Decrets de Nova Planta d'Aragó, València i Mallorca

Text 1:

"Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor, todos los fueros, privilegions, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les había concedido, si por mi como por los señores reyes mis predecesores, en esta monarquia se añade ahora la del derecho de conquista, y considerando también que uno de los principales tributos de la soberanía es la imposición y deregación de leyes (...) he juzgado por conveniente, si por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por la leyes de Castilla, tan loables y pausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla" Felipe V. Buen Retiro, 29 de junio de 1707.

Text 2:

"Aunque por diferentes pragmáticas de los reyes mis predecesores se halla reglado el gobierno de esta isla y reino de Mallorca, he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales; por lo cual he resuelto , que en la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino, sin voto en las cosas de justicia, aunque las tendrá en las cosas de gobierno, y se le deberá avisar en las graves (...)"
Felipe V: establecimiento y planta de la Real Audiencia de Mallorca, (fragment). 8 de novembre de 1715.

Comentari de text.

Qüestions:

- Naturalesa del text, autor i circumstàncies històriques
L'autor o signant del text és el rei Felip V. Es tracta d'una font primària i  d'un text de naturales jurídica, és a dir una norma expedida per qui té la capacitat, i que serà d'obligatori compliment, y política, ja que té una intencionalitat i unes conseqüències de caràcter polític, significant la desparició de les antigues lleis dels regnes d'Aragó y València, i més tard de Catalunya i Mallorca  i la seva substitució per las de Castella, és a dir la uniformització del regne i la centralització del poder en la persona del rei.
Les circumstàncies històriques en que es redacta aquests texts, són les de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1715), entre Felip de Borbó (Felip V) i Carles d'Àustria, al que s'hi havien afegit potències estrangeres, especialment Gran Bretanya, contrari a una aliança França-Espanya, i desitjant ampliar la seva influència a l'América espanyola. Els regnes de la corona d'Aragó havien optat majoritàriament per recolzar Carles d'Àustria.
Després de la victòria de les tropes de Felip V a la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1705), aquestes tenen el camí obert a València i Aragó, i entren a Saragossa el 26 de maig de 1707. Inmediatament són abolits els furs, privilegis i institucions pròpies d'aquests regnes; serà el primer d'una colla de decrets.
Pel que fa al decret del regne de Mallorca, ja acabada la guerra amb la caiguda de Maloorca, Eivissa i Formentera (12 de juliol de 1715),  el antics aliats de Carles d'Àustria havien arribat ja un acord amb Felip V, reconeixent-lo com a rei, a canvi de concessions terriorials, comercials i sobre el tràfic d'esclaus, en els tractats d'Utrecht i Rastatt i altres acords. En aquell moment ja no interessava donar suport a Carles d'Àustria, nomenat emperador del Sacre Imperi.

-Quines noves institucions s'implanten a Mallorca?
En el fragment referit a Mallorca se n'esmenten dues:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministras y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino".
Les noves institucions foren : un "Comandante general de mis armas", és a dir un capità general, nomenat pel rei, substituïnt els antics virreis.
Un Tribunal de justícia, la Reial Audiència:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal". La llengua de la Reial Audiència serà el castellà, no el llatí, com fins aquell moment.
Un intendent, encarregat de fomentar l'economia, establir els censos i els tributs corresponents, en funció dels béns de cada contribuent.
Corregidors, amb funcions equiparables a les del batle.
Afegim que Mallorca conservà institucions pròpies: el Consolat de Mar i el Sindicat Forà.

- Cerca quines diferències hi ha entre els decrets de Nova Planta d'Aragó i València per una part i els de Catalunya i Aragó per l'altre.
Si bé els decrets tingueren els mateixos efectes, és a dir la desaparció de les lleis i institucions pròpies del territoris de la Corona d'Aragó, i la centralització del poder, el to dels referits al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca és més moderat. El rei afirma:" he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales" en el de Mallorca i "habiendo pacificado, con la asistencia divina y la justicia de mi causa iy mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer un gobierno y proveer para que sus moradores vivan en paz, quietd y abundancia"
En els decrets d'Aragó i valència, en canvi llegim: "Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor" , invocant així el seu dret com a rei enfront uns súbdits rebels, i també el dret de conquesta i la seva voluntat.
Val a dir també que Catalunya i Mallorca conservaren part del seu dret privat i alguna de les seves antigues institucions.
El decret no afecta -de moment- Menorca, cedida a Gran Bretanya pels tractats de pau.
La diferència en el to del monarca està possiblement en que el 1714 i 1715, ja tenia la guerra guanyada. La reina Anna d'Anglaterra, per motius d'nonor, que havia demanat a Felip V una amnistia pels subdits rebels, si bé no sembla que aquesta petició fou efectiva, desfermant-se una dura repressió.

Pel decret de Nova Planta de Catalunya, cliqueu aquí

Els estatuts d'autonomia

Els estatuts d'autonomia són les lleis que regulen l'autogovern de les comunitats autònomes, segons l'article 147 de la Constitució de 1978.
L'autonomia, o l'autogovern fou una reivindicació històrica per part de Catalunya, el País Basc i Galícia. L'11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya) de 1977 va tenir lloc a Barcelona una manifestació multitudinària sota el lema "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia". Poc després, el 29 de setembre, el govern de Suárez va restablir la Generalitat provisional, de la que fou cap Josep Tarradellas.
La Constitució de 1978 recull el dret de les nacionalitats i regions que composen l'estat espanyol a l'autonomia (Art. 1,2).
La forma d'accedir i l'estructura del règim autonòmic per part dels territoris amb una tradició històrica estan recollides  en el títol VIII, i les lleis que el configuren són els Estatuts d'Autonomia (Art. 147), que com a lleis orgàniques necessiten la majoria dels vots del Congrés de Diputats per a la seva aprovació.
L'article 147 enumera les competències que poden ser traspassades a les Comunitats, quines són exclusives de l'Estat i quines poden ser compartides o cedides.
Són tres les formes d'accedir a l'autonomia establertes en la Constitució:
1) L'anomenada Via Lenta o reduïda, de l'article 143, pensada per a la majoria de comunitats; la petició d'iniciar el procés autonòmic correspon a a les diputacions interessades o als organismes insulars i a dues terceres parts dels municipis de cada província o illa de la futura comunitat, que representin com a mínim la majoria dels cens electoral. Si la iniciativa no prospera en sis mesos, han de passar cinc anys per reiniciar el procés. El projecte d'estatut és elaborat per una assemblea de membres de les diputacions o òrgans insulars i de diputats i senadors d'aquell territori, i aprovat per les Corts Generals.
2) L'anomenada Via Ràpida de l'article 151, exigeix, a més de la iniciativa de les Diputacions o organismes insulars, la de tres quartes parts dels municipis de cada província afectada que representin almenys la majoria del cens electoral, iniciativa que ha de ser ratificada per majoria absoluta del cens en cada província. Es tracta d'una via molt complicada, que va ser quasi completada a Andalusia, on es va celebrar el referèndum, i en una sola província no es va obtenir la majoria necessària, degut a l'alta abstenció. El problema es va solventar per la via especial de l'article 144.
Les comunitats autònomes que havien plebiscitat estatuts durant la Segona República, és a dir, Catalunya, País Basc i Galícia, podien seguir la via ràpida sense necessitat de referèndum inicial, segons la disposició transitòria 2 de la Constitució. Aquest va ser l'itinerari seguit per aquestes comunitats, després anomenades "històriques".
El projecte d'Estatut per la via de l'article 151, és elaborat per una assemblea de diputats i senadors dels territori, i remès a les Corts; en el termini de dos mesos s'ha de sotmetre a referèndum en el territori de la futura autonomia
3) Via excepcional, de l'article 144. En aquest cas, la iniciativa correspon al govern, que tramet un projecte d'Estatut a les Corts Generals. Està pensat pels territoris uniprovincials, o altres casos especials.
En el cas de Navarra, que ja gaudia d'una llei especial des de 1841, que li havia conservat cert grau d'autonomia, es va aprovar l'anomenada Ley Orgánica de Reintegración o Amejoramiento del Régimen Foral de Navarra (1982), coneguda com Amejoramiento. 
Tant el País Basc com Navarra gaudeixen dels anomenats Concerts Econòmics, establerts per a Euskadi el 1876, que els atorga autonomia en la gestió dels tributs. La conservació d'aquest drets forals estan recollits en la disposició transitòria 2 de la Constitució i en els estatuts.
 Els Estatuts d'Autonomia contenen la denominació de la Comunitat, la delimitació del seu territori, la llengua, les seves institucions pròpies i les seves competències.
Les institucions autonòmiques són: el Parlament, elegit per sufragi universal i el govern; en el cas de les illes, estan també els consells insulars.
El resultat del procés autonòmic espanyol fou la constitució de disset autonomies, més dues ciutats autònomes, Ceuta i Melilla.
El País Basc i Catalunya foren les primeres comunitats en gaudir d'Estatut d'autonomia, que entraren en vigor el 18 de desembre de 1879.

Imatge: Núm 1 del "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya", del dia 5 de desembre de 1977, amb el decret de restabliment de la Generalitat provisional. Procedència: Viquipèdia.

La Constitució de 1978

De les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van sorgir unes Corts que finalment van esdevenir constituents. La Constitució de 1978 fou la primera de caràcter democràtic des de la republicana de 1931, i deroga les Lleis Fonamentals del franquisme. Una Constitució és la norma o conjunt de normes supremes de l'estat, expressió de la sobirania del poble, a la qual s'ha d'adaptar la legislació i l'administració.
És tracta d'una constitució llarga: un prèambul, 169 articles -distribuits al llarg d'un títol preliminar i 19 títols més- 4 disposicions adicionals, 9 disposicions transitòries, 1 disposició derogatòria i 1 disposició final.
S'ha considerat així mateix una constitució ambigua en certs punts, qualitat que va ser buscada a posta, a fi de ser acceptada per diferents forces polítiques, però que deixa moltes interpretacions en mans del Tribunal Constitucional.
Es tracta també d'una constitució rígida, complicada de reformar, ja que qualsevol modificació ha d'estar aprovada per una àmplia majoria qualificada d'ambdues cambres (Art. 167). Si la reforma afecta a aspectes essencials de la Constitució, exigeix també la dissolució de les Corts i la convocatòria d'un referèndum; les noves Corts elegides hauran així mateix d'aprovar la reforma. (Art. 168).
La rigidesa en la reforma constitucional és una característica en moltres constitucions, cercant la seva estabilitat.
Foren elegits ponents de la Constitució de 1978, reconeguts juristes, representant proporcionalment als partits majoritaris. Són aquests:
Enrique Tierno Galvan (Partit Socialista Popular)
Gabriel Cisneros (Unió de Centre Democràtic)
José Pedro Pérez Llorca (Unió de Centre Democràtic)
Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (Unió de Centre Democràtic)
Miquel Roca i Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya)
Manuel Fraga Iribarne (Alianza Popular)
Gregorio Peces Barba (Partit Socialista Obrer Espanyol)
Jordi Solé Tura (Partit Socialista Unificat de Catalunya)
Algunes discrepàncies entre Congrés i Senat obligaren a la formació d'una comissió mixta d'ambdues cambres; el text definitiu fou aprovat el 31 d'octubre de 1978 en el Congrés per 325 vots favorables, 14 abstencions i 6 vots en contra. En el Senat, el text fou aprovat amb 226 vots afirmatius, 8 abstencions i 5 vots negatius.
La Constitució de 1978 estableix Espanya com un estat social i democràtic de dret (Art. 1); la sobirania del poble (Art. 1, 2), la integritat del territori espanyol, amb el dret de constituir autonomies per part de les nacionalitats i regions que el composen (Art. 1,2); l'oficialitat del castellà i la cooficialitat de les demés llengues (Art. 3); la igualtat dels ciutadans davant la llei (Art. 14), la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial), i fa una àmplia declaració de drets en el títol primer.
Es constitueix Espanya com una monarquia parlamentària, si bé el paper del Rei serà essencialment representatiu, i com a àrbitre i moderador (Art. 56).
Les Corts Generals representen el poble espanyol, estan compostes de Congrés de Diputats i Senat i són elegides per sufragi universal; els correspon el poder legislatiu, elegeixen el president del govern i aproven els pressupostos de l'estat.
Al Govern correspon el poder executiu. El president és elegit per les Corts, i pot ser també destituit per una moció de censura constructiva (amb un candidat alternatiu).
L'estructura de la Constitució espanyola de 1978 és la següent:
Títol preliminar: tracta de la configuració política i territorial de l'estat espanyol.
Títol I: tracta dels drets i deures fonamentals i de les seves garanties.
Aquest dos títols, doncs, constitueixen la part dogmàtica de la Constitució. La resta constitueixen la part orgànica, que configura l'organització de l'estat:
Títol II: De la Corona.
Títol III; De les Corts Generals.
Títol IV: Del govern i de l'administració.
Títol V: De les relacions del govern i les Corts Generals.
Títol VI: Del poder judicial.
Títol VII: Economia i Hisenda.
Títol VIII: De l'organització territorial de l'estat.
Títol IX: Del Tribunal Constitucional.
Títol X: De la Reforma Constitucional
A més, com ja hem dit, costa de 4 disposicions adicionals, 9 transitòries, 1 derogatòria i una final.
La redacció i aprovació de la Constitució de 1978 va tenir lloc entre rumors de cop d'estat, a rel de la reunió colpista que va tenir lloc a la "Cafeteria Galàxia", reunió destinada a impedir el procés constitucional.
El vot afirmatiu majoritàri dels espanyols en el referèndum del 6 de  desembre, va contribuir sens dubte a apaivagar momentàniament el colpisme. Participà el 58, 97 per cent dels votants censats, amb un 87,78 per cent de vots afirmatius.
Imatge: percentatge de vots emesos i de vots afirmatius en el referèndum constitucional del 6 de gener de 1978. Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.
Encara que en aquesta imatge els percentatges s'hagin distribuit segons comunitats autònomes, en aquell moment no existien jurídicament. Mapa d'elaboració pròpia amb dades del Ministeri de l'Interior.

Les eleccions de juny de 1977

Aprovada en referèndum la Llei de Reforma Política i legalitzats la majoria de partits, el 15 de juny de 1977 van tenir lloc a Espanya les primeres eleccions democràtiques generals a Corts en quaranta-un anys. Lal llei per a la Reforma Política establia unes corts bicamerals, amb un Congrés de Diputats i un Senat. S'elegien, per sufragi universal dels majors d'edat (21 anys) 350 diputats pel Congrés i 207 dels 248 senadors.
La circumscripció electoral era la província, elegint-se un nombre de diputats proporcional al nombre d'habitants (Ceuta i Melilla escolliren un diputat cada una). Cada circumscripció electoral elegia quatre senadors, a excepció dels arxipèlags i Ceuta i Melilla: Mallorca, Gran Canaria i Tenerife, tres senadors; Ceuta i Melilla conjuntament, dos; Menorca, Eivissa-Formentera, Lanzarote, Fuerteventura, La Palma i Gomera-Hierro, un senador cada un. (Capítol II, article 19 de les normes electorals del 18-III-1977).
La llei electoral disposava el repartiment proporcional d'escons pel Congrés de Diputats segons l'anomenada Regla d'Hondt, que de fet afavoria la formació de majories; no podien obtenir escons aquelles forces que no haguessin obtingut almenys el 3 per cent del vots vàlids en la seva circumscripció. (Capítol II, article 20 de les normes electorals del 18-III-1977.
Pel que fa al Senat, els candidats es votaven a títol individual, si bé es presentaven per algun partit polític (amb alguna excepció), i el sistema d'atribució d'escons era majoritari: sortien elegits els més votats. Cada elector vota fins a tres noms, de manera que s'asseguri un quart senador a les minories. (Capítol II, article 21 de les normes electorals del 18-III-1977). Cal tenir present que aquest sistema de repartiment, al Congrés i al Senat, encara està vigent avui dia.
El nombre d'electors censats era de 23.583.762, i la participació va ser molt alta: 78,83 per cent. L'Espanya que majoritàriament volia sortir d'una dictadura i deixar de ser una anacronisme a Europa, va optar per la moderació: La Unió del Centre Democràtic (UCD), el partit creat pel president del govern, Adolfo Suárez, va obtenir 166 escons; el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Felipe González, 118 escons; el Partit Comunista Espanyol, del que era secretari general Santiago Carrillo, 19 escons; Alianza Populat (AP), del que era cap Manuel Fraga, 16 escons; altres partits van obtenir un molt menor nombre de diputats.
El sistema peculiar del Senat (quatre senadors a cada província, fos quin fos el nombre d'habitants)  va donar majoria absoluta a l'UCD al Senat: 106 senadors. El PSOE 35. Destaca però la coalició Entesa dels Catalans, que presentant-se només a Catalunya va obtenir tots els senadors possibles: 12. El rei va elegir directament 41 senadors, dels 50 que li possibilitava la Llei per a la Reforma Política.
El resultat fou diferent a Catalunya i el País Basc. A Catalunya, Socialistes de Catalunya va obtenir el 28,56 per cent dels vots, gràcies al gran nombre de vots obtinguts a la circumscripció de Barcelona; el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de filiació comunista, el 18,31 per cent; UCD el 16,91; Pacte Democràtic per Catalunya (on era Convergència Democràtica de Catalunya, liderada per Jordi Pujol), el 16,88 per cent dels vots (majoritària a Girona i Lleida). Al Senat, l'Entesa dels Catalans, amb la figura capdavantera de Josep Benet, i recolzada per Socislistes de Catalunya i PSUC, va obtenir els tres senadors possibles a cada circumscripció.
Pel que fa al País Basc, el Partit Nacionalista Basc (PNB) fou votat al Congrés de Diputats pel29,28 per cent de l'electorat; el PSOE, pel 26,48, i UCD pel 12,81 per cent.
Unes Corts que no tardarien en convertir-se en constituents. Els ajuntaments no foren renovats fins a l'abril de 1979.

TEXT

Art. 20. 4. La atribución de escaños a las distintas listas se ajustará a las reglas siguientes: a) Se efectuará el recuento de votos obtenido por cda lista, ordenándose en una columna las cantidades respectivas, de mayor a menor.  b) No serán tenidas en cuenta aquellas listas que no hubiesen obtenido, por lo menos el tres por ciento de los votos válidos en el distrito. c) Se dividirá el total de votos obtenidos por cada lista por uno, dos, tres, etcetera, hasta un número igual al de escaños correspondientes al distrito, formándose el cuadro que aparecerá en el ejemplo gráfico. Los escaños se atribuirán a las listas a los que correspondan en el cuadro los mayores cocientes, procedièndose a esta atribución por orden decreciente de estos. (...)
Art. 21. 1. En cada distrito electoral los Senadores seran elegidos de acuerdo con lo que se dispone en los apartados siguientes, siendo proclamados electos aquellos candidatos que mayor número de de votos obtengan hasta completar el de senadores asignados al distrito.
2. En esta elección los electores solo podran dar su voto a un máximo de de tres de entre los candidatos proclamados en el distrito.
Real Decreto-Ley sobre normas electorales. 18 de març de 1977.

Imatge: Resultat de les eleccions generals de juny de 1977. Procedència: Wikimedia Commons 
Autor: Rodriguillo.

La transició espanyola: la llei per a la Reforma Política (1976)

Imatge: cartell de propaganda per al referèndum del 15 de desembre de 1976. Procedència de la imatge: Wikipèdia.

La transició espanyola cap a la democràcia fou fruit d'unes circumstàncies molt especials; la abans de la mort de Franco, la societat demanava un canvi polític, fet que es reflectia obertament en molts medis de comunicació.
El creixement econòmic dels anys 60, la vinguda massiva de turisme, la major obertura al món exterior, havien conduit a un canvi social, cultural i de costums molt important.
Però és cert que en una part de la societat espanyola estava encara molt viu el record de la Guerra Civil, i a més,  ningú pensava que es pogués produir una evolució cap a la democràcia en vida de Franco.
Mort el dictador i proclamat Joan Carles com a rei, si bé és cert que una gran part de la societat era procliu al canvi, no ho és menys que restaven sectors poderosos hostils a qualsevol canvi en l'estatus. Els comandaments de l'exèrcit seguien essent els que havia posat Franco.
L'oposició al franquisme, els partits polítics en aquell moment no legals (PSOE, PCE....) agrupats en plataformes (después unificades) exigien una ruptura completa amb el passat.
Podem dir que la transició fou un delicat equilibri entre la ruptura que exigia aquesta oposició i la reforma "a partir de la legalitat existent" que prepararen el rei i el president del govern Adolfo Suárez, nomenat el juliol de 1976.
La peça legal que inicia aquesta evolució cap a la democràcia fou l'anomenada "Llei per a la Reforma Política", que Suárez aconsegueix que aprovin les Corts franquistes el 18 de novembre de 1976, i que es ratificada per referèndum el dia 15 de desembre, votant els espanyols majors d'edat (21 anys). Obtingué el 94,17 per cent dels vots emesos, distribuit de manera força homogènia.
La Llei per a la Reforma Política, que va tenir el rang de llei fonamental, era en realitat una convocatòria d'eleccions per sufragi universal, per a la formació d'unes noves corts, compostes de Senat i Congrés. Aquesta llei i la legalització dels partits polítics i els sindicats (la prova de foc fou la legalització del Partit Comunista d'Espanya la setmana santa de 1977) va dur a les eleccions del 15 de juliol de 1977 i a totes les reformes posteriors, com la Constitució de 1978. La vigència de la Llei per a la Reforma Política acaba després d'entrar la Constitució en vigor.
No obstant la transició no fou una etapa tranquil.la: patí l'assetjament del terrorisme d'extrema esquerra i d'extrema dreta, essent el més sagnant el d'ETA, l'amenaça seriosa del colpisme.
Així mateix la Transició es desenvolupa enmig d'una forta crisi econòmica, iniciada amb la del petroli de 1973, i agreujada a Espanya pel les característiques de la seva estructura econòmica. En la segona meitat dels anys 70 la inflació estava a l'entorn del 25 per cent i l'any 1984 l'atur arribà al 21 per cent de la població activa (aquest 21 per cent eren més de tres mil.lions d'aturats).

TEXT:
Articulo 1º. Uno. La democracia, en el estado español se basa en la supremacía de la Ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo.
Los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado.
Dos. La potestad de elaborar y aprobar lals leyes reside en las Cortes. El rey sanciona y promulga las leyes.
Artículo 2º. Uno. Las Cortes se componen del Congreso de Diputados y del Senado. 
Dos. Los Diputados del Congreso serán elegidos por sufragio universal, directo y secreto, de los españoles mayores de edad.
Tres. Los Senadores serán elegidos en representación de las Entidades Territoriales. El Rey podrá designar para cada legislatura Senadores en número no superior a una quinta parte del de los elegidos.
Cuatro. La duración del mandato de Diputados y Senadores será de cuatro años.
Ley para la Reforma Política. Consta de 5 articles, tres disposicions transitòries i una final.

Les Lleis Fonamentals del Franquisme

Imatge: Sessió de les Corts de Franco.

La dictadura de Franco no va tenir mai propiament una constitució, però si un cos de lleis designades com a Leyes Fundamentales del reino, que definien l'organització de l'estat i la relació entre administració i administrats. Només les Corts més un referèndum nacional les podien canviar. Sens dubte, que amb el temps la dictadura va anar canviant, adaptant-se als temps.
Set foren les lleis anomenades fonamentals, a les que s'ha d'afegir una darrera, la Ley para la Reforma Política, aprovada per les Corts, ja mort Franco, i refrendada pel poble espanyol l'any 1976, i que, paradoxalment, posava les bases per reformar o derogar les anteriors lleis fonamentals.
-Fuero del Trabajo, de 1938, inspirada en la Carta di Lavoro italiana de 1927, crea les bases del que s'anomenarà nacionalsindicalisme i del Sindicat Vertical, que pretén agrupar treballadors i empresaris en un sol sindicat.
-Ley constitutiva de las Cortes, de 1942, vol ser una aparença de democratització del règim, davant la perspectiva d'una victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial. Els diputats s'anomenen aquí "procuradors". Les lleis que les Corts aprovaven havien de ser sancionades pel cap de l'estat. Alguns procuradors ho eren en raó dels seus càrrecs, altres eren designats (els Cuarenta de Ayete, de Franco). Estava prevista l'elecció per votació dels procuradors de l'anomenat Tercio familiar, això no es va dur a terme fins després de la Ley Orgánica del Estado (1967).
-Fuero de los españoles, de 1945, vol ser una carta de drets i deures dels espanyols, en vistes a reafermar una suposada democratització dels sistema davant la victòria aliada
-Ley de Referéndum Nacional, de 1947, estableix la possibilitat que el cap de l'estat pugui sotmetre a votació del poble qualsevol llei o assumpte important. A partir d'aquesta llei es comença a parlar d'Espanya com una "Democràcia orgànica", concepte que no neix en aquell moment, sino que és anterior, i que preveu que el poble no es manifesti a través del sufragi popular sino de les seves "unitats naturals" de convivència: família municipi i sindicat.
-Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado de 1947, estableix Espanya com un regne, si bé això no serà fins després de Franco. Es creen el Consell del Regne i el Consell de Regència. El Rei havia de ser espanyol, tenir més de 30 anys i haver jurat els principis del Moviment Nacional
-Ley de Principios del Movimiento Nacional, de 1958, situa les bases del règim, inspirades en la pàtria, la religió i la família, a més d'una futura monarquia tradicional. Els principis eren dotze, doctrinals, orgànics i pragmàtics.
-Llei Orgànica de l'Estat, de 1967, es fixen les atribucions del cap de l'estat. Se separen les figures del cap de l'estat i del cap del govern, si bé això no es ferà efectiu fins el juliol de 1973, en que l'almirall Luis Carrero Blanco serà nomenat cap de govern. Es crea la figura del procurador familiar, votat, segons la llei, pels caps de família i les dones casades. Els procuradors es presenten a les eleccions a títol individual, no són legals els partits polítics. No obstant aquesta llei obria la possibilitat de formar en el futur, associacions polítiques.
El 22 de juliol de 1969, en complir 30 anys, Joan Carles de Borbó és nomenat successor de Franco ,amb el títol de Príncep d'Espanya. Segons la línea dinàstica, aquest lloc havia de correspondre al seu pare, Joan de Borbó, però aquest s'havia anat separant del règim, a partir del "Manifest de Lausana" del 19 de març de 1945.
Joan Carles de Borbó exercí les funcions de cap d'estat interinament en dues ocasions, abans de ser proclamat definitivament rei: l'estiu de 1974, amb motiu d'una enfermetat del dictador, i la tardor de 1975, abans de la mort de Franco.
Les lleis no preveien que el futur rei assolís els mateixos poders absoluts de Franco, sino que aquests estarien limitats fins a cert punt per les pròpies institucions hereves dels franquisme.
-Ley para la Reforma Política, de 1976, obra del cap de govern, Adolfo Suárez, amb el recolzament del monarca, fou aprovada paradoxalment per les Corts que provenien del franquisme, malgrat preveien una reforma del règim, que possiblement anà més enllà dels que els mateixos procuradors haguessin volgut. Fou aprovada en referèndum el desembre de 1976. Aquesta llei establia unes Corts compostes per sues cambres, Congrés de Diputats i Senat, elegides per sufragi universal.

L'estatut de Núria (1931)

El 14 d'abril de 1931, el dia que es proclamava la República espanyola, Francesc Macià, president del partit Esquerra Republicana de Catalunya, partit que havia obtingut una victòria aclaparadora en les eleccions municipals dos dies abans, proclamà des del balcó de la Diputació de Barcelona la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques, així com la constitució d'un govern de Catalunya presidit per ell mateix.
Tres dies després d'aquests fets, tres ministres del govern espanyol viatjaren a Barcelona, a fi de negociar amb Macià, que finalment accedí a convertir el seu govern en un Govern de la Generalitat de Catalunya, el qual estaria reconegut per la Cosntitució espanyola, dins d'un estat espanyol autonòmic.
El 1931 es va redactar l'anomenat "Estatut de Núria", de caràcter sobiranista, i que fou votat pel 75 per cent del cens electoral -encara no votaven les dones- amb un vot afirmatiu del 99 per cent dels votants.
L'estatut de Núria fou retallat per les Corts, que no obstant aprovaren per a Catalunya unes competències no vistes des de els Decrets de Nova Planta. Entrà en vigor com a llei el 15 de setembre de 1932.
La Constitució de la II República preveïa la possiblitat d'autonomia per les regions de l'estat espanyol; no obstant, i per diversos motius, només la de Catalunya es va fer efectiva. Les Corts aprovaren un estatut per al País Basc el 4 d'octubre de 1936, en plena guerra civil i es va arribar també a redactar un projecte per Galícia. La guerra civil va invalidar qualsevol estatut.

"Art. 1. Catalunya es constitueix en regió autònoma dins l'Estat Espanyol, d'acord amb la Constitució de la República i el present estatut. (...)
Art. 2. L'idioma català és, com el castellà, llengua oficial de Catalunya.
Per a les relacions oficials de Catalunya amb la resta d'Espanya, així com per a la comunicació entre les autoritats de l'Estat i les de Catalunya, la llengua oficial serà el castellà.(...)
Art. 3. D'acord amb el que està previst a l'article 11 de la Constitució, la Generalitat executarà la legislació de l'Estat en les següents matèries (...) 
Art. 6. (...) El Tribunal de Garanties Constitucionals, si ho estima necessari, podrà suspendre l'execució dels actes i acords a que es refereixi la discrepància, mentre ho resol definitivament.
Art. 7. La Generalitat de Catalunya podrà crear i sostenir els Centres d'ensenyament en tots els graus i ordres que estimi oportú, sempre d'acord amb el que disposa l'article 50 de la Cosntitució, amb independència de les institucions docents i culturals de l'estat i amb els recursos de la Hisenda de la Generalitat, dotada per aquest Estatut. (...)
Art. 8. En matèria d'ordre públic, queda fora de l'Estatut, d'acord amb el està disposat als números 4, 10 i 16 de l'article 14 de la Constitució, tots els serveis de seguretat pública a Catalunya, en tot allò de caràcter extraregional o supreregional, la policia de frontera, immigració, emigració, estrangeria i règim d'extradició i expulsió. Correspondran a la Generalitat tots els demés serveis de policia i ordre interior a Catalunya. (...)
Art. 11. Correspon a la Generalitat la legislació exclusiva em matèria civil, tret del que disposa l'article 15, número 1 de la Constitució (...)
La Generalitat nomenarà els jutges i magistrats amb jurisdicció a Catalunya, mitjançant concurs entre els compresos a l'escalafó de l'Estat.(...)
El Tribunal de Cassació de Catalunya tindrà jurisdicció pròpia sobre les matèries civils i administratives la legislació de les quals estigui atribuïda exclusivament a la Generalitat.
Art. 12. Correspondrà a la Generalitat de catalunya la legislació exclusiva i l'execució directa de les funcions següents:
a) La legislació i execució de ferrocarrils, camins, canals, ports i demés obres públiques de Catalunya, a excepció del que disposa l'article 15 de la Constitució.
c) La beneficència.
d) la sanitat interior, amb excepció del que disposa el número 7 de l'article 15 de la Constitució.
Art. 14. la Generalitat estarà integrada pel Parlament, el President de la Generalitat i el Consell Executiu. (...)
El Parlament, que exerceix les funcios legislatives, serà elegit per un termini no més gran de cinc anys, per mitjà de sufragi universal, directe, igual i secret.
Els diputats del Parlament de Catalunya seran inviolables pels vots o opinions que emetin en l'exercici del seu càrrec.
El President de la Generalitat de Catalunya assumeix la representació de Catalunya. Aixi mateix, representa la regió en les seves relacions amb la República, i a l'Estat en les funcions l'execució directa de les quals li estigui reservada pel poder central.
Art. 16. La Hisenda de la Generalitat de Catalunya es constitueix:
a) Amb el producte dels impostos que l'Estat cedeix a la Generalitat.
b) Amb un tant per cent en determinats ingressos no cedits per l'Estat.
c) Amb els impostos, drets i taxes de les antigues Diputacions provincials de Catalunya i amb els que estableixi la Generalitat. (...)
Art. 18. Aquest Estatut podrà ésser modificat:
a) Per iniciativa de la Generalitat mintjançant referèndum dels ajuntaments i aprovació del Parlament de Catalunya.
b) Per iniciativa del govern de la República i a proposta d'una quarta part dels vots de les Corts.
En un i altre cas serà necessari per a l'aprovació definitiva de la Llei de Reforma de l'Estatut, les dues terceres part del vot de les Corts. Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles i promulgat com a llei el 15 de setembre de 1932.

Imatge procedent de Wikimedia Commons

La constitució de la II república

El 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions que donaren una victòria amplia als partits republicans i que Alfons XIII deixés en suspens les seves funcions reials, es proclamava la II República Espanyola enmig del clamor popular. Com ja hem dit en altres entrades, Espanya era un país enderrarit socialment i econòmicament, amb pregones diferències socials i necessitada de reformes.
La Constitució de la II República, aprovada el 9 de desembre de 1931, preveia canvis importants, algun d'ells potser discutibles, però en línees generals obria una programa de modernització, que va despertar els temors dels grups més oposats a qualsevol mena de modificació de l'estatus politicosocial.
Les reformes iniciades durant el bienni progressista (1931-33), essent Niceto Alcalà-Zamora -liberal i catòlic- president de la República i Manuel Azaña president del govern -un republicà d'esquerres- en el camp de la reforma agrària, la constitució d'autonomies, les relacions laborals, l'exèrcit, les relacions amb l'Església, l'educació, etc., despertaren temor en els estaments més resistents a qualsevol canvi, i defraudaren aquells que aspiraven a reformes importants i immediates. Eren reformes de marcat caire social i conforme a ideals d'esquerra i de centreesquerra (no es va cercar el consens); tot i la necessària separació Església-Estat, alguns articles com el que prohibia l'ensenyament al clero, poden ésser considerats més com una mostra d'anticlericalisme que d'esperit democràtic.
Per altra banda, la constitució republicana acollia novetats importants, com el dret de sufragi per les dones, mesura que comportà, paradoxalment, la crítica per part d'alguns sectors d'esquerra i l'aplaudiment per part d'altres de dreta.

"Article 1. Espanya és una República democràtica de treballadors de tota mena, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia. Els poders de tots els seus òrgans, emanen del poble. La República constitueix un estat integral, compatible amb l'autonomia delsa municipis i les regions.
Art. 3. L'estat espanyol no té religió oficial. 
Art. 8. L'estat espanyol, dins dels límits irreductibles del seu territori actual, estarà integrat per municipis mancomunats en províncies i per les regions que es constitueixin en règim d'autonomia.
Art. 25. No podran ésser fonament de privilegi jurídic; la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses.
Art. 26. Totes les confessions religioses seran considerades com associacions sotmeses a una llei especial. L'estat, les regions, les províncies i els municipis, no mantindran, ni afavoriran ni auxiliaran econòmicament les esglésies, associacions ni institucions religioses. Una llei especial regularà la total extinció, en el termini de dos anys, del pressupost del Clero. Resten dissoltes aquells ordres religiosos que en el seus estatuts imposin, a més dels tres vots, un altre especial d'obediència a autoritat distinta a la de l'estat. Els seus béns seran nacionalitzats i destinats a finalitats benèfiques i docents. 
Els demés ordres religiosos seran sotmesos a una llei especial votada per aquestes corts constituents i ajustades a les següents bases:
1ºer. Dissolució d'aquelles que, per les seves activitats, suposin un perill per a la seguretat de l'estat.
2on. Inscripció d'aquelles que hagin de subsistir, en un registre especial depenent del Ministeri de Justícia.
3er. Incapacitat d'adquirir i conservar, per a sí o per mitjà d'altres persones, més béns que aquells que, previa justificació, es destinin a habitatge o al compliment de les seves finalitats privatives.
4art. Prohibició d'exercir la indústria, el comerç o l'ensenyament.
(...)
Art. 27. La llibertat de conciència i el dret a professar i practicar lliurement qualsevol religió queden garantits en el territori espanyol, amb el respecte egigit a la moral pública.
Els cementiris estaran sotmesos exclusivament a la jurisdicció civil. No hi podrà haver separació de recintes per motius religiosos.
Art. 35. Els ciutadans d'ambdós sexes, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals, conforme al que determinis les lleis.
Art. 44. Tota la riquesa del país, sigui qui sigui el propietari, està subordinada als interessos de l'economia nacional, i subordinada al sosteniment de les càrregues públiques, conforme al que disposin la Constitució i les lleis. La propietat de tota mena de béns podrà ésser objecte d'expropiació forçosa per causa d'utilitat social mitjançant l'adequada indemnització (...).
Art. 46. El treball, en les seves diverses formes, es una obligació social i gaudirà de la protecció de les lleis.
Art. 48 (...)L'ensenyament primari serà gratuït i obligatori. Els mestres, professors i catedràtics de l'ensenyament oficial seran funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida. 
Art., 51. la potestat legislativa resideix en el poble espanyol, que l'exerceix pepr mitjà de les Corts o Congrés dels Diputats.
Art. 67. El President de la República és el cap de l'estat i personifica la nació.
Art. 86. El President del Consell de Ministres i els ministres, constitueixen el govern."
Constitució de la II República espanyola, 9 de desembre de 1931. (fragments traduïts del castellà)

Imatge: Proclamació de la república a la Porta del Sol de Madrid, el 14 d'abril de 1931. 

La desamortització civil de Madoz

La desamortització de Pascual Madoz (1805-1870), ministre d'hisenda del govern Espartero durant el bienni progressista (1854-1856) del regnat d'Isabel II, va afectar especialment als anomenats béns de comuns i propis, de propietat municipal (un 50% per cent de total de finques desamortitzades), i després la resta de propietats que restaven de l'anomenada "mà morta". La intenció del govern, a més d'amortitzar el deute públic i eixugar el dèficit de la hisenda pública,  era invertir una part en la construcció de la xarxa del ferrocarril (en aquell moment, només existien als territoris de la monarquia hispànica quatre trams de ferrocarril, a més no conectats entre sí), obres públiques en general i a eixugar el dèficit endèmic de l'estat espanyol, però deixà els municipis sense una una font d'ingressos i a molts veïns sense unes propietats comunals que els permetien ajudar a viure o sobreviure, fet que va fer augmentar l'emigració rural. Com havia passat amb la desamortització eclesiàstica de Mendizábal, la de Madoz va contribuir a la concentració de la propietat i no a la distribució.
Per la magnitud en finques expropiades i venudes, durada i conseqüències socials, la desamortització de Madoz va tenir més importància que la de Mendizábal, encara que s'ha parlat més d'aquesta darrera. Entre 1855 i 1895, l'estat ingressà 7.856.000.000 rals (Font: Wikipedia).

“Es declaren en estat de venda, d'acord amb les prescripcions de la present llei, i sense perjudici de les càrregues i servituds a les que legítimament estiguin subjectes, tots els predis rústics i urbans, censos i fors pertanyents:
A l'estat, al clero, als ordres militars (…), a confraries, obres pies i santuaris, al segrest de l'ex-infant don Carles, als propis i comuns dels pobles, a la beneficència, a la instrucció pública,i a qualsevol pertanyents a la mà morta, hagi estat o no ordenada anteriorment la seva venda.” Signat: la Reina. Pascual Madoz, Ministre d'Hisenda. Decret de l'1 de maig de  1855

Podeu veure informació sobre aquest tema a Wikipedia.

Imatge: Fotografia de Pascual Madoz. Font: Wikimedia Commons

La censura al teatre en català

La implantació del liberalisme a Espanya, no va suposar ni de lluny el reconeixement de les diferències en el seu sí, mentre, tenia lloc a Catalunya el moviement conegut com la "Renaixença", de recuperació de la seva llengua i cultura.

"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por en censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de obras dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."Real Orden de 15 de gener de 1867, signat pel ministre González Bravo, del govern Narváez.

La desamortització eclesiàstica de Mendizábal (1836)

Imatges: la Reina Governadora, Maria Crsitina i Juan Álvarez Mendizábal, President del Consell de Ministres i Ministre d'Hisenda.

La reforma agrària impulsada pels liberals progressistes durant la regència de Maria Cristina, tenia com a principal objectiu la liberalització de la propietat agrària, que incloïa la desamortització eclesiàstica, encara que també servia per eixugar l'abultat deute públic, castigar el clero pel seu suport a la causa carlina i crear una massa de partidaris d'Isabel II (que no eren altres que els compradors, a baix preu, de les immenses propietat posades al mercat), entre d'altres objectius, confessos o no.
La desamortització eclesiàstica de Juan Álvarez Mendizábal (1790-1853), President del Consell de Ministres i ministre d'Hisenda es va dur a terme mitjançant tres decrets: 1) El primer suprimia els ordres religiosos regulars, fora alguns que es dedicaven a l'ensenyament o la beneficència. 2) Expropiava els béns d'aquests ordres, que passaven a ser béns nacionals. 3) Els posava a la venda en subhasta pública. Aquesta darrera mesura va ser criticada per alguns diputats que preferien es donéssin en arrendament.
La compra dels béns desamortitzats va suporsar reforçar el tipus de propietat existent a cada lloc, ja que va comprar qui tenia recursos per fer-ho, fos la noblesa o la nova burgesia acabalada. Es va desaprofitar una oportunitat de crear una nova classe de petits i mitjans propietaris. Així mateix, es va perdre un valuós patrimoni artístic i històric.

"A sa Majestat, la Reina Governadora:
Senyora, vendre la massa de béns que han passat a ser propietat de la Nació, no és tan sols complir una promesa solemne i donar una garantia positiva al deute nacional, és obrir una font abundantíssima de felicitat pública; vivificar la riquesa morta, desobstruir els canals de la indústria i de la circulació; afeccionar el país a l'amor natural i vehement per les coses pròpies; eixamplar la pàtria, crear nous i forts vincles que la lliguin amb ella; és identificar amb el tron excels a Isabel II, símbol d'ordre i de llibertat. No és, senyora, ni la freda especulació mercantil, ni una senzilla operació de crèdit. El decret que tinc l'honor de sotmetre a l' augusta aprovació de V.M. sobre la venda dels béns adquirits ja per la nació, així com el seu resultat material ha de produir el benefici de fer minvar el deute públic; és menester que en el seu objecte i també en els mitjans, s'enllaci, es foni amb la idea de crear una copiosa família de propietaris, els gaudis i l'existència dels quals es recolzi principalment en els triomf actual de les nostres actuals institucions." Juan Álvarez Mendizábal, 13 de febrer de 1.836.

La Constitució de 1812

Imatge: Promulgació de la Constitució de Cadis; oli de Salvador Viniegra. Museu de dels Corts de Cadis.

La Constitució espanyola de 1212, promulgada per les Corts reunides a Cadis el 19 de març (la "Pepa"), en plena Guerra de la Independència contra Napoleó, fou una de les és avançades de la seva època:

"Don Ferran VII, per la gràcia de Déu i de la Constitució de la monarquia espanyola, rei de les Espanyes, i en la seva absència i captivitat, la regència del regne nomenada per les Corts generals i extraordinàries, a tots els que la present vegin i entenguin, Sapigueu: Que aquestes mateixes Corts han decretat i sancionat la següent Constitució política de la Monarquia espanyola.(...)
Art. 1. La Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis.
Art. 2. La Nació espanyola és lliure i independent, i no pot ésser patrimoni de cap família ni persona.
Art. 3. La sobirania resideix essencialment en la Nació, y per tant, pertany a aquesta, exclusivament el dret d'establir les lleis fonamentals. 
Art. 4. La nació està obligada a conservar i protegir per mitjà de lleis sàvies i justes la llibertat civil, la propietat i els altres drets legítims de tots els individus que la composen.
Art. 5. Són espanyols: Primer: Tots els homes lliures nascuts i veïns en els dominis de les Espanyes, i els seus fills. Segon: Els estrangers que hagin obtingut de les Corts carta de naturalesa. Tercer: Els que sense ella (la carta) portin deu anys com a veïns en qualsevol poble de la monarquia. Quart: Els lliberts que adquireixin la llibertat a les Espanyes.
Art. 12. La religió de la nació és, i serà perpètuament la catòlica, apostòlica, romana, única i vertadera. La nació la protegeix per mitjà de lleis sàvies i justes, i prohibeix l'exercici de qualsevol altra.
Art. 13, L'objete del govern és la felicitat de la nació, ja que la finalitat de tota societat política no és altra que el benestar dels individus que la composen.
Art. 14. El govern de la nació espanyola és una monarquia moderada hereditària.
Art 15. La potestat de fer les lleis resideix en les Corts amb el rei.
Art. 16. La potestat de fer executar les lleis resideix en el rei.
Art. 17. La potestat d'aplicar les lleis en les causes civils i criminals resideix en els tribunals establerts per la llei.
Art. 18. Són ciutadans aquells espanyols que per abdues línees tinguin el seus origen en els dominis espanyols d'ambdós hemisferis, i siguin veïns de qualsevol  poble de dits dominis.
Art. 27. Les Corts són la reunió de tots els diputats que representen la nació, nomenats pels ciutadans en la forma que es dirà.
Art. 34. Per a l'elecció de diputats es celebraran juntes electorals de parròquia, de partit i de província.
Art. 35. Les juntes electorals de parròquia estaran compostes per tots els ciutadans que siguin veïns i residents en el territori de la respectiva parròquia, compresos els eclesiàstics seculars.
Art. 38. En les juntes de parròquia es nomenarà, per cada dos-cents veïns, un elector parroquial.
Art. 59. Les juntes electorals de partit estaran compostes pels electors parroquials, elss quals es congregaran al cap de partit, a fi de nomenar l'electors o electors que han de concórrer a la capital de província per elegir els diputats de Corts.
Art. 78. Les juntes electorals de província estaran compostes pels electors de tots els caps de partit a fi de nomenar els diputats que els corresponguin per assistir a les Corts com a representants de la Nació.
Art. 91. Per a ser diputat de Corts, es requereix ésser ciutadà en l'exercici dels seus drets, major de vint-i-cinc anys, i que hagi nascut a la província o en sigui veí amb residència d'almenys set anys, bé sigui seglar o un eclesiàstic secular (...).
Art. 92. Es requisit a és, per a ser elegit diputat de Corts, tenir una renda annual proporcionada, provinent de béns propis.
Art. 142. El rei sanciona les lleis.
Art.149. Si un projecte de llei fos proposat, admès i aprovat per tercera vegada pepr les Corts (després de dos negatives del rei a sancionar-lo), s'entén que el rei la sanciona (...).
Art. 242. La potestat d'aplicar les lleis en les causes civils i criminals pertany exclusivament als tribunals.
Art. 243. Ni les Corts ni el rei poden exercir en cap cas les funcions judicials, advocar per causes pendents i ordenar obrir judicis finits.
Art. 247. Cap espanyol pot ésser jutjat en causes civils o criminals, sino per un tribunals competent, determinat amb anterioritat per la llei.
Art. 258. El Codi Civil, Criminal i el de Comerç seran els mateixos per a tota la monarquia, sense perjudici de les variacions que per particulars circumstàncies puguin fer les Corts.
Art. 290. Qui hagi estat detingut, abans d'entrar a la presó, serà presentat davant del jutge, sempre que no hi hagi destorb, a l'objecte de prendre-li declaració, però si això no es pogués dur a terme, se'l conduirà a la presó en qualitat de detingut, i el jutge li prendrà declaració dins de les vint-i-quatre hores.
Art. 339. Les contribucions es repartiran entre tots els espanyols amb proporció a les seves facultats, sense excepció o priovilegi.
Art. 336. En tots els pobles de la monarquia s'establitran escoles de primeres lletres en les que s'ensenyarà els nens a llegir, escriure i el catecisme de la religió catòlica, que comprendrà també una breu exposició de les obligacions civils.

L'Estatut de Baiona (1808)

Imatge: Josep Bonaparte, per J. B. Wicar.

Josep Bonaparte (1768-1844), nomenat rei d'Espanya pel seu germà Napoleó (que no obstant va incorporar Catalunya a França) després de les abdicacions de Baiona, promulga una l'Estatut de Baiona, una carta atorgada, la primera norma suprema de caràcter liberal en la història d'Espanya.

"En nom de Déu Totpoderós, Don Josep Napoleó, per la gràcia de Déu, rei de les Espanyes i de les Indies:
Havent escoltat la Junta Nacional, congregada a Baiona per ordre del nostre molt car i molt estimat germà Napoleó. Emperador dels francesos i rei d'Itàlia, protector de la Confederació del Rhin (...).
Hem decretat i decretem la present Constitució, per que es guardi com a llei fonamental dels nostres estats i com a base del pacte que uneix els nostres pobles amb Nos i a Nos amb els nostres pobles.
Art. 1. La religió Catòlica Apostòlica i Romana, a Espanya i en totes les possessions espanyoles, serà la religió del Rei i de la Nació i no se'n permetrà cap d'altra.
Art. 2. La Corona de les Espanyes i de les Indies serà hereditària en la nostra descendència natural i legítima de varó, per ordre de primogenitura, i amb exclusió perpètua de les dones.
En defecte de la nostra descendència masculina natural i legítima, la Corona tornarà als nostre molt car i molt estimat germà Napoleó (...) i als seus hereus i descendents varons, naturals, legítims o adoptius.
Art. 32. El Senat estarà compost per:
1. Els infants d'Espanya que tinguin divuit anys complerts.
2. De vint-i-quatre individus, nomenats pel Rei entre els ministres, els capitans generals de l'exèrcit i l'Armada, els ambaixadors, consellers d'estat i els dels Consell Reial.
Art. 33. Ningú no podrà ser nomenat senador si no ha complert quaranta anys.
Art. 34. Les places de senadors seran per vida.
Art. 61. Hi haurà Corts o Juntes de la Nació, compostes per cent setanta-dos individus, dividits en tres estaments, a saber: l'Estament del Clero, el de la Noblesa, el del Poble.
Art. 67. Els diputats de les províncies d'Espanya i illes adjacents, serán nomenats a raó d'un diputat per cada tres-cents mil habitants. A aquest efecte es dividiran les províncies en partits d'elecció que composin la població necessària per tenir dret a l'elecció d'un diputat.
Art. 87. Els regnes i províncies espanyoles d'Amèrica gaudiran dels mateixos drets que la metròpoli.
Art. 96. Les Espanyes i les Indies es governaran per un sol Codi de lleis civils i criminals.
Art. 97. L'ordre judicial serà independent el les seves funcions.
Art. 98. La justícia s'administrarà en nom del Rei, per jutjats i Tribunals que ell establirà. Per tant, els tribunals especials i totes les justícies d'abadia, ordres i senyories, queden suprimides.
Art. 126. La casa de tot habitant en el territori d'Espanya i de les Indies és un asil inviolable; no es podrà entrar en ella sino de dia i per un objecte determinat per una llei o per una ordre que provingui de l'autoritat pública.
Art.127. Cap persona resident en el territori d'Espanya o les Indies no podrà ser empresonada si no és per delicte flagant o en virtut d'una ordre legal escrita.
Art. 133. Queda abolida la tortura (...).
Art. 144. Els furs particulars de Navarra, Biscaia, Guipúscoa i Alaba s'examinaran en les primeres Corts per determinar el que més convingui a l'interès d'aquestes províncies i de la Nació.
Art. 145. Dos anys després d'haver-se executat aquesta Constitució s'establirà la llibertat d'impremta. Per organitzar-la es publicarà una llei feta a les Corts.
Donada a Baiona a sis de juliol de mil vuit-cents vuit. Signat Josep.

Els decrets de Nova Planta

 Amb els decrets de Nova Planta d'Aragó i València (1707), Catalunya (1716) i Mallorca (1716), el rei Felip V de Borbó abolia les constitucions i institucions pròpies d'aquests terroris que havien constituït fins aquell moment la Corona d'Aragó, que d'aquesta manera desapareixia com a entitat política, i la monarquia hispànica esdevenia absoluta i centralitzada. Els decrets foren imposats pel Rei després de la Guerra de Successió, pel recolzalment que aquells regnes i el principat havien atorgat al seu rival, Carles d'Àustria, i foren promulgats després d'una dura repressió. Els decrets de Catalunya i Mallorca tenen un to més moderat que el primer decret, no obstant els efectes foren els mateixos, tot i que aquests territoris, a diferència d'Aragó i València, conservaren part del dret privat.

"Havent pacificat, amb l'assistència divina i la justícia de la meva causa i amb les meves armes el Principat de Catalunya, tocava a la meva sobirania establir un govern i proveir perque els seus moradors visquin en pau, quietud i abundància; pel seu bé he resolt que en aquest Principat es formi una Audiència, que presidirà un Capità General o Comandant General de les meves armes, de manera que els despatxos, deprés de començar pel meu dictat, segueixin en el seu nom; aquest Capità General ha de tenir vot tan sols en les coses del govern, i això si es troba present el l'Audiència, és necessari que en motivacions i oficis greus, el Regent l'avisi un dia abans del que s'ha de tractar.
(...)2. L'Audiència s'ha de reunir en les cases que abans estaven destinades a la Diputació (Generalitat, o Diputació del General) i han d'estar formades per un Regent i deu ministres per a les causes civils i cinc per a les causes criminals, dos fiscal i un agutzil major.
(..)4. Les causes a la Reial Audiència se substanciaran en llengua castellana, i per a la major satisfacció de les parts els incidents de les causes es tractin amb la més gran deliberació, mano que totes les peticions i presentacions d'instruments es facin a les sales; per a les coses corrents i públiques hi hagi audiència pública dilluns, dimecres i divendres de cada setmana en cada una per torn de taules.
(...)31. A la ciutat de Barcelona ha d'haver-hi vint-i-quatre regidors i en les altres vuit, la nominació dels quals em reservo i en els altres llocs seran nomenats per l'Audiència en el moment que sembli i se'm donaràn comptes; els que nomeni l'Audiència seviran durant un any.
(...)37. Tots els demés oficis (càrrecs públics) que hi havia abans al Principat, temporals o perpetus i tots els comuns no expressats en aquesst el meu Reial Decret, queden suprimits o extingits, i el que a ells estava encomanat, si fos pertinent a la Justícia o al Govern, estarà en endavant a càrrec de l'Audiència, i si pertoqués a Renda o Hisenda ha de quedar a càrrec de l'Intendent o de la persona o persones que jo disposi.
(...)39. Pels inconvenients que s'han experimentat amb els somatents i juntes de gent armada, mano que no hi hagin tals somatents ni altres juntes de gent armada, sota pena de ser tractats com a sediciosos aquells que hi intervinguin.
(...) 40. Han de desaparèixer les prohibicions d'estrangeria, perque la meva Reial Intenció és que en els meus regnes, les dignitats i honors que es confereixin recíprocament als meus vassals pel mèrit i no pel naixament en una o altra província. Fragment del Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, promulgat per Felip V.
Imatges provinents de Wikimedia Commons:
Catalunya
Mallorca

Decret d'expulsió dels jueus, 1492

Fotografia: Dibuix amb la Sinagoga del Trànsit (Toledo) en el segle XVIII, conservat al Museu Sefardí d'aquesta ciutat. Procedència de la fotografia: Wikimedia commons
Autor: Ministeri de Cultura.

Els Reis Catòlics portaren a terme una política d'unificació religiosa, posant fi a una coexistència de segles de cristians, jueus i musulmans a la Península. Restabliren el tribunal de la Inquisició i expulsaren els jueus, i després els musulmans que no es varen voler batejar. 
 
Els Reis Catòlics, Ferran i Isabel, decreten l'expulsió dels seus regnes dels jueus:

"Don fernando é doña ysabel, por la graçia de dios Rey é Reyna de castilla, de león, de aragón, de seçilia, de granada, de toledo, de valencia, de galiza, de mallorcas, de sevilla, de çerdeña, de córdova, de córcega, de murçia, de jahén, del algarbe, de algesira, de gibraltar é de las yslas de Canaria, conde e condesa de barçelona, é Señores de viscaya é de molina, duques de atenas é de neopatria, condes de Rosillon e çerdania, marqueses de oristán e de goçiano, (...)
Sabedes é devedes saber que, porque nos fuemmos ynformados que en nuestros estados avia algunos malos christianos, que judaysavan é apostatavan de nuestra Santa fer católica, de lo cual era mucha cabsa la comunicación de los Judios con los christianos, en las cortes que hesimos en la çibdad de toledo el año pasado de mil é quatrocientos éochenta años mandamos apartar é los dichos Judios en todas las çibdades, villas é lugares de los nuestros reynos é señorios, é dalles juderías é lugares apartados, donde biviesen esperando que con su partamiento so remediaria.
(...) acordamos de mandar salir todos los dichos judíos é judías de nuestros Reynos, é que jamás tornen ni buelvan á ellos, ni á algunos dellos, y sobre ello mandamos dar esta nuestra carta, por la cual mandamos a todos los judíos é judías de qualquier hedad que sean, que biven é moran é están en los dichos nuestros Reynos é señoríos, así a los naturales dellos, commo on non naturales que en qualquier manera por qualquier cabsa ayan venido salgan de todos los dichos nuestros Reynos é Señoríos con sus fijos é fijas, criados é criadas é familiares judíos, así grandes como pequeños, so pena que, si no lo non fizieren é cumplieren así, é fuesen hallados vesinar en los dichos nuestros Reynos é Señoríos ó venir á ellos en qualquier manera, incurran en pena de muerte é confiscasión de todos sus bienes para nuestra amara é fisco, en las quales penas incurran por ese mismo fecho é derecho sin otro proceso, sentençia ni declaración. E mandamos é defendemos, que ningunas nin algunas personas de los dichos nuestros Reynos, de qualquier estado, condición, dignidad que sean, non sean osados de reçebir, reçebtar, ni recoger, n idefender, nin aver pública nin secretamente judío nin judía, pasado dicho término de fin de Jullio en adelante àra siempre jamás en sus tierras, ni en sus casa, ni en otra parte alguna de los dichos nuestros Reynos é Señoríos, so pena de perdimiento de tosos sus bienes vasallos é fortalesas é otros heredamientos, é otrosí de perder qualesquiera mercedes, de que nos tengan, para la nuestra cámara é fisco.
E por los dichos judíos é judías puedan durante dicho tiempo fasta en fin del dicho mes de Jullio mejor disponer de sí é de sus bienes é hasienda, por la presente los tomamos é recebimos so nuestro seguro é amparo é defendimiento Real, é los aseguramos á ellos é á sus bienes àra que durante el dicho tiempo para el día final del dicho mes de Jullio puedan andar é estar seguros, é puedan entrar, é vender, é trocar, é enagenar todos sus bienes muebles é rayses, é diaponer dellos libremente á su voluntad (...)E asimismo damos liçencia é facultad á los dichos judíos é judías que puedan sacar fuera de todos los dichos nuestros Reynos é señoríos sus bienes é hasienda por mar é tierra, con tanto que non saquen oro, ni plata, ni moneda amonedada, ni las otras cosas vedadas por las leyes de nuestros Reynos, salvo en mercaderías é que non sean cosas vedadas é en canbios. Decret d'expulsió dels jueus del 31 de març de 1492, promulgat pels Reis Catòlics. (fragments)

La Sentència Arbitral de Guadalupe

L'anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran el Catòlic al monestir de Guadalupe (Càceres), posava fi al conflicte de les guerres remences, en la que els pagesos catalans demanaven l'alliberament de les càrregues senyorials, especialment dels anomenats "Mals usos", que els senyors podien exercir sobre els pagesos "de remença", que estaven adscrits obligatòriament a la terra. Aquesta sentència es va dictar després que el rei castigués durament als remences més radicals i no posava en qüestió el règim feudal i senyorial, però els pagesos podien abandonar la seva servitud legal, a canvi d'una indemnització, i obtenien l'anomenat cens emfitèutic, que els permetia continuar a la terra que conreaven i deixar-la als seus descendents, per bé que aquesta continués en propietat del senyors que seguien cobrant el censos. Malgrat les limitacions, la sentència va ser importantíssima per crear una classe pagesa pròspera a Catalunya, de gran influència en l'esdevenidor.

Havent rebut per part dels pagesos anomenats de remença una gran queixa dels sis anomenats anomenats “Mals usos”, dient que indeguda i injustament i amb gran càrrec de conciència, els senyors els obliguen, per via del sacrament i de l’homenatge que els han retut, a pagar els sis mals usos abans esmentats:

Sentenciem, arbitrem i declarem que els dits “mals usos” no existeixin ni s’observin ti tinguin lloc, ni es puguin demanar o exigir de dits pagesos, ni dels seus descendents, ni dels seus béns, ni de cap d’ells, sino que per aquesta sentència nostra, els abolim, extingim i aniquilem, i declarem que els dits pagesos i els seus descendents són perpètuament lliures i francs de cadascun d’ells.” Setència Arbitral de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, 1486. (fragment)

Quins eren aquest sis "Mals usos"?:

Intèstia: El senyor es quedava una part dels béns dels pagès, normalment una tercera part, si aquest moria sense fer testament o els hereus havien mort, fet freqüent en una època de curta esperança de vida.

Eixòrquia: Tanmateix, el senyor es quedava una tercera part dels béns dels pagès si moria sense descendència.

Cogúcia: El senyor es quedava la meitat dels béns dels pagès si la seva dona cometia adulteri amb consentiment del marit; la totalitat dels béns si no tenia aquest consentiment. (!)

Arsia: els pagès havia d'indemnitzar el senyor si accidentament es cremava la masia.

Ferma d'espoli forçada: Pagament que el pagès havia de fer el senyor si garantia la dot de l'esposa amb la masia.

Remença personal: Pagament que els pagesos havien de fer als senyors si volien redimir-se de la servitud; aquesta abastava també a tota la seva família.