La Revolució Russa, 100 anys després (3). La revolució de febrer de 1917

Imatge: el tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Procedència: Wikimedia Commons.

La Duma, l'assemblea representativa russa creada després del moviment revolucionari de 1905, inicià les seves sessions el juliol de 1906. A l'abril, el tsar havia signat -a desgrat- una constitució o Lleis Fonamentals, que no obstant, establien el poder autocràtic del tsar sobre la llei, l'església i la Duma, que en realitat, tindria un caràcter consultiu i podia ser dissolta per tsar en qualsevol moment. El sufragi tampoc era igualitari, primant el vot dels estaments més poderosos. Els ministres continuaven essent responsables únicament davant del monarca, que tendia a elegir els més fidels a la seva persona.
La major part de la població vivia en el món rural, que continuava amb unes formes de producció tradicionals. El primer ministre Stolypin -assassinat el 1911- intentà una reforma agrària a base de privatitzar la terra comunal, amb la idea que el pagès propietari tindria més incentius per modernitzar i incrementar la producció.
La creixent radicalització dels partits polítics era combatuda mitjançant la Okhrana, la temuda policia secreta.
La industrialització de Rússia havia progressat des de principis de segle -limitada a determinades àrees- però l'obrer no veia millorar les seves condicions de vida ni laborals.
El tsar Nicolau II Romanov vivia convençut de la necessitat de mantenir el seu poder absolut, i estava tancat a qualsevol reforma. En això l'esperonava la tsarina Alexandra, que era impopular entre la població. El matrimoni imperial tenia quatre filles: Olga, Tatiana, Maria i Anastàsia, i un fill, el tsarevitx Alexis. Malhauradament, l'hereu estava malalt d'hemofília, i la seva mare havia caigut sota la influència del sacerdot Rasputín, del que creia Alexandra que tenia poder per curar Alexis. Rasputín acabà exercint una influència soterrada sobre la vida política russa, fins que fou assassinat per un noble relacionat amb la família imperial, fet que impedí qualsevol investigació. Tots aquests fets, aparentment anecdòtics, empitjoraren notablement la imatge del tsar i la tsarina.
És possible que el temps hagués fet evolucionar el sistema polític i econòmic de l'Imperi rus, però els esdeveniments es precipitaren el 1914, amb l'entrada en guerra, al costat de França i Gran Bretanya (l'anomenada "Triple Entesa"), en contra dels imperis centrals (Alemanya i Àustria-Hongria). 
El tsar designà com a comandant suprem de l'exèrcit rus, el seu oncle, Nicolau Nicolàievitx; amb la derrota però, el tsar mateix assumiria en persona el comandament, fet que contribuí, més si es pot, al seu descrèdit.
Ben aviat la població i els soldats van tenir més motius de descontentament: lleves forçoses, derrotes, gran nombre de morts i ferits (1), ineficàcia dels oficials.
El subministrament a les ciutats i també a l'exèrcit, van començar a faltar: en el camp es produïen acaparaments i a més els medis de transport -especialment el ferrocarril- no funcionaven amb normalitat. Això va empitjorar durant l'hivern de 1916-17, que va ser especialment dur. 
El febrer de 1917, la multitud, esperonada per la fam i indignada per la situació al front, sortí al carrer a Sant Petersburg, en un moviment que després s'estendria a altres ciutats. Alhora començà una onada de vagues. El 24 de febrer, hi havia 160.000 i 200.000 treballadors als carrers de Sant Petersburg,  per vaga o per tancament de les fàbriques (vegeu Pipes, pàg. 299), xifra que aniria augmentant. Els manifestants demanaven pa, la fi de la guerra i la fi de l'autocràcia. El tsar, que era visitant el front, ordenà la intervenció de la guarnició de soldats de la capital, en total 160.000 (vegeu Pipes, pàg. 302. Després d'unes vacilacions inicials, els soldats s'uniren als manifestants, fet que fou seguit per més unitats de l'exèrcit. El tsar i el govern ja no controlaven la situació.
La rebelió dels regiments de Sant Petersburg significà la fi de la monarquia. El tsar, que intentava tornar a la capital en ferrocarril, fou pressionat per l'Estat Major de l'exèrcit (inclès el seu oncle) perque abdiqués, abdicació que es va fer efectiva el 2 de març (15 de març en el calendari gregorià). Nicolau renunciava per ell i pel seu fill, i cedia la corona al seu germà Miquel, home de tarannà més obert, que alhora va renunciar a la corona.
Davant del buit de poder, i després de moltes vacilacions, la Duma nomenà un govern provisional, del que el seu primer president fou Mijail Rodzianko, i després Gueorgui Luov, del Partit Democràtic Constitucional, mentre que Nicolau Romanov i la seva família eren posats en arrest domiciliari.
La fi de la monarquia i el nomenament del govern provisional foren rebuts amb entusiasme per la població.

(1) Segons les xifres convencionals, el nombre de morts russos a la I Guerra Mundial seria de 1.700.000 morts i 4.950.000 ferits. (vegeu Wikipedia, article sobre la Revolució Russa), però segons Pipes, càlculs actuals fets a Rússia, la xifre seria menor: 900.000 morts en el camp de batalla i 400.000 ferits, en un total de 1.300.000 soldats. En canvi, un nombre elevat de russos, 3.900.000 foren fets presoners. (Vegeu Pipes, pàg. 453)

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"