Ramir II el Monjo i el naixement de la Corona d'Aragó

 

Imatge: "La campana de Huesca", cuadro de José Casado del Alisal (1880). La legenda d'una campana i un batall del que penja el cap d'un noble executat. Possiblement, una llegenda injusta amb el monarca. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons.

 

Una interessant biografia novel.lada de Ramir II el Monjo (1086-1157),rei d'Aragó entre 1134 i 1157, és un intent d'esbrinar en la personalitat i motius dels seus actes, trascendentals pel futur del regne, amb el rerafons dels homes i dones i les terres de l'Aragó naixent,  a més d'un fresc de les relacions entre els diferents regnes cristians i musulmans, la fidelitat i rebel.lia dels senyors feudals, el paper dels monestirs i de l'Església en general, i especialment, es tracta d'un relat sobre el naixement de la Corona d'Aragó, arrel del matrimoni entre la filla única de Ramir, Petronila (1136-1173) i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1113-1162), matrimoni concertar amb un singular contracte. 

El llibre és El rey monje. Crónica de Ramiro II de Aragón, i en són autors José Damián Dieste i Ángel Delgado. Una acurada edició que es complementa amb mapes, arbres genealògics i un glossari d'aragonès.

La biografia pren la forma d'una crònica escrita per ordre del mateix rei, per Fortes de Santa Cilia de Panzano, que no es limita a explicar els fets, sino que vol entendre els motius del monarca en les seves actuacions.

Són temps interessants i convulsos els que marquen l'època: les disputes entre els regnes cristians, les lluites i pactes amb els musulmans, la invasió almoràvit, l'expansió de l'ordre del Cister, Bernat de Claraval cridant a una segona croada...

Ramir no estava destinat a ésser rei: fou donat en la seva infantesa a l'Església com a oblat, creixent inicialment en el monestir benedictí de Thomières: succeí com a rei d'Aragó el seu germà Alfons I el Batallador (1073-1134), mort sense fills, i que havia succeit el seu germà, Pere I (1068-1104), que tampoc havia deixat hereu. 

Alfons el Batallador, deixà en el seu testament el regne als ordres militars d'orient: templaris, hospitalaris i altres, amb la idea que defensarien millor Aragó. El testament no fou acceptat per part dels nobles d'Aragó, que proclamaren rei el germà sobrevivent, Ramir. El fet que fos monjo i el testament d'Alfons, varen pesar molt durant el seu regnat: el papa i els ordres reclamaren el compliment del testament, mentre molts tenents aragonesos no creien el la seva capacitat per governar i dirigir exèrcits.

Enemics del regne foren no tan sols els els almoràvits les taifes musulmanes de Saragossa i Lleida, sino el proclamat rei de Pamplona, Garcia Ramírez i el rei de Lleó, Alfons VII que es proclamava emperador. El conflicte fou especialment sagnant amb el rei pamplonès.

Presenten els autors el rei com un home en principi pacífic, que tendia al pacte més que a la guerra, però que no va vacil.lar en recórrer a la violència si era imprescindible: el càstig a uns nobles que l'havien desobeit i havien atacat una caravana musulmana (segons explica el llibre), intentant provocar un conflicte, i que foren decapitats, donà lloc a la legenda de la campana d'Osca, nascuda possiblement en boca de trobadors o divulgadors d'històries i poemes.

Un rei necessitava descendència, i Ramir, malgrat els seus vots eclesiàstics desposà la noble vídua Agnès de Poitou, amb la que va tenir una filla, Petronila.

Ramir,  discutit fins i tot pel Papat, optà per cercar l'aliança del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, no desaprofitant el fet de tenir una dona hereva, que va prometre en matrimoni amb el jove comte quan ella tenia un any i el comte 23 o 24. Expliquen els autors que va establir el contracte aragonès anomenat la Casa, que s'aplicava a les heretats i per tant també al regne hereditari: l'important era la supervivència de la Casa, que comprenia, el edificis, els habitants, no tan sols la família, sino tots els que hi vivien i en depenien, per tant, sempre hi havia d'haver un responsable de continuar-la; tan era així que fins i tot podia acabar essent-ho algú que ja no fos de la mateixa sang que la família original, per un segon matrimoni.

Segons aquest contracte, descriuen els autors del llibre,  Ramon Berenguer passava a ser príncep d'Aragó, i vassall del rei, que continuà essent Ramir fins a la seva mort, però que deixà anar progressivament les reves responsabilitats en mans del combatiu comte. Ramon Berenguer afegí al regne Lleida, de la que es proclamà duc, i Tortosa, de la que es proclamà marquès.

El 1150 s'efectuà el matrimoni canònic entre Ramon Berenguer i Petronila, la ninona, en assolir aquesta l'edat de 14 anys, mínima per aquest matrimoni.

El fill d'ambdós fou Alfons II (1157-1196), que va heretar al seu temps el regne d'Aragó, el comtat de Barcelona i totes les demés possessions vinculades als seus pares.

 

José DAMIÁN DIESTE i Angel DELGADO, El rey monje. Crónica de Ramiro Ii de Aragón. Ediciones Apóstrofe, Barcelona, 1999.