La intervenció romana del 123 aC a les Balears

Imatge: necròpolis talaiòtica de Son Real (Santa Margalida, Mallorca). Segles VII-I aC. Foto: Rosa I. Garí.
 

"La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?" és el títol d'un article d'Antoni Puig Palerm publicat per la Universitat de Sevilla, inclòs en el llibre Piratería y seguridad marítima en el Medieterráneo antiguo.

La piratería en la Mediterránea ha estat endèmica fins el segle XIX i, per una banda, ha constituït una forma de vida per a moltes poblacions, i per l'altra, una amenaça a la subsistència vida o llibertat dels seus pobladors. El llibre d'Arturo Sánchez Sanz Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana, dedica nombroses pàgines a aquest fenòmen, que va minvar -sense desaparèixer- mentre Roma va controlar el Mare Nostrum, per reapàreixer amb força al declivi de l'imperi. Coneguda és la notable campanya de Pompeu dels anys 67 i 66 aC. -en tres mesos- contra els pirates, que constituïen una amenaça per la navegació, el comerç i els subministraments de blat.

Les fonts clàssiques citen la pirateria com a causa de la intervenció a les Balears del cònsol Quintus Cecilius Metelus anomenat després Balearicus.

És aquesta la causa de la intervenció romana a les Baliares (Mallorca i Menorca)? Antoni Puig Palerm creu que la pirateria era soferta i probablement exercida pels habitants d'aquestes illes des de molt abans (vegeu A. Puig palerm, pàgs. 162 a 164), i que es pot demostrar tant amb les fonts escrites com amb l'arqueologia (pecis, fortificacions).

El segle II aC. fou una època de grans canvis a la Mediterrània occidental i a la península Ibèrica, conseqüència de la II Guerra Púnica (218-201 aC.) i el domini romà d'aquesta zona. La III Guerra Púnica (149-146 aC.) va ser el cop definitiu per Cartago, però el control no estava assegurat per part de Roma, que s'enfrontava a la resistència de poblacions indígenes -recordem les guerres celtíberes- i a la pirateria en el mar. 

Puig Palerm situa la campanya de les Balears dins un context més ampli, la necessitat de consolidar el domini de Roma i les rutes entre Itàlia i Ibèria (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 147). La intervenció del cònsol Cecili Metel era per tota la província de Hispania. Explica l'autor que no es van dedicar tants recursos només a una campanya a les illes Balears, sino que després es van estendre a l'interior peninsular (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 148).

Quin va ser el paper de les Pytiusae? Aquestes illes, que havien estat sota el domini de Cartago, presentaven un desenvolupament urbà i comercial diferent, S'ignora si es van mantenir neutrals en la conquesta romana de les Baliares o hi van col.laborar (vegeu A. Puig Palerm, La pirateria...pàg. 149).

Concretant sobre les causes de la intervenció romana, cita Puig Palerm les fonts clàssiques que parlen de la pirateria com a causa inmediata d'aquesta intervenció (Flor, Orosi). Però molts pobles de l'antiguitat practicaven la pirateria com a forma de vida, al mateix temps que en podien ser víctimes. Formar part d'exèrcits foranis com a mercenaris, va ser també una altra  forma de vida pels baleàrics.

Pel que fa l'arqueologia, descriu Puig Palerm la troballa de vaixells enfonsants amb signes de violència o traces d'una destrucció violenta (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 154 a 156). L'altre element a considerar son les fortificacions. No oblidem que les razzies a la costa o poblacions costaneres, han afectat la població durant tota la història del Mediterrani (vegeu A. Puig Palerm, pàg. 156). Tant a les Baliares com a les Pityusae, s'han conservat restes de fortificacions, que demostren el perill provinent del mar que corria la població (vegeu A. Puig Palerm, pàgs 157 i 158). L'autor fa una descripció de les restes fortificades de l'antiguitat que s'han trobat a les illes (vegeu A. Puig Palerm, pàgs. 158 a 162).

Com a resum: la pirateria era exercida i patida pels habitants de les Balears a l'antiguitat, un fet comú al Meditarrani, però la conquesta de Cecili Metel no es limita a controlar aquest fenòmen, sino a assegurar el domini romà sobre les vies marítimes i la península Ibèrica. 

 

Antoni PUIG PALERM, "La pirateria en el archipiélago balear en la antigüedad ¿sólo una causa de la intervención romana del 123 aC.?", dins Piratería y seguridad marítima en el Mediterráneo antiguo. Universidad de Sevilla. SPAL monografías XVII. Sevilla, 2013.

Disponible a Academia EDU.

 

Llibre citat:  Arturo SÁNCHEZ SANZ,  Imperium maris. Historia de la armada romana imperial y republicana. La Esfera de los Libros. Madrid, 2020.

 

Investidura de Felipe González el 30 de novembre de 1982

Imatge: Felipe González i Shimon Peres el 19 de gener de 1986. Procedència: Wikipedia.
 

Avui tornem al comentari de text amb qüestions, però amb un més cap els nostres dies que els que hem fet fins ara.

 "Esa crisis general, junto con nuestra deficiente estructura económica legada del pasado, nos enfrenta hoy con cuatro desequilibrios fundamentales: el paro, que alcanza a dos millones de personas, que constituye el 16 por ciento de la población activa, nivel que se sitúa siete puntos por encima de la media registrada en la OCDE; la inflación, con un suelo de 14 ó 15 por cien, que no se ha conseguido rebajar en los tres últimos años, mientras que caía en los países desarrollados y se ampliaba sucesivamente nuestra diferencia con ellos en dos, cuatro y seis puntos; el déficit de la balanza de pagos, que, aunque algo reducido en la balanza corriente, se refuerza con una mala evolución de la balanza de capitales y determina la pérdida de reservas, y el déficit de las administraciones públicas, del orden de un billón de pesetas en 1982, es decir, equivalente a un cinco por ciento del Producto Interior Bruto, y que viene representando hasta ahora un rápido ritmo de crecimiento que amenaza con ponerlo fuera de control." Felipe González, discurs d'investidura com a president del govern, el 30 de novembre de 1982. (fragment)

Qüestions: 

1) Tipus de text.

2) Autor i context.

3) Tema que tracta l'autor en aquest discurs i problemes que presentava l'economia espanyola en aquells moments.

4) Trets de la política econòmica del PSOE de 1982 a 1996.

1- Es tracta d'un text polític, el discurs d'investidura davant el Congrés de Diputats, de Felipe González Màrquez, en aquell moment candidat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a la presidència del govern d'Espanya. Però el discurs no va tan sols destinat als diputats, sino al poble espanyol, en un moment difícil per al país. Fou president del govern espanyol de 1982 a 1996.

2- Felipe González (Sevilla, 1942), fou secretari general del PSOE designat com a tal a Suresnes (França), el 1974. Va iniciar un procés de renovació del PSOE, renunciant al marxisme; el procés de Transició a la democràcia, iniciat per Adolfo Suárez i les eleccions de juny 1977, convertiren el PSOE en el principal partit de la oposició. 

Però la situació del país era molt difícil: l'atur superava el 16 per cent de la població activa i no se li veia sortida; el país havia sofert del trauma de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, i no estava clar si s'havien acabat les conspiracions, fins i tot se'n va abortar una pel 27 d'octubre de 1982, un dia abans de les eleccions; ETA va continuar matant.

Algunes coses havien canviat: el govern de Leopoldo Calvo Sotelo, successor de Suárez, va iniciar una política de renovació de les forces armades, apartant els membres més franquistes; en el camp econòmic i social, es va signar un acord amb sindicats i empresaris; es va aprovar la llei del divorci. Una decissió discutida per la oposició fou l'ingrés d'Espanya a l'OTAN. 

No obstant aquests canvis, Calvo Sotelo no va ser candidat de la Unió del Centre Democràtic (UCD) en les eleccions convocades pel 28 d'octubre de 1982, sino Landelino Lavilla, que fou president del Congrés de Diputats. La UCD va patir una debacle electoral, conservant només 12 diputats del 168 que havia obtingut el 1979.

El PSOE va obtenir un resultat històric de 202 diputats en un total de 350 qué té el Congrés, y 134 senadors. En aquest resultat va influir el desig de canvi en una situació difícil i la sensació de desgovern que havia donat la UCD en els darrers temps de Suárez, contra el qual havia conspirat un part del seu propi partit.

Felipe González va ser nomenat president del Govern i nomenà Alfonso Guerra com a vicepresident.

3- El fragment de text que hem posat aquí, tracta específicament de la situació econòmica: 2 mil.lions d'aturats; 14 o 15 per cent d'inflació; dèficit de la balança de pagaments; pèrdua de reserves; dèficit creixent de les administracions públiques... Espanya encara patia les conseqüències de la crisi del petroli iniciada 1973, però també de d'unas estructura econòmica antiqüada en un moment que venien canvis tecnològics i s'iniciava una globalització de l'economia.

 

4-La política econòmica del PSOE en aquella etapa fou liberal, acompanyada de reformes socials. Una mesura molt discutida fou l'expropiació del holding Rumasa l'any 1983, sota la suspita de frau. 

El govern de Felipe González es va veure obligat a desmantellar una bona part de la capacitat productiva de la indústria pesada pertanyent a  l'Institut Nacional d'Indústria (INI): siderúrgica, naval...

Malgrat l'oposició incial del PSOE a l'entrada d'Espanya a l'OTAN, el govern va convocar un referéndum que va refermar aquesta entrada. Posteriorment, el gener de 1986, Espanya ingressava a la Comunitat Econòmica Europea, el que va exigir un canvi en el model econòmic. Va tenir lloc l'anomenada "Reconversió Industrial", en realitat un desmantellament d'indústries obsoletes o deficitàries, que va comportar en un primer moment atur i movilitzacions dels treballadors afectats. També es va limitar la capacitat de sectors agrícoles i ramaders, com el lacti.

Tot i això, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions de 1986 per majoria absoluta, perdent 18 escons i un mil.lió de vots, i el 1989 va renovar per tercer cop aquesta majoria absoluta amb 175 escons. El 14 de desembre de 1988, els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i Unió Generals de Treballadors (UGT) convocaren una vaga general contra una reforma laboral del govern, que introduïa entre d'altres coses, els contractes temporals per a joves.

!992 es pot considerar potser el millor any, o com a mínim de més prestigi, dels governs socialistes i d'Espanya: Jocs Olímpics de Barcelona, Exposició Universal de Sevilla, inauguració del primer Tren d'Alta Velocitat, entre Sevilla i Madrid.

El tractat de Maastricht signat el 7 de febrer de 1992 pels estats de la Comunitat Económica Europea, obria el camí a convertir-la en Unió Europea, a la moneda única (ECU, después euro), el Banc Central Europeu, entre d'altres canvis.

Els anys 90 s'havien iniciat amb crisi econòmica, amb atur i inflació, però en deixar González la presidència del govern començava una recuperació.

El 1994, el PSOE guanyà les eleccions per quarta vegada, però sobre el govern pesaven ja escàndols de corrupció (cas Luis Roldán...) i de practicar el terrorisme d'estat contra ETA per mitjà dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). El 1996 el PSOE va pedre les eleccions davant del Partit Popular (PP) de José María Aznar, per un escàs marge de 141 contra 156 escons.

Tot i elsd problems, el govern del PSOE de 1982 a 1986 va aconseguir importants èxits, entre els que es troba l'establiment de l'estat del benestar: universalització de la sanitat i l'educació públiques, a més de l'Entrada a la Comunitat Econòmica Europea (després Unió Europea) i la reforma de l'exèrcit.

 

 

La història a Balears, novel.lada

 

La novel.la que anomenem "històrica", si està ben escrita, a més d'entretenir-nos, pot servir moltes vegades per introduïr-nos en la història i intereressar-nos per ella (ja sé que no tothom estarà d'acord).

Bàsicament trobem dos tipus de novel.la històrica: a) aquella que s'inventa uns personatges i una acció situats en un transfons històric i 2) la que novel.la la vida i actes d'uns personatges històrics, que han existit. Si l'autor/a és un bon escriptor/a  hi ho fa bé, redactar una novel.la història requiereix uns bons coneixements i/o una ingent tasca de documentació.

Avui volem només citar algunes novel.les de transfons històrics publicades en els darrers anys a Mallorca, per si poden ser d'interès pels lectors. No és una cita exhaustiva, només un recull. 

Dins el darrer blau, (1994) de Carme Riera, reconeguda i premiada escriptora, ja és un clàssic, del que se n'han fet vàries edicions i s'ha traduït a diversos idiomes , narra la història de diverses famíles jueves que acabaren a la foguera de la Inquisició a finals del segle XVII. Podem sentir com els personatges creuen, estimen i pateixen. 

Mentre el llop encara alena, (2014) de Jaume Pons Lladó, editat per Món de Llibres, és un panorama de la Mallorca del darrer quart del segle XIV, com diu la mateixa presentació de llibre "anys de ferro, d'una violència extrema", acció "tenyida d'una crítica social punyent". Apassionant.

La família Amat, (2016), de Tomeu Matamalas, un bon escriptor manacorí, llibre editat per Món de Llibres, mostra la societat de Ciutat a mitjan segle XV, per mitjà d'una família i una colla de crims atroços i intrigues, amb sorpreses.

Nova Esmirna, (2018) de Tomeu Matamalas i novament edició de Món de Llibres, narra la poc coneguda però verídica història d'una colònia de menorquins -i d'altres migrants mediterranis- que, fugint de la seva illa natal per diversos motius, funden una colònia i esperen emprendre una nova vida a Florida, enfrontant-se a grans dificultats.

El sementer de ses Mines, de Manel Santana, historiador, professor i escriptor, ens porta ja al tràgic segle vint, concretament als anys anteriors a 1936 i a l'esclat de la guerra civil. La guerra canviarà la vida dels personatges, i les passions humanes i la venjança contribueixen a aguditzar la crueltat de la guerra i la repressió.

Les cendres del rabí, (2015), de Miquel Segura Aguiló, escriptor i comentarista de premsa, autor de diversos llibres, en aquesta novel.la publicada per Lleonard Muntaner, ens permet seguir la història d'aquells jueus dels que ens parla Carme Riera i en mateix Segura en les seves obres, fins el segle XX i l'actualitat, passant per diverses ciutats o indrets: Dachau, Tel Aviv, Jerusalem, Ciutat de Palma...en una lluita per la supervivència.

Com dèiem, un recull, el lector pot cercar el seu propi camí.

 

Poblament i economia agrària al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses, un article de Marta Prevosti

 

Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de l'arqueòloga Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

Un llibre de Manel Santana sobre el primer franquisme a Mallorca

"Usted es un hombre. Yo soy un hombre. El condenado también es un hombre. Entre hombres, ¿Cuál es el problema de condenado? Acabar cuanto antes." Frase de la pel.lícula El Verdugo, de Berlanga (1963).

Manel Santana Morro (1972) és doctor en història i professor de secundària, i  autor de diversos llibres i articles sobre la història de Mallorca durant la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, i sobre el moviment obrer, així com de dues novel.les. Ha obtingut diversos premis literaris.

Ara acaba de publicar un llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura.

M'ha vingut a la memòria aquella obra genial de l'humor negre dirigida pel gran Berlanga, El verdugo, ja que les seves darreres escenes tenen lloc precisament a Mallorca: el contrast entre el desig del personatge de viure tranquil amb la seva família sense matar ningú, visitant les coves del Drac amb un barret de palla i una càmara fotogràfia, i la seva feina de botxí, en certa manera obligat per les circumstàncies. El blanc i el negre, l'Espanya que vol sortir de la foscor i la que resta en ella, en un any fronterer, 1963.

Manel Santana ens submergeix en el món del primer franquisme a Mallorca, que encara que posi 1939 com a data inicial, bé podriem posar 1936, però un cop acabada la guerra: "La reacció inicial del gruix de la població fou d'alleujament" (pàg. 10), cosa lògica "Els soldats tornaren del front i s'esperava el retorn progressiu a la normalitat. És clar que això darrer no s'havia de produïr perque era gairebé impossible. Almenys durant els primers anys". (pàg. 10).

Com era aquesta nova vida? La maquinària repressiva s'havia posat en marxa: presó, execucions, assassinats...s'ha calculat que unes 3000 persones perderen la vida (pàg. 11) (1).

Dos organitzacions varen prendre protagonisme en aquest periode: l'Església i la Falange Tradicionalista i de les JONS; molts s'afiliaren a aquest partit únic després de la guerra, tot i axò va anar perdent certa influència en favor d'altres "famílies" del règim, però va mantenir la seva estructura operativa, en les seves seccions, masculina i femenina (pàg. 12). El Frente de Juventudes organitzava campaments i activitats esportives; l'esport tenia força importància en l'ideari del règim. Per altra banda, les dones solteres tenien l'obligació de dur a terme l'anomenat "Servei Social", en que havien d'aprendre l'ideal femení del règim: una dona casolana, religiosa i submisa. La Secció Femenina de la Falange estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador.

L'Església catòlica assolí un paper més rellevant que la mateixa Falange, a través del seu moviment d'Acció Catòlica en les parròquies. "Eren anys d'eufòria religiosa, de fervor, d'augment de les vocacions" (pag. 41). Es promocionaren activitats culturals, esportives,recreatives i cursets espirituals. Els valors del catolicisme s'esperava foren els que impregnessin la societat.

"Un dels aspectes més rellevants d'aquest periode fou la castellanització. Des dels primers moments el franquisme prohibí l'ús de la llengua catalana en l'esfera pública". (pag. 15). Així doncs, la literatura (fora d'alguns tímids i vigilats intents), el cinema, la premsa, l'ensenyament i l'administració foren en castellà. Si en canvi que es fomentaven els balls tradicionals, com el ball de bot; en això s'afanyà la Sección de Coros y Danzas de la Secció Femenina.

No es podia parlar de tot en aquell món. La censura oficial i la seva conseqüència l'autocensura eren una realitat (pàg. 15)

No es poden entendre aquests anys, ens diu Manel Santana "Sense la recessió econòmica dels anys quaranta. El model productiu tenia moltes limitacions i deficiències, i una política autàrquica incapaç abocaren una part important de la població a la precarietat i la misèria. (...) El maig de 1939 s'establí a tot l'Estat el racionament dels productes principals de consum" (pag. 14).

Els anys 50 foren testimonis d'una molt limitada recuperació econòmica i una encara més limitada obertura.

"En les dècades dels quaranta i els cinquanta el cinema es convertí en un dels elements configuradors de l'oci més populars. El cinema com a finestra a un món i a una realitat sovint desconeguda tingué prou atracció pr convertir-se en una via d'evasió". (pag. 36). Naturalment, fou objecte d'estricta vigilància per la censura i també fou emprat com a mitjà de propaganda, d'exaltació dels valors religiosos i patriòtics (pag. 37).

Així com hi havia un partit únic, el règim tenia un sindicat únic oficial, anomenada inicialment Central Nacional Sindicalista (CNS), després Organización Sindical. Agrupava treballadors i empresaris per branques. L'obrer es convertí en productor. A través de la seva secció Educación y Descanso, organitzava també el lleure dels treballadors, a través de l'esport, activitats cultuturals, cursets i residències de vacances.

Però aviat vindria el Pla d'Estabililització i els anys 60, amb els seus canvis.

Moltes coses es podrien explicar d'aquell moment i del llibre de Manel Santana Morro, però potser val més que el llegim, entendrem moltes coses. 

El llibre és clar i entenedor, dividit en els corresponents apartats, amb unes taules cronològiques al final que ajuden a entendre el periode, i una bibliografia comentada.

Manel SANTANA MORRO, El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura. Ed. Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2020.

(1) Paul Preston ha calculat 2.300 represaliats a Balears en la repressió franquista  i 323 en la repressió republicana. L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. (pàg. 853). Editorial Base, Barcelona, 2011.

Una altre article sobre l'autor en aquest bloc.

L'autor, a l'esquerra, mostrant el llibre, amb l'editor, Antoni Guiscafré.

Carles III i els xuetes mallorquins

Reial cèdula de 1782.
 Font de la imatge: Wikipedia

Els xuetes de Mallorca formen un grup social de descendents dels jueus assassinats per la Inquisició els anys 1691, 1694 i 1695, i que han patit discriminació per aquest origen. Una discriminació que, si bé ha estat legalment abolida, ha persistit en alguns comportaments fins fa poc.
La comunitat jueva mallorquina va patir diversos pogroms en la baixa edat mitjana, el que la va dur a acceptar una conversió forçosa al cristianisme l'any 1435. Molts jueus varen continuar practicant la seva religió en secret, i com en d'altres llocs, van estar sota sospita. Un dels principals objectius de la Inquisició, establerta per segona vegada (la primera fou durant la persecució dels càtars) en el regne d'Aragó, era precisament descobrir els "falsos conversos". L'anomenada "netedat de sang" impedia l'accés dels conversos a determinats càrrecs i oficis (el que no sempre es complia), i eren especialment vigilats, així com els seus descendents. La Inquisició, a la seva arribada al regne de Mallorca, va condemnar a mort 85 persones, "reconciliant" altres 250 a canvi de penes pecuniaries.
L'any 1675, 237 persones foren condemnades per la Inquisió a diverses multes, per atribuir-los pràctiques judaïtzants. Obtenir diners foren possiblement la causa que les penes no fossin pitjor. Això ja no va ser així els els judicis i autos de fe de 1691, 1694 i 1695. De 236 persones preses, 37 foren condemnats a la foguera, i la resta a diverses penes.
Els descendents dels jueus que varen morir a la foguera a finals del segle XVII, formen el grup del anomenats "xuetes", paraula d'origen imprecís; varen ser obligats a viure en barris separats i se'ls prohibí accedir a càrrecs públics, estudiar a la universitat, portar joies o montar a cavall, entre d'altres. A la pràctica també, el matrimoni amb cristians "de sempre".
Arriba el segle XVIII, el de "les Llums", la Il.lustració, el reformisme, el despotisme il.lustrat. Exemple de monarca il.lustrat, Carles III s'envoltà de ministres reformistes, que intentaren canvis que no sempre van reixir, però en altres van representar un avenç. No entrerem en ells perque no es objecte del nostre estudi, però si prestarem atenció a la petició que un grup de diputats anomenats els "perruques", varen adreçar al rei Carles III, cridant l'atenció sobre la discriminació que patien els xuetes, ja fora d' època en l'àmbit reformista, i demanant la fi d'aquesta discriminació.
El rei va encarregar un informe al Consell de Castella, que es va mostrar desfavorable a la petició dels diputats. No obstant, el bisbe de Mallorca si que va informar favorablement sobre els xuetes assegurant que eren bons cristians. Hem de considerar el temps.
Carles III va emetre tres cèdules, al primera el 1782, en la que s'ordenava la fi de la discriminació contra el xuetes mallorquins, la fi de les barreres arquitectòniques i que poguessin exercir tots el oficis i càrrecs.
Malhauradament, les lleis no posen fi als prejudicis de segles, i si no de dret, si de fet la segregació va continuar. Alguns fanàtics demanaven l'espulsió dels xuetes de Mallorca cap a Menorca i Cabrera.
Les corts de Cadis aboliren l'any 1811 els estatuts de "neteja de sang", que Ferran VII va intentar restablir. Foren abolits definitivament per la reina gobernadora Maria Cristina l'any 1834; un ministre d'aquesta reina, Juan Álvarez Mendizábal, conegut per la desamortització eclesiàstica de 1836, era descendent de jueus conversos de Cadis.
No obstant, com ja hem dit, i en molts aspectes, la discrimació de fet va continuar. Tot i això, un xueta socialista, Ramon Aguiló, fou el primer alcalde democràtic de Palma en la Transició, essent reelegit dues vegades més (1979-1991).


BIBLIOGRAFIA

Juan RIERA, Carlos III y los chuetas mallorquines. Universidad de Valladolid, 1975.

El tribunal de la Inquisición en Mallorca. Relación de causas de fe (1578-1806). Transcripción, estudi preliminar y notas de Llorenç Pérez, Lleonard Muntaner i Mateu Colom. Próleg de Bartolomé Escandell Bonet. Edició de Miquel Font. Palma de Mallorca, 1986.

Miquel S. FONT POQUET, La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca. Edició de Miquel S. Font Poquet. Palma de Mallorca, 2007.

Miquel SEGURA AGUILÓ, Arrels xuetes, ales jueves. Lleonard Muntaner editor. Palma de Mallorca, 2006.

Antoni PICAZO I MUNTANER, Dones xuetes. Resistència religiosa a la Mallorca moderna. Edicions El Tall. Palma de Mallorca, 2019.

INTERNETGRAFIA

Chuetas, el endogámico grupo social descendiente de los juedeoconversos mallorquines.
Autor: Jorge Álvarez.

Wikipedia: Chueta

Els pobres. Manacor 1600-1800 de Damià Duran. Pobresa i escassetat al llevant mallorquí de l'antic règim

Els pobres. Manacor 1600-1800, és el descriptiu títol d'un llibre del manacorí Damià Duran Jaume, amb gravats de l'artista Andreu Llodrà, dedicat a la vida dels més desafortunats de la societat manacorina i llorencina (1) de l'antic règim, concretament en els segles XVII i XVIII. Per al seu llibre, Damià Duran ha estudiat una extensa documentació, provinent entre d'altres llocs, de l'arxiu municipal de Manacor, i també ha realitzat entrevistes a pagesos.
Damià Duran Jaume és investigador i etnògraf, i autor de diversos llibres.
Al contrari d'una historiografia que exalta els fets més gloriosos -o més indignes- Duran retorna a la nostra memòria la vida dura, cruel i resignada dels pagesos del llevant mallorquí d'aquell moment. Vida no sempre resignada, com ho testimonien els diversos alçaments de la part forana. El de 1391 -amb la intervenció dels menestrals de ciutat- i que acabà malhauradament amb una gran destrossa al Call; la revolta de la part forana del 1451, encapçalada pel manacorí Simó Ballester, i la germania de 1521-22, amb líders com Joan Crespí o Joan Colom. Rivalitats entre la part forana, agobiada pels tributs, els delmes i els deutes, i la ciutat, que acabaven amb terribles represàlies. Ballester fou decapitat i escuarterat, i els agermanats fores castigats amb la mort, les galeres, les confiscacions de béns i les elevades multes.
Aquests fets, explica Damià Duran, deixaren en la memòria de la classe pobre, un sentiment de resignació, de submisió, la idea que era impossible lluitar contra els poderosos, un tarannà que, segons ell, és un dels trets més endinsats de la personalitat de manacorins i llorencins (Duran, pàg. 78-79).
Quines eren les condicions de vida en el Manacor dels segles XVII i XVIII? Damià Duran aporta gran quantitat de documentació que ens demostra que la fam i la carestia foren freqüents -especialment al XVII- i que les classes acabalades i els jurats de la vila, havien substituït la justícia pel paternalisme i la caritat. 
Cita l'autor diversos anys en els quals, a causa de la fam, els jurats de la vila es veien obligats a comprar blat -l'aliment bàsic- per revendre'l racionat als que no tenien per menjar o sembrar, si es que podien pagar-lo, ja que les oportunitats de treball eren escasses. El blat, a voltes també, ordi o llegums, es revenia al magatzem municipal, anomenat "la botiga" (2). Molts pagesos s'endeutaven per comprar gra, empenyorant algun bé, com una bèstia. Si no podien pagar el deute, ho acabaven perdent tot. Alguns dels anys de carestia citats són: en el segle XVII: 1605, 1607,1609, 1612, 1626, 1632, 1661, 1673, 1691, 1700, i ja en el XVIII, 1701, 1747-50 i 1778 (Duran, pàgs.  31 a 46, 83, 97 i 285 a 290). (3)
Qui eren els beneficiats en aquesta societat injusta, segons explica Duran: els rics i l'Església. A tall d'exemple: l'any 1593, els jurats, per adquirir el blat necessari, acorden comprar el delme del rector, és a dir, el primer blat que els pagesos havien de lliurar al rector (Duran, pags. 70 i 71). On anaven a comprar blat els regidors -per sembrar i per menjar- quan hi havia escassetat? Doncs a les grans possessions, que n'havien acumulat, i a voltes, retingut (Duran, pàg. 46). Manacor era municipi  de finques grans (Damià, pàgs. 69 i 70. L'autor les cita pel seu nom). La conquesta havia significat un injust repartiment de les terres (Duran, pàgs. 215-216). (4)
Bandolers, petits lladres (sobretot d'aliments) captaires i vagabunds foren habituals en en la Mallorca del segle XVII, així com a tota la Mediterrània. La pena pel bandolerisme era morir a la forca. El 1660, un edicte del virrei obliga  la gent del camp de Manacor i Sant Llorenç, a tancar-se a les viles amb totes les provisions i menjar. L'objectiu era perseguir els bandolers mentre els privaven de tot aliment (Duran, pàgs 83 i 84).
Damià Duran ha fet, per mitjà de diversos cadastres del periode estudiat, una estimació de la quantitat de pobres que hi podia haver, arribant a la conclusió que el precentage mai va baixar del 90 per cent, tot i que hi havia, naturalment, diversos graus de pobresa. La majoria de la població era pagesa, ramadera i menestral, però també treballadors fixes i eventuals de les possessions, jornalers, empleats públics, etc. Els contribuents acabalats són designats en el cadastre com a "homes de béns" o cavallers. (Duran, pàgs. 119 a 128).
Paral.lel a la pobresa dels vilatans, ho era la de la universitat (ajuntament) de Manacor, que no disposava de diners per als més elementals serveis, era difícil pagar un salari digne al mestre o al metge, amb l'obligació, a més de pagar obres ordenades pel bisbat o els poders civils. Aixi llegim per exemple, en un document del 6 de gener de 1629: 

(...) mandatos del Il.lm. Sr. Bisbe de Mallorca que fessam un cor, un hospital i adobar lo orga i moltes altres menudències (...). (Duran, pàg.145).

El mandat venia del bisbe, però havia de pagar el poble, que ja pagava el també delme.

El bisbe Pere d'Alaró i Cardona, el1686 considerà que l'església de Manacor s'havia de restaurar i que les despeses de l'obra fossin a càrrec de la vila. (Duran, pàg. 146).  

No tan sols s'havien de pagar obres, que repercutien en més tributs, sino cerimònies en honor dels magnats (naixaments i defuncions a la família reial, per exemple), visites del virrei o del bisbe i celebracions en el seu honor.
A la precarietat econòmica s'afegia la precarietat cultural. Damià descriu la situació de l'ensenyament a Manacor durant els dos segles estudiats. No era l'educació la principal preocupació de la universitat (ajuntament) de Manacor; la major part de la població no hi accedia, estava principalment en mans de religiosos mal pagats. Remarca l'autor que aquest ensenyament es va fer en català fins el 1774, malgrat el decret de Nova Planta (Duran, pàg. 168). El 1744, una monja obrí la primera escola per dones (Duran pàg. 173). L'ensenyament de les primeres lletres es va començar a prendre un poc més seriosament a partir del 1748 (Duran, pàg.172).
L'assistència sanitària era precària. La universitat (ajuntament) pagava un metge que tenia l'obligació d'assistir als més pobres sense cobrar, si bé el sou era baix, i les distàncies, no afavorien, i menys en el cas de Sant Llorenç. Sabem que hi havia també una apotecaria i un hospital. (Duran, pàgs. 411-426).
La mortalitat, especialment la mortalitat infantil, era molt alta, i l'esperança de vida, baixa, i aporta de les xifres que va fer constar l'arxiduc Lluís Salvador per Manacor: una mitjana de vida de poc més de 30 anys per Manacor, tan per homes com per dones, tenint en compte que aquesta mitjana baixa molt per l'elevada mortalitat infantil. Això, ja, en el segle XIX (Duran, pàg. 211). (5)
Molts altres temes tracta Damià Duran Jaume en el seu llibre: bo de llegir, i es pot sentir com era la vida qüotidiana en el Manacor i Sant Llorenç de l'antic règim, i de retop, en bona part de Mallorca. 
Duran critica amb passió l'egoïsme i la indiferència dels poderosos envers els pobres que ells creaven, però alhora el seu llibre és també un cant a les virtuts de la classe treballadora, el seu afany de subsistir i mantenir la dignitat malgrat les dificultats.
Esperem haver estimulat l'interès del lector.

Damià DURAN JAUME, Els pobres. Manacor 1600-1800. El Gall editor. Pollença, 2019. 494 pàgs.

(1) Sant Llorenç des Cardassar formava part del terme de Manacor en aquell moment.

(2) La botiga municipal de Manacor estava situada a l'actual plaça de la Constitució, o plaça de les Verdures. (Duran, pàg.101)

(3) El segle XVII es caracteritza per un seguit de crisis agràries i de subsitències a nivell mundial, seguit de nombrosos conflictes. Vegeu Geoffrey Parker El siglo maldito.

(4) Dins l'àmbit de l'Església, una notable excepció a la indiferència, fou en capellà Pere Bonaventura Llull i Poquet (1747-1826), que impulsà la creació d'un hospital digne pels pobres, pel que recollia roba, i oferia també aquest sacerdot medicaments, metges o aliments gratuïts als necessitats. (Duran, pàgs. 427-431).

(5) No obstant, no sembla que pertànyer a una classe elevada fos garantia de major esperança de vida: pensem només en l'elevada mortalitat d'infants en la casa d'Àustria espanyola, i fins i tot de reines.

Camp manacorí sembrat de cereals.