Milenio, de Tom Holland

Imatge del Beat de San Miguel de
La Escalada, atribuït a Magius, a
l'antic regne de Lleó. Entre els anys
922 i 958. Actualment a la  biblioteca
Morgan de Nova York.

"Després vaig veure baixar del cel un àngel que tenia a la mà la clau de l'abisme i una gran cadena; va agafar el drac, la serp antiga, que és el diable i Satanàs va lligar-lo per mil anys, va llençar-lo a l'abisme i tancà amb clau i sagellà l'entrada darrera seu perquè no engany més les nacions fins que es compleixin els mil anys. Després haurà de ser deslligat per poc temps." Apocalipsi, 20, 1-3. Traducció dels monjos de Montserrat.

Els cristians que van viure els segles al voltant del primer mil.leni, creien realment que s'havia de complir la profecia de Sant Joan en l'Apocalipsi, i que vindria precedida de temps convulsos, plagues terribles i la vinguda de l'Anticrist, i no només perque ho havia predit l'apòstol, sino perquè els temps foren realment difícils; però hi havia també una esperança, la segona vinguda de Crist inauguraria un regnat de justícia damunt la terra: això fou el mil.lenarisme

Milenio. El fin del mundo y el origen de la cristiandad, de l'historiador Tom Holland, publicada en espanyol per Ático de los Libros, és una detallada i alhora apassionant obra sobre aquells aquells temps difícils, i els que els van precedir, va des de la mort de Jesús fins a la primera croada, que va representar un punt d'inflexió i el renaixament d'Europa. 
Però el llibre de Holland no és tans sols -ni de lluny- una descripció dels temors del mil.leni, sino un fresc de tota la història d'Europa en aquests primers mil anys de la nostra era, i que, a més, és llegeix amb interès.
Molts autors cristians, com Sant Agustí o Sant Metodi, van parlar de la segona vinguda de Crist, però com més s'apropava la data, més creixien els temors. La reina Gerberta consultava l'abat Adso, notable erudit, sobre la data exacta de la fi.
No faltaven senyals terribles a l'Europa d'aquells temps, que va veure l'adveniment del cristianisme, la caiguda de Roma, l'apogeu i devallada de Bizanci, el naixament de l'imperi carolingi i també la seva descomposició, el sorgiment del Sacre Imperi, la lluita entre l'Imperi i el Papat (Gregori VII i Enric IV), Cluny, el predomini de l'Església, la servitud del pagesos i el naixament del feudalisme, la primera croada.
Els pobles d'Europa estava assatjats per enemics externs i interns: En l'imperi franc, els musulmans al sud, els saxons primers (el Sacre Imperi però, va acabar tenint una dinastia saxona), després els eslaus, i més tard els hongaresos. Pobles tots ells finalment, relativament pacificats assimilats als cristianisme.
A l'est, un nou poble naixia, els rus (els que remen), inmigrats d'origen nòrdic que acabarien creant el principat de Kiev.
Anglaterra es dividia en nombrosos regnes, com Wessex, que romandrien estables durant un llarg periode.
Al nord, els normands, els "homes del nord", els vikings, pobles pagans dedicats al pillatge, sembraren el terror a l'Atlàntic, incloent Britània, i acabaren assimilats en l'inestable regne dels francs (sorgit de la divisió de l'imperi carolingi), en el que fou el ducat de Normandia. Posteriorment, els normands invadiren la Itàlia del sud i Sicília, i l'any 1066, després de la batalla de Hastings i invocant drets dinàstics, el duc franc Guillem el Conqueridor, es proclamà rei dels angles .
Normands, o vikings, no obstant, pobles que s'acabaren convertint també al cristianisme. Sorgiren nous regnes, com Noruega o Dinamarca (amb el gran rei Canut).
Un enemic diferent foren els musulmans del sud, que ocuparen la península Ibèrica, i proclamaren l'any 929 el Califat de Còrdova; des de el nord d'Àfrica, assaltaven i saquejaven les indefenses poblacions de la Mediterrània, establint un important tràfic d'esclaus, que tampoc era estrany a la resta d'Europa.
Al regne dels francs i al Sacre Imperi, la noblesa reforçava la seva autonomia enfront la corona -el que no vol dir que tranquessin els seus lligams amb el rei- i construïa castells, mentre els pagesos perdien la seves terres i la seva llibertat, sotmesos a l'arbitri del senyor. No obstant, una llei injusta era millor que l'absència de llei o de protecció feudal. El terreny al voltant d'una església era considerat sagrat i inviolable, on els homes d'armes no podien entrar, i els pagesos s'agrupaven al voltant de les esglésies.
A les calamitats provocades per l'home s'havien d'afegir-ne unes d'una altra mena: mal temps, males collites, fam, enfermetats.
A l'orient, el que restava de l'imperi bizantí, cada cop més mermat, resistia difícilment l'empenta de l'Islam, i d'un nou poble: els turcs.
Però després de l'any mil, sorprenentment, Europa començava a gaudir d'una certa estabilitat: els senyors, amb tota la seva arbitrarietat, aconseguien una certa -també precària- estabilitat; els homes del nord es convertien, els musulmans, desaparegut el califat i dividits en taifes tributàries del regnes cristians, eren contiguts a la Península Ibèrica, i l'any 1085, els cristians prenien Toledo. Al Mediterrani també minvaven les incursions sarraïnes.
 L'església jugava un paper molt important: en la fe, però també en el desenvolupament de l'agricultura i l'arquitectura. Cluny fou el model i el punt de partida dels monestirs benedictins d'Europa. Santiago de Compostel.la esdevení un centre de pelegrinatge, i al voltant del camí, sorgiren esglésies i abadies que guardaven preuades relíquies. El papa Urbà II predicà a Clermont la primera croada, a la qual s'apuntaren entusiastes cavallers i no cavallers de França i de tota Europa.
El juny de 1099, la presa de Jerusalem pels croats, marcà l'inici d'una nova època.

"semblava que el món s'anès alliberant i cobrint-se d'un mantell blanc d'esglésies". Raoul Glaber, abat de Cluny i cronista. 

Tom HOLLAND, Milenio. El fin del mundo y el origen de la cristiandad. Ático de los Libros, Madrid, setembre de 2018. Traducció d'Eva Robledillo. Edició original: any 2008.

El llegat de Roma

 

Piles baptismals de la basílica
de Son Peretó (Mallorca). S. VI

Chris Wickham, catedràtic de Història Medieval de la Universitat d'Oxford, és autor, entre altres obres, de The Inheritance of Rome: a History of Europe from 400 to 1000 (publicat al 2009): El llegat de Roma. Una història d'Europa de 400 a 1000. 
Es tracta d'un llibre apassionant que cobreix una etapa fosca i mal coneguda, pel públic, de la història d'Europa, però l'autor no es limita a aquest continent, sino que abasta també el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica. 
Wickham recorre tant a la documentació escrita com als resultats de l'arqueologia per recolzar les seves tesis.
Hi ha continuitat entre l'imperi romà occidental i els que Wickham anomena regnes post-romans, sorgits de les seves runes? El cert és que hi ha trencament: els nous estats a occident (francs, visigots, ostrogots...) no tenen l'estructura administrativa, i sobretot, tributària que tenia l'estat romà. Per l'antic imperi romà occidental serà un cop mortal la pèrdua del nord d'Àfrica a mans dels vàndals.
En canvi si que Bizanci conservará la gestió dels tributs, així com els recursos en blat que li oferia Egipte, fets que contribuïran a la seva continuïtat. També el califat musulmà es beneficiarà de la recaptació de tributs, la presència de tropes a les ciutat i de amplis recursos econòmics. Aquest califat únic es dissol en el segle X.
Un canvi important el constitueix el cristianisme, que impregna tota la cultura altomedieval.
Wickham descriu en el seu llibre el sorgiment de l'imperi carolingi -destaca que Pipí el Breu i Carles Martel no eren només precedents de Carlemany, eren gobernants enèrgics amb personalitat pròpia- l'estructura administrativa d'aquest imperi la seva posterior divisió en la França Occidental (un regne feble) i la França Oriental (el centre europeu, que persistirà com imperi). 
Britània fou la primera província abandonada per Roma (410), restant dividida en petits regnes i atacada pels vikings, que crearen el seu propi estat. Parla també Wickham dels països nòrdics i l'est d'Europa i la seva evolució.
Hi ha disminució del comerç respecte a l'imperi? Wickham distingeix entre el comerç local i l'exterior, de productes de luxe. Les importacions del nord d'Àfrica cessen l'any 700 (pàg. 293).
Descriu el catedràtic d'Oxford el procés d'apropiació de la terra per part de l'aristocràcia de l'imperi carolingi, en un procés de pregressiva feudalització. Si durant bona part del periode estudiat, era important el nombre de pagesos propietaris lliures -que fins i tot podien formar part de l'exèrcit- aquests aniran progressivament desapareixent; la terra serà expropiada o adquirida per nobles i grans monestirs i els pagesos convertits en serfs o arrendataris, encara que a la pràctica aquesta divisió no tindrà importància, ja que l'arrendatari és igualment depenent del senyor, que també serà el que imparteix justícia.
El el capítol 22, descriu l'autor el que anomena l'"engabiament" de la pagesia, és a dir, la pèrdua de la propietat i de la llibertat de la pagesia a partir de l'any 800, fins al 1000, que és el que tanca el periode estudiat. Evidencia però, un important creixement demogràfic que es tradueix en la posta en cultiu de boscos i terres pantanoses, i va parell a un increment de l'activitat comercial, estimulada tant pel mateix augment de la població com pel major poder adquisitiu de l'aristocràcia, degut precisament a la submissió de la pagesia (pàgs. 665 i 666); fou la base del creixement dels segles XI i XII.
Un llibre extens i complex que ens ofereix molts de punts per a l'estudi i el debat. Aquí només hem intentat apuntar algunes idees.

BIBLIOGRAFIA

Chris Wickham, El legado de Roma. Una historia de Europa de 400 a 1000. Presentación de Eduardo Manzano. Traducción de Cecilia Belza y Gonzalo García.766 pàgines. Ediciones de Pasado y Presente. Barcelona, 2013.