La gran fam de Xina (1958-1962)

 

Piràmide de població de Xina l'any 1982. Podem veure els efectes de la gran fam en la disminució de naixements 20 anys abans, el 1962, superior al provocat per les guerres anteriors, i per la política d'"un sol fill", d'aquell moment. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons. Llicència: Creative Commons Atribución-CompartirIgual 4.0 Internacional.

En el millor dels casos, l'estimació de les morts provocades per la gran fam de Xina, està en els 45 mil.lions de morts prematures. (Dikötter, la gran fam...pàg.525). Això és el que diu Frank Dikötter en el seu llibre La gran fam de la Xina de Mao. Història de la catàstrofe més devastadora de Xina (1958-1962). La investigació s'ha fet després de l'obertura recent dels arxius municipals i provincials. No obstant, mai es coneixerà la xifra exacta. La manera d'elaborar el recompte, l'explica Dikötter en el capítol "El recompte final" (Dikötter, pàgs. 523 a 538).

La catàstrofe no va ser natural, sino provocada per l'home, en concret per Mao Zedong (1893-1976) i els membres del Partit Comunista Xinès d'aquell temps, implantant un comunisme a la força en periode anomenat "El Grant Salt Endavant", que a més pretenia obtenir recursos per superar el model econòmic occidental. 

Començà amb la implantació obligatòria de les comunes del poble, unitats de població rurals, on els habitants varen ser obligats a despendre's de totes les seves possessions (terra, joies, estalvis, vaixelles, roba, eines de treball, animals...) i a lliurar la seva producció a la comuna, obligats a menjar en cantines comunals, que van quedar els mans dels capricis dels "repartidors". Fins i tot s'arribà a destruïr cases per fer-ne adobs.

Una de les obsessions de Mao fou l'obtenció d'acer per a la industrialització. Es va començar a fabricar acer en petits forns domèstics. Xina es va endeutar per a comprar tecnologia, principalment a la URSS i a països del bloc soviètic.

Es van implantar formes d'agricultura en contra de les formes tradicionals, que van acabar en un desastre, com l'anomenada "sembra d'alta densitat". S'aixecaren embassaments sense cap criteri científic, que en poc temps van quedar inutilitzats. Es va obligar als pagesos a matar els ocells, ja que segons el criteris governamentals, es menjaven les collites, provocant una terrible plaga d'insectes. La gran fam va ocasionar episodis de canibalisme. Nins, dones i ancians foren les víctimes principals dels maltractaments.

S'exigien xifres de producció agrària o industrial, com l'acer fabricat de manera domèstica, de manera que es va exigir als treballadors un esforç sobrehumà, sovint de poca qualitat, i es donaven falses xifres de producció. 

La xifra estimada de víctimes, doncs, sembla que supera la de guerres anteriors: dos guerres civils (1927-1934 i 1946-1949), la "Llarga Marxa" (1934), guerra conta el Japó (1935-1945), II Guerra Mundial (1939-1945).

Cap al final del "Gran Salt Endavant", no es podien amagar les conseqüències del desastre, però llavors, un altre estava a punt d'iniciar-se, per obra de Mao i el ministre Lin Biao (1907-1971): la "Revolució Cultural" (1966-1976), per la qual es volia implantar per la força la cultura i la nova societat socialista, destruïnt l'anterior, el qual significà la persecució d'intel.lectuals, professors, dissidents, purgues i destrucció d'obres d'art. La denuncia de dissidents, acusats de "burgesos", "dretans" o "revisionistes" era fomentada, i acabaven linxats, empresonats, apallissats o en els anomenats "camps de reeducació" Col.laborà en la "nova cultura", amb òperes i cinema, l'esposa de Mao, Jiang Qing (1914-1991), que posteriorment acabà detinguda i jutjada, en la Xina post Mao.

BIBLIOGRAFIA

Frank DIKKÓTTER, La gran hambruna de la China de Mao. Historia de la catástrofe más devastadora de China (1958-1962). Acantilado "Quaderns Crema", Barcelona, 2017. Traducció de Joan Josep Mussarra.

 

JUNG Chang i Jon HALLIDAY, Mao. La historia desconocida. Taurus, Madrid, 2006. Traducción de Amado Diéguez i Victoria E. Gordo del Rey.

 

Menjador d'una comuna el 1958, amb l'eslogan "Menja gratis, treballa dur". Procedència de la imatge: Wikimedia Commons.

El fascio de las Ramblas, un llibre d'Enric Casals i Enric Ucelay-Da Cal

 

Xavier Casals Messeguer y Enric Ucelay-Da Cal, son autors d'un llibre titolat El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, amb el qual contradiuen la tesi habitual que el feixisme espanyol va néixer als anys 30, amb les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), de Ramiro Ledesma y Onésimo Redondo i la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera. El cert, afirmen els autors, es que ja hi havien elements que podem anomenar feixistes en els difícils anys que van de 1917 a 1923, que finalitzà amb el cop d'estat de Primo de Rivera, gestat a Barcelona amb el suport de la burgesia catalana, desitjosa de posar fi a l'elevada conflictivitat social i al fenòmen del pistolerisme a Barcelona. 

El cop de Primo no va ser el primer, expliquen els autors: de fet dos militars anteriors a Primo de Rivera habien exercit un poder pràcticament autònom i fora de les directrius del govern: el capità general Joaquín Milans del Bosch i el governador civil i militar Severiano Martínez Anido. El que Casals i Ucelay-Da Cal anomenen la "capitania cubana", perque a l'illa havia nascut una forma de govern pràcticament independent de les ordres de Madrid, a càrrec de militars com Valeriano Weyler, defensors dels interessos de les èlits colonials oposades a qualsevol reforma.

La I Guerra Mundial i la seva fi, suposaren un elevat increment de preus i un posterior tancament de fàbriques, que van portar com a conseqüència una colla de vagues, con la coneguda de l'empresa d'electricitat La Canadiense (1919), que va paralitzar Catalunya i ocasionà la militarització dels serveis; les nombroses vagues foren constestades amb el lock out i la intransigència patronal. El sindicat dominant, la Confederació Nacional del Treball (CNT) acabà tenint pistolers al seu servei, fet que va donar origen al seu oposat, els anomenats Sindicats Lliures

(1), o organitzacions parapolicials com la Banda Negra. 

A aquest panorama de violència, s'hi ha d'afegir la corrupció política i la ineficàcia del govern i les Corts. El desastre d'Annual de 1921, fruit d'una imprudència del general Silvestre, però de la que es va dir estava al darrera el mateix Alfons XIII, donà la mesura d'aquesta ineficàcia, amb el tancament, amb el cop d'estat, de la investigació de responsabilitats iniciada.  

Es difícil comprendre, més de cent després i a rel de l'evolució història, l'esperança en uns i el temor en altres, que va significar la revolució soviètica de 1917, però en aquell moment no semblava impossible es pogués repetir en altres països europeus. 

Sogiren veus que demanaven un "cirugià de ferro", inspirant-se en la idea de Joaquín Costa, que difícilment es podia referir al que va venir. Això és el que demanaven grups com La Traza, i alguns diaris creats per aquesta fi. Mussolini podia ésser un bon mirall, però no hi ha dubte que el teòric protofeixisme espanyol sorgit a Barcelona tenia idees pròpies i anteriors a la pujada al poder del dictador italià.

Per què els autors del llibre parlen d'un Fascio de las Ramblas? Perque les organitzacions polítiques, sindicals i violentes d'aquell moment, tenien el seu lloc de reunió en o al voltant d'aquesta via barcelonina, i ho demostren afegint un plànol. També les seus militars.

¿Quantes víctimes va ocasionar el pistolerisme i quí eren? Expliquen els autors les dificultats que hi ha per donar una xifra concreta, sobre la que hi ha diferents estimacions, però sens dubte es poden comptar per centenars: patrons, encarregats, agents de l'autoritat, obrers antisindicalistes, afiliats als Lliures...(2) víctima famosa fou el cenetista Salvador Seguí, el "Noi del Sucre", paradoxalment partidari d'una entesa pacífica, assassinat el 1923. El 1921 fou assassinat també a Madrid el president del govern, Eduardo Dato, i el 1923 el bisbe de Saragossa Juan Soldevilla, a trets d'anarquistes.

La conseqüència de tots aquests esdeveniments la coneixem: el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, que va comptar amb el suport de la burgesia catalana, que després es va sentir traïda per Primo (3), però també amb el suport de la Unió General de Treballadors (UGT), contrària als excessos de la CNT, i evidentment el del Rey.

(1) El fundador del Sindicat Lliure, Ramon Sales, va ser assassinat d'una manera esgarrifosa a Barcelona al principi de la Guerra Civil, esquarterat entre quatre camions, davant les oficines del diari Solidaridat Obrera. 

 

(2) Xifres de víctimes estimades al llibre: El fascio de las Ramblas, pàg. 218. El autors compten per anys, i expliquen que és difícil donar una xifra exacta. El nombre de víctimes, entre morts i ferits podria estar en 981, amb 267 víctimes mortals. 

 

(3) Entre d'altres mesures, el dictador va suprimir la Mancomunitat de Catalunya.

Xavier CASALS i Enric UCELAY-DA CAL, El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español. Pasado y Presente. Barcelona, 2023. 567 pàgs. Conté plànols, annexes i una abundant bibliografia.

 

 

L'àguila i els corbs

 

 "Pese al esfuerzo de no pocos historiadores para olvidarlo, la caída del Imperio Romano y las guerras en las que se enmarca, fueron un terrible drama humano. El paso del Imperio al mundo altomedieval, fue un paso de lágrimas y sangre" (El águila y los cuervos, pàg. 417).

 

El águila y los cuervos. La caída del imperio romano, de José Soto Chica, ex militar, professor, escriptor  i doctor en història, és un llibre que documenta exhaustivament i explica la caiguda de l'imperi romà occidental. Un tema que ha fascinat els historiadors des de Gibbons, al segle XVIII.

Soto Chica recull les fonts antigues, els descobriments de l'arqueologia, les diverses teories i ens ofereix la seva pròpia conclusió. Occident, un imperi encara formidable a principis del segle V, capaç d'obtenir recursos per fer front a les crisis de tot tipus i superar-les, cau unes dècades després per l'egoïsme de les seves èlits, l'ambició dels seus polítics i caps militars, i l'empenta terrible dels diversos pobles anomenats bàrbars.

Ens reviu l'historiador  el que suposava la guerra, l'assalt a ciutats, matances, esclavatge, destrucció. Els saqueig de Roma el 410 pel got Alaric i el de 455 per el vàndal Genseric, els milers de persones esclavitzades, separades brutalment de les seves famílies i mantingudes en condicions terribles. Uns drames humans que sovint obliden els llibres d'història. (1)

El nota el passat militar de Soto Chica en la seva descripció de l'exèrcit -o els exèrcits- les batalles l'estratègia, aportant la seva pròpia opinió.

Què va passar? Què va acabar amb un imperi que fins aquell moment havia garantit la supervivència de la seva població amb les seva extensió, les seves vies de comunicació i la distribució de recursos?

Les contínues guerres civils desagnaren l'imperi al llarg del segle V: usurpadors, polítics rivals, sublevacions... el llibre comença significativament amb la batalla del riu Frígid el 394, entre Teodosi I i l'usurpador Eugeni. Dos exèrcits formidables. A les acaballes del segle V, aquestes guerres civils havien derivat en combats als carrers de Roma entre reduïts nombres de combatents.

La classe senatorial itàlica i les èlits provincials havien acumulat gran quantitat de terres i recursos. Hi havia propietaris capaços de mantenir un exèrcit. Dins d'aquest ambient de lluites i amb les invasions de gots, alans, vàndals, sueus, huns...van deslligar-se de l'imperi, deixar de contribuir-hi i aliar-se amb els invasors. Invasors que no eren unes poques migracions cercant terres, sino molts nombrosos, experimentats en el combat i ben armats. Roma havia aconseguit superar el desastre d'Adrianòpolis el 378, contra els gots, però la sort va canviar al segle V. la batalla dels Camps Catalàunics, l'any 451, contra els huns d'Atila, on amb l'exèrcit de Roma comadat per Aeci van combatir els federats gots de Teodoric, fou la darrera gran batalla guanyada per Roma.

 

"¿De dónde si no surgió el feudalismo medieval? Pues de la hibridación y amalgama de los usos del clientelismo y del patrocinio romano con las normas del Gefolgschaftswesen, o séquito guerrero de los germanos" (El águila y los cuervos, pàg. 417)

Al mateix temps, caps militars com Estilicó, van preferir desguarnir les fronteres per recolzar la seva pròpia ambició i estratègia. Amb la pèrdua constant de territori, Àfrica es va convertir en la principal font de recursos, en tributs i aliments, de l'imperi, la caiguda de la la província en mans dels vàndals i alans de Genseric, segellaren el destí de Roma, essent infructuosos els intents dels emperadors Majorià i Antemi per recuperar-la. África fou recuperada transitòriament per Justinià, ja en el segle VI.

 

"En sus primeros años como generalísimo, Aecio habría podido salvar al imperio. No lo hizo, dejó que Cartago y África se perdieran, y con ello, condenó a Occidente. Pese a ello, durante años, su genio militar había logrado frenar el inexorable final de Roma." (El águila y los cuervos, pàg. 398). 

 

Per què va sobreviure l'imperi oriental. L'equilibri de forces va ser la clau, explica Soto Chica. Orient no va permetre mai l'acumulació de poder militar ens mans d'un sol home, com si va passar a Occident, entre d'altres motius.

A l'epíleg, Soto Chica resumeix les seves tesis, i explica que les causes de la caiguda no foren l'economia, ni la pressió fiscal (en general, sempre es va mantenir en el 10 per cent de la producció), ni el clima (el segle IV va ser el cènit de l'òptim climàtic de l'imperi). En canvi, les grans famílies d'Occident es varen anar desfermant de les seves obligacions amb l'imperi, preferiren aliar-se amb els invasors, que a la fi tenien les armes i varen acabar creant els seus propis regnes. Mentre, les guerres civils i els mals emperadors, militars i polítics desagnaren l'imperi, a pesar d'algunes bones figures, com els emperadors Àvit o Majorià, o el magister militum Flavi Aeci. Majorià (emperador de 457 a 461), va dur a terme una colla de reformes que van sostenir l'imperi durant el seu regnat. 

"Julio Nepote fue, en puridad, el último emperador romano de Occidente" (El águila y los cuervos, pàg. 458)

Y una lliçó per aprendre:

 

"Esto es lo que nos enseña la caída de Roma: a valorar la libertad, la seguridad y la riqueza que proporcionan un estado fuerte y equilibrado en donde rige la ley y a desconfiar de la acumulación de poder y de riqueza en manos de aquellos que se creen capaces de imponer sus intereses personales a los del estado y la comunidad" (El águila y los cuervos, pàg. 476). 

 

 (1) Un fet poc conegut és que Genseric, entre les moltes riqueses que es va endur de Roma, estaven la Menorà i altres objectes que Titus havia dut de Jerusalem 400 anys abans.

Article: La élites también contribuyeron a la caída del Imperio romano.

Altres entrades als nostres blocs sobre aquest tema:

Les muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi Romà.

In Hibero flumine: Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV.

Les muralles d'Ilturo: Les crisis dels segles III i IV.

 

José SOTO CHICA, El águila y lo cuervos. Ediciones Despera Ferro. Madrid, 2022.

Els oblidats espanyols del Gulag soviètic

"El transport constava de 200 homes.Setze dies estigueren amuntegats a les presons rodants, sense que les portes ni tan sols s'obrissin per introduir-hi aliments, ni per buidar-les d'excrements , ni per extreure'n els morts. Quan el transport arribà a la seva destinació, dels dos-cents homes només en quedaven vius dos."Relat del capità italià De Silvestre al capità divisionari Teodoro Palacios Cueto, recollit per Rafel Cifre (Balears al Gulag, pàg.58.) 

"Una noche de julio de 1947, los emigrantes españoles fueron convocados a un reunión para debatir la "traición" de aquellos que querían irse. Cuando Carrillo cargó contra "los traidores que dejan el país socialista para ir a vivir entre los capitalistas", fue recibido con una ovación (...)". Paul Preston El zorro rojo, pags. 139 i 140. (1)

Després del seu llibre División, dedicat als Balears de la División Azul y la seva hereva, la Legión Azul, l'historiador Rafel Cifre Romero (Sineu, 1980) treu ara a la llum un altre estudi: Balears en el Gulag. Republicans i divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956). Com en el cas de División, es tracta d'un estudi rigorós, fruit de quatre anys de treballs i consultes de declaracions de familiars, arxius, documents, articles, llibres i fins i tot registres de baptisme. 

Malgrat la insistència actual en la memòria històrica, el cert és que els espanyols que van patir el Gulag soviètic (2) en la II Guerra Mundial i l'estalinisme, dispersos per camps d'Àsia Central i Sibèria, han estat oblidats, com si d'un tema tabú es tractés. Rafel Cifre, centrat en el cas dels balears, rescata el tema. 

Quin són els grups que patiren aquesta malhaurada sort? pensarem primer en els supervivents de la División, la majoria capturats a la també oblidada i durísima batalla de Krasny Bor, en els voltants del terrible setge de Lenigrad. Però, per sorpresa de molts, republicans espanyols, mariners en vaixells de transport o aviadors que havien anat a fer les pràctiques a l'URSS. I també alguns dels coneguts com a nins de la guerra, alguns dels quals acabaren en la delincuència comú per manca de recursos.  I encara un grup molt especial: els anomenats "berlinesos", espanyols condemnats a treballs forçats a l'Alemanya nazi, i que ocuparen l'ambaixada espanyola, abandonada, en entrar l'Exèrcit Roig a Berlín. A l'URSS de Stalin, qualsevol supervivent dels nazis era un sospitós de traïció...

Els lectors es preguntaran perque tots aquests malhaurats no pogueren abandonar la Unió Soviètica -molts, ja mai tornarien-, especialment els republicans, -tret d'uns pocs als que se'ls concedí el permís- que en teoría no es podien considerar enemics. Qui sàpiga alguna cosa de l'època estalinista, intueix la resposta: era important que no desvetllés la seva realitat, i en això va col.laborar per activa o passiva, el Partit Comunista d'Espanya, si, el de Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Fernando Claudín. Perquè havien d'abandonar la pàtria del socialisme per tornar al capitalisme? Això afectà no només els que volien retornar a la pàtria, sino altres que volien emigrar a altres països.

Esment apart mereixen els delators, els anomenats "antifeixistes", confidents de la NKVD (Norodni kommissariat vnútrennikh del), la policia política dirigida pel sinistre Laurenti Beria. (Els balears al Gulag, pàg. 49).

El treball de Rafel Romero se centra en els Balears, el que ja és una extensa feina. Els que pogueren tornar, foren sotmesos a interrogatoris en l'Espanya de Franco, el que no deixa de ser lògic, venint d'on venien. Citem alguns noms: el mariner Pedro Llompart Bennassar, nascut el 1899 a Barcelona de pares pollencins, retingut a Odessa el juny de 1941, de d'on inicià el seu periple per presons i camps de concentració; el divisionari Andreu Alcover Sansaloni, nascut a Manacor el 1915, capturat pels soviètics a Krasny Bar; Adrián Amorós Herrero, també divisionari, nascut el 1914 a Elda (Alacant), mallorquí per matrimoni amb Magdalena Pou; el "berlinès" -es a dir, dels participants en l'ocupació de l'ambaixada espanyola, Sebastià Santandreu Sancho, que morí a la Unió Soviètica el 1982, i del que els seus familiars no n'havien tingut notícies fins ara, a través de l'autor del llibre.

El càstig i els treballs forçats eren l'objectiu del Gulag, sovint convertit en camps d'extermini, per les penoses condicions. Així trobem episodis esgarrifosos. com el de l'anomenada "Illa dels setanta" (Els balears al Gulag, pàgs. 58, 59 i 60): 

 

"Antropòfags blancs, salvatges europeus, obrien el ventre dels que acabaven de morir i els n'extreien el fetge, que cuinaven i devoraven" (Balears al Gulag, pàg.58).

 

Atacs sexuals per part de dones, a qui un embaràs els permetria rebaixar la condemna o sortir lliures (Balears al Gulag, pàg. 116 i 117). 

La situación internacional va influir de manera decisiva en la sort dels espanyols. Per estrany que avui pugui semblar, hi va haver conversacions entre els governs de Franco i l'URSS (sense comptar altres intervencions d'entitats públiques, privades o religioses), però la possible inclusió d'Espanya en el Bloc Occidental va frustrar aquesta via. Després va venir la Guerra Freda.

"Tot feia presagiar que les negociacions entre Espanya i la Unió Soviètica sobre la repatriació dels espanyols captius a Russia arribaria a bon port. "Però un discurs de Truman, que anuncià que els Estats Units sostindrien els pobles lliures que ressistissin les temptacions de submissió fetes per minories armades o per pressions exteriors, malbaratà aquelles expectatives. Acabava de néixer la Doctrina Truman i, amb ella, la possibilitat d'inserció d'Espanya el el naixent Bloc Occidental" (Balears als Gulag, pàg. 78).

 

Només la mort de Stalin, el 5 de març de 1953, l'execució de Beria el desembre i la posterior desestalinització, va permetre concebir esperances de retorn als supervivents d'aquell infern. Després de moltes negociacions, l'abril de 1954 partí d'Odessa el vaixell Semíramis, propietat d'un armador grec i amb bandera liberiana, i destinació Barcelona, amb un total de 248 repatriats. No tots tornaren amb el Semíramis, hi va haver més vaixells posteriorment. Alguns decidiren restar per sempre a l'URSS,no sabem fins a quin punt obligats o voluntaris, com el ja esmentat Sebastià Santandreu Sancho. (Els balears al Gulag, pàg.139).

Els balears al Gulag creiem que és un llibre imprescindible per als estudiosos i interessats en un tema del que tan poc sabem en realitat. Es complementa amb mapes del sistema de camps, valuoses fotografies i  l'extensa bibligrafia emprada.

(1) Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo.Editorial Debate, Barcelona, 2013.

(2) Tal com explica Rafel Cifre al seu llibre, el Gulag era el sistema concentracionari de la Unió Soviètica, nascut en l''època tsarista i ampliat i empitjorat per la Revolució. No ens estendrem a explicar la seva evolució, així com el dels centres de tortura, les famoses txeques, ja que no és l'objecte d'aquesta ressenya, podeu llegir-la resumida al llibre, pàgs. 25 al 29. És obvi que la repressió no afectava només als presoners -de moltes nacionalitats- d'aquests camps, sino a mil.lions de ciutadans. Sobre Stalin hi ha una extensa bibliografia. Citarem: Simon Sebarg Montefiore, La corte del zar rojo. Traducció de Teófilo de Lozoya, Barcelona, 2004.

 

Rafel CIFRE ROMERO, Balears al Gulag. Republicans i Divisionaris en els camps de concentració de la Unió Soviètica (1941-1956).

Rafel CIFRE ROMERO, División, 2018. 

Miquel Segura ens mostra Joan March d'aprop

 

Sobre la figura de Joan March Ordines (Santa Margarita 1880-Madrid, 1962), s'ha escrit força i no hem de repetir aquí l'extensa bibliografia, només citarem dos llibres dels darrers temps: una biografia novel.lada, Reis del món, de Sebastià Alzamora, que a més del financer mallorquí retrata un altre margalidià universal: l'orientalista  Joan Mascaró Fornés; ambdós figures van estar molt unides fins a la mort de March. L'altre llibre és el que comentarem aquí: Joan March d'aprop, de l'escriptor i peridista nascut a sa Pobla, Miquel Segura Aguiló, que duu ja al darrera una extensa obra publicada, més de 30 llibres, així com els seus articles al diari Ultima Hora de Baleares. Miquel Segura ha dedicat també bona part de la seva obra a divulgar el tema xueta, els descendents de jueus conversos de Mallorca, víctimes de la cremadissa de 1691.

Joan March d'aprop, patrocinat per l'ajuntament de Santa Margalida, no és una vida novel.lada, ni un assaig, sino el retrat d'un home contradictori sobre el qual el autor ha dut a terme una exhaustiva investigació, basada en testimonis -molts dels quals, de la mateixa familia March, com la seva nora Carmen Delgado, la gran matriarca de la família- llibres, articles, etc. Val a dir que March és i ha estat una home estimat i odiat alhora. En els darrers temps, la Memòria Història ha caigut damunt d'ell amb la damnatio memoriae d'esborrar el seu nom de places, carrers...malgrat que ningú pot borrar l'existència de la Fundació March i de la Banca del mateix nom, sortosament. La Fundació, a la qual el financer va destinar una quantitat exhobitant pel seu temps, ha dut a terme una molt meritòria obra filantròpica.

I si, és cert que va ajudar el cop d'estat contra la república el 1936, així com ho van fer d'altres financers i  polítics (Cambó, sense anar més lluny), així com, potser sense intenció i com ens explica Miquel Segura, va ajudar en gran manera a crear la Mallorca moderna: com a polític, milità i ajudà el Partit Liberal (el progressista de l'època), i pagà de la seva butxaca una Casa del Poble a Palma (els sindicats el veneraren). Un fet poc conegut, però trascendental que ha estudiat Miquel Segura, és que va ser l'autor del que podriem anomenar la reforma agrària del camp mallorquí: va comprar als arruinats "botifarres" de Mallorca, l'antiga noblesa rural víctima dels seus malbarataments, extenses terres, bona part de la qual va parcel.lar i vendre o llogar a bon preu a pagesos que abans no haurien ni somiat a ser propietaris. És ben cert, aclareix Segura, que no fou per filantropía sino per controlar aquelles terres, especialment al sud de l'illa, que li eren útil per als seus negocis -iniciants com a contraband- del tabac. Va conservar per ell les que li eren útils i va vendre les que no. Per la seva part, l'estament de "botifarres" en el seu capvespre, menysprearen March, però no dubtaven a demanar-li prèstecs, que ell concedia a elevats interessos, al revés dels pagesos.

Va ajudar la sublevació, pero ¿era franquista? No sembla que Franco i March es portaren massa bé, però es suportaven. March era de March, i prou.

La imatge de Joan March que ens descriu Miquel Segura, éns sembla un home modern, amb una vista d'àliga pels negocis i l'esdevenidor. Tenia una intel.ligència precoç i extraordinària. Durant tota la seva vida fou lleial als que el servien bé i li eren lleials, i en un temps en que l'estat del benestar no era ni de lluny com ara, no desamparava els seus treballadors ni jubilats. Direu: un comportament paternalista, potser si, però era el que hi havia llavors. 

No faré un resum aquí de la vida de Joan March Ordines, ni opinar sobre ell, el que seria molt presumptuós, podeu llegir el llibre -us ho recomano- o consultar les nombroses fonts escrites o penjades a Internet, si que diré que va exercir una gran influència en l'Europa dels anys 30, 40 i 50 del segle passat, i arribà a ser una de les primeres set fortunes del món.

L'autor del llibre es demana potser perquè els best-seller no arriven a figurar com a best-sellers. El llibre de Miquel Segura ha esgotat dues edicions en un mes, és un llibre molt ben escrit, fruit d'una investigació seriosa, és una vida més interessant -per bé o per mal- que moltes aventures de ficció, no és ni necessari novel.lar-la, i, a l'inrevés que molts suposats èxits, posseix un ric llenguatge i és llegeix amb interès. Molt interessants també les imatges incloses. Joan March d'aprop ens ajuda a comprendre el que era la Mallorca preturística, en la qual ni el contraban era vist com un delicte, sino una necessitat per viure. 

Miquel SEGURA AGUILÓ, Joan March d'aprop, Ajuntament de Santa Margalida, 2023. 

 

Imatge: un dels tres cadillacs de Joan March, que es va mostrar a la fira de cotxes antics Santa Margalida.

Vint anys d'excavacions a s'Hospitalet Vell

El passat dia 2 d'abril es va inuagurar al Museu de Manacor una exposició dedicada als 20 anys d'excavacions al conjunt prehistòric de s'Hospitalet Vell (Manacor, Mallorca). La importància d'aquest jaciment és coneguda des de l'any 1892. El 2002, un equip del museu, dirigits per l'arqueòloga Magdalena Salas i Damià Ramis i la restauradora Margalida Munar va emprendre un projecte d'excavacions i estudis del jaciment, finançats per l'ajuntament de Manacor i el Consell de Mallorca.

Es tracta d'una exposició molt acurada i presentada d'una forma gràfica didàctica, on podrem aprendre com eren els habitants de s'Hospitalet Vell els dos mil.lenis aC., com eren els animals, que menjavem, quina ceràmica o quins estris tenien. Així, per exemple, pels estudis realitzats sabem que tant éssers humans i animals eren més baixets i de menor tamany, que menjaven molusc, conreaven ordi i llegums com les faves i els pèsols, i tenien cabres, ovelles, bous, cavalls, cans...

S'Hospitalet Vell va tenir dues etapes importants: la cultura de les navetes (1700-1100 aC.) (1) i la cultura talaiòtica, (1100-123 aC)(2), dividida en dues fases. 

El 123 aC. s'inicia la conquesta romana de les Balears, comandada pel cònsol Cecili Metel, que aoptà el cognomen de Baleàric. 

 

#20anyshospitaletvell

 

(1) Contemporània de l'edat del bronze peninsular.

(2) Edat del ferro peninsular: 750-100 aC.)

 

En aquest bloc: La intervenció romana del 123 aC a les Balears, estudi d'Antoni Puig Palerm.

 

Imatges: de dalt a baix: talaiot quadrat, edifici, i restes de les navetes a s'Hospitalet Vell.

Memòries del 36: Un llibre de Manel Santana

 

  "Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, en l'hora en què tornaven del camp; partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador nou: Adiós! Recuerdos! 

 Georges Bernanos Els grans cementiris sota la lluna.

 

Un llibre com el que ha escrit Manel Santana Morro (Consell, Mallorca, 1972): Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell, era necessari. És dificil intentar ressenyar-lo, es tracta d'un treball complex, amb moltes dades, algunes inèdites. La repressió a Manacor durant la Guerra Civil i la postgerra, va ser esgarrifosa: entre 135 i 140 persones de Manacor van morir per mor de la repressió  (pàg. 145), entre ells el batlle republicà Antoni Amer, víctimes  a les que s'han d'afegir un nombre indeterminat dels que duien d'altres indrets, inclosos els milicians i les enfermeres d'Albert Bayo o la mestre i activista Aurora Picornell. Testimonis recordaven l'olor a carn cremada (pàg. 23) procedent de l'antic cementiri, i d'aquí el trasllat a Son Coletes, més allunyat del nucli. 

Manel Santana és doctor en història, professor, autor de diversos llibres, la majoria sobre Guerra Civil, la postguerra i el mutualisme obrer; ha publicat també novel.les. Fou director general de Participació i Memòria Històrica de Balears.

La repressió a Manacor, i a Mallorca, fou especialment cruel, així ho demostren les xifres, els noms dels represaliats i desapareguts, i les troballes a fosses en diversos indrets i especialment a Manacor, al nou cementiri de Son Coletes, però la fi de la guerra no aturà la repressió, com tampoc la precària situació dels vençuts, i de la població en general. (1)

Com totes les dictadures, es produí una ocupació de l'espai públic. Manel Santana ha fet una acurada llista del aparatosos monuments dedicats a la victòria, els carrers i places  als que se'ls canvià el nom, sovint pels de militars destacats del exèrcit de Franco o morts en combat (fins i tot el famós de San Feixina, a Palma, en memòria dels difunts del creuer Baleares, o els carrers dedicats al propi Franco i a l' ausente José Antonio Primo de Rivera, l'establiment de dies commemoratius, entre elles la del 4 de setembre, en la que fracassà definitivament el desembarcament de Bayo.

Després de la guerra, pels vençuts ve el silenci i l'oblit, per bé que els sagnants i esgarrifosos fets no són oblidats, i a voltes, com molt bé ens recorda l'autor, torna en forma llibres, poemes i cançons, a voltes de forma amagada. No podem fer aquí fer una enumeració de noms, que Santana demostra conèixer bé. Manacor és terra d'escriptors i poetes, (com Miquel Àngel Riera o Guillem d'Efak), i també d'historiadors, el més conegut i amb l'obra més extensa, però no l'únic és Antoni Tugores, que ha dedicat gran part de la seva vida a recuperar aquesta memòria, a través de documents, articles, entrevistes, records...Ens mostra també Santana una extensa llista d'historiadors.

La Transició no va significar un reconeixement a les víctimes, havien de passar encara algunes dècades. No tan sols es tractava de la famosa reconciliació nacional (que formava part de la política del Partit Comunista d'Espanya), o de "no obrir ferides", és que encara hi havia por. Por fins i tot a que la democràcia no reixís, que tornessin els d'abans", fet que durant un periode va ser ben possible.

La llei de desembre de 2007, durant el govern de Rodríguez Zapatero, anomenada "Llei de la Memòria Històrica", va obrir el camí a la reparació de les víctimes de la repressió franquista.  El 2016, el parlament balear va aprovar per unanimitat una llei de fosses. El 2020, comencaren les excavacions de les fosses de Manacor, -el municipi amb més fosses comprovades (pàg. 150)- al cementiri de Son Coletes, duta a terme per arqueòlegs, antropòlegs i altres experts. (2) 

En el moment d'escriure el llibre, s'havien recuperat 25 cossos esqueletitzats, amb senyals de trets i maltractaments, (pàgs. 156 i 157), objectes d'una vida truncada: un encenedor, un gavinet, sivelles de pantaló, alguna sabata de goma, bales ...(pàg. 160).

L'ADN extret dels ossos, ja permès identificar algunes víctimes, entre les que es trobaven una mare i una filla (pàg. 157). S'ha recuperat el cos de la mestra i activista sindical, Aurora Picornell, amb la seva ploma d'escriure. Sembla que s'han pogut recuperar també ls cossos dels milicians i les enfermeres de l'expedició de Bayo.

Un llibre imprescindible pels que vulguin conèixer la història del segle XX mallorquí. Com ha recordat no fa molt, un polític veterà, és van cometre atrocitats en ambdós bàndols, i hauriem de recordar també aquells que moriren en camps d'extermini i al gulag soviètic. Establir els fets en la mesura del que és possible, és la tasca dels historiadors.

                                  

(1) Paul Preston xifra el nombre de víctimes de la repressió franquista a Mallorca en 2.300, i en 323 les víctimes de la repressió republicana, aquesta darrera a l'illa de Menorca. Paul Preston: L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Editorial Base, Barcelona, 2011. Pàg. 852.

(2) També s'han obert fosses a Sant Joan, Porreres, Formentera, Marratxí, Calvià, Lluchmajor,  en canvi no s'han pogut recuperar cossos a Montuïri, Alaró i Santa Maria del Camí (pàg. 155).

 

Manel SANTANA MORRO, Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell. Editorial Illa, Palma, març de 2023.

Altres entrades sobre el mateix autor:

 

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme. 

La plagueta vermella. Un llibre de quinquis i outsiders. 

La història a Balears, novel.lada. 

 

Entrada sobre el desambarcament de Bayo: El desembarcament a Mallorca de la columna del capità Bayo.