La reconstrucció del passat

 

Josep Mª Rovira Juan, llicenciat en història i un estudiós de l'arqueologia i la història cabrerenca, ha dedicat temps, esforç i estudi a la reconstrucció del patrimoni històric i arqueològic de Cabrera de Mar en 3D. Ja fa temps que, en col.laboració amb Ferran Bayès, varen publicar la web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni. Els passats dies 17 i 18 de novembre, Rovira, Bayés i Joan Santacana presentaren el seu projecte al Fòrum Auriga de Tarragona.
Ara us volem presentar un grup d'animacions en 3D que volen reproduïr el passat de Cabrera de Mar, la Ilturo romana i ibera, L'enllaç d'aquestes animacions el podreu trobar a la columna de la dreta d'aquest bloc. Són les següents:
Ritual de la mort i incineració d'un guerrer a la vall de Cabrera de Mar (S. IV-III aC).
Necròpolis ibèrica del turó dels Dos Pins de Cabrera de Mar (Barcelona)
Tomba 51 de la necròpolis ibèrica del turó dels Dos Pins (S. IV aC).
Poblat ibèric de Burriac (S.VI-I aC).
Actualització (15-7-2014): Poblat ibèric de Burriac. 
Els banys romans d'Ilturo. Cabrera de Mar (Barcelona)
Termes o banys romans d'Ilturo (150-75 aC) de Ca l'Arnau (Cabrera de Mar).
Situació de les termes o banys romans d'Ilturo (Cabrera de Mar).
Termes o banys romans d'Ilturo de Cabrera de Mar (150-75 aC) Apodyterium i tepidarium.
Termes o banys romans romans d'Ilturo de Cabrera de Mar (150-75 aC). Vista zenital.
Actualització (27-8-2014): L'aigua a les termes o banys públics d'Ilturo a Ca l'Arnau. Cabrera de Mar-Barcelona.
Forn d'àmfores romà de Ca l'Arnau de Cabrera de Mar (S. I aC) (1).
Forn d'àmfores romà de Ca l'Arnau de Cabrera de Mar (S. I aC) (2).
Actualització (29-8-2014) El forn romà de Ca l'Arnau a Cabrera de Mar (Barcelona)
La construcció de voltes amb tubi fittili als banys romans d'Ilturo.
L'animació 3D, entre l'arqueologia experimental virtual i la investigació didàctica. La construcció de voltes de canó i cúpules amb tubi fittili.
Masia de Can Bartomeu de Cabrera de Mar
Celler de la masia de Can Bartomeu de Cabrera de Mar.
Castell de Burriac o de Sant Vicenç de Cabrera de Mar.
Restitució virtual dels jaciments arqueològics de Cabrera de Mar (Barcelona) 
El castell de Burriac (Novembre de 2018)

Richard J. Evans investiga els orígens i la història del Tercer Reich

Imatge: L'incendi del Reichstag el dia després. Procedència: Bundesarchiv, Bild 146-1977-148-19A/unknown/CC-BY-SA3.0. Publicada a Wikimedia Commons

Quan es pensa en els orígens del nazisme alemany, hi ha una certa tendència en imaginar una multitud entusiata d'alemanys aclamant Hitler i participant en multitudinàries desfilades i mitings.
Sens dubte una part de la societat així ho va fer; només cal pensar en el contingent de joves que s'apuntaren en grups paramilitars -les SA i  SS- i que no dubtaren en recórrer a la violència de tota mena, sota la direcció dels seus caps, però ens enganyariem si penséssim que el nazisme era un sentiment majoritari en la societat alemanya en el moment del seu ascens al poder, el més crític de la crisi econòmica: en les eleccions als Reichstag de juliol de 1932, socialdemòcrates i comunistes assoliren 133 i 89 diputats respectivament pocs menys, que el partit nazi, 230. Hitler va ser nomenat canceller el 30 de gener de 1933, junt amb dos ministres del seu partit (amb la cartera d'I'interior), gràcies al suport d'alguns partits teòricament conservadors, que pensaven poder manipular-lo amb facilitat.
El març de 1933 -i ja no ha van haver més eleccions lliures fins després de la II Guerra Mundial- tampoc els nazis assoliren la majoria absoluta (44 % dels escons), però ja controlaven tots els mecanismes del poder absolut.
A aquestes i moltes d'altres conclusions s'arriba llegint el detallat i documentat estudi de Richard J. Evans The Comming of the Third Reich, primer d'una trilogia, i al que segueixen: The Third Reich in Power i The Third Reich at War.
No hem d'oblidar -ens recorda Evans- que a començaments del segle XX, Alemanya era una potència econòmica a punt de sobrepassar fins i tot Gran Bretanya, i una societat culta i civilitzada; els jueus alemanys estaven integrats i els matrimonis mixtes eren freqüents; res permetia preveure la tragèdia que s'apropava.
Com varen sotmetre els nazis aquella part de la societat alemanya que no els era afecta? Amb el terror: el terror i la repressió fins als darrers racons, la persecució sistemàtica no tan sols de militants o simpatitzants d'esquerra -foren els primers en anar als camps de concentració- sino també els dels partits conservadors, fins i tots aquells que havien donat suport a Hitler com a canceller: la violència física, l'acomiadament de treballadors i funcionaris, el tancament de diaris, la dissolució de tota entitat, des dels partits polítics a les associacions recreatives, que no fossin estrictament dels seus, el control de la vida cultural...immediatament vindrien la violència i les lleis contra els jueus.
L'incendi del Reichstag el 27 de febrer de 1933, sembla ser que per un eixalebrat, fou el fet cabdal que va dona peu instal.lar el terror; va donar peu al canceller (Hitler), per fer aprovar un "Decret de l'Incendi del Reichstag" i una "Llei d'Habilitació", que permetien governar per decret, anular les libertats de la Constitució de Weimar, dissoldre els partits i perseguir els seus militats, deixant sense efecte tota garantia jurídica.
Sens dubte, l'abandonament i la indiferència del món davant aquests fets, així com davant les lleis antijueves que ben aviat deixaren els jueus alemanys sense mitjans de vida o protecció jurídica de cap mena, fins arribar a la Reichskristallnacht,  devien desesperençar totalment aquells que s'oposaven a Hitler o n'eren les víctimes un cop la ideologia del nazisme es va implantar a tots els indrets.
Evans ens dón a conèixer una República de Weimar, en els anys 20, assetjada per l'enfonsament de l'economia i l'hostilitat de determinats grups, a dreta i esquerra: ultraconservadors que somiaven en un retorn a l'Alemanya de Bismarck o de Guillem II, o comunistes (molt actius) que somiaven en una república soviètica; de fet, el Partit Socialdemòcrata, amb el seu primer president, Ebert, fou la columna vertebral de la República de Weimar, una estat sotmès a l'obligació de fer front a les reparacions de guerra -valorades en 132 mil mil.lions de marcs en or- que havia pedut territoris i li havien estat confiscats vaixells, trens, carbó...tot plegat feia impossible la recuperació econòmica.
Tot i això, la República de Weimar va fer arribar a tots els grups socials la Seguretat Social de la que Bismarck havia estat pioner; i malgrat el gran nombre de mutilats, malalts, vídues i orfes de guerra; de la mateixa manera, feia front al pagament de sous a un extens funcionariat.
La hiperinflació 1923-24 va menar a la ruina o nivells de subsistència extenses capes de la població. En aquest context, i en la humiliació del Tractat de Versalles, va trobar el seu brou el partit nazi, fundat el 1919 com a Partit Obrer Alemany, en principi minoritari, i que el 1920 va passar a estar dirigit per Hitler i a denominar-se Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors. El discurs antisemita, però, així com l'existència de grups paramilitars, no fou exclusiva d'aquest partit.
A mitjans dels anys 20, l'economia i la societat varen assolir una certa estabilització, a la que contribuïren els plans Dawes i Young, inspirats pels Estats Units, a fi de suavitzar el pagament de les reparacions de guerra.
El final de la dècada, no obstant, va portar a un increment de la crisi a nivell mundial, de la desconfiança el la democràcia i de la violència. A començament de la dècada del 30, un de cada tres treballadors alemanys estava oficialment aturat (no es comptabilitzava l'atur femení).
Ell caos, i no només econòmic, va servir de pretext perque una part de la població votés nazisme com a element de fermesa davant la passivitat de la majoria de partits, mentre que alguns més el veiem con un fre a la revolució.
Una lliçò d'història que ens permet veure quan fràgil pot ser en relitat la democràcia i el valor que se li dóna a la vida humana.

Richard J. EVANS, La llegada del Tercer Reich, Ed. Península, col Atalaya, Barcelona, 2012, 669 pàgs.; edició original en anglès, 2003.

Una visió diferent de Robespierre

Una visió diferent a la que habitualment es té del revolucionari francès, és la que dóna l'extraordinària novela-biografia de Javier García Sánchez Robespierre. Si la imatge que ens ha quedat d'ell -propagada per la literatura, el cinema i la mateixa historiografia- és la d'una assassí que enviava innocents a la guillotina sense pietat, l'autor ens el mostra en canvi,  com a home i com a polític, com algú que en la seva joventut havia estat en contra de la pena de mort, malgrat que després, en un moment França estava greument amenaçada des de l'interior i l'exterior, un càstig exemplar pels enemics de la Revolució, però que el càstig s'havia de limitar, precisament, als culpables (tal vegada, en aquells moments, no podia imaginar fins on arribaria la maldat humana).  Aquesta visió diferent no es limita al protagonista, sino a tots els personatges que l'envolten i a la Revolució mateixa.
Maximilien de Robespierre (1758-1794), polític jacobí anomenat l' Incorruptible, va ser advocat, diputat en els Estats Generals, en la Convenció Nacional i membre del Comité de Salvació Pública.
No deixa Javier García Sánchez de mostrar-nos la responsabilitat que podia tenir Robespierre en la gènesi del Terror -la naturalesa humana té les seves contradiccions- però sembla que després se n'havia apartat, horroritzat pels excessos, la mort de ciutadans innocents i la crueltat de molts personatges dels que avui se'n parla menys i que en realitat eren els que movien els fils d'aquell Terror, presidit per l'ombra de la guilotina; homes com Marat, Fouquier-Tinville, Carrier, Fouché (que després va ocupar càrrecs en el Directori, al servei de Napoleó i fins i tot de Lluís XVIII!), Fréron, Tallien, Barras, Carnot, Collot o Billaud varen cometre veritables crims a París o als departaments. No obstant, les víctimes de la reacció de Termidor no foren aquests darrers, sino Robespierre, Saint-Just (1767-1794) -al que l'autor dedica també un part del seu llibre- i els seus seguidors. Després dels fets del 9 i 10 de Termidor, la burgesia va patrimonialitzar la Revolució en benefici propi, i les execucions varen continuar.

Aquesta biografia novel.lada comença amb l'evocació d'un personatge imaginari, Sebastien, que en la seva vellesa recorda el passat i escriu sobre aquells fets -no ens podem deixar d'imaginar-lo com un alter ego de l'autor-, començant per la seva arribada a París, una París descrit amb dinamisme i credibilitat, l'ambient, la gent...
Cada mes de l'any republicà obre un capítol, en el que es passa llista exhaustiva i es reflexiona sobre els fets i personatges que configuraren el darrer anys de la Convenció de l'anomenada "Muntanya", el que avui anomenarien l'esquerra, representant de les classes populars, els sans-cullottes. Tot això presidit per l'ombra terrible de la guillotina, sobre els efectes de la qual, l'autor ens fa reflexionar de manera descarnada, sense amagar res. La crueldat del Terror no impedeix a l'autor meditar sobre la crueldat de l'Antic Règim.
De la mà de Javier García Sánchez ens submergirem de ple en el París de la Convenció Nacional, i no tan sols en els gran afers polítics, sino en els petits hàbits quotidians dels parisencs, inclòs el mateix Robespierre, un home aflebit per l'enfermetat i abatut pels crims del Comité de Salvació Pública i el Tribunal Revolucionari, i que va intentar salvar diverses persones o en va lamentar la mort -l'autor ens parla, per exemple, d'una noia de setze anys guillotinada per haver estat massa respectuosa amb un aristòcrata, o de Mme. Elizabeth, germana del rei) o en va salvar realment d'altres. No deixa de ser significatiu que Charlotte Corday -que havia matat Marat- intentés designar-lo com al seu defensor davant el Tribunal Revolucionari.
Una biografia per meditar i especialment perque ens adonem de la necessitat d'abandonar els clixés històrics i sotmetre-ho tot a revisió, si cal, no donar mai res per sabut. Una lliçó d'història i de literatura, un llibre escrit amb un llenguatge ric i dens, amb algunes pàgines inolvidables, on podem arribar a fer nostres els sentiments dels protagonistes.
Javier GARCÍA SÁNCHEZ, Robespierre, Galaxia Gutemberg/ Círculo de Lectores, Barcelona 2012. 1191 pags.
Imatge: retrat de Robespierre; autor anònim, vers 1790; Museu Carnavalet (París). Procedent de Wikimedia Commons.

La crisi final del règim de Franco (1973-1975)

Els dos darrers anys del franquisme es caracteritzen per una doble crisi, econòmica i política..
La data que marca l'inici de la crisi és la del 21 de desembre de 1973, en que mor en atemptat d'ETA el president del govern, almirall Luís Carrero Blanco, destinat a assegurar la continuïtat del règim en cas de la mort del dictador.
El cert és que la dictadura de Franco s'havia convertit en un total anacronisme europeu, sobretot després de la caiguda de la dictadura a Potugal, el 25 d'abril de 1974, i de la "Dictadura dels Coronels" a Grècia, el 24 de juliol del mateix any. Gairebé quaranta anys de finalitzar la Guerra Civil, bona part del poble aspirava a entrar en la modernitat i gaudir d'unes llibertats com les de la resta d'Europa.
El successor de Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, va despertar certes esperances de renovació després del conegut discurs del 12 de febrer de 1974, que dóna lloc a l'anomenat "Espíritu del 12 de febrero", en el que s'obria la possibilitat de constituir associacions polítiques. Esperances que ben aviat es van esvaïr davant la pressió dels més intransigents del règim, els que la premsa anomenà "búnquer".
L'avançada edat de Franco, i el deteriorament de se va salut, donaren lloc a tota mena de moviments de caire polític, tant per part d'aquells que esperaven l'adveniment de la democràcia com d'aquells que volien de totes totes la persistència del règim. L'estiu del 1974, una malaltia de Franco va donar lloc a que Joan Carles de Borbó exercís interinament com a cap de l'estat.
Dos institucions de tradicional suport al règim, começaven a presentar fisures: el el sí de l'exèrcit, un grup d'oficials fundà la Unió Militar Democràtica (UME), que volia democratitzar el règim, i la'Església, moguda per les directrius renovadores del Concili Vaticà II, i amb la figura destacada de l'arquebisbe de Madrid, cardenal Vicente Enrique yTarancón, es mostrava a voltes obertament crítica amb la dictadura. Per la seva part, els partits democràtics, encara prohibits, es manifestaven cada cop més obertament, demanant la ruptura. Una part de la premsa, amb la seva actitud crítica, va arribar a assolir un paper important en la vida política d'aquell moment.
El terrible fenòmen terrorista anava a més. El 13 de setembre de 1974 una bomba esclatà a la cafeteria Rolando del carrer el Correo de Madrid, prop de la Dirección General de Seguridad, ocasionant 12 morts i 71 ferits, en un atemptat que mai no ha estat aclarit, però que en principi es va atribuir a ETA. El 26 d'agost de 1975, el govern va aprovar una molt dura llei antiterrorista, en la que s'ampliava l'aplicació de la pena de mort en el casos de terrorisme. En aquell moment, però,  era evident la sensació de deteriorament ràpid del règim.
El mes de setembre de 1975 ve marcat per la condemna a mort d'onze membres d'ETA i FRAP, de les quals, el consell de ministres, va indultar-ne sis -entre les sis, dues dones- i executar-ne altres cinc. La matinada del 27 de setembre de 1975 es van dur a terme les execucions, a Hoyo de Manzanares i a Burgos.
Les execucions del 27 de setembre varen fer que s'iniciés una duríssima protesta internacional, que va incloure manifestacions a tota Europa i la destrucció de l'ambaixada espanyola a Lisboa. El president de Mèxic, Luis Echeverria, va acudir a la seu de les Nacions Unides per demanar l'expulsió d'Espanya de l'organisme internacional.
Franco va fer la seva darrera aparició davant de la multitud en el balcó, davant la multitud que omplia la plaça d'Oriente de Madrid, l'1 d'octubre de 1975, iniciant-se a partir d'aquell moment un ràpid deteriorament de la seva salud, en una llarga agonia, seguida pels ciutadans a través de la premsa. Inicialment reaci, Joan Carles de Borbó assumí novament les funcions de cap de l'estat.
El 6 de novembre de 1975, aprofitant la crisi, el rei del Marroc, Hassan II, envià 350.000 ciutadans i 25.000 soldats a ocupar el Sàhara espanyol, el que es va anomenar la "Marxa Verda", que pretenia ésser pacífica, però que posava a prova l'exèrcit espanyol, a qui estava encomanada la defensa del territori. La possible ocupació del Sàhara espanyol anava en contra de les resolucions de les Nacions Unides, partidàries de l'autodeterminaciódel poble saharaui.
La feblesa del govern espanyol en aquell moment, va fer que es decidís l'abandonament del territori en els acords de Madrid del 14 de novembre; l'antiga colònia fou annexionada al Marroc i a Mauritània, i donà lloc a un llarg conflicte encara no resolt.
Finalment, Franco expirà el 20 de novembre de 1975, s'iniciava una nova etapa.
Fins aquí hem parlat de la crisi política, però aquesta es va veure agreujada per l'inici d'una crisi econòmica, que esclataria plenament durant la transició, esgotat-se ja el model de desenvolupament del seixanta.
El 1973, l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) decidí l'embargament de petroli als països que considerava havien donat suport a Israel en l'anomenada Guerra del Yom Kippur, entre Isarel i Egipte; en realitat contra Estats Units i els aliats occidentals. Això comportà una reducció de la producció i un augment dels preus. En realitat, com a causa de fons estava el fet que ja es començava a parlar d'un "esgotament del petroli" i dels recursos en general. Molts països varen haver d'imposar severes restriccions a la circulació i al consum de petroli en general; com a país depenent d'aquesta font d'energia, Espanya va quedar afectada.
Imatge: Procedent de l'Arxiu Històric de la CONC.

Les Lleis Fonamentals del Franquisme

Imatge: Sessió de les Corts de Franco.

La dictadura de Franco no va tenir mai propiament una constitució, però si un cos de lleis designades com a Leyes Fundamentales del reino, que definien l'organització de l'estat i la relació entre administració i administrats. Només les Corts més un referèndum nacional les podien canviar. Sens dubte, que amb el temps la dictadura va anar canviant, adaptant-se als temps.
Set foren les lleis anomenades fonamentals, a les que s'ha d'afegir una darrera, la Ley para la Reforma Política, aprovada per les Corts, ja mort Franco, i refrendada pel poble espanyol l'any 1976, i que, paradoxalment, posava les bases per reformar o derogar les anteriors lleis fonamentals.
-Fuero del Trabajo, de 1938, inspirada en la Carta di Lavoro italiana de 1927, crea les bases del que s'anomenarà nacionalsindicalisme i del Sindicat Vertical, que pretén agrupar treballadors i empresaris en un sol sindicat.
-Ley constitutiva de las Cortes, de 1942, vol ser una aparença de democratització del règim, davant la perspectiva d'una victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial. Els diputats s'anomenen aquí "procuradors". Les lleis que les Corts aprovaven havien de ser sancionades pel cap de l'estat. Alguns procuradors ho eren en raó dels seus càrrecs, altres eren designats (els Cuarenta de Ayete, de Franco). Estava prevista l'elecció per votació dels procuradors de l'anomenat Tercio familiar, això no es va dur a terme fins després de la Ley Orgánica del Estado (1967).
-Fuero de los españoles, de 1945, vol ser una carta de drets i deures dels espanyols, en vistes a reafermar una suposada democratització dels sistema davant la victòria aliada
-Ley de Referéndum Nacional, de 1947, estableix la possibilitat que el cap de l'estat pugui sotmetre a votació del poble qualsevol llei o assumpte important. A partir d'aquesta llei es comença a parlar d'Espanya com una "Democràcia orgànica", concepte que no neix en aquell moment, sino que és anterior, i que preveu que el poble no es manifesti a través del sufragi popular sino de les seves "unitats naturals" de convivència: família municipi i sindicat.
-Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado de 1947, estableix Espanya com un regne, si bé això no serà fins després de Franco. Es creen el Consell del Regne i el Consell de Regència. El Rei havia de ser espanyol, tenir més de 30 anys i haver jurat els principis del Moviment Nacional
-Ley de Principios del Movimiento Nacional, de 1958, situa les bases del règim, inspirades en la pàtria, la religió i la família, a més d'una futura monarquia tradicional. Els principis eren dotze, doctrinals, orgànics i pragmàtics.
-Llei Orgànica de l'Estat, de 1967, es fixen les atribucions del cap de l'estat. Se separen les figures del cap de l'estat i del cap del govern, si bé això no es ferà efectiu fins el juliol de 1973, en que l'almirall Luis Carrero Blanco serà nomenat cap de govern. Es crea la figura del procurador familiar, votat, segons la llei, pels caps de família i les dones casades. Els procuradors es presenten a les eleccions a títol individual, no són legals els partits polítics. No obstant aquesta llei obria la possibilitat de formar en el futur, associacions polítiques.
El 22 de juliol de 1969, en complir 30 anys, Joan Carles de Borbó és nomenat successor de Franco ,amb el títol de Príncep d'Espanya. Segons la línea dinàstica, aquest lloc havia de correspondre al seu pare, Joan de Borbó, però aquest s'havia anat separant del règim, a partir del "Manifest de Lausana" del 19 de març de 1945.
Joan Carles de Borbó exercí les funcions de cap d'estat interinament en dues ocasions, abans de ser proclamat definitivament rei: l'estiu de 1974, amb motiu d'una enfermetat del dictador, i la tardor de 1975, abans de la mort de Franco.
Les lleis no preveien que el futur rei assolís els mateixos poders absoluts de Franco, sino que aquests estarien limitats fins a cert punt per les pròpies institucions hereves dels franquisme.
-Ley para la Reforma Política, de 1976, obra del cap de govern, Adolfo Suárez, amb el recolzament del monarca, fou aprovada paradoxalment per les Corts que provenien del franquisme, malgrat preveien una reforma del règim, que possiblement anà més enllà dels que els mateixos procuradors haguessin volgut. Fou aprovada en referèndum el desembre de 1976. Aquesta llei establia unes Corts compostes per sues cambres, Congrés de Diputats i Senat, elegides per sufragi universal.

L'oposició al franquisme

Foto: Grup de Maquis. Font: Bloc Sensacions

Després de la Guerra Civil, l'oposició a la dictadura franquista va tenir bàsicaments dos focus: l'exili i la resistència interior, armada (maquis) o no.
A l'exili van continuar treballant,  dins de les seves magres possibilitats, les institucions republicanes, el govern espanyol, el de la Generalitat de Catalunya o el basc. Així mateix va passar amb els partits polítics, com el PSOE o el PCE malgrat que amb el temps foren objecte d'importants divisions internes.
El final de la II Guerra Mundial va despertar esperances en una propera restauració de la democràcia a Espanya, amb una intervenció dels aliats, i més quan el país va ésser sotmès a un bloqueig econòmic; el reconeixement progressiu del règim de Franco per part dels diversos països, va soterrar definitivament aquestes esperances.
L'oposició armada, en forma de guerrilles i sabotages, el conegut maquis va ser durament combatida pel règim; la manca de suport exterior i progessivament interior, el pas del temps, senzillament, va fer que aquesta forma de lluita anés desapareixent; el conegut Quico Sabater, abatut a Sant Celoni l'any 1960, no sense una forta resistència, i Ramon Vila "Caracremada", que morí en una emboscada a Rajadell el 1963, han estat considerats com el darrer maquis.
La lluita clandestina dels partits era també molt arriscada, sotmesa a una forta persecució i repressió. Malgrat s'aconseguiren important mobilitzacions, importants tenint en compte la por que existia: conflictes laborals, com la vaga general de 1947 al País Basc; una vaga general al Manresa, el mateix any; la famosa vaga (pròpiament un boicot) d'usuaris de tranvia a Barcelona, l'any 1951 (que va tenir com orígen una puja de 20 cèntims en el preu del bitllet), i que volia donar sortida a la indignació popular per l'encariment de la vida; les vagues d'Astúries del 1958; les revoltes d'estudiants del anys 50 i 60; les vagues del 1962 a Astúries, País Basc i Catalunya...
Aquí podem plantejar, per al seu debat, dues incògnites: Hi havia realment una oposició social àmplia al franquisme o es tractava de moviments minoritaris o fins i tot -en el cas de les vagues- d'un descontentament més econòmic que no polític? No hi ha dubte que bona part de la societat estava en contra del franquisme, com també -pensar el contrari fore enganyar-se-, una altra part li donava suport, o almenys li era relativament indiferent la situació, i a més pesava el record de la Guerra Civil.
Per la seva part, Catalunya, el País Basc i Galíca, a part de la resistència política, iniciaren la lenta recuperació de l'ús de la seva llengua en la literatura i en l'àmbit cultural, i el de la seva història.
El 1958 sorgeix Euskadi Ta Askatasuna (que es pot traduïr per "País Basc i llibertat") o ETA, com escisió del Partit Nacionalista Basc, i que volia combinar nacionalisme amb marxisme-leninisme; inicià una vilenta escalada, i el 1968 va portar a terme els seus primers atemptats mortals.
En realitat, el Partit Comunista d'Espanya -el Partit Socialista Unificat, el PSUC, a Catalunya- va portar el pes de l'oposició a Franco; l'any 1956 havia abandonat definitivament l'esperança en una fi ràpida del franquisme, i definí el que anomenava "política de reconciliació nacional", en la que advocava per una lluita per la democràcia en combinació amb altres forces opositores.
Esment apart mereix l' oposició monàrquica duta a terme per l'exiliat Don Juan de Borbó i els seus seguidors. El 19 de març de 1945, l'hereu d'Alfons XIII signà l'anomenat "Manifest de Lausana", criticant el règim franquista i advocant per una monarquia democràtica.
El 1960 es crearen les Comissions Obreres, que preconitzaven la lluita sindical, i fins i tot la infiltració en el sindicat oficial, vertical; no obstant néixer com un grup vinculat al PCE, volia agrupar tota mena de persones o grups que compartissin la seva idea.
El règim, que havia moderat la seva política repressiva des dels anys quaranta, no deixà per això d'executar, com fou el cas del comunista Julián Grimau i els anarquistes Francisco Granados Gata i Joaquín Delgado Martínez; tots foren executats el 1963, el primer afusellat, el altres al garrot vil.
El 1962, el règim va rebre molt malament l'anomenat per la premsa espanyola Contubernio de Munich, el el que un grup de polítics espanyols de diverses ideologies se reuniren a la ciutat Alemanya per proposar un canvi democràtic a Espanya. L'any 1963 es va crear el Tribunal de Orden Público (TOP), per jutjar el que la Dictadura penalitzava com a delictes polítics, tribunal que va actuar fins el 1977.
Un canvi que encara es veia lluny, tant mes quan el desenvolupament econòmic actuà com a bàlsam sobre la castigada societat espanyola.
Ben aviat s'arriba al convenciment que es necessari esperar la desparició física de Franco, per aspirar a la democràcia. El Caudillo, per la seva part, espera deixar les coses "lligades i ben lligades" i el 1967 promulga, o fa promulgar per les Corts la Ley Orgánica del Estado, a més d'anar delegant part de la seva feina -no del seu poder- en homes com Agustín Muñoz Grandes o Luís Carrero Blanco.
El 3 de desembre de 1970 comencen els cèlebres Processos de Burgos, contra 16 membres d'ETA. La pressió interna i la internacional impedeixen l'execució dels condemnats, pressió que no valdrà cinc anys després en circumstàncies similars per altres condemnats, potser per la major debilitat del règim l'any 1975. Mentre teniaen lloc el processos de Burgos, un grup de catalans es tanquen al Monestir de Montserrat entre el 12 i el 14 de desembre, per demanar llibertats, amnistia i dret a l'autodeterminació.
No hi ha dubte que, els canvis socials i econòmics de la dècada dels 60 havien fet forat en amplis sectors de la societat espanyola, que aspiraven a unes majors llibertats; les aspiracions que es feren paleses en els setanta, coincidiren en el temps amb un greu crisi econòmica, iniciada l'any 1974, i amb la perspectiva de la mort del cap de l'estat. Aquest separà per primer cop les funcions de cap de l'estat de les de cap de govern, nomenant per aquest darrer càrrec l'almirall Carrero Blanco, que el 20 de desembre del mateix 1973 es convertí en la víctima més famosa d'ETA, amb l'explosió del seu vehicle. L'atemptat va coincidir amb l'inici de l'anomenat judici 1001, contra sindicalistes de Comissions Obreres, com Marcelino Camacho, que van veure suspès aquell judici.
Com altres vegades havia fet, el règim intentà adaptar-se als nous temps; els discurs de tímida obertura del nou cap de govern, Carlos Arias Navarro, el 12 de desembre de 1974, l'anomenat "Espíritu del 12 de Febrer", va acabar defraudant a aquells que havien confiat en alguna forma d'evolució del franquisme, l'anomenat búnker, els irreductibles del règim varen fer tot el possible per impedir cap mena de liberalització.
La revolució "dels clavells" a Portugal, l'abril de 1974, que enderrocà la dictadura més antiga d'Europa, deixà encxara més aïllat i anacrònic el règim d'Europa dins l'àmbit europeu.
Mentre, l'oposició democràtica a Catalunya s'agrupava en l'anomenada "Assemblea de Catalunya". A nivell espanyol, varen aparèixer dues agrupacions: la "Junta Democrática de Espanya", que tenia entre el seus membres del PCE de Santiago Carrillo, i la "Plataforma de Convergencia Democrática de Espanya", impulsada pel PSOE; aquest partit, l'any anterior, havia renovat les seves estructures i havia elegit el jove Felipe González com el seu secretari general. Ambdós grups s'unificaren l'any 1975 en el que s'anomenà "Coordinación Democrática". Hem de tenir en compte que en aquell moment, existia un gran nombre de partits, la major part absolutament minoritaris.
El març de 1974 i el setembre de 1975 varen veure les darreres execucions del franquisme: el 1974, les del jove Salvador Puig Antic, acusat de matar un policia, i la del polac Heinz Chez, acusat d'un homicidi, ambdós foren executats al garrot vil, a Barcelona i Tarragona; en les acaballes del règim, varen tenir lloc els afusellaments, a Madrid i a Barcelona, de cinc membres d'ETA i del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Popular), no obstant l'indult d'altres sis condemnats. Aquestes execucions causaren una autèntica commoció internacional, aïllant el règim en un moment de pregona crisi generalitzada. El dia 1 d'octubre es produïren els primers assassinats d'un nou grup que vindria en anomenar-se GRAPO (Grupo de Resistencia Antifascista Primero de Octubre).
No hi ha dubte que, en els moments finals de la dictadura, una bona part de la societat volia un sortida pacífica i una evolució cap a la democràcia, com tampoc es podia dubtar que eren forts aquells que s'hi oposaven.

El desenvolupament econòmic dels anys 60

Fotografia: zona turística a l'Espanya dels anys 60. Font: Blog Comenius Ies Carlos III

El Pla d'Estabilització de 1959 fou el punt de partida d'una de les etapes de major creixement econòmic espanyol i de la seva industrialització, fins aquell moment limitada, una etapa que va del 1960 al 1974; això va ser possible,  pels canvis en la política econòmica seguida pel govern espanyol, però especialment per una colla de factors que van confluir en aquell moment:
-Un gran creixement econòmic a nivell internacional, que donà lloc a una etapa de prosperitat i notables canvis socials a Europa i Amèrica.
-La recuperació econòmica europea havia estat ràpida després de la II Guerra Mundial. Hi havia un alt nivell d'ocupació en els països més desenvolupats i els seus habitants es beneficiaven de les polítiques keynesianes i de la introducció de l'Estat del Benestar. S'introduïren les vacances pagades, fet que va permetre el desenvolupament del turisme a països com Espanya.
-Espanya era un país atractiu per a les empreses estrangeres, pels seus salaris baixos, la falta de llibertats sindicals i l'existència d'una gran massa de la població disposada a treballar per aquells sous i moltes hores. La instal.lació de grans empreses forànies va atreure una molt important immigració del camp a la ciutat, especialment cap a les zones industrialitzades (Catalunya, Madrid, País Basc) i a les turístiques.
-La necessitat de mà d'obra a Europa va impulsar la emigració espanyola a diversos països europeus. Les seves remeses dels emigrants, així com les que aportaven els turistes, foren molt necessàries per al desenvolupament espanyol, permetent equilibrar la balança de pagaments i les importacions de petroli i béns d'equipament.
-El creixemnt de la renda per càpita al llarg dels 60 impulsà l'inici de la societat de consum al país.
-La disponibilitat de mà d'obra va impulsar la construcció, molt especialment a les zones turístiques.
Aquest model va tenir, no obstant, inconvenients que es manifestarien al llarg del temps: excessiva dependència del capital i la tecnologia estrangers, mà d'obra poc qualificada, empreses per una part, molt grans, però febles davant les crisis, com les de l'automòbil; en canvi en altres àrees, com el tèxtil, moltes empreses petites amb insuficient desenvolupament tecnològic o poc capitalitzades; mà d'obra poc qualificada, així mateix vulnerable en els moments difícils.
No obstant la liberalització, l'estat va conservar el control sobre l'economia fins a l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, i continuà existint l'Institut Nacional d'Indústria (INI).
Al final d'aquesta etapa, la renda per càpita espanyola era al voltant d'un 80 per cent de la mitja dels països de l'Europa occidental.
Aquests canvis econòmics no van anar acompanyats d'una liberalització política, si bé es domaren alguns símptomes de major obertura, com la "Llei de Premsa" de Fraga Iribarne. No obstant, aquesta aparent tolerància era desmentida per la repressió que el Règim va continuar exercint.
Personatges claus d'aquest periode foren Mariano Navarro Rubio (1913-2001), ministre d'Hisenda de 1957 a 1965 i governador del Banc d'Espanya de 1965 a 1970. Fou el principal impulsor del Pla d'Estabilització; Laureano López Rodó (1920-2000), home de confiança de l'almirall Carrero Blanco, al seu torn home de confiança de Franco, fou nomenat el 1962, comisari de la nova Comisaría del Plan de Desarrollo, responsable dels anomenats Planes de Desarrollo. Alberto Ullastres (1914-2001), ministre de comerç de 1957 a 1965 i després embaixador davant les Comunitats Europees, malgrat que Espanya no podia entrar a la CEE pel seu règim, va obtenir uns acords comercial preferencials.
Aquests polítics i d'altres, notables experts econbòmics, varen rebre el nom de "tecnòcrates"; molts d'ells estaven vinculats a l'Opus Dei. La nova política econòmica va néixer i es va desenvolupar sota la supervisió del Fons Monetari Internacional.
Per bona part de la població espanyola, que sortia d'una llarga postguerra i d'una situació de fam i atur estructural, els canvis econòimics varen ser rebuts com una benedicció, i després recordats com una edat daurada. De tota manera el creixement espanyol va anar amb retard respecte al dels països més desenvolupats d'Europa, i fou similar al dels mediterranis.
En canvi social i de idees, va ser molt més lent, malgrat que alguns han volgut veure els anys 60 espanyols com un moment de gran liberalització de costums; però això és cert només en una petita part, la resta és llegenda...