de recordar-ho exigint el pagament del deute de guerra (vegeu Preston, Franco, pags. 470, 483).
Però és ver és que Franco no es va comprometre mai obertament a entrar en guerra al costat del Tercer Reich, fora de l'enviament de la División Azul a Rússia, per ajudar les tropes alemanyes, i evolucionà des de la "no bel.ligerància" fins a la neutralitat, fet que va permetre la supervivència del règim malgrat l'aïllament internacional posterior al gran conflicte bèl.lic.
Aquí es planteja un vell dilema: Franco no va entrar a la II Guerra Mundial al costat d'Alemanya per que no va voler o per que no va poder? Els defensors del dictador han lloat durant dècades la seva resistència a entrar en el conflicte mundial, però el dubte segueix obert, segons els historiadors.
Stanley G. Payne ens explica que, a finals de juliol de 1940, Hitler tenia interès en l'entrada espanyola en el conflicte, per assegurar-se el control de Gibraltar i eliminar la posició estratègica britànica en en el Mediterrani i en l'Orient Mitjà (Stanley G, Payne, El régimen de Franco, pag. 285). El setembre, Ramon Serrano Súñer (1901-2003), germanòfil, cunyat i ministre de la Gobernació de Franco, va viatjar a Berlín, on se li recordà la necessitat de l'implicació directa espanyola en la guerra, suggerint fins i tot la cessió a Alemanya d'una de les Illes Canàries a canvi de l'expansió cap a sud de l'imperi colonial espanyol en el Marroc (Payne, El régimen de Franco, pàg. 286).
El 23 d'Octubre de 1940 va tenir lloc a Hendaia, ciutat del País Basc francès, la coneguda entrevista entre Franco i Hitler, acompanyats respectivament per Serrano Suñer, ja ministre d'Afers Exteriors y Joachim Ribbentrop, amb el mateix càrrec en el govern de Hitler.
Aquí la visió de l'historiador Preston difereix un tant de la de Payne en afirmar que Hitler no volia una entrada ràpida d'Espanya en la guerra, ja que tampoc creia que els espanyols poguessin aportar-li massa ajuda, tenint en compte l'estat de postració i fam en el país, i pensava que Mussolini ja li havia donat prous maldecaps amb les seves presses. (Preston, Franco, pags. 490-491).
Franco exigí per la seva participació en la guerra una ampliació dels dominis colonials espanyols a expenses del Marroc francès i d'Algèria.
És clar que la proposta no va convèncer el dictador nazi, no veia la utilitat de fer aquestes concessions, i més qual el règim francès de Vichy era el seu aliat.
La major part de documents sobre aquesta entrevista s'han perdut, i els historiadors es plantegen els següents dubtes:
1) O bé Franco desitjava entrar en guerra al costat d'Alemanya esperant beneficiar-se d'una victòria alemanya que en aquell moment es veia com a segura.
2) O bé va plantejar una colla d'exigències inassumibles, a fi de poder excusar-se de la seva participació directa.
3) O bé una mescla de les hipòtesis anteriors.

BIBLIOGRAFIA CITADA:

Paul PRESTON, Franco, Grijalbo, 1994.
Stanley G, PAYNE, El régimen de Franco, Alianza Editorial, 1987

INTERNEGRAFIA.

Entrevista de Hendaya, a Wikipedia.

Sobre les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola

La conseqüència més greu de la Guerra Civil Espanyola és, sens dubte, la pèrdua de vides humanes, no tan sols en combat, sino víctimes de la repressió, i amb el correlatiu del dolor pels que sobrevisqueren. Cenyint-nos a la fredor de les estadístiques, las xifres exactes han estat abastament discutides. Els germans Salas Larrazábal, Ramón i Jesús, han calculat, el primer 120.000 morts espanyols en combat,  25.000 estrangers, 15.000 civils morts per accions militars i 108.000 executats durant la guerra als que s'han d'afegir 23.000 executats en la postguerra (Citat per S.G. Payne, pag. 231).
Jesús Salas ha estimat 10.000 execucions en ambdós bàndols, dels que 40.000 serien en la zona franquista i 60.000 en la zona republicana; els morts en combat serien 158.000 en total. (cita per S.G Payne, pag. 232). En la seva biografia de Franco, Stanley G. Payne i Jesús Palacios calculen en 334.000 víctimes durant la guerra i unes 200 0 300.000 persones mortes en la postguerra, a causa de ferides, malalties, etc. (vegeu "Franco", pag. 253).
Aquestes xifres d'execucions per represàlies, queden molt per davall de les que dóna Paul Preston a L'holocaust espanyol, holocaust en minúscula per distingir-lo de l'Holocaust del poble jueu. Les xifres que dóna s'apropen als 177.000 executats abans i després de la guerra: 127.631 executats pels franquistes i 49.272 executats pels republicans (pag. 853). A Andalusia, Preston comptabilitza 47.399 víctimes de la repressió franquista. Payne i Palacios parlen d'uns 56.000 víctimes de la repressió en la zona republicana i 80.000 en la rebel ("Franco", pàg. 258).
Però les xifres no donen idea de la crueltat de la repressió, fins al punt que l'autor explica que escriure el llibre ha estat duríssim per la gran quantitat de crueldat gratuïta que s'hi descriu (pag. 837).
És necessari dir, abans de tot, que la immensa majoria dels executats eren totalment innocents; resulta doncs absurd fer-hi distincions; sens dubte tenen més reponsabilitats els qui iniciaren la guerra. No es pot parlar de víctimes "franquistes" o víctimes "republicanes", ja que varen morir amb qualsevol pretext, des de les idees que poguessin tenir, ser sospitosos de connivència amb l'enemic o senzillament per enveja o revenja.
S'ha descrit la repressió a la zona republicana com incontrolada, per escamots (les "passejades"), especialment anarquistes, i la repressió a la zona franquista com a sistemàtica, feta per les autoritats, però això és cert fins a cert punt, ja que si llegim els detalls, veuerem que també hi havia "incontrolats" a la zona rebel i en canvi molts responsables de la repressió a la zona republicana tenien una seu més o menys oficial i les autoritats del govern espanyol o de la Generalitat -tret d'excepcions- coneixien les seves activitats; un altre fet, força debatut, és si, tal com van anar els esdeveniments, els governs podien fer-hi res, o hi podien fer més o menys.
El que està clar és que la llarga durada de la guerra va permetre al bàndol sublevat liquidar físicament a tots aquells qe se'ls poguessin oposar en el futur, i terroritzar als que quedessin vius. Les escenes de matances que descriu Paul Preston són indescriptibles.
Als morts en combat o per la repressió, s'han d'afegir els que varen morir per enfermetats o fam en la guerra i la postguerra, els empresonats, els exiliats i fins i tot els que moririen posteriorment en camps d'extermini nazis. Una gran massa d'exiliats va anar a parar a camps de concentració francesos, i molts dels exiliats varen tornar a Espanya, altres varen anar a Mèxic, amb la col.laboració activa i acollidora del govern mexicà, o a d'altres països americans.
El 9 de febrer de 1939 es va dictar la Ley de Responsabilidades políticas, que castigava amb diverses penes, i amb caràcter retroactiu (fet que va en contra de la lògica del dret penal) des de l'1 d'octubre de 1934, la pertinència a partits polítics revolucionaris, liberals d'esquerres, maçons, o a dirigents sindicals. Aquesta llei es va complementar l'1 de març de 1940 amb la Ley para la supresión de la masonería y el comunismo.
La cultura i les llengues diferents al castellà, com el català varen ser totalment prohibides, només amb el temps es va anar arribar a una certa "tolerància".
Una altra conseqüència de la guerra fou el retrocés en el nivell de vida i els drets socials conquerits, a més de la destrucció del teixit industrial i l'endeutament i la pèrdua de reserves d'or del Banc d'Espanya. L'esclat de la II Guerra Mundial no va fer més que agreujar la situació.
No deixem tampoc de banda les conseqüències morals, la por per part de molts i la divisió del país durant dècades.

"Que pequeño eras, pequeño campesino andaluz, con esos suaves ojos azules ligeramente prominentes, los ojos de los pobres y de los humildes; este libro está dedicado a ti ¿Qué bien te podrá hacer? No podrías ni leerlo ni siquiera aunque todavía vivieras. Te han fusilado por eso: porque tuviste la imprudencia de querer aprender a leer. Tú y algunos millones de hombres como tu, que habíais tomado vuestros viejos fusiles para defender un orden nuevo que tal vez algún día os habría enseñado a leer." Arthur KOESTLER. Diálogo con la muerte. Un testamento español. (pags. 212-213).

BIBLIOGRAFIA

Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Editorial Base, 2011.
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco. Alianza Editorial, 1987.
Stanley G. PAYNE i Jesús PALACIOS, Franco. Ed. Espasa, Barcelona, 2014.
Arthur KOESTLER. Diálogo con la muerte. Un testamento español. Amaranto, 2004. Primera edició en llengua anglesa: 1937.

El desembarcament a Mallorca de la columna del capità Bayo

Imatge: Platges de Sa Punta de n'Amer, on es  va produir el desembarcament de Bayo.

"Llegó nuestra motora a tierra y un soldado mío quiso tener la atención de desembarcar primero para ayudarme a bajar a la playa rocosa dándome la mano. 
"No, le dije, quiero tener el honor, la satisfacción y la inmensa alegría de que sean mis pies los que toquen primero tierra mallorquina en este desembarco" y me lancé al agua, llegándome ésta hasta más arriba de la cintura. 
Seguí hacia tierra y segundos después los que iban en aquella lancha desembarcaron conmigo y tomamos posesión en nombre de la República Española del famoso cabo de Punta Amer". Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca.

"En toda guerra, cuando las cosas van viento en popa, y ruedan con soltura y sin dificultad, el jefe no encuentra más que facilidades para todo; pero si supiera el lector la cantidad de montañas de energía que es preciso tener para dominar, y mandar una columna de la categoría de la de Baleares, con tanto partido político diferente, con tanta opinión encontrada  y con olvido absoluto y completo de los gobernantes de Madrid, que por no haber organizado ellos esa operación y sí la Generalidad, creyeron que era conveniente boicotearla o por lo menos, para no ser tan crudos o quizás injustos en nuestra apreciación, no ayudarla!" Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca. 

"Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, a l'hora en que partien del camp, partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador." Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna.

El desembarcament d'una columna de milicians comandats pel capità Albert Bayo a l'est de l'illa de Mallorca, els mesos d'agost i setembre de 1936 -després que es recuperessin Formentera i Eivissa per la República- és un dels episodis més coneguts, dramàtics i discutits de la Guerra Civil Espanyola.
Considerat com una aventura per alguns, en canvi per altres l'abandonament del projecte constituí una equivocació tràgica que determinà el signe de la guerra, en abandonar Mallorca a l'aviació italiana.
El propi Albert Bayo Giroud (1892-1967) va escriure unes memòries "Mi desembarco en Mallorca"per explicar i justificar una acció que ell mateix havia preparat acuradament, malgrat que els detalls de l'empresa varen sortir publicats abans del seu començament a la premsa, trencant el secret tan necessari a tota estratègia militar. Bayo es lamenta al llarg de totes les seves memòries de la manca d'unitat i de disciplina que patí la República en el transcurs de la guerra.
En iniciar-se la guerra, Mallorca i les Pitiüsses havien quedat des del primer dia en mans dels rebels, després que el general Goded proclamés l'estat de guerra; no així Menorca.
La Dra. Manuela Aroca Mohedano, en l'estudi introductori a les memòries traça una interessantíssima biografia del capità Bayo, un militar professional que fou un dels pioners de l'aviació a Espanya; expulsat a causa d'una brega (a espasa!), ingressà a la Legió. Quan va esclatar la sublevació del 18 de juliol, va declarar la seva total lleialtat a la República, i passà a comandar milicians i soldats. Es descriu a si mateix com un estratega minuciós, però a qui els diversos governs i comités no paren de posar "pals a les rodes" en contra d'una bona estratègia militar. No hi ha dubte que tenia que ser difícil dirigir en aquelles condicions. La impressió que ens queda després de llegir-lo és la d'un home capacitat i humà, apassionat pels seus ideals, però profundament decebut dels polítics i dels partits.
Les illes de Mallorca i les Pitiüsses, havien quedat en mans dels rebels dels del primer dia, després que el general Goded -afusellat després a Barcelona, a la que havia anat per fer-se càrrec d'una sublevació allà fracassada- proclamés l'estat de guerra a l'arxipèlag. No obstant Menorca resistí en el bàndol republicà. L'aviació republicana començà el bombardeig de Mallorca.
El dos d'agost de 1936, una columna de milicians dirigits pel capità Bayo, es dirigí a Menorca, com a pas previ per la presa de Mallorca. Maó fou establert com a quarter general de l'operació. Es tractava d'un pla aprovat per la Generalitat, sobre el que el govern de Madrid no va dir res. El 7 d'agost, unes milícies vingudes de València, sota el comandament de Manuel Uribarri, va prendre l'illa de Formentera. Al dia següent la columna barcelonina de Bayo desembarcava a Eivissa, on alliberà uns presos, entre els que es trobava el poeta Rafael Alberti i la seva esposa Maria Teresa León. Segons ens diu, els alliberadors varen ser rebuts amb entusiasme per la població.
Posteriorment Bayo es dirigí a l'illa de Cabrera, on intentà convèncer un grup de milicians anarquistes perque fessin una maniobra de distracció a l'illa Dragonera, a l'oest de Mallorca, mentre ell i els seus desembarcaven a l'altre costat, més desprotegit. Els anarquistes de Cabrera s'hi negaren, però decidiren actuar pel seu compte i desembarcaren a Cala Mandia i Cala Anguila abans que Bayo ho fes a la punta de N'Amer. No cal dir la irritació que causà aquest fet en el capità, considerant-lo una errada estratègica i una greu falta disciplinària.
El dia 16 d'agost desembarcaren finalment les tropes de Bayo a Sa Punta de N'Amer, amb el suport d'alguns vaixells de guerra i submarins. Les milícies controlaren un arc que anava des del nord de N'Amer fins a Portocristo, que fou "rebatejat" amb el nom de Porto Rojo; no obstant l'operació no s'arribà a endinsar més de 7 quilòmetres cap a l'interior. Parla Bayo de "petites conquestes" quotidianes, però també de la seva solicitud desesperada de més reforços i material bèl.lic. El cert és que no tant sols no arribaren els reforços necessaris, sino que se li va exigir que retornés mil.lers de fusells "per ésser més necessaris en altres fronts".
Les baixes foren importants, i Bayo narra amb tristesa l'afusellament dels milicians que queien presoners per part dels rebels. Els cossos eren cremats; el capità explica el cas extraordinari i dramàtic d'un milicià que se salva d'un afusellament i del tret de gràcia, i que encara aconseguí escapar i retornar a les seves línees, on Bayo el va fer el seu ajudant personal.
Als atacs dels sublevats que controlaven l'illa, s'ha d'afegir ara un nou i terrible perill: el bombardeig de l'aviació italiana de Mussolini.
Finalment, amb gran desesperació per la seva el govern de la República va ordenar a Bayo que abandonés l'illa de Mallorca i les Balears: ell sempre creurà que es va tractar d'una greu errada estratègica que li costà a la República la guerra, però no sabem si es tracta realment d'una errada o que el govern de Madrid ho considerà una posició indefensable. La retirada va venir precedida d'un article de premsa contrari a la intervenció, signat pel socialista Indalecio Prieto, que causà una gran indignació a Bayo i desmoralitzà les tropes; pocs dies després, Prieto fou nomenat ministre de Marina i de l'Aire. Com a militar professional que era, Bayo acatà l'ordre, i no va criticar el ministre fins a la redacció de les memòries en un moment relativament tranquil del seu exili. La retirada va tenir lloc el dia 4 de setembre. Bayo afirma que no va restar cap dels seus soldats a l'illa, però sembla que no va ser així; alguns homes i dones hi van quedar atrapats, entre ells cinc infermeres, que foren afusellades a Manacor, i un aviador txec.
En tornar a Barcelona, Bayo va haver de donar comptes de la seva retirada, tot i que l'ordre havia vingut del govern de Madrid. Sol.licità i li va ser concedit, anar a Madrid amb una columna del PSUC, columna que ell considerà més disciplinada. Va arribar a ser ajudant de Prieto i concebí un pla de guerrilles per atacar l'exèrcit franquista, pla novament rebutjat per Prieto.
Acabada la guerra, Albert Bayo i la seva família s'exiliaren a Cuba (ell era cubà de naixament, nascut quan Cuba era colónia espanyola, i la seva mare era cubana). Va viure també a Mèxic i va emprendre diversos negocis, però havia nascut per la batalla, i es dedicà a entrenar guerrilles a Nicaràgua, Costa Rica, Guatemala...i a Cuba, cridat per Fidel Castro, ja abans de la revolució. A Cuba va morir l'any 1967, essent enterrat com un heroi nacional.
Mallorca, després del desembarcament de Bayo, es convertí en la plataforma de l'aviació italiana, que bombardejà Barcelona i la costa mediterrània. L'aventurer feixista italià Arconovaldo Bonacorsi, conegut com a "Comte Rossi" arribà a exercir un notable domini sobre la illa, mitjançant el seus "Dragones de la Muerte". La Repressió es va endurir notablement. Paul Preston a L'holocaust espanyol, compta 2300 víctimes de la represssió franquista a les Balears i 323 de la repressió republicana; citem entre les víctimes conegudes, l'alcalde de Palma, Emili Darder, o el de Manacor, Antoni Amer. Menorca restà en la zona republicana fins gairebé el final de la guerra, i molts menorquins fugiren en un vaixell britànic per escapar de la sagnant venjança.

BIBLIOGRAFIA:

Alberto BAYO, Mi desembarco en Mallorca. Estudi introductori de la Dra. Manuela Aroca Mohedano. Miquel Font editor, 2010.
Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna. La Magrana, 2009
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Base, 2011.
Albert Vigoleis THELEN, La isla del segundo rostro, Anagrama, 2006
Manel SANTANA, Consell. Les penes de mort. Documenta Balear, 1996
Antoni TUGORES,  El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada. Documenta Balear, 2004.
Antoni TUGORES, Manacor. La guerra a casa. Documenta Balear, 2006.
Antoni TUGORES, Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme a Mallorca. Edició de Cèlia Nadal, 2011.
Antoni TUGORES, Moriren dues vegades. Editorial Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca,  2017.
Antoni TUGORES, Murieron dos veces. Calambur, Valencia, 2018. Edició en llengua castellana del llibre anterior.

La Guerra Civil Espanyola: diferències entre els dos bàndols

"En el transcurs del meu segon dia en la caserna, va començar el que paradoxalment es coneixia com a "instrucció". D'entrada van tenir lloc escenes de gran confusió. Els reclutes eren, en la seva major part, joves de setze o disset anys, procedents dels barris pobres de Barcelona, plens d'ardor revolucionari, però completament ignorants del que significava una guerra. Resultava impossible aconseguir que es posessin en fila. La disciplina no existia; si a un home no li agradava una ordre, s'avançava i discutia de manera violenta amb l'oficial. El tinent que ens instruïa era un home jove, robust i de rostre viu i agradable. Havia format part de l'exèrcit i les seves maneres i un uniforme elegant feien que conservés l'aspecte d'un oficial de carrera. Resulta curiós que fos un socialista sincer i convençut. Insistia, encara més que els soldats, en una completa igualtat social entre tots els graus. Recordo la seva sorpresa quan un recluta es va dirigir a ell anomenant-lo senyor. Què! Senyor! Qui em diu senyor? Potser no som tots camarades? No crec que tot això li facilités la seva tasca.
En realitat, els novells reclutes, no rebien cap ensinistrament militar que els pogués servir d'alguna cosa. (...)En aquesta època jo ignorava que el motiu d'aquesta situació absurda era la total carència d'armes. A les milícies del POUM, la manca de fusells era tan desesperant, que les tropes acabades d'arribar no disposaven més que dels fusells emprats fins aquell moment per les tropes a qui rellevaven." George Orwell, Homenatge a Catalunya.

Aquest text de George Orwell (1) que va lluitar com a voluntari a la Guerra Civil Espanyola, mostra la penúria de mitjans i els trets dels que lluitaven en el bàndol republicà. Es un bon exemple de les diferències entre ambdós bàndols, i que expliquen en part -en part- la derrota de la República.
A començaments de la guerra, les forces semblaven equilibrades, i fins i tot se li podia atribuir un lleuger avantatge a la República, ja que controlava les zones de major pes demogràfic, més recursos minerals i més industrialitzades. També és veritat que els rebels gaudien del control de les zones de major producció agrària.
No obstant, de anera progressiva, l'avantatge es va anar inclinat dels sublevats. Els historiadors han donat les possibles raons.
La primera raó que es dóna és la manca d'ajuda militar que va rebre la República, des que els estats democràtics -llegiu Gran Bretanya i França- varen acordar no intervenir a la guerra; aquesta "no intervenció" s'estenia a ambdós bàndols, però el cert és que el bàndol de Franco va rebre abundant ajuda en armes i també el efectius, per part de Mussolini i Hitler; sense anar més lluny, l'aviació italiana va permetre el pas de l'estret de Gibraltar per part de l'exèrcit del Marroc, ja que la marina i l'aviació no s'havien sumat a l'alçament. També la marina italiana va impedir eficaçment l'arribada d'ajuda soviètica a la República.
Aquí podem posar un matís. L'historiador Payne no creu que l'ajut material a la República fos tan insignificant, creu que fou important, per exemple l'arribada de tancs i avions soviètics (El régimen de Franco, pags. 168 i 169), i que el nombre d'avions rebuts fou molt similar per ambdós parts. Però una cosa és la capacitat i l'altra l'efectivitat (El régimen de Franco, pag. 169 i 170), i el bàndol rebel fou notablement més efectiu i estava millor preparat. A més, la marxa lenta de la guerra li permetia eliminar físicament tota opisició a reraguarda. 
Ni l’ajuda alemanya i italiana al bàndol rebel, ni la soviètica a la república foren gratuïtes: El govern de Franco va enviar aliments i minerals a Alemanya durant la II Guerra Mundial, i el govern de la república espanyola va pagar Stalin amb les reserves d’or del banc d’Espanya.
Per què estava més preparat el bàndol rebel? Tenia un comandament únic, exercit per Franco amb mà de ferro, i no discutit. Tenia un exèrcit més professional i va realitzar diverses lleves. La República va patir la divisió, tant el el camp militar -i això resulta fatal en temps de guerra- com en el polític. No hem d'oblidar la coneguda dicotomia de la zona republicaa: "Guanyar la guerra abans que fer la revolució" o fer la revolució mentre es fa la guerra (com creien els anarquistes i el POUM). No és que a la República li faltessin militars professionals, però la part de l'exèrcit que li va restar lleial, va acabar dissolta i substituïda per milícies i després ja per l'anomenat Exèrcit Popular.  Aquí hi ha una incògnita que els historiadors sempre ban debatut: van fer bé els governs de la República i de la Generalitat en donar armes als partits? Podien triar? Sigui com sigui, aquesta cessió de poder va ajudar al caos posterior, afegint-s'hi la repressió a reraguarda que van practicar escamots com els de la FAI.
No oblidem, en els actius de la República, els voluntaris de les Brigades Internacionals, provinents de diversos països, però que al final varen ser llicenciats, precisament per complir la política de "no intervenció".
La Revolució en marxa a la zona republicana és un tema important; va llevar a la República el suport de les classes mitjanes i de moltes persones d'idees moderades, però en principi lleials a un règim democràtic. Molta gent va assabentar-se de les matances de religiosos. Abans d'esclatar la guerra, ja el país estava profundament dividit: no hem d'oblidar que la victòria del Front Populat va ésser per la mínima: 4.654.116 vots contra 4.503.524, malgrat la notable diferència d'escons (278 i 124, respectivament, més 51 del centre (aquest darrer, amb 526.615 vots).
Les potències democràtiques s'inhibiren davant la política nazi: persecució als jueus, rearme alemany, intervenció en la guerra d'Espanya, annexió d'Àustria, dels Sudets, de Txecoslovàquia...Aquesta inhibició va estar causada en un principi pel desig de no endegar un enfrontament amb Alemanya, pel qual no estaven preparats i que tampoc hagués estat comprès per les poblacions d'aquests països, però també perque consideraven Hitler un possible aliat contra l'URSS, i en el cas espanyol, possiblement temien una revolució d'esquerres a la Península Ibèrica.
Quan Juan Negrín president del govern, va tenir notícia de la signatura del pacte de Munic (1938), va exclamar,  en un discurs: "Que Déu em guardi dels meus amics, que dels meus enemics me'n guardo jo".

(1) Recordem que Orwell és també autor d'un llibre 1984 (escrit el 1948), on retrata una societat totalitària, sota de vigilància del "Gran Germà", així com de "Rebel.lió a la Granja".

Imatge: Procedència de Wikimedia Commons Entrada de les tropes nacionals a Guareña (Badajoz). Autor: Luis Barrero Caballero. Llicència de 20 minutos. Data de la fotografia: 20 de setembre de 1936.

BIBLIOGRAFIA

Paul PRESTON, La Guerra Civil Española. Debate, 2006
Paul PRESTON, Franco. Grijalbo, 1994.
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Base, 2011
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco. Alianza Editorial, 1987
Goerge ORWELL, Homenaje a Cataluña. El País. Clásicos del siglo XX, 2003
Arthur KOESTLER, Diálogos con la muerte. Un testamento español. Amaranto, 2004
Georges BERNANOS, Els grans cementiris sota la lluna. La Magrana, 2009.

Sobre els orígens de la Guerra Civil Espanyola (1936-39)

Fotografia emblemàtica feta per Agustí Centelles.

El 18 de juliol de 1936, una sublevació militar contra la República, parcialment fracassada en aquell moment, donà orígen a una guerra civil de tres anys. La Guerra Civil Espanyola ha estat qualificada com el conflicte més sagnant de la història d'Espanya, i també com el preludi de la II Guerra Mundial, davant la indiferència del països democràtics i la participació activa dels règims feixista i nazi.
Segons la interpretació de molts historiadors, els seus orígens s'han de cercar en la no acceptació, per part d'influents sectors, de les reformes endegades durant el bienni 1931-33. Pocs dubten que fos necessari reforar un país que duia un gran enderreriment econòmic i polític, amb una secular i injusta distribució de la terra -les desamortitzacions varen contribuïr a reforçar el latifundisme allà on ja n'hi havia- amb un atur agrari estructural i zones que passaven fam.
L'oposició fou especialment forta contra la Llei Agrària, però també vers la concessió dels estatuts d'autonomia, singularment el de Catalunya, que fou incomprès fora d'ella i vist com una via cap a l'independentisme.
Sembla, doncs clar, que alguns sectors socials espanyols van preferir un cop d'estat i una guerra civil, abans que acceptar un seguit de canvis. Alguns historiadors, però, crítics amb la República, creuen que bona part dels partits i sindicats d'esquerra no acceptaven cap altra república que no fos d'esquerra.
Entre febrer i juliol de 1936 varen morir 350 persones en diversos atemptats i desordres; l'assassinat de Calvo Sotelo, sembla que per forces de l'ordre públic, en venjança per la mort del tinent Castillo, va acabar de donar una imatge d'arbitrarietat i descontrol.
Però és evident que res justifica iniciar una guerra civil, que ocasionà mil.lers de víctimes, no tan sols en el combat, sino en la repressió. P. Preston explica a "L'holocaust espanyol" : "Aquest llibre ha costat anys d'esforços. La crueltat gratuïta que s'hi descriu ha fet que resultés extremadament dolorós d'escriure". (pag. 837)
Un fet poc comentat per la historiografia actual, però que Preston documenta bé a "L'holocaust espanyol" és l'existència en determinats medis escrits d'una campanya que parlava d'una conspiració del judaïsme, el comunisme i la maçoneria (¡) contra Espanya, conspiració evidentment falsa, però que sembla que va ser creguda per molts. (Vegeu el capítol "Teòrics de l'extermini", pags. 75-103).
S'ha de tenir en compte també el context internacional en que es va desenvolupar el conflicte, l'auge del nazisme i del feixisme abans de la II Guerra Mundial, i també l'esperança d'una part del moviment obrer europeu que havia despertat la Revolució Soviètica -esperança per alguns, temor per altres- però es desconeixia la realitat de l'URSS amb la sagnant dictadura de Stalin.
No hem d'oblidar també, la tradició de cops d'estat militars i pronunciamientos, que s'havien succeit des del segle XIX, incloent també tres guerres civils més, les Guerres Carlines.Aquesta intervenció militar en la vida política és que Payne anomena pretorianisme.
El cert és que, després de la victòria a les urnes del Front Popular a Espanya, el febrer de 1936, la conspiració contra el govern estava en marxa; consistirïa en una sublevació de les casernes i la proclamació de l'estat de guerra.
Destacats civils estaven darrera aquests fets, el director militar de l'alçament era el general Mola, si bé posteriorment Franco en va agafar el comandament.

BIBLIOGRAFIA
Paul PRESTON, La Guerra Civil española. Debate, 2006.
Paul PRESTON, L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. Base, 2011
Stanley G. PAYNE, El régimen de Franco, Alianza Editorial, 1987
Hugh THOMAS, La Guerra Civil española. Grijalbo, 1978

"Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta, de modo que se reduzca lo antes posible a un enemigo fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados los dirigentes de los partidos políticos, sociedades y sindicatos desafectos al movimiento y se les aplicará castigos ejemplares para estrangular los movimientos de rebeldía y huelga." Circular del General Mola als seus subordinats, juliol de 1936.

"Ni rendimientos, ni abrazos de Vergara, ni pactos ni nada que no sea la victoria aplastante y definitiva. Después, si el pueblo lo pide, habrá piedad para los equivocados, pero para los que alentaron a sabiendas una guerra de infamia, crueldad y traición, para esos, jamás. Antes que la justicia de la Historia, la nuestra, la de los patriotas, que ha de ser inmediata y rápida- De todo eso responderemos nosotros con nuestro honor y, si es preciso, con nuestras vidas." Al.locució radiada del general Mola, juliol de 1936.

Les Comunitats de Castella

Imatge: "Los Comuneros Padilla, Bravo y Maldonado en el patíbulo". Oli d'Antonio Gisbert, 1860. Fons del Congrés de Diputats (Madrid).

La revolta de les Comunitats de Castella que va tenir lloc durant el regnat de Carles I, intentà preservar les antigues llibertats de Castella, evitar que fos gobernada per no castellans i també protegir la seva indústria de la llana; a tot això s'afegí posteriorment una revolta antisenyorial. El fracàs de les Comunitats suposà un cop molt dur per les ciutats castellanes i una consolidació de la monarquia autoritària.

"(...) Después del (el rei Carles) no pueda suceder muger ninguna en el reino, pero que no habiendo hijos, que puedan suceder hijos e hijas é de nietas siendo nascidos é bautizados en Castilla, (...) quel Rey no pueda poner Coregidor en ningun logar, sin oque cada ciudad é villa elijan primero dia del año tres personas de los hidalgos é otras tres de los labradores, é questos dos que escojeren sean alcaldes de cevil é criminal por tres años. (...) que los oficios de la casa Real de hayan de dar á personas que sean nascidos é bautizados en Castilla, (...)quel Rey no pueda sacar ni dar licencia para que se saque moneda ninguna del reino, ni pasta de oro ni de plata, é que en Castilla no puedan andar ni valer moneda ninguna de vellon sino fuere fundida é marcada en el reino." Peticions dels Comuneros de Castella, juny de 1520.