Carles Maria Isidre i el Manifest d'Abrantes

Ferran VII va morir el 29 de setembre de 1933, deixant com hereva la seva filla major Isabel (Isabel II), que llavors comptava tres anys; mitjançant la "Pragmàtica Sanció", el difunt rei havia abolit la Llei Sàlica, fet que no va ser acceptat pel seu germà Carles Maria Isidre (1788-1855), ni pels seus partidaris, que el consideraven el legítim hereu. Des de Portugal, on s'havia hagut d'exiliar, l'aspirant proclama els seus drets a la corona mitjançant el "Manifest d'Abrantes". Designat com a Carles V per als seus partidaris, era un home convençut del dret diví dels reis i de la preeminència de l'Església catòlica. Va rebre un ampli suport popular, especialment entre la pagesia del nord de la península, que defensaven la societat tradicional, la religió, els antics furs com els del país Basc i Navarra, i desconfiaven dels canvis que volia imposar el liberalisme, i també va rebre el recolzament de la noblesa i el clero rural, aquest darrer amenaçat per les desamortitzacions.
La regent Maria Cristina, vídua de Ferran VII, va cercar el suport dels liberals per defensar en tron de la seva filla. D'aquesta manera s'inicià l'anomenada I Guerra Carlina (1833-1840), que no era ni molt menys una dispúta dinàstica, sino una diferent visió política d'Espanya.

"No ambiciono el tron; sóc lluny de cobejar béns caducs, però la religió, l'observança i el compliment de la llei fonamental de successió i la singular obligació de defensars els drets imprescriptibles dels meus fills, m'esforcen per sostenir i defensar la corona d'Espanya de la violenta despulla que m'ha causat una sanció tan il.legal com destructora de la llei que legítimament i sense alteració ha de ser perpetuada.
Des del moment fatal en que va morir el meu estimat germà (que en santa gloria sigui), vaig creure que s'havien dictat en defensa meva les oportunes providències per al meu reconeixement; i si fins aquell moment hauria estat un traïdor aquell que ho hagués intentat, ara ho serà el que no juri les meves banderes, als quals, especialment els genrals, governadors i les altres autoritats civils i militars, faré els deguts càrrecs quan la misericòrdia de Déu em porti al si de la meva estimada pàtria, al capdavant d'aquells que m'hagin estat fidels. Encomano de tot cor la unió, la pau i la perfecta caritat. Que no hagi de patir el sentiment que els catòlics espanyols que m'estimin, matin, insultin, robin ni cometin el més mínim excés." Carles Maria Isidre de Borbó, Manifest d'Abrantes, 1 d'octubre de 1933.

Imatge: Carles Mª Isidre, per Vicente López Portaña.

Ferran VII jura la Constitució

Imatge: Retrat de Rafael de Riego (1785-1823).

Ferran VII, després d'anys de persecució dels liberals, obligat pel pronunciamiento iniciat per Rafel de Riego, jura la constitució de 1812, donant lloc a l'anomenat Trienni Liberal: aquest jurament el trencarà el monarca l'amy 1923, restablint l'absolutisme amb l'ajut de la Santa Aliança.

"Mentre jo meditava madurament, amb la sol.licitud pròpia del meu cor paternal les variacions dels nostre règim fonamental que em semblaven més adients al caràcter nacional i al present estat de la monarquia espanyola, així com les més anàlogues a l'organització dels pobles il.lustrats, m'heu fet entendre el vostre anhel que es restableixi aquella Constitució, que entre la remor de les armes hostils, fou promulgada a Cadis l'any 1812. He jurat aquesta Constitució pel la que sospiràveui en seré sempre el seu més ferm suport. Marxem francament, i jo el primer, per la senda constitucional." Proclama de Ferran VII, 10 de març de 1820.

El Manifest dels Perses

L'anomenat "Manifest dels Perses", defensa la monarquia absoluta,i dona raons a Ferran VII per derogar la Constitució de Cadis i restablir la monarquia absoluta en rotornar a Espanya. 

"Era costum entre els antics perses passar cinc dies d'anarquia després de la mort del seu rei, a fi que l'experiència dels assassinats, robatoris i altres dissorts, els obligués a ser més fidels al seu successor. Per a ser-ho a V.M., no calia un parell assaig en el sis anys de la seva captivitat.
La noblesa sempre aspira a distincions, el poble sempre intenta igualtats; aquest sempre tem que aquella arribi a dominar, i la noblesa tem que aquell no la iguali; així, doncs, la discòrdia consumeix els governs que es fonamenten en tant desunits principis, sempre està amenaçat. 
La monarquia absoluta és una obra de la raó i de la intel.ligència; està subordinada a la llei divina, a la justícia i a les regles fonamentals de l'Estat; va ser establerta per dret de conquesta o per la submisió voluntària dels primers homes que varen elegir els seus reis. Ha estat necessari que el poder sobirà fos absolut per prescriure als súbdits tot allò que convé a l'nterès comú. Posis al costat d'aquesta definició l'antiga constitució espanyola i meditis la injustícia que se li fa.
Es arriscat que tot depengui d'un, i encarà és més infelicitat la raó oposada, que tot depengui de molts.
Que amb aquesta finalitat es procedeixi a celebrar Corts en la forma en que es varen celebrar les antigues. No es pot deixar de tancar aquests respectuós manifest sino demanant que s'estimi sense valor aquesta Constitució de Cadis no aprovada per V.M."

Imatge: Ferran VII, quadre de Goya.

La Constitució de 1812

Imatge: Promulgació de la Constitució de Cadis; oli de Salvador Viniegra. Museu de dels Corts de Cadis.

La Constitució espanyola de 1212, promulgada per les Corts reunides a Cadis el 19 de març (la "Pepa"), en plena Guerra de la Independència contra Napoleó, fou una de les és avançades de la seva època:

"Don Ferran VII, per la gràcia de Déu i de la Constitució de la monarquia espanyola, rei de les Espanyes, i en la seva absència i captivitat, la regència del regne nomenada per les Corts generals i extraordinàries, a tots els que la present vegin i entenguin, Sapigueu: Que aquestes mateixes Corts han decretat i sancionat la següent Constitució política de la Monarquia espanyola.(...)
Art. 1. La Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis.
Art. 2. La Nació espanyola és lliure i independent, i no pot ésser patrimoni de cap família ni persona.
Art. 3. La sobirania resideix essencialment en la Nació, y per tant, pertany a aquesta, exclusivament el dret d'establir les lleis fonamentals. 
Art. 4. La nació està obligada a conservar i protegir per mitjà de lleis sàvies i justes la llibertat civil, la propietat i els altres drets legítims de tots els individus que la composen.
Art. 5. Són espanyols: Primer: Tots els homes lliures nascuts i veïns en els dominis de les Espanyes, i els seus fills. Segon: Els estrangers que hagin obtingut de les Corts carta de naturalesa. Tercer: Els que sense ella (la carta) portin deu anys com a veïns en qualsevol poble de la monarquia. Quart: Els lliberts que adquireixin la llibertat a les Espanyes.
Art. 12. La religió de la nació és, i serà perpètuament la catòlica, apostòlica, romana, única i vertadera. La nació la protegeix per mitjà de lleis sàvies i justes, i prohibeix l'exercici de qualsevol altra.
Art. 13, L'objete del govern és la felicitat de la nació, ja que la finalitat de tota societat política no és altra que el benestar dels individus que la composen.
Art. 14. El govern de la nació espanyola és una monarquia moderada hereditària.
Art 15. La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el rei.
Art. 16. La potestat de fer executar les lleis resideix en el rei.
Art. 17. La potestat d'aplicar les lleis en les causes civils i criminals resideix en els tribunals establerts per la llei.
Art. 18. Són ciutadans aquells espanyols que per abdues línees tinguin el seus origen en els dominis espanyols d'ambdós hemisferis, i siguin veïns de qualsevol  poble de dits dominis.
Art. 27. Les Corts són la reunió de tots els diputats que representen la nació, nomenats pels ciutadans en la forma que es dirà.
Art. 34. Per a l'elecció de diputats es celebraran juntes electorals de parròquia, de partit i de província.
Art. 35. Les juntes electorals de parròquia estaran compostes per tots els ciutadans que siguin veïns i residents en el territori de la respectiva parròquia, compresos els eclesiàstics seculars.
Art. 38. En les juntes de parròquia es nomenarà, per cada dos-cents veïns, un elector parroquial.
Art. 59. Les juntes electorals de partit estaran compostes pels electors parroquials, elss quals es congregaran al cap de partit, a fi de nomenar l'electors o electors que han de concórrer a la capital de província per elegir els diputats de Corts.
Art. 78. Les juntes electorals de província estaran compostes pels electors de tots els caps de partit a fi de nomenar els diputats que els corresponguin per assistir a les Corts com a representants de la Nació.
Art. 91. Per a ser diputat de Corts, es requereix ésser ciutadà en l'exercici dels seus drets, major de vint-i-cinc anys, i que hagi nascut a la província o en sigui veí amb residència d'almenys set anys, bé sigui seglar o un eclesiàstic secular (...).
Art. 92. Es requisit a és, per a ser elegit diputat de Corts, tenir una renda annual proporcionada, provinent de béns propis.
Art. 142. El rei sanciona les lleis.
Art.149. Si un projecte de llei fos proposat, admès i aprovat per tercera vegada pepr les Corts (després de dos negatives del rei a sancionar-lo), s'entén que el rei la sanciona (...).
Art. 242. La potestat d'aplicar les lleis en les causes civils i criminals pertany exclusivament als tribunals.
Art. 243. Ni les Corts ni el rei poden exercir en cap cas les funcions judicials, advocar per causes pendents i ordenar obrir judicis finits.
Art. 247. Cap espanyol pot ésser jutjat en causes civils o criminals, sino per un tribunals competent, determinat amb anterioritat per la llei.
Art. 258. El Codi Civil, Criminal i el de Comerç seran els mateixos per a tota la monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies puguin fer les Corts.
Art. 290. Qui hagi estat detingut, abans d'entrar a la presó, serà presentat davant del jutge, sempre que no hi hagi destorb, a l'objecte de prendre-li declaració, però si això no es pogués dur a terme, se'l conduirà a la presó en qualitat de detingut, i el jutge li prendrà declaració dins de les vint-i-quatre hores.
Art. 339. Les contribucions es repartiran entre tots els espanyols amb proporció a les seves facultats, sense excepció o priovilegi.
Art. 336. En tots els pobles de la monarquia s'establitran escoles de primeres lletres en les que s'ensenyarà els nens a llegir, escriure i el catecisme de la religió catòlica, que comprendrà també una breu exposició de les obligacions civils.

L'Estatut de Baiona (1808)

Imatge: Josep Bonaparte, per J. B. Wicar.

Josep Bonaparte (1768-1844), nomenat rei d'Espanya pel seu germà Napoleó (que no obstant va incorporar Catalunya a França) després de les abdicacions de Baiona, promulga una l'Estatut de Baiona, una carta atorgada, la primera norma suprema de caràcter liberal en la història d'Espanya.

"En nom de Déu Totpoderós, Don Josep Napoleó, per la gràcia de Déu, rei de les Espanyes i de les Indies:
Havent escoltat la Junta Nacional, congregada a Baiona per ordre del nostre molt car i molt estimat germà Napoleó. Emperador dels francesos i rei d'Itàlia, protector de la Confederació del Rhin (...).
Hem decretat i decretem la present Constitució, per que es guardi com a llei fonamental dels nostres estats i com a base del pacte que uneix els nostres pobles amb Nos i a Nos amb els nostres pobles.
Art. 1. La religió Catòlica Apostòlica i Romana, a Espanya i en totes les possessions espanyoles, serà la religió del Rei i de la Nació i no se'n permetrà cap d'altra.
Art. 2. La Corona de les Espanyes i de les Indies serà hereditària en la nostra descendència natural i legítima de varó, per ordre de primogenitura, i amb exclusió perpètua de les dones.
En defecte de la nostra descendència masculina natural i legítima, la Corona tornarà als nostre molt car i molt estimat germà Napoleó (...) i als seus hereus i descendents varons, naturals, legítims o adoptius.
Art. 32. El Senat estarà compost per:
1. Els infants d'Espanya que tinguin divuit anys complerts.
2. De vint-i-quatre individus, nomenats pel Rei entre els ministres, els capitans generals de l'exèrcit i l'Armada, els ambaixadors, consellers d'estat i els dels Consell Reial.
Art. 33. Ningú no podrà ser nomenat senador si no ha complert quaranta anys.
Art. 34. Les places de senadors seran per vida.
Art. 61. Hi haurà Corts o Juntes de la Nació, compostes per cent setanta-dos individus, dividits en tres estaments, a saber: l'Estament del Clero, el de la Noblesa, el del Poble.
Art. 67. Els diputats de les províncies d'Espanya i illes adjacents, serán nomenats a raó d'un diputat per cada tres-cents mil habitants. A aquest efecte es dividiran les províncies en partits d'elecció que composin la població necessària per tenir dret a l'elecció d'un diputat.
Art. 87. Els regnes i províncies espanyoles d'Amèrica gaudiran dels mateixos drets que la metròpoli.
Art. 96. Les Espanyes i les Indies es governaran per un sol Codi de lleis civils i criminals.
Art. 97. L'ordre judicial serà independent el les seves funcions.
Art. 98. La justícia s'administrarà en nom del Rei, per jutjats i Tribunals que ell establirà. Per tant, els tribunals especials i totes les justícies d'abadia, ordres i senyories, queden suprimides.
Art. 126. La casa de tot habitant en el territori d'Espanya i de les Indies és un asil inviolable; no es podrà entrar en ella sino de dia i per un objecte determinat per una llei o per una ordre que provingui de l'autoritat pública.
Art.127. Cap persona resident en el territori d'Espanya o les Indies no podrà ser empresonada si no és per delicte flagant o en virtut d'una ordre legal escrita.
Art. 133. Queda abolida la tortura (...).
Art. 144. Els furs particulars de Navarra, Biscaia, Guipúscoa i Alaba s'examinaran en les primeres Corts per determinar el que més convingui a l'interès d'aquestes províncies i de la Nació.
Art. 145. Dos anys després d'haver-se executat aquesta Constitució s'establirà la llibertat d'impremta. Per organitzar-la es publicarà una llei feta a les Corts.
Donada a Baiona a sis de juliol de mil vuit-cents vuit. Signat Josep.