100 anys de la Marxa sobre Roma

 

Imatge: Mussolini i el seu estat major passen revista als esquadristes  "camises negres" a l'estadi de Nàpols. Autor: desconegut. Procedència: Wikipedia Commons.

Entre els dies 27 i 29 d'octubre de 1922 va tenir lloc l'anomenada "Marxa sobre Roma", que significà l'arribada de Mussolini al poder i el progressiu camí cap a una dictadura feixista a Itàlia. El camí, però, havia començat molt abans. 

Benito Mussolini (1883-1945), polític i militar que havia estat expulsat del Partit Socialista Italià, i dins el ambient de crisi i descontentament posterior a la I Guerra Mundial, havia fundat els anomenats Fasci di Combattimento, que foren l'origen del Partit Feixista (de fasci, feixos). Mussolini i els seus fasci preconitzaven i practicaven l'ús de la violència contra membres de partits i sindicats d'esquerra, i creien en l'obediència cega al líder. Mussolini pensava també que Itàlia havia de recuperar el seu paper predominant al Mediterrani, per la qual cosa utilitzà simbologia de l'antiga Roma, com els propis feixos.

Sorprèn pensar que, amb aquesta ideologia violenta, el Partit Feixista anés creixent en popularitat i militància. Com s'havia arribat a aquesta situació? 

-Després de la I Guerra Mundial, Itàlia no havia obtingut les reivindicacions territorials a les que aspirava a la costa dàlmata, malgrat s'havia passat al bàndol guanyador.

-Les reivindicacions i agitacions socialistes, amb vagues i ocupacions de terres i fàbriques. S'ha de tenir el compte la revolució russa de 1917, que moltes organitzacions d'esquerra veien com un exemple.

-Al contrari, aquesta expansió de les idees revolucionàries era vista amb temor, no tran sols per les èlits econòmiques i polítiques italianes, sino per classes mitjanes temorenques de perdre la seva situació. D'aquesta manera, molts veien el el feixisme com un mal menor o fins i tot com una garantia de mantenir l'ordre establert.

El Partit Feixista estava organitzat en esquadres. A meitat d'octube de 1922, Mussolini ordenà als esquadristes, anomenats "camises negres", una insurrecció generalizada. S'havien de manifestar armats a les principals ciutats italianes, aconseguint que, al nord d'Itàlia, els principals governants socialistes abandonessin els càrrecs, davant la passivitat de la policia i l'exèrcit. 25.000 camises negres, en tren, cotxe o a peu, es dirigiren a Roma. Mussolini havia afirmat a Nàpols: "el nostre programa és senzill. Volem governar Itàlia".

El primer ministre, Luigi Facta, intentà proclamar l'estat de setge, però el rei, Víctor Manuel III, es negà a signar el decret. Avui encara, s'ignoren els motius: evitar un bany de sang? Pensava que no s'arribaria tan lluny? Víctor Manuel lliurà el poder a Mussolini, que el 30 d'octubre de 1922, va formar govern. El 1924, després de l'assassinat del diputat socialista Giacomo Mateotti, Mussolini prohibí tots els partits que no fossin el feixista, i s'inicià la dictadura que acabà en la II Guerra Mundial.

Així doncs, podem dir que l'ascens de Mussolini i el Partit Nacional Feixista, va ser possible gràcies a la rendició dels poders públics.

Bibliografia:

Angelo TASCA, El nacimiento del fascismo. Ariel, 1970.

Patrizia DOGLIANI, El fascismo de los italianos. Una historia social. Servei de publicacions de la Universitat de València, 2017.

 

Proteccionisme i lliurecanvisme en el sexenni democràtic (1868-1874)

Imatge: consell de ministres provisional d'Espanya el 1869. D'esquerra a dreta: Des de el extrem esquerre: Figuerola, Ruiz Zorrilla, Sagasta, Prim (president del consell de ministres), Serrano, Topete, López de Ayala, Lorenzana i Romero Ortiz. Fotografia de Jean Laurent (1816-1886). Procedència: Wikicommons.

En el comerç internacional, els estats poden escollir entre dues opcions: lliurecanvisme,  l'estat no intervé en els intercanvis comercials entre països, a fi que es pugui comprar i vendre lliurement, i proteccionisme, que cerca dificultar les importacions per protegir la producció pròpia.

El segle XIX espanyol, fou majoritàriament proteccionista, amb excepcions, com fou el sexenni democràtic (septembre1868-gener1874), periode comprès entre el derrocament d'Isabel II i el cop d'estat de Pavía i la dictadura de Serrano, periode que va conèixer un govern provisional, una monarquia constitucional, una I República espanyola, i una dictadura, que va acabar amb el retorn de la monarquia en la persona d'Alfons XII, inaugurant la Restauració.

El Sexenni es va caracteritzar per l'intent de reformar el sistema polític i econòmic. En el camp econòmic destaca de figura del ministre d'Hisenda: Laureano Figuerola.  

Laureano Figuerola Ballester (Calaf 1816-Madrid 1903), fou ministre d'Hisenda d'Espanya, i és conegut per les reformes econòmiques que va dur a terme, entre les quals està la creació de la pesseta (diminutiu de peça) com a moneda oficial, la venda de les mines de Riotinto (1), que eren propietat de l'estat, per fer front al dèficit de l'estat, i l'aranzel lliurencanvista, que va despertar gran oposició.

Interessats i impulsors del proteccionisme foren els industrials catalans, els grans cerealistes castellans i els empresaris siderúrgics bascos. 

L'apertura progressiva del comerç amb Amèrica i la prohibició o limitació d'importacions en el segle XVIII, des de Felip V, culminant en la política reformista de Carles III, varen donar un gran impuls a la indústria catalana, començant pel tèxtil.

El proteccionisme estava destinat a formentar la indústria nacional a expenses d'encarir les importacions; això afavoria el tèxtil o el blat, per exemple, i dificultava la compra de maquinària moderna o petroli, més endavant. No faltaven les queixes contra aquest sistema, com la de Joaquín Costa que ho considerava una injustícia, pel fet que, per exemple, els tèxtils anglesos eren més barats. El partidaris del proteccionisme, el consideraven necessari per la supervivència de la indústria. 

Així doncs, les lleis lliurencanviste de Laureà Figuerola, crearen alarma entre els industrials, que feren tot el possible per fer-les revocar. L'aranzel Figuerola establia un màxim d'un 15 per cent durant sis anys. Amb la Restauració, els governs de Cánovas del Castillo, tornaren a la política proteccionista.

El cas és que, l'excessiva protecció, la falta de competència i estímul per avançar, impedia també la modernització de la indústria; un historiador com Jaume Vicens Vives, reconeix que el lliurecanvisme va ser beneficiós.

El proteccionisme i l'esclavitud a Cuba, varen estar en l'orígen de la independència de les colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipinas, si bé al final s'hi varen implicar de manera decissiva, els Estats Units. Els cubans teníen l'obligació de comprar i vendre a Espanya, però els aranzels elevants els dificultaven comprar als Estats Units. Els industrials catalans varen ser els principals opositors a l'abolició de l'esclavitud a Cuba i a la concessió d'autonomia a aquella illa. La pèrdua de les colònies, però provocà el revifament d'un nacionalisme abans residual, que va tenir el seu origen els les èlits econòmiques.

Texts:

1

"El librecambio, y permítame que se lo diga a toda esa ilustre pléyade de ilustres economistas que se agrupan en torno al señor ministro de Hacienda formándole como una especie de guardia sagrada, el librecambio sería la ruina de España toda". 

 

Víctor Balaguer, dirigit al ministre d'hisenda Figuerola (1969), citat per Jesús Laínz (pàg. 70). 

2

 

"Pero, a pesar de todo, quien tenía razón era Figuerola. Denostado por todo el mundo, atribuyéndole todas las culpas de la falta de trabajo y de la crisis de la marina y de la industria lanera, su obra hizo un gran bien a Cataluña. El arancel librecambista provocó la caída de la obra muerta de la embarcación y del lastre de los monopolios y vividores del proteccionismo. Se oyeron muchos ays y uys, pero era inevitable".

 

Jaume Vicens Vives, citat per Jesús Laínz (pàg. 55)

 

 

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA:

 

Nelson Álvarez Vázquez y Juan Hernández Andreu, Librecambismo y proteccionismo en España (s. XVIII-XIX). UNED, col.lecció Aula Abierta, 2005. 

 

Jesús Laínz. Negocio y traición. La burguesía catalana de Felipe V a Felipe VI. Pròleg de Stanley G. Payne, 2020.

 

Eduardo Montagut, El proteccionismo en España en el sigle XIX. Nueva Tribuna, 2015.

 (1) Aquestes fines havien tingut una explotació deficient, el 1973, foren adquirides per un consorci liderat pels Rotschild

 

 

 

Sebastian Haffner i la història d'un alemany

 

 

Imatge: Boicot als negocis jueus, el 5 d'abril de 1933. Autor: Georg Pahl. Procedència: Wikimedia Commons.

Sebastian Haffner (1907-1999), fou un historiador i escriptor alemany, autor d'un llibre de memòries. Història d'un alemany. Memòries 1914-1933. (Geschichte eines Deutschen. Die Erinnerungen 1914-1933), un clàssic necessari per entendre com es va poder arribar a alçar Hitler al poder, amb tot l'horror que va venir després. Haffner reflecteix la seves i vivències, reflexions i estudia les reaccions dels seus compatriotes.

Diu l'autor que hi ha esdeveniments històrics que són com un núvol damunt un llac: res canvia; però d'altres són una tempesta que va saltar les aigües, i finalment desseca tots els llacs: això fou el nomenament de Hitler com a canceller.

Aquesta tempesta devastadora, no va sorgir del no-res, es va anar gestant poc a poc al llarg del temps. Per a ell, fou la lluita d'un ciutadà particular, petit i anònim, per no ser absorvit dins un estat totalitari, tremendament poderós i cruel. 

Quins fets van precedir a l'esdeveniment d'aquest estat, i van contribuïr al seu naixament?

Tenia Heffer set anys quan va començar la I Guerra Mundial, un succés estiuenc per a una colla de nois que no sabien el que era realment, tret dels jocs que inspirava, la lectura dels partes de guerra o la desparició dels seus dos cavalls. Ni tan sols la fam semblà afectar en extrem aquella generació que després seria la que lluitaria a la II Guerra Mundial.

Desgrana Heffer els esdeveniments, que van succeir a la fi del conflicte i que van influir en la vida quotidiana dels alemanys: el tractat de Versalles, la caiguda de la monarquia, la revolució espartaquista, els freikorps -antecedents de les SA-, el cop d'estat dretà de Kopp, i especialment el terrible any de 1923, el la hiperinflació, en que el marc va perdre valor de manera vertiginosa -fins un bil.lió de marcs, un dòlar- en el que s'havia de comprar tot quan es cobrava el sou, perquè dins d'unes hores seria molt més car, les activitats de grups revolucionaris i paramilitars, establiments d'efímeres  repúbliques soviètiques a estats alemanys, gent empobrida, altra enriquida vertiginosament i de nou empobrida, l'any del famós putsch de la cerveseria de Munich, ja amb Hitler pel mig, que en aquell moment no semblà més que un aldarull entre molts...i després, sobtadament, tot això es calma i la moneda recupera aparentment el seu valor i sembla que s'entra en un periode d'estabilitat.

Èspoca de juventut i certa felicitat, que arriba a la seva fi: sis mil.lions d'aturats al final de la dècada, retalls de sous pensions...el Partit Nacional Socialista Alemany es converteix en la segona força el 1930, unes noves eleccions el 1933 tindran com a conseqüència el nomenament de Hitler com a canceller alemany; l'incendi del Reichstag serà l'excusa per anular la constitució, posar fora de la llei el partit comunista alemany i per a la detenció o assassinat de tota mena d'opositors passats i present, reals o ficticis a mans de les SA, grups d'assalt del partit nazi, les "camises brunes": com ell diu, lladres i assassins actuaven amb tota l'autoritat de l'estat tractant les seves víctimes, persones indefenses, com a criminals. A això s'havia arribat amb el silenci i la covardia dels dirigents dels partits, durament criticats per Heffner, i la por dels ciutadans, empesos ara també a participar en desfilades i aclamar els líders nazis. Fins i tot els socialdemòcrates havien recolzat Hitler i havien cantat l'himne de Horst Wessel en el Reichstag. Mil.lions de persones s'afiliaren llavors als partit nazi per les més diverses raons, inclosa la por. 

Des de seu lloc de passant d'advocat, Haffner va ser testimoni del que va venir: els camps de concentració per a dissidents o senzillament, molestos al nou règim, negocis jueus boicotejats, empleats i funcionaris jueus acomiadats, privats tots dels seus mitjans de vida.

El món que Heffner coneixia, va anar despareixent: una amiga jueva que corria perill, un amic jueu que marxava precipitadament deixant enrera pares i germà...personatges que havien format part de la vida quotidiana prohibits, despareguts, deportats, morts, llibres cremats, autors prohibits, diaris que desapareixien o canviaven totalment la seva orientació...

Haffner descriu les reaccions dels seus conciutadans no nazis davant aquests fets: Uns van optar per la negació, enganyant-se dient que això duraria poc; altres van afegir-se al grup "dels dimonis"; uns més van intentar refugiar-se en el més íntim -impossible, perque fins allà arribava el nazisme-, com ell mateix descriu, "ja no existia un entorn privat",el seu cercle íntim d'amics s'havia esvaït, no pot confiar en els seus companys d'estudis, s'ha de vigilar amb qui es parla i el que es diu, el seu pare es veu obligat a respondre un qüestionari si vol conservar la pensió: això li costarà al pare una greu malaltia. 

Finalment Haffner, com altres joves alemanys que han de superar el segon examen d'estat per poder exercir com advocat, per més que ja decidit marxar d'Alemanya, és obligat a acudir a un campament on haurà de dur l'esvàstica al braç, rebrà instrucció ideològica, escoltarà discursos, aprendrà a saludar i cantar himnes patriòtics, i rebrà instrucció militar. L'ambient allà viscut el farà reflexionar sobre la camaraderia com a forma d'anular l'individu, de deshumanitzar. Aquesta camaraderia, diu Haffner, és la que ells nazis imposen al poble alemany per mitjà de les diverses organitzacions, incapaç aquest poble diu, de gaudir com a individus.

I l'exércit alemany? Haffer ja diu al principi del llibre que aquest exèrcit no tenia el que anomena "valor cívic": era incapaç de plantar cara als seus superiors.

Després va succeir esdeveniments cada cop més greus, però aquestes memòries acaben l'any 1933.

Senastian HAFFNER, "Historia de un alemán. Memorias 1914-1933. Destino, Barcelona, 2009 (cinquena impressió).

El enterraments de Son Peretó (Manacor)

 Imatge: Reconstrucció d'una tomba de Son Peretó al Museu de Manacor. Foto. R. I. Garí.

 

Com eren i com vivien els nostres passat? Resulta freqüent que ho poguem conèixer per la seva mort: com els inhumaven o incineraven, que ens poden dir l'estudi de les seves restes...

Llorenç Alapont, Assumpció Malgosa, Gemma Prats-Muñoz, Roger Real i Magdalena Sastre són autors d'un interessant treball publicat en les actes de les IV Jornades d'arqueologia de les Illes Balears (Eivissa 1 i 2 d'octubre, 2010), que du per títol "Interpretació de les pràctiques funeràries i anàlisi antropològic dels enterraments del sector oest del conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor)", on presentaven el 2010 els resultats dels seus estudis sobre aquest important jaciment mallorquí. 

Els sector estudiat és l'oest, on es poden trobar establiments domèstics i/o productius i alhora restes funeraris. "Un conjunt d'habitacions dintre de les quals es trobaren un total d'onze sepultures objecte del nostre estudiu" (Interpretació...pàg. 151). Datades en els segles VI i VIII.

Veiem algunes de les seves conclusions:

-Tipologia: fossa en forma de banyera trapezial amb cantons.

-Orientació dels esquelets: el cap a l'oest i els peus a l'est, amb una excepció nord-sud, potser per manca d'espai (Interpretació...pàg. 151).

Posició: decúbit supí.

Paleodemografia: 

-Edat: en aquest sector, el 50 per cent dels inhumats tenen menys de 18 mesos. Elevada mortalitat en el naixament i en el deslletament (Interpretació...pàg. 153). L'altre 50 per cent d'individus són adults, principalment joves entre 20 i 30 anys.

-Sexes: major proporció de dones. Això concorda amb el que s'ha pogut trobar a altres enterraments de la mateixa època, com ara a Vilassar de Mar (Interpretació...pàg. 153). Adverteixen, però els autors, que la mostra és petita, i com a les anteriors conclusions, cal esperar resultats. En les poblacions antigues, és freqüent la mort per part.

Paleopatologia:

-Absència d'higiene dental, tosca, càries i altres malalties dentals. A més de la manca d'higiene, hi podia contribuïr l'elevat consum de carbohidrats (Interpretació...pàg. 153). 

-Processos artròsics, evidents en l'estudi dels ossos. Sens dubte un factor és l'edat (aquí la gran majoria eren joves), però també una activitat física dura i perllongada (Interpretació...pàg. 154).

Pràctiques funeràries:

-Inhumació.

-Senyals d'amortallament.

Per acabar aquest breu resum, senyalem que es tracta d'un estudi que va ser publicat fa 12 anys, i que les excavacions han continuat i els arqueòlegs han ampliat els seus estudis i tenen noves conclusions. Estarem pendents del que surti.

 

Llorenç Alapont. Assumpció Malgosa, Gemma Prats-Muñoz, Roger Real i Magdalena Sastre: "Interpretació de les pràctiques funeràries i anàlisi antropològic dels enterraments ddel sector oest del conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor)" dins IV Jornades d'arqueologia de les Illes Balears (Eivissa 1 i 2 d'octubre, 2010) Disponible a Academia Edu.

 

L'antiguitat tardana al municipi de Manacor

 

Imatge: restes de la basílica paleocristiana de Son Peretó. Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa.

S. Alcaide, C. Mas, M.A. Cau son autores i autor d'un estudi sobre l'antiguitat tardana al municipi de Manacor (Mallorca), basat sobretot en l'estudi de les seves basíliques paleocristianes, però també en altres jaciments, com ara, fundacions indígenes anteriors a la conquesta romana que perduraren o foren reocupats.

L'article, publicat dins les III Jornades d'estudis locals de Manacor (2012) du per títol: "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori".

Expliquen els autors que han dut a terme una revisió dels estudis previs sobre Manacor i de la Carta Arqueològica del Municipi, i que han tingut la sort de disposar d'un treball previ de Merino i Torres (2000), que inclou tots els jaciments des d'època romana fins a la islàmica (L'antiguitat tardana...pàg. 171). 

Senyalen que l'antiguitat tardana és una de les èpoques menys conegudes de les illes -nosaltres afegim que això passa també a la península- en que passaren de l'imperi romà als vàndals, als bizantins i als musulmans.

Dues són les basíliques conegudes al municipi de Manacor: Sa Carrotja, descoberta per J. Rubió i Bellver el 1908, i de la que només es conserva el baptisteri i Son Peretó, descoberta i excavada a partir de 1912 per Mossèn Aguiló qui va elaborar la primera planta.

Com expliquen els autors, les basíliques no degueren estar aïllades en el territori, formaven part d'un conjunt de població.

Sa Carrotja (Porto Cristo) està situada sobre un penya-segat que domina el port natural, només se'n conserva el baptisteri, situat als peus de la basílica la qual sembla que tenia planta rectangular, de tres naus i orientada est-oest, Rubió va interpretar que tenia capçalera tripartida. Palol data la piscina baptismal en el segle VI. (L'antiguitat tardana...pàgs. 173-174).

Son Peretó era una bsílica orientada est-oest, de planta rectangular, capçalera tripartida i tres naus, al peu de les quals es troba l'àmbit baptismal, amb dues piscines cruciformes. Enfront de l'absis'hi situa el cor, i als peus de la nau central, un contraabsis. Un primitiu paviment opus signinum, va ser substituït per un altre de mosaic.(L'antiguitat tardana...pàg. 175).

S'han localitzat diverses tombes que trencaven el primitiu paviment d' opus signinum i també unes possibles cambres funeràries adosades a un mur als peus de la basílica, on se situen les piscines baptismals. ((L'antiguitat tardana...pàg. 176).

La basílica presenta diverses fases. Pel seu estil, similar al dels tallers nord-africans, Palol situa els mosaics en el segle VI. Pel que toca a les piscines baptismals, de diferentes mides, està en debat si corresponien als diferents rituals d'aspersió i immersió, o bé eren les dues d'immersió. (L'antiguitat tardana...pàg.177).

Dels jaciments inventariats a l'antiguitat tardana al municipi de Manacor, 27 presenten materials ceràmics d'aquest periode. (L'antiguitat tardana...pàg.178).

Expliquen els autors que, cal diferenciar aquells jaciments que perduraren des d'època romana fins l'antiguitat tardana, d'aquells que foren reocupats en aquella etapa. (L'antiguitat tardana, pàg. 180). Un total de 12 van continuar en àpoca islàmica. (L'antiguitat tardana, pàg. 183.). 

Són 223 els jaciments arqueològics inventariats a la Carta Arqueològica de Manacor, 65 dels quals tenen una cronologia indetermina, la majoria coves, i que els autors afirmen que fora important revisar,per comprobar si podrien pertànyer a l'antiguitat tardana. (L'antiguitat tardana, pàg. 183).

 "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori" és un treball interessant, que vol posar llum sobre un periode encara poc conegut, però apassionant.

 

S. Alcaide, C. Mas i M.A Cau "L'antiguitat tardana al municipi de Manacor: arquitectura cristiana i territori", dins III Jornades d'estudis locals de Manacor. Espai, fet urbà i societat (2012). Podeu trobar-lo en aquest enllaç, junt amb d'altres treballs presentats.

També està disponible a Academia EDU. 

 

Imatges. Piscines baptismals de Son Peretó i mosaics de la basílica, conservats al Museu de Manacor. Fotos: Rosa Isabel Garí.

 

 Imatge: Restes del racinte baptismal de la basílica Sa Carrotja. Procedència: Wikipedia.

 

  

Paisatges sonors a l'antiguitat: un estudi de Bàrbara Duran Bordoy

 

Imatge: tintinnabulum conservat al Museu de Manacor. Cronologia: talaiòtic final.

Imatge: Bàrbara Duran signant exemplars d'un dels seus llibres a Manacor, el 2019. Foto: R.I. Garí.
 

 Bàrbara Duran Bordoy, nascuda a Manacor, és professora, música, musicòloga i escriptora i gaudeix d'un extens currículum acadèmic i professional: pianista i flautista de bec, i membre del grup Polissonia, dedicat a la difusió de la música catalana de l'Edat Mitjana i la hispànica del Renaixement. També ha seguit estudis d'orgue. Doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com a autora de llibres ha publicat: El cant de salers i quintos a la Mallorca contemporània; Voleu sales?; Vaig veure John Lennon; Deixem lo dol; Música per a un crim; Posseits pel dimoni; Joan Company i Florit; Les cantadores de Maria de la Salut.

Però el que ara comentarem en aquest bloc dedicat a la història és un article titolat: "Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.

El treball de Duran és certament meritori i difícil, en tractar-se d'un tema poc conegut, amb el gran inconvenient, és clar, que no podem reproduir música antiga, podem fer-nos una idea amb l'estudi dels instruments, especialment de cultures clàssiques, com la romana, però la prehistòria o la protohistòria ja ho fan més complicat, i fins i tot hi ha autors que afirmen que no podem provar que el que tot el que considerem instruments, realment o fossin (vegeu: Paisatges sonors...pàg. 3). 

Per al seu estudi, Bàrbara Duran, a més de les investigacions pròpies, s'ha basat en una extensa bibliografia.

Centra l'autora el seu estudi en dues etapes: 1)els periodes talaiòtics i postalaiòtic i 2)l'època paleocristiana. En el primers es basa, com es lògic, en les troballes de l'arqueologia -hi ha manca de fons escrites, molt escasses en general sobre les Balears- i en el segon, especialment en les referències que fa el bisbe Sever als cants i himnes cristians.

No és tasca d'aquest bloc fer un resum exhaustiu -i que seria improcedent, ja que el que toca és llegir-lo- de l'article de Duran, sino donar-lo a conèixer.

Tal i com explica l'article, els instruments pre o protohistòrics es troben en jaciments funeraris de molts indrets de la Mediterrània (1). El tintinnabulum, amb alguna variant, és un en general un disc de bronze, i excepcionalment de ferro associat a alguna altra peça, com podia ser una vergueta. Tintinnabula  -campanetes-, o les seves restes, s'han trobat en jaciments funeraris de Balears, de la península i de la Mediterrània. 

Quina era la seva funció? Difícil interpretar-ho. 

Com ja s'ha dit, es localitzen en jaciments funeraris i curiosament, moltes vegades en tombes femenines (Vegeu Paisatges sonors...pàg. 5). Eren peces musicals en honor a la persona difunta? Una mena de sons sagrats? No ho sabem.

No hi ha tampoc consens entre els autors sobre la cronologia exacte dels tintinnabula, consideren la majoria que no eren anteriors als segles VII o VI aC. (Vegeu "Paisatges sonors de l'antiguitat...pàg. 6).

Pel que toca al periode paleocristià (segle V-VII), basíliques com Son Peretó i Sa Carrotja, foren nuclis importants de vida agrícola i ramadera, a més de centres de culte cristià. El cristianisme balear, com està ja sobradament demostrat i recorda Duran, tenia arrels importants amb el nord d'Àfrica, amb la que mantenia també actives relacions comercials.

Una carta del bisbe   Sever de Menorca, que volia obligar a convertir-se al cistianisme la important comunitat jueva balear al cristianisme, ens diu que: "el poble cristià estava capacitat per cantar himnes i salms (...)" (Vegeu: Paisatges sonors, pàg. 13).

Els cristians de Son Peretó conservavem la cerimònia del refrigerium, o banquet funerari d'arrel pagana, és possible que els salms i himnes fossin aspectes típics d'aquestes celebracions (Vegeu: Paisatges sonors...pàg. 13).

(1) És lògic que en enterraments que s'hagin conservat es trobin major nombre d'objectes que no en altre tipus de jaciments, on el metall i la pedra s'ha reutilitzat o destruït. 

"Paisatges sonors de l'antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l'illa de Mallorca. Una aproximació disciplinària". Publicat a Quadrivium. Revista digital de musicologia. Núm. 10, 2019. Disponible a Academia Edu.

 

 

L'Any de sa Desgracia a Menorca (1558)

 

Les costes de Balears foren objecte d'atacs pirates al llarg de l'edad moderna. Foto de Francesc Gari Lleixa.

 

Menorca no oblida i commemora  l'Any de sa Desgràcia 1558, quan el 9 de juliol , Ciutadella fou assaltada per una flota turca de 130 naus comandades per Pialí Bajà, matant o esclavitzant els seus moradors. La illa va perdre la meitat dels seus 10.000 habitants,  els camps foren arrassats, robat el bestiar i esclavitzades més de 3.500 persones. 

Maó havia estat ja assaltada feia 23 anys el 1535, per les naus del pirata Barbaroja, i els seus dirigents pactaren amb els turcs  per salvar la seva família i cases a canvi d'obrir la ciutat als assaltants, lliurant així els maonesos a la  matança i la deportació; cinc anys després aquests dirigents foren condemnats a mort per la seva traició.

L'assalt a Ciutadella de 1558 fou potser el pitjor desastre provocat per la pirateria turca otomana i berberisca del nord d'Àfrica, però no l'únic, ni de lluny. La pirateria ha estat crònica a la Mediterrània fins a començaments del segle XIX, però fou en l'edat moderna quan assolí majors dimensions. Per algunes poblacions constituïa una forma de vida, i per altres la ruïna, la mort i l'esclavitud. Els atacs es dirigien preferentment contra les costes espanyoles i italianes. No oblidem que Nàpols, Sicília i Malta -cedida als cavallers de Sant Joan- també pertanyien a la corona d'Aragó.

Però no era el Mediterrani l'únic amenaçat per l'imperi otomà: els turcs també arribaren fins a les portes de Viena; aquesta amenaça va obligar els Habsburg del Sacre Imperi i els d'Espanya a una lluita secular que esgotà una recursos, homes i energies, amb l'afegit d'Amèrica pels espanyols (1). Els otomans gaudiren de l'aliança de França, que se sentia al seu torn amenaçada per Espanya i el Sacre Imperi.

Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Germànic, continuant la tasca del seu avi Ferran el Catòlic, va intentar crear una colla d'enclaus al nord d'Àfrica, per evitar es convertissin en refugi de pirates. La conquesta d'aquets llocs costava un molt elevat nombre de baixes i tampoc es podien mantenir gaire temps (tret del cas d'Oran que va estar en mans d'Espanya fins 1792).

Felip II va portar a terme una política més pragmàtica i eficaç que el seu pare en el Mediterrani, amb l'organització d'una flota única cristiana, ben preparada, en la que cada aliat aportava homes i vaixells, sota el seu comandament. La Lliga Santa va agrupar l'Imperi espanyol, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, el ducat de Savoia i l'ordre de Malta.

El fracàs turc en conquerir la illa de Malta el 1565, després d'un duríssim setge i la victòria de la Lliga Santa a Lepant (Grècia) el 7 d'octubre de 1571, van obrir algun canvi en la relació entre l'imperi espanyol i l'otomà: cap dels dos tenia forces per derrotar l'altre, i a més ambdós tenien problemes interns, pel que s'arribà una primera treva (1576) i a una pau no formal (1578) (2), sense que això suposès la fi de les incursions berberisques des del nord d'Àfrica; en realitat, en el segle XVII, les costes mediterrànies i fins i tot algunes atlàntiques, patiren una intensa activitat piràtica provinent d'aquella zona, activitat que no va començar a decaure, de forma lenta, fins el XVIII.

La pirateria obligà els habitants de les costes mediterrànies a defensar-se amb la construcció de torres de vigilància i defensa, proveïdes d'armes, aigüa i queviures que comptaven a més amb primitius sistemes de senyals, com podien ser les fogueres: es calcula que n'hi va haver més de 1.000 a la costa peninsular i 150 a les Balears; es van reforçar les muralles de les ciutats costaneres, mentre que moltes poblacions litorals foren abandonades, no apropant-se de nou al mar fins el segle XVIII (3). En cas de perill, els pobladors havien de refugiar-se cap a l'interior, començant per les dones i els nins. Però a voltes els pirates no es limitaven al litoral, sino que podien assaltar les planúries costaneres i fins i tot en alguna ocasió varen remuntar el riu Ebre.

Tornant a Menorca, la illa havia quedat tan abatuda i despoblada, que el rei va pensar seriosament en evacuar-la, deixant només una guarnició militar; això no va finalment succeir, però es va oferir terres a mallorquins, catalans i valencians.

Joana d'Àustria, germana del rei i regent del regne en aquell moment, va ser una figura important per la recuperació de la illa: va aconseguir la supressió d'impostos per 10 anys i que l'església acceptés no cobrar els delmes, també va demanar al Papa Pau IV la recollida d'almoines per al rescat dels captius. Segons l'historiador Juan Carlos Losada, només se'n varen poder rescaptar 80 d'aquells menorquins, la resta s'havien perdut, mort o desaparegut en llunyans mercats d'esclaus. (4) El 1857, s'alçà a la plaça del Born de Ciutadella un monòlit en memòria dels morts i captius.

El notari menorquí Pedro Quintana redactà, a peticio del governador Bartomeu Arguimbau i el capità Miguel Negrete, tots presos a Constantinoble l'anomenada "Acta de Constantinoble", en la qual narraven els fets succeits, amb la intenció de protegir-se de futures acusacions, recordant el que havia passat a Maó. Arguimbau i Negrete foren rescaptats, però novament capturats per berberiscs a prop d'Alger, i novament rescatats.

Així anaven les coses. 

 

(1) Els recursos provinents d'Amèrica s'empraren en finançar les contínues lluites, que a més, constituïren una sagnia humana. 

(2) Una pau formal amb l'imperi Otomà no es va signat fins el 1782, i amb Alger el 1876, sota el regnat de Carles III.

(3) Al llarg de la costa mediterrània trobem pobles diferents però amb el mateix nom situats a pocs quilòmetres, afegint "de mar" al més costaner i nou, això es deu al retor a la mar, després de la desaparició del perill piràtic.

(4) Dues ordres de frares, Mercedaris i Trinitaris es dedicaven a la recapta de diners per a rescaptar captius.

 

BIBLIOGRAFIA i WEBGRAFIA

 

Juan Carlos LOSADA, España contra el imperio otomano. La lucha por el control del Mediterráneo desde el siglo XVI al XVIII. La Esfera de los Libros. Madrid, 2021.

 

Fernand BRAUDEL, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Fondo de Cultura Económico. Mèxic, octava reimpressió, 2013. Primera edició en francès, 1949. 

 

 Francesc FORN i SALVÀ, Viure i sobreviure al segle XVI a la marina de la Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l'atac i el rescat davant les incursions dels corsaris turcs i algerians. Accéssit premi del Iluro 2009. Editat per Caixa Laietana, Mataró 2010.

 

Clara BLANCHAR i Joan PONS, "Així va ser l'atac corsari a Menorca de 1558", a la web de Sàpiens

 

Imatges: El castell de sa Punta de n'Amer (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca), era una torre fortificada de vigilància, bastida a finals del segle XVII. A diferència d'altres de planta circular, aquesta té planta quadrada. Està envoltada per un fossar i un pont llevadís, i construïda amb pedra de marès. Fotos: Rosa I. Garí.