La Revolució Russa, 100 anys després (3). La revolució de febrer de 1917

Imatge: el tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Procedència: Wikimedia Commons.

La Duma, l'assemblea representativa russa creada després del moviment revolucionari de 1905, inicià les seves sessions el juliol de 1906. A l'abril, el tsar havia signat -a desgrat- una constitució o Lleis Fonamentals, que no obstant, establien el poder autocràtic del tsar sobre la llei, l'església i la Duma, que en realitat, tindria un caràcter consultiu i podia ser dissolta per tsar en qualsevol moment. El sufragi tampoc era igualitari, primant el vot dels estaments més poderosos. Els ministres continuaven essent responsables únicament davant del monarca, que tendia a elegir els més fidels a la seva persona.
La major part de la població vivia en el món rural, que continuava amb unes formes de producció tradicionals. El primer ministre Stolypin -assassinat el 1911- intentà una reforma agrària a base de privatitzar la terra comunal, amb la idea que el pagès propietari tindria més incentius per modernitzar i incrementar la producció.
La creixent radicalització dels partits polítics era combatuda mitjançant la Okhrana, la temuda policia secreta.
La industrialització de Rússia havia progressat des de principis de segle -limitada a determinades àrees- però l'obrer no veia millorar les seves condicions de vida ni laborals.
El tsar Nicolau II Romanov vivia convençut de la necessitat de mantenir el seu poder absolut, i estava tancat a qualsevol reforma. En això l'esperonava la tsarina Alexandra, que era impopular entre la població. El matrimoni imperial tenia quatre filles: Olga, Tatiana, Maria i Anastàsia, i un fill, el tsarevitx Alexis. Malhauradament, l'hereu estava malalt d'hemofília, i la seva mare havia caigut sota la influència del sacerdot Rasputín, del que creia Alexandra que tenia poder per curar Alexis. Rasputín acabà exercint una influència soterrada sobre la vida política russa, fins que fou assassinat per un noble relacionat amb la família imperial, fet que impedí qualsevol investigació. Tots aquests fets, aparentment anecdòtics, empitjoraren notablement la imatge del tsar i la tsarina.
És possible que el temps hagués fet evolucionar el sistema polític i econòmic de l'Imperi rus, però els esdeveniments es precipitaren el 1914, amb l'entrada en guerra, al costat de França i Gran Bretanya (l'anomenada "Triple Entesa"), en contra dels imperis centrals (Alemanya i Àustria-Hongria). 
El tsar designà com a comandant suprem de l'exèrcit rus, el seu oncle, Nicolau Nicolàievitx; amb la derrota però, el tsar mateix assumiria en persona el comandament, fet que contribuí, més si es pot, al seu descrèdit.
Ben aviat la població i els soldats van tenir més motius de descontentament: lleves forçoses, derrotes, gran nombre de morts i ferits (1), ineficàcia dels oficials.
El subministrament a les ciutats i també a l'exèrcit, van començar a faltar: en el camp es produïen acaparaments i a més els medis de transport -especialment el ferrocarril- no funcionaven amb normalitat. Això va empitjorar durant l'hivern de 1916-17, que va ser especialment dur. 
El febrer de 1917, la multitud, esperonada per la fam i indignada per la situació al front, sortí al carrer a Sant Petersburg, en un moviment que després s'estendria a altres ciutats. Alhora començà una onada de vagues. El 24 de febrer, hi havia 160.000 i 200.000 treballadors als carrers de Sant Petersburg,  per vaga o per tancament de les fàbriques (vegeu Pipes, pàg. 299), xifra que aniria augmentant. Els manifestants demanaven pa, la fi de la guerra i la fi de l'autocràcia. El tsar, que era visitant el front, ordenà la intervenció de la guarnició de soldats de la capital, en total 160.000 (vegeu Pipes, pàg. 302. Després d'unes vacilacions inicials, els soldats s'uniren als manifestants, fet que fou seguit per més unitats de l'exèrcit. El tsar i el govern ja no controlaven la situació.
La rebelió dels regiments de Sant Petersburg significà la fi de la monarquia. El tsar, que intentava tornar a la capital en ferrocarril, fou pressionat per l'Estat Major de l'exèrcit (inclès el seu oncle) perque abdiqués, abdicació que es va fer efectiva el 2 de març (15 de març en el calendari gregorià). Nicolau renunciava per ell i pel seu fill, i cedia la corona al seu germà Miquel, home de tarannà més obert, que alhora va renunciar a la corona.
Davant del buit de poder, i després de moltes vacilacions, la Duma nomenà un govern provisional, del que el seu primer president fou Mijail Rodzianko, i després Gueorgui Luov, del Partit Democràtic Constitucional, mentre que Nicolau Romanov i la seva família eren posats en arrest domiciliari.
La fi de la monarquia i el nomenament del govern provisional foren rebuts amb entusiasme per la població.

(1) Segons les xifres convencionals, el nombre de morts russos a la I Guerra Mundial seria de 1.700.000 morts i 4.950.000 ferits. (vegeu Wikipedia, article sobre la Revolució Russa), però segons Pipes, càlculs actuals fets a Rússia, la xifre seria menor: 900.000 morts en el camp de batalla i 400.000 ferits, en un total de 1.300.000 soldats. En canvi, un nombre elevat de russos, 3.900.000 foren fets presoners. (Vegeu Pipes, pàg. 453)

Bibliografia i webgrafia

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.
WIKIPEDIA, article "Revolución rusa"

La Revolució Russa, 100 anys després (2). La revolució de 1905

Imatge: Diumenge Sagnant a Sant Petersburg (22 de gener de 1905). Autor Ivan Vladimirov (1870-1947). Procedència. Wikimedia Commons.


La Revolució Russa de 1917 va venir precedida per la de 1905. A començaments del segle XX, l'imperi rus abastava un territori inmens, que, com la Rússia actual, anava des d'Europa oriental fins a l'oceà Pacífic, governat per la darrera autocràcia o monarquia absoluta d'Europa, del que el Tsar, en aquells moments Nicolau II Romanov, n'era el cap.
En aquest gran territori, el ferrocarril trasiberià, inaugurat en el seu tram principal el juliol de 1904, havia de ser la via d'unió entre Moscou i les provínces del Pacífic
L'economia era bàsicament agrícola, a base de sistemes de possessió tradicionals i mètodes enderrerits. Convivien la propietat privada, l'arrendament i la propietat comunal; en aquesta darrera, cada casa -formada normalment pepr una família extensa- rebia unes franges de conreu segons les seves necessitats i possibilitats, franges que tornaven a la comunitat després de la mort del cap de família, per a una nova divisió (el món rural rus està descrit per R. Pipes en el seu llibre La Revolución Rusa, capítol "La Rusia rural".
El camp vivia amb les seves própies formes d'organització, sempre pagant els tributs corresponents. A inicis del segle passat, la població habia crescut notablement, i la terra i els seus mètodes tradicionals començaven a ser insuficients per alimentar-la. La servitud del pagès havia estat abolida pel tsar Alexandre II, que no obstant, va morir assassinat en un acte terrorista, l'any 1881.
Al cim de la societat agrària estava la noblesa, seguida dels kulaks, pagesos mitjans acomodats, i finalment els camperols petits propietaris, arrendataris o conreadors de terres comunals (mugics), que somiaven en un futur repartiment de terres.
La industrialització es concentrava a centres o àrees, com Sant Petersburg (la capital), Moscú, Sebastopol, Odessa, el Càucas i els Urals. Els obrers industrials eren majoritàriament pagesos emigrats a les ciutats, amb un salari escàs i unes precàries condicions de vida.
El món "oficial" de Rússia, els pilars de la societat, el constituïen, a banda dels Tsar i la família imperial: la noblesa, l'Església, la burocràcia, l'exèrcit.
L'oposició política estava majoritàriament en mans d'una intelligentsia molt radicalitzada, essent freqüents els actes de terrorisme. Entre 1905 i 1907 es calcula hi van haver 9000 morts en atemptats (vegeu Pipes, pàg. 180). El primer ministre Stolipin intentà reprimir amb duresa el terrorisme, aplicant la pena de mort a la forca (l'anomenada "corvata de Stolipin).
Adquirien força els populistes, partidaris de la destrucció del tsarisme i del socialisme al camp; l'anarquisme: no oblidem que Bakunin i Kropotkin eren russos; el Partit Socialista Revolucionari  (els anomenats "esserites"), implicat en actes de terrorisme (vegeu Pipes, pàgs. 160 a 162). El Partit Obrer Socialdemòcrata, que el 1903 es va dividir en dues branques: menxevics (minoria), partidaris d'una revolució liberal o democràtica prèvia al socialisme (seguint l'ortodòxia marxista), i els bolxevics (majoria), comandats per Vladimir Ílitx Ulianov, dit Lenin, partidaris de passar directament a la revolució socialista, sense fase intermèdia. El partit Constitucional Democràtic (KDT, cadets) era de caire liberal, aspirava a una colla de reformes, una constitució i una democratització del sistema.
El setembre de 1904 esclata una guerra entre Rússia i el Japó, per la disputa sobre Manxúria. Rússia pateix una derrota considerada humiliant pel país i per tot occident. En el tractat de Portsmouth (EEUU), els enviats russos accepten la derrota i reconeixen la preeminència dels interessos japonesos a l'extrem orient.
El descontentament per la derrota i la necessitat de reformes polítiques i socials, origina el 9 de gener (calendari julià, vigent en aquell moment a l'imperi rus) de 1905 (22 de gener en el calendari gregorià), una manifestació protagonitzada per gent de diverses classes socials, encapçalada per un sacerdot anomenat Gapó, que volien lliurar un manifest al tsar, demanant justícia i protecció, negociar salaris i condicions laborals, eleccions per sufragi universal i l'elecció d'una assemblea constituent.
Malgrat el caràcter pacífic de la manifestació, aquesta fou reprimida salvatgement a trets per la guàrdia, que fins i tot perseguí els manifestants pels carrers. És dubtós el nombre total de víctimes, entre morts i ferits. El càlcul més aproximat està entre 200 i 800 morts (vegeu Pipes, pàg. 27). Aquesta jornada fou coneguda com el "Diumenge sagnant".
El "Diumenge sagnant" va tenir la seva repercusió en els dies i mesos següents a Sant Petersburg i altres centres industrials, amb vagues i manifestacions, que al seu torn van ocasionar víctimes. El gener de 1905, 400.000 obrers estaven en vaga (vegeu Pipes, pàg. 28), els estudiants universitaris s'afegiren al moviment vaguístic. Es van produir ocupacions de terres. Es registraren també amotinaments de mariners a Sebastòpol, Vladivostok i Kronstadt, i el més famós, el del cuirassat Potiomkin a Odessa, el juny de 1905, immortalitzat pel director de cinema rus, Eisenstein.
Fou durant aquesta revolució de 1905 quan es va constituir -de manera efímera- el soviet (consell) de Petrograd, destinat a adquiri importància durant la de 1917.
També els grups nacionals s'uniren a la protesta (finesos, bàltics, polonesos, musulmans) reclamant antonomia i respecte a les llengues i cultures pròpies. No obstant, es produiren greus pogroms contra jueus, a qui, possiblement alguns estaments oficials, volien derivar la culpa de la situació.
Després de l'assassinat del seu parent el gran duc Sergei Aleksandrovitx, el tsar Nicolau es va avenir a atorgar algunes reformes, entre elles la creació d'una assemblea consultiva, la Duma.
No obstant, les concessions foren insuficients, i fins i tot els grups conservadors demaneven canvis que evitessin una revolució.
L'octubre de 1905, el primer ministre Sergei Witte signà l'anomenat "manifest d'octubre", que recollia les peticions dels governs locals (zemstvos) i en el que es demanava sufragi universal, legalització dels partits polítics i l'establiment de la Duma com assemblea legislativa.
Després de moltes vacilacions, Nicolau II signà un document que recollia les propostes del manifest, signatura de la que es va penedir poc després, dient que havia acceptat sota coacció, i es que el tsar estava convençut que l'autocràcia era l'única forma de govern estable a Rússia que s'havia engrandir gràcies a autòcrates com Pere el Gran i Caterina la Gran.

BIBLIOGRAFIA

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. 1917-1923. Tres volums. Alianza Universidad,  Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.

La Revolució Russa, 100 anys després (1)

Imatge: V.I Lenin. Autor: L. Lónidov. Procedència: Wikimedia Commons

Imatge: Alexander Kérenski. Autor: desconegut. Procedència: Wikimedia Commons.

No hi ha dubte que, la revolució que va tenir lloc a Rússia ara fa cent anys ha tingut una influència cabdal en els esdeveniments posteriors de la humanitat. Per bé o per mal? Al llarg d'un segle, ha tinguts seguidors i admiradors, així com detractors. Richard Pipes, un dels màxims experts en Rússia i la seva revolució afirma: "Millones de cadáveres. La revoución rusa fue uno de los sucesos más trágicos del siglo XX" (diari "El País 27 de gener de 2017).
Personalment he observat que corre un mite entre algunes persones, convençuts que Lenin va enderrocar el tsar, Nicolau II, fet que es pot desmentir a base de consultar qualsevol llibre d'història. Quan es va produïr la revolució d' octubre (calendari julià vigent a Rússia en aquell moment, novembre en el calendari gregorià), el tsar ja havia abdicat, després de la revolució de febrer, i ell i la seva família estaven sota arrest domiciliari. En el moment de la revolució (o cop d'estat) d'octubre hi havia un govern provisional dirigit per Alexander Kérenski, que pertanyia ni més ni menys que al Partit Socialista Revolucionari. El govern provisional havia estat competint pel poder amb els soviets (consells), especialment el de Sant Petersburg (Petrograd).
El govern provisional havia de convocar eleccions per sufragi universal. Després del seu enderrocament, si que hi van haver eleccions, però l'assemblea legislativa sortida de les urnes fou dissolta per Lenin. El desembre de 1917 es va crear la policia secreta, la famosa Txekà, per actruar contra els "contrarevolucionaris", amb poders amplíssims i sumaríssims. La Txekà va adoptar diversos noms al llarg dels temps, el més conegut és el darrer, KGB.
Quins factors determinaren la caiguda del govern provisional? Els mateixos que van provocar l'obligada abdicació del tsar: la I Guerra Mundial, que ocasiónà, a més de més de quatre mil.lions de morts (vegeu Escohotado, pàg. 110), causats directament per la guerra o la fam; la sensació de derrota; la desafecció del poble i de l'exèrcit i el desgovern en el que va quedar el país. Entre febrer i octubre de 1917, Rússia va viure una dualitat de poders, entre la Duma i el Soviet de Petrograd, que culminà en la presa del palau d'hivern -seu del govern provisional- per part dels revolucionaris el mes d'octubre.
Una de les primers actes de govern dels bolxevics fou acordar la pau amb Alemanya, amb el tractat de Brest-Litovsk (març de 1918), a canvi de quantioses cessions territorials, que anaven des dels països bàltics fins a Ucraïna. El tractat va permetre a Alemanya acabar la guerra al front oriental i centrar-se en l'occidental. És clar que per això havien dut a Lenin, que estava exiliat a Zurich quan va esclatar la revolució de febrer, cap a Rússia.
Va significar això la pau per als russos? No malhauradament. La guerra civil, les requises als camperols (el Comunisme de Guerra), per altra banda mal administrades, les execucions, provocaren molts més morts. Rússia tenia uns 175 mil.lions d'habitants en signar la pau amb Alemanya, la guerra civil  (1919-1920) va provocar uns tres mil.lions més de víctimes i al 1926 la població havia passat de 170 mil.lions a 131.304.931, segons els cens oficial d'aquell any, perdent doncs deu vegades més d'habitants des de 1920 (vegeu Escohotado, pàgs. 110-111).
I encara faltaven Stalin i faltava la II Guerra Mundial.
En próximes entrades parlarem d'altres aspectes, com la situació a Rússia abans de la Revolució. Un altre mite molt extès, per exemple, creu que abans de la revolució la major part de les terres estaven en poques mans.

BIBLIOGRAFIA
 

Edward Hallett CARR, La Revolución Bolchevique. Tres volums. Alianza Universidad, Madrid, 1973.

Antonio ESCOHOTADO, Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad. III. De Lenin a nuestros días. Edhasa, Barcelona, 2016.

Orlando FIGES, La revolución rusa. Edhasa. Barcelona, 2010.

Sheila FITZPATRICK, El equipo de Stalin. Los años más peligrosos de la Rusia soviética, de Lenin a Jrushchov, Crítica, Barcelona, 2016.

 Francisco HERRANZ et alii, "Dossier. Revolución Rusa. 1917. El año que dividió el mundo", dins la revista La aventura de la historia. Gener de 2017.

Richard PIPES, La revolución rusa. Editorial Debate. Barcelona, 2016

Karl SCHLÖGEL, Terror y utopía. Moscú en 1937. Acantilado col. Quaderns Crema. Barcelona, 2014.

Informes sobre la llei agrària en el regnat de Carles III

Imatge: Gaspar Melchor de Jovellanos, pintura de Francisco de Goya. Museo del Prado, Madrid.

Text 1:

"Basta, señor, basta ya de luz y de convencimiento para que vuestra alteza no declare la entera disolución de esta hermandad tan prepotente, la abolición de sus exhorbitantes privilegios, la derogación de sus injustas ordenanzas y la supresión de sus juzgados opresivos. Desaparezca para siempre de la vista de nuestros labradores este concejo (de la Mesta) de señores y monjes convertidos en pastores y granjeros y abrigados a la sombra de un magistrado público y restitúyanse de una vez su subsistencia al ganado estante, su libertad al cultivo, sus derechos a la propiedad y sus fueros a la razón y a la justicia" Gaspar Melchor de Jovellanos, Informe sobre la Ley Agraria, para la Sociedad Económica matritense, 1895 (fragment)

Text 2: 
"Causas físicas: infecundidad de algunas tierras, falta de población, posición poco ventajosa de las provincias fértiles y abundantes en grano, falta de canales y caminos para la exportación, excesiva caza mayor y menor, abundancia de insectos, terrenos y sembrados abiertos, desigualdad excesiva de las propiedades, mal cultivo.
Causas morales: vinculaciones y primogenituras (mayorazgos), arrendamientos y su método, desigualdad de los derechos impuestos sobre la tierra y sus frutos, excesivas contribuciones, impuestos sobre consumos, privilegio de ganado (de la Mesta), lujo extranjero, prohibición de usar cada uno sus tierras libremente, leyes políticas, administración real."  Informe sobre la Ley Agraria, per a la Sociedad Económica Matritense, 1894 (fragment)

Comentari de text

Qüestions

- Tipus de text, autor, destinataris, circumstàncies històriques.

Aquests textos corresponen a un informe sobre la llei per a la reforma agrària encarregada per el rei a la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País, per Carles III i destinada al Consell de Castella, i en darrera instància, al propi rei.
És una font primària de tipus polític, i també econòmic, dins de les mesures il.lustrades i reformistes de Carles III, prototipus de l'anomenat "Despotisme il.lustrat", reformes fetes des de la monarquia.
Carles III es va envoltar d'una colla de polítics il-lustrats: Campomanes, Olavide, Floridablanca,
Aranda, Jovellanos.
La reforma agrària era un dels principals problemes del país:
-Continuava essent una agricultura de subsistència, però la població havia crescut. Els preus del gra pujaven, el que va constituïr ser la principal causa del motí d'Esquilache, malgrat el decret de "capes i barrets". La corona necessitava estimular l'economia, evitar les crisis de subsistències i també augmentar els ingresos de la hisenda real.
-L'agricultura era la principal font de riquesa, no obstant, al segle XVIII, continuava tenint l'estructura social i econòmica de l'antic règim, que la feia poc productiva, a més dels obstacles físics.
Els consellers i ministres il.lustrats de Carles III eren fisiòcrates, una teoria econòmica que considerava l'agricultura com a principal font de riquesa.

-Quins eren els principals problemes de l'agricultura, segons els informes?

En el primer fragment, Jovellanos critica durament la Mesta, o Honrado Concejo de la Mesta associació de pastors i ramaders d'ovelles principalment, fundat en el segle XIII per Alfons X el Savi de Castella, i estimulat pels diferents reis, que tenien en els impostos sobre la llana una bona font d'ingressos.
Aquest predomini ramader, amb grans ramats trashumants que recorrien gran extensions, havia arruinat l'agricultura i deforestat el país. S'havia abandonat l'agricultura per la ramaderia, i els ramats desvastaven els camps. Es talaven boscos per a fer pastures.
Aquest és el tema que critica durament Jovellanos en el primer fragment:  "Desaparezca para siempre de la vista de nuestros labradores este concejo (de la Mesta) de señores y monjes convertidos en pastores y granjeros y abrigados a la sombra de un magistrado público y restitúyanse de una vez su subsistencia al ganado estante, su libertad al cultivo, sus derechos a la propiedad y sus fueros a la razón y a la justicia."
Però no és l'únic, una altra de les seves queixes foren les vinculacions i mayorazgos que impedien la lliure disposició de la propietat.

En el segon fragment s'indiquen les que es consideren les principals causes de la poca productivitat de l'agricultura, dividint-les en físiques i morals.
Resumirem algunes:
- Físiques: infecundidad de algunas tierras, terrenys muntanyosos, rocallosos, erosionats, no productius,  falta de población, hi havia extenses zones despoblades. Posición poco ventajosa de las provincias fértiles y abundantes en grano,  falta de canales i caminos para la exportación, el que indicava dificultat pels intercanvis i falta d'aigua per l'agricultura. Terrenos i sembrados abiertos, sense que es poguessin tancar. Excesiva caza mayor y menor, per tant en detriment de terres dedicades a l'agricultura.  Desigualdad excesiva  de las propiedades, latifundis al sud (Andalusia, Extremadura, Castella la Nova) i minifundis al nord (Astúries, Galícia). Els primers eren sovint mal o poc conreats, els segons eren insuficients per a mantenir una família.
-Morals: Vinculaciones y primogenituras (mayorazgos): en estar moltes terres vinculades a una família, per tant inalienables, amb l'obligació de passar-les íntegres a l'hereu, feia que no poguessin canviar de mans, no havia terra disponible per aquell que la volgués adquirir. Arrendamientos y su método: terres arrendades i no conreades directament pel propietari, amb censos (contractes) curts i onerosos pel pagès que les conreava. Excesivas contribuciones, aquí es critica l'excessiu pagament a la hisenda pública, que va en perjudici dels guanys del propietari. Privilegio de ganado, es remet als privilegis de la ramaderia, representada per la Mesta, en detriment de l'agricultura. Lujo extranjero, es critica aquí les importacions de productes estrangers de tot tipus.

Per què van fracassar aquests intents de reforma?

Principalment per la negativa dels privilegiats a canviar res de l'estructura social que els beneficiava (no solament els privilegiats, molts petits propietaris també s'hi oposaven, com veurem durant el regnat de Ferran VII i en el sorgiment del carlisme).
Durant el regnat de Carles III es posaren el conreu terres de realengo, les anomenades colonitzacions de Sierra Morena, on es dugueren camperols alemanys catòlics, i es crearen poblacions com la Carolina (en honor del rei.). No van tenir massa èxit. També es va intentar limitar els privilegis de la Mesta.
L'esclat de la Revolució Francesa l'any 1789 (un any després de la mort de Carles III) va fe cundir el pànic davant les conseqüències del reformisme, i va servir de pretext per aturar més canvis.
No obstant, els temps seguien demanant reformes, i ben aviat entraria l'Antic Règim en crisi, essent la reforma agrària un problema recurrent a la història d'Espanya.

Decrets de Nova Planta d'Aragó, València i Mallorca

Text 1:

"Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor, todos los fueros, privilegions, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les había concedido, si por mi como por los señores reyes mis predecesores, en esta monarquia se añade ahora la del derecho de conquista, y considerando también que uno de los principales tributos de la soberanía es la imposición y deregación de leyes (...) he juzgado por conveniente, si por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por la leyes de Castilla, tan loables y pausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla" Felipe V. Buen Retiro, 29 de junio de 1707.

Text 2:

"Aunque por diferentes pragmáticas de los reyes mis predecesores se halla reglado el gobierno de esta isla y reino de Mallorca, he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales; por lo cual he resuelto , que en la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino, sin voto en las cosas de justicia, aunque las tendrá en las cosas de gobierno, y se le deberá avisar en las graves (...)"
Felipe V: establecimiento y planta de la Real Audiencia de Mallorca, (fragment). 8 de novembre de 1715.

Comentari de text.

Qüestions:

- Naturalesa del text, autor i circumstàncies històriques
L'autor o signant del text és el rei Felip V. Es tracta d'una font primària i  d'un text de naturales jurídica, és a dir una norma expedida per qui té la capacitat, i que serà d'obligatori compliment, y política, ja que té una intencionalitat i unes conseqüències de caràcter polític, significant la desparició de les antigues lleis dels regnes d'Aragó y València, i més tard de Catalunya i Mallorca  i la seva substitució per las de Castella, és a dir la uniformització del regne i la centralització del poder en la persona del rei.
Les circumstàncies històriques en que es redacta aquests texts, són les de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1715), entre Felip de Borbó (Felip V) i Carles d'Àustria, al que s'hi havien afegit potències estrangeres, especialment Gran Bretanya, contrari a una aliança França-Espanya, i desitjant ampliar la seva influència a l'América espanyola. Els regnes de la corona d'Aragó havien optat majoritàriament per recolzar Carles d'Àustria.
Després de la victòria de les tropes de Felip V a la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1705), aquestes tenen el camí obert a València i Aragó, i entren a Saragossa el 26 de maig de 1707. Inmediatament són abolits els furs, privilegis i institucions pròpies d'aquests regnes; serà el primer d'una colla de decrets.
Pel que fa al decret del regne de Mallorca, ja acabada la guerra amb la caiguda de Maloorca, Eivissa i Formentera (12 de juliol de 1715),  el antics aliats de Carles d'Àustria havien arribat ja un acord amb Felip V, reconeixent-lo com a rei, a canvi de concessions terriorials, comercials i sobre el tràfic d'esclaus, en els tractats d'Utrecht i Rastatt i altres acords. En aquell moment ja no interessava donar suport a Carles d'Àustria, nomenat emperador del Sacre Imperi.

-Quines noves institucions s'implanten a Mallorca?
En el fragment referit a Mallorca se n'esmenten dues:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministras y un fiscal, presida el comandante general de mis armas que hubiere en aquel Reino".
Les noves institucions foren : un "Comandante general de mis armas", és a dir un capità general, nomenat pel rei, substituïnt els antics virreis.
Un Tribunal de justícia, la Reial Audiència:  "la Audiencia, compuesta por un Regente, cinco ministros y un fiscal". La llengua de la Reial Audiència serà el castellà, no el llatí, com fins aquell moment.
Un intendent, encarregat de fomentar l'economia, establir els censos i els tributs corresponents, en funció dels béns de cada contribuent.
Corregidors, amb funcions equiparables a les del batle.
Afegim que Mallorca conservà institucions pròpies: el Consolat de Mar i el Sindicat Forà.

- Cerca quines diferències hi ha entre els decrets de Nova Planta d'Aragó i València per una part i els de Catalunya i Aragó per l'altre.
Si bé els decrets tingueren els mateixos efectes, és a dir la desaparció de les lleis i institucions pròpies del territoris de la Corona d'Aragó, i la centralització del poder, el to dels referits al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca és més moderat. El rei afirma:" he considerado que las turbaciones de la última guerra le han dejado en estado que necesita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quiertud de sus naturales" en el de Mallorca i "habiendo pacificado, con la asistencia divina y la justicia de mi causa iy mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer un gobierno y proveer para que sus moradores vivan en paz, quietd y abundancia"
En els decrets d'Aragó i valència, en canvi llegim: "Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando así al juramento de fidelidad que me hicieron como su legítimo rey y señor" , invocant així el seu dret com a rei enfront uns súbdits rebels, i també el dret de conquesta i la seva voluntat.
Val a dir també que Catalunya i Mallorca conservaren part del seu dret privat i alguna de les seves antigues institucions.
El decret no afecta -de moment- Menorca, cedida a Gran Bretanya pels tractats de pau.
La diferència en el to del monarca està possiblement en que el 1714 i 1715, ja tenia la guerra guanyada. La reina Anna d'Anglaterra, per motius d'nonor, que havia demanat a Felip V una amnistia pels subdits rebels, si bé no sembla que aquesta petició fou efectiva, desfermant-se una dura repressió.

Pel decret de Nova Planta de Catalunya, cliqueu aquí

L'esclavitud a l'edat moderna i contemporània, un tema tabú

Cèdula d'un esclau anomenat de deu anys anomenat Benito Criollo, destinat a La Habana.
Font: Wikimedia Commons
Autor: Fedekuki

José Antonio Piqueras, catedràtic d'història contemporània de la universitat Jaume I, es pregunta per què la persistencia de l'esclavitud a Espanya durant el darrer mil.leni és un tema no trobem -si no és de manera escueta- en els manuals escolars o obres de consulta. Aquesta qüestió la planteja al seu llibre La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico (vegeu la introducció, pàgs. 13 a 26).
No obstant va ser fonamental en la conquista i explotació d'Amèrica. Les queixes de fra Bartolomé de las Casas sobre els efectes de la encomienda en els indis americans, no va acabar amb l'explotació, sino que aquesta va recaure sobre esclaus africans, en un intens tràfic que va perdurar tota l'edat moderna i no va ser abolida -en el cas espanyol- fins a 1886.
És cer que Espanya no va ser l'únic país que va dur a terme aquest tràfic, totes les potències colonials hi participaren: Portuagal, Gran Bretanya, França,..si bé el tràfic americà comença a les colònies hispàniques.
El treball dels esclaus africans en mines, plantacions i ingenios del sucre fou fonamental per al desenvolupament del capitalisme en aquesta etapa de la historia, segons ens fa veure l'autor, i no obstant, és un fet poc conegut i explicat.
Esclaus que venien en condicions infrahumanes als vaixells, en viatges durant els quals molts morien, per acabar en treballs sovint duríssims, on els maltractes eren habituals, frequentment sense vida familiar, i amb una baixa esperança de vida.  Mostra Piqueres com la proporció d'esclaus varons era molt superior a les dones. En alguna mesura "millor" era la vida dels esclaus urbans, dedicats al servei domètics, entre els que hi havia moltes dones.
A partir del segle XIX declau l'esclavitud legal als països europeus -no obstant recordarem les dures condicions en que vivien i treballaven els obrers a inicis de la revolució industrial, inclosos infants - i un tractat entre Espanya i Gran Bretanya el 1820 es compromet a l'eliminació del tràfic entre Àfrica i Amèrica, però aquest continuarà, de manera més o menys amagada pels interessos dels que tenien plantacions o negocis a Cuba, (recordeu el cas real plantejat en la pel.lícula "Amistat"), entre ells molts catalans. Ja des de les Corts de Cadis, notables polítics antiesclavistes, com el liberal Agustín Arguelles, lluitaran per a la seva abolició (vegeu pàg. 220 en endavant).  Els esclavistes assentats a Cuba serán els principals opositors a la fi de l'esclavitud legal. Durant el Sexenni Democràtic, i partir de la sublevació independentista cubana, l'anomenada "Guerra dels 10  Anys", es començarà a plantejat seriosament el tema; segons l'autor, darrera l'assassinat de Prim, hi podien estar esclavistes cubans. (vegeu pàg. 243). L'esclavitud a Espanya no será abolida fins el 1886, en el govern de Sagasta (sota la regencia de Maria Cristina d'Habsburg). Estats Units ho fa el 1865 i Brasil el 1888.
Senyala l'autor que la fortuna de moltes conegudes famílies tenen el seu origen en el tràfic o l'explotació d'esclaus, i molts dels que se'n beneficiaven, tenen places i carrers dedicats (vegeu la introducció del llibre).
Finalment, i com diu l'autor, el drama secular  de l'esclavitud sembla borrar-se de la memoria.

Jose Antonio PIQUERAS, La esclavitud en las Españas. Un lazo trasatlántico. Libros de la Catarata, Madrid, 2011.

Manifest de Primo de Rivera (1923)

Miguel Primo de Rivera (1870-1930) fou un general que el setembre de 1923 va dur a terme un pronunciamient que, amb el consentiment del rei, Alfons XIII, inicià una dictadura que va durar set anys.
Nomenat capità general de Catalunya el 1922, va ser testimoni dels conflictes socials que patia la ciutat: pistolerisme de la patronal, terrorisme anarquista, auge del catalanisme. La seva política de mà dura, va ser vist amb bons ulls pels sectors més conservadors de la burgesia, de l'Església i de l'exèrcit, que donaren en principi suport a la dictadura.
Aquesta va comportar la suspensió de la constitució de 1876, la suspensió de la Mancomunitat de Catalunya, la prohibició de les activitats dels partits polítics i sindicats, intentant, en canvi, crear un partit propi, la "Unión Patriótica". A fi de mantenir l'ordre, el mateix setembre de 1913, Primo de Rivera va estendre a tot el territori espanyol el sistema de la milícia tradicional catalana, el Somaten.
Si bé es considera el govern de Primo inspirat en el feixisme italià de Mussolini, fou molt menys totalitari. Aquest govern va teneir dues fases: el Directori Civil i el Directori Militar. Inicià una política d'obres públiques i de concessió de monopolis (Telefònica, Campsa), i també, amb la col.laboració de França, va dur a terme la pacificació del protectorat del Marroc.
El 1930, amb una oposició cada cop més àmplia, i havent perdut la confiança del rei i de l'exèrcit, va dimitir i es va exiliar a París.

Al país y al ejército:

Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque

hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la

vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos

amando la Patria no ven para ella otra salvación que libertarla de los profesionales de la

política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e

inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin

trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus

mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que

gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único

—aunque débil— freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, el tenue

tinte de moral y equidad que aún tienen; pero en la realidad se avienen fáciles y

contentos al turno y al reparto, y entre ellos mismos designan la sucesión.

Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u

hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. Basta ya de rebeldías mansas,

que, sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que está recia y viril a

que nos lancemos por España y por el Rey.

Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente

caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria

preparamos. Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone.

Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros; audaces e impunes atracos; depreciación de la moneda; francachela de millones

de gastos reservados; sospechosa política arancelaria [...] porque quien la maneja hace

alarde de descocada inmoralidad; rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la

tragedia de Marruecos; incertidumbre ante este gravísimo problema nacional;

indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción

agraria e industrial; impune propaganda comunista; impiedad e incultura; justicia

influida por la política; descarada propaganda separatista.(...) Manifest de Primo de Rivera, 13 de setembre de 1923.

Qüestió:

Analitza els principals arguments que dóna Primo de Rivera en el seu manifest.

Es tracta d'un document polític, una font primària en la que el dictador explica les causes de la seva presa del poder. - Observem que Primo de Rivera presenta el seu acte més com a "més temut que desitjat", com a producte d'una necessitat "que el poble sa demana i imposa" davant la situació extremadament conflictiva que pateix el país, situació que ell passa a descriure. Culpa als polítics que governen des del desastre de 1898, dels que convé alliberar Espanya: "otra salvación que libertarla de los profesionales de la política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso."
La idea de regeneració, el regeneracionisme, és una constant en la vida política espanyola des de la crisi de 1898.
 - Defensa la necessitat de mà dura: "Basta ya de rebeldías mansas". Fa, fins i tot, una al.lusió a la masculinitat: "Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón".

- "Asesinatos de prelados, ex gobernadores, agentes de la autoridad, patronos, capataces y

obreros". La necessitat d'acabar amb el pistolerisme i l'anarquisme és un dels principals arguments per a la política que vol instaurar. El prelat al que fa referència era el bisbe de Zaragoza, Juan Soldevila Romero, assassinat per anarquistes el 1923.

-"rastreras intrigas políticas tomando por pretexto la tragedia de Marruecos" Fa al.lusió aquí a la investigació oberta sobre el desastre d'Annual, ocasionat el 1921 per una expedició temerària del general Silvestre, que causà la mort de milers de soldats espanyols al Marroc. L'expedient Picasso, s'interrompí després del cop d'estat; es deia que en la imprudència de Silvestre havien influit personatges "de més amunt", fins i tot el propi rei (implicacions que no s'han pogut demostrar). Aquests eren els rumors que Primo de Rivera considera "rastreras intrigas políticas". 

-"Incertidumbre ante este gravísimo problema nacional", al.ludeix precisament a la necessitat de "pacificar" el Marroc, constituït com a protectorat entre Espanya i França.

- "Indisciplina social, que hace al trabajo ineficaz y nulo, precaria y ruinosa la producción agraria i idustrial", és a dir, critica la conflictivitat social i les vagues que fan el treball ineficaç.

- "Impune propaganda comunista". La revolució soviètica era considerada als anys 20 com una esperança per la majoria d'organitzacions d'esquerra a Europa, i la situació social feia augmentar el seu activisme. Fins i tot es va anomenar "Trienni bolxevic" (1918-1920) a un periode d'intensa conflictivitat a Andalusia, amb ocupacions de terres.

-"Descarada propaganda separatista", fet al.lusió al auge del nacionalisme català i basc.

La dictadura de Primo de Rivera no va acabar amb tots aquests problemes, que van seguir, i molts d'ells varen tenir notable influència en el fracàs de la II República i en l'inici de la Guerra Civil. S'ha dit que, si en lloc d'una dictadura s'hagués democratitzat realment un sistema corrupte, potser no hauria vingut el que va venir després, però en història aquest tipus d'especulacions no tenen sentit, ja que els fets solen ser fruit de molts factors. Ens trobavem en una societat amb unes diferències socials molt acusades, i amb una forta resistència al canvi.

            Retrat de Miguel Primo de Rivera. Procedència: Wikimedia Commons