L'Institut Nacional de Previsió (1908)

Resulta curiós, en veure tants i tants aniversaris i centenaris que commemorem, el de la creació de la Seguretat Social espanyola, el 1908, hagi estat totalment oblidat. De fet, moltes persones creuen que es tracta d'una creació recent o posterior a la Guerra Civil. És evident que aquella institució creada ara fa més d'un segle amb el nom d'Institut Nacional de Previsió, no tenia en aquells moment el nivell que ha assolit ara, però fou un pas important.
La primera Seguretat Social nasqué a Alemanya, el 1883, essent canceller Otto von Bismarck, un home per altra banda, profundament conservador.
A Espanya, aquell any, es va crear la "Comissió de Reformes Socials". El 1900 es promulgà la Llei d'Accidents de Treball. Després de diversos estudis i projectes, nasqué, el 27 de febrer de1908, l'Institut Nacional de Previsió (INP), quan era president del govern el mallorquí Antoni Maura Montaner (1853-1925), la tasca del qual ha estat enterbolida per la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona.
El 1909 es va crear l'Assegurança obligatòria del Retir Obrer, pel qual els treballadors podien  contractar voluntàriament pensions de vellesa. El 1923, el subsidi de Maternitat, que el 1920 va esdevenir l'Assegurança Obligatòria de Maternitat. El 1931 s'amplià la Llei d'Accidents de Treball als treballadors de l'agricultura.
El 1942, ara si després de la guerra, es va posar en marxa el Seguro Obligatori d' Enfermetat, per als més econòmicament febles,que quedà a càrrec de l'Institut Nacional de Previsió. Amb la Llei de Bases de la Seguretat Social es creen a Espanya les bases per a la seva extensió a altres sectors socials.
L'Institut Nacional de Previsió s'extingí el 1978 a partir dels Pactes de la Moncloa (1977), i va ser substituit per altres organismes, com l'Institut Nacional de la Salud (Insalud), l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) o l'Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO). Alguns d'aquests organismes serien després transferits a les comunitats autònomes.
Antoni Maura no va ser l'únic polític reformista de principis del segle XX: el liberal José Canalejas Casas (1854-1912), que després seria assassinat per un anarquista, eliminà l'odiat impost sobre els consums substituïnt-lo per un altre impost proporcional als ingressos, i eliminà la redempció en metal.lic del servei militar.
Malhauradament, el reformisme i el regeneracionacionisme no varen poder canviar l'estructura social d'un país pregonament enderrerit, amb greus diferències socials.
Imatge: Fotografia d'Antoni Maura.

Joaquín Costa i el regeneracionisme

Joaquín Costa (Monzón, 1846-Graus, 1911), està considerat el méa gran representant del Regeneracionisme espanyol, moviment polític, econòmic i cultural que critica durament la situació del país i proposa una renovació en tots els àmbits, am bel lema "Escuela y despensa y siete llaves al sepulcro del Cid". En l'ambit de l'ensenyament, el seu exponent fou la "Institución Libre de Enseñanza". La crisi de 1898 estimulà el regeneracionisme.
Joaquín Costa va ser polític, economista, jurista i historiador. Proposa una reforma total de l'educació, basada en un esperit científic i pràctic, una legislació social avançada, distribució de terres a jornalers que no en tinguessin, abaratiment dels productes alimentaris bàsics, modernització de l'economia, introducció de millores tècniques, modernització de l'administració pública i de la justícia, etc. Criticà severament el sistema polític de la restauració.

"No, la nostra forma de govern no és un règim parlamentari, viciat per corrupteles i abusos, segons entenem, sino, al contrari, un règim oligàrquic, servit, no moderat, per institucions aparentment parlamentàries. O, dit sigui d'una altra manera, no és el règim parlamentari la regla i l'excepció els vicis i corrupteles anunciats a la premsa; al contrari, això que anomenem desviacions i corrupteles constitueixen el règim, són la regla mateixa.
Oligarques i cacics constitueixen el que acostumen a anomenar classe directora o governant, distribuïda i encasellada en "partits". Però encara que així l'anomenem, no ho és; si ho fos, formaria part integrant de la nació, seria orgànica per representació d'ella, i no és sino un cos estrany, com podria ser-ho una facció d'estrangers que s'haguessin apoderat a la força dels ministeris, capitanies, telègrafs, bateries i fortaleses per a imposar tributs i cobra-los." Joaquín Costa, 1901 (traduït del castellà).