Carles Maria Isidre i el Manifest d'Abrantes

Ferran VII va morir el 29 de setembre de 1933, deixant com hereva la seva filla major Isabel (Isabel II), que llavors comptava tres anys; mitjançant la "Pragmàtica Sanció", el difunt rei havia abolit la Llei Sàlica, fet que no va ser acceptat pel seu germà Carles Maria Isidre (1788-1855), ni pels seus partidaris, que el consideraven el legítim hereu. Des de Portugal, on s'havia hagut d'exiliar, l'aspirant proclama els seus drets a la corona mitjançant el "Manifest d'Abrantes". Designat com a Carles V per als seus partidaris, era un home convençut del dret diví dels reis i de la preeminència de l'Església catòlica. Va rebre un ampli suport popular, especialment entre la pagesia del nord de la península, que defensaven la societat tradicional, la religió, els antics furs com els del país Basc i Navarra, i desconfiaven dels canvis que volia imposar el liberalisme, i també va rebre el recolzament de la noblesa i el clero rural, aquest darrer amenaçat per les desamortitzacions.
La regent Maria Cristina, vídua de Ferran VII, va cercar el suport dels liberals per defensar en tron de la seva filla. D'aquesta manera s'inicià l'anomenada I Guerra Carlina (1833-1840), que no era ni molt menys una dispúta dinàstica, sino una diferent visió política d'Espanya.

"No ambiciono el tron; sóc lluny de cobejar béns caducs, però la religió, l'observança i el compliment de la llei fonamental de successió i la singular obligació de defensars els drets imprescriptibles dels meus fills, m'esforcen per sostenir i defensar la corona d'Espanya de la violenta despulla que m'ha causat una sanció tan il.legal com destructora de la llei que legítimament i sense alteració ha de ser perpetuada.
Des del moment fatal en que va morir el meu estimat germà (que en santa gloria sigui), vaig creure que s'havien dictat en defensa meva les oportunes providències per al meu reconeixement; i si fins aquell moment hauria estat un traïdor aquell que ho hagués intentat, ara ho serà el que no juri les meves banderes, als quals, especialment els genrals, governadors i les altres autoritats civils i militars, faré els deguts càrrecs quan la misericòrdia de Déu em porti al si de la meva estimada pàtria, al capdavant d'aquells que m'hagin estat fidels. Encomano de tot cor la unió, la pau i la perfecta caritat. Que no hagi de patir el sentiment que els catòlics espanyols que m'estimin, matin, insultin, robin ni cometin el més mínim excés." Carles Maria Isidre de Borbó, Manifest d'Abrantes, 1 d'octubre de 1933.

Imatge: Carles Mª Isidre, per Vicente López Portaña.