"In Hibero flumine" és un bloc dedicat a reflexionar sobre història. Escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa.

dijous, 4 de maig del 2023

Miquel Segura ens mostra Joan March d'aprop

 
Sobre la figura de Joan March Ordines (Santa Margarita 1880-Madrid, 1962), s'ha escrit força i no hem de repetir aquí l'extensa bibliografia, només citarem dos llibres dels darrers temps: una biografia novel.lada, Reis del món, de Sebastià Alzamora, que a més del financer mallorquí retrata un altre margalidià universal: l'orientalista  Joan Mascaró Fornés; ambdós figures van estar molt unides fins a la mort de March. L'altre llibre és el que comentarem aquí: Joan March d'aprop, de l'escriptor i peridista nascut a sa Pobla, Miquel Segura Aguiló, que duu ja al darrera una extensa obra publicada, més de 30 llibres, així com els seus articles al diari Ultima Hora de Baleares. Miquel Segura ha dedicat també bona part de la seva obra a divulgar el tema xueta, els descendents de jueus conversos de Mallorca, víctimes de la cremadissa de 1691.
Joan March d'aprop, patrocinat per l'ajuntament de Santa Margalida, no és una vida novel.lada, ni un assaig, sino el retrat d'un home contradictori sobre el qual el autor ha dut a terme una exhaustiva investigació, basada en testimonis -molts dels quals, de la mateixa familia March, com la seva nora Carmen Delgado, la gran matriarca de la família- llibres, articles, etc. Val a dir que March és i ha estat una home estimat i odiat alhora. En els darrers temps, la Memòria Història ha caigut damunt d'ell amb la damnatio memoriae d'esborrar el seu nom de places, carrers...malgrat que ningú pot borrar l'existència de la Fundació March i de la Banca del mateix nom, sortosament. La Fundació, a la qual el financer va destinar una quantitat exhobitant pel seu temps, ha dut a terme una molt meritòria obra filantròpica.
I si, és cert que va ajudar el cop d'estat contra la república el 1936, així com ho van fer d'altres financers i  polítics (Cambó, sense anar més lluny), així com, potser sense intenció i com ens explica Miquel Segura, va ajudar en gran manera a crear la Mallorca moderna: com a polític, milità i ajudà el Partit Liberal (el progressista de l'època), i pagà de la seva butxaca una Casa del Poble a Palma (els sindicats el veneraren). Un fet poc conegut, però trascendental que ha estudiat Miquel Segura, és que va ser l'autor del que podriem anomenar la reforma agrària del camp mallorquí: va comprar als arruinats "botifarres" de Mallorca, l'antiga noblesa rural víctima dels seus malbarataments, extenses terres, bona part de la qual va parcel.lar i vendre o llogar a bon preu a pagesos que abans no haurien ni somiat a ser propietaris. És ben cert, aclareix Segura, que no fou per filantropía sino per controlar aquelles terres, especialment al sud de l'illa, que li eren útil per als seus negocis -iniciants com a contraband- del tabac. Va conservar per ell les que li eren útils i va vendre les que no. Per la seva part, l'estament de "botifarres" en el seu capvespre, menysprearen March, però no dubtaven a demanar-li prèstecs, que ell concedia a elevats interessos, al revés dels pagesos.
Va ajudar la sublevació, pero ¿era franquista? No sembla que Franco i March es portaren massa bé, però es suportaven. March era de March, i prou.
La imatge de Joan March que ens descriu Miquel Segura, éns sembla un home modern, amb una vista d'àliga pels negocis i l'esdevenidor. Tenia una intel.ligència precoç i extraordinària. Durant tota la seva vida fou lleial als que el servien bé i li eren lleials, i en un temps en que l'estat del benestar no era ni de lluny com ara, no desamparava els seus treballadors ni jubilats. Direu: un comportament paternalista, potser si, però era el que hi havia llavors. 
No faré un resum aquí de la vida de Joan March Ordines, ni opinar sobre ell, el que seria molt presumptuós, podeu llegir el llibre -us ho recomano- o consultar les nombroses fonts escrites o penjades a Internet, si que diré que va exercir una gran influència en l'Europa dels anys 30, 40 i 50 del segle passat, i arribà a ser una de les primeres set fortunes del món.
L'autor del llibre es demana potser perquè els best-seller no arriven a figurar com a best-sellers. El llibre de Miquel Segura ha esgotat dues edicions en un mes, és un llibre molt ben escrit, fruit d'una investigació seriosa, és una vida més interessant -per bé o per mal- que moltes aventures de ficció, no és ni necessari novel.lar-la, i, a l'inrevés que molts suposats èxits, posseix un ric llenguatge i és llegeix amb interès. Molt interessants també les imatges incloses. Joan March d'aprop ens ajuda a comprendre el que era la Mallorca preturística, en la qual ni el contraban era vist com un delicte, sino una necessitat per viure. 

Miquel SEGURA AGUILÓ, Joan March d'aprop, Ajuntament de Santa Margalida, 2023. 

 
Imatge: un dels tres cadillacs de Joan March, que es va mostrar a la fira de cotxes antics Santa Margalida.


dilluns, 17 d’abril del 2023

Vint anys d'excavacions a s'Hospitalet Vell


El passat dia 2 d'abril es va inuagurar al Museu de Manacor una exposició dedicada als 20 anys d'excavacions al conjunt prehistòric de s'Hospitalet Vell (Manacor, Mallorca). La importància d'aquest jaciment és coneguda des de l'any 1892. El 2002, un equip del museu, dirigits per l'arqueòloga Magdalena Salas i Damià Ramis i la restauradora Margalida Munar va emprendre un projecte d'excavacions i estudis del jaciment, finançats per l'ajuntament de Manacor i el Consell de Mallorca.
Es tracta d'una exposició molt acurada i presentada d'una forma gràfica didàctica, on podrem aprendre com eren els habitants de s'Hospitalet Vell els dos mil.lenis aC., com eren els animals, que menjavem, quina ceràmica o quins estris tenien. Així, per exemple, pels estudis realitzats sabem que tant éssers humans i animals eren més baixets i de menor tamany, que menjaven molusc, conreaven ordi i llegums com les faves i els pèsols, i tenien cabres, ovelles, bous, cavalls, cans...
S'Hospitalet Vell va tenir dues etapes importants: la cultura de les navetes (1700-1100 aC.) (1) i la cultura talaiòtica, (1100-123 aC)(2), dividida en dues fases. 
El 123 aC. s'inicia la conquesta romana de les Balears, comandada pel cònsol Cecili Metel, que aoptà el cognomen de Baleàric. 
 
 
(1) Contemporània de l'edat del bronze peninsular.
(2) Edat del ferro peninsular: 750-100 aC.)
 
En aquest bloc: La intervenció romana del 123 aC a les Balears, estudi d'Antoni Puig Palerm.
 
Imatges: de dalt a baix: talaiot quadrat, edifici, i restes de les navetes a s'Hospitalet Vell.





dilluns, 27 de març del 2023

Memòries del 36: Un llibre de Manel Santana


 
  "Els arrestaven cada vespre als llogarets perduts, en l'hora en què tornaven del camp; partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada a les espatlles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard al llindar del jardí, tota sufocada, amb el boliquet ben pitjat dins el mocador nou: Adiós! Recuerdos! 
 Georges Bernanos Els grans cementiris sota la lluna.
 
Un llibre com el que ha escrit Manel Santana Morro (Consell, Mallorca, 1972): Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell, era necessari. És dificil intentar ressenyar-lo, es tracta d'un treball complex, amb moltes dades, algunes inèdites. La repressió a Manacor durant la Guerra Civil i la postgerra, va ser esgarrifosa: entre 135 i 140 persones de Manacor van morir per mor de la repressió  (pàg. 145), entre ells el batlle republicà Antoni Amer, víctimes  a les que s'han d'afegir un nombre indeterminat dels que duien d'altres indrets, inclosos els milicians i les enfermeres d'Albert Bayo o la mestre i activista Aurora Picornell. Testimonis recordaven l'olor a carn cremada (pàg. 23) procedent de l'antic cementiri, i d'aquí el trasllat a Son Coletes, més allunyat del nucli
Manel Santana és doctor en història, professor, autor de diversos llibres, la majoria sobre Guerra Civil, la postguerra i el mutualisme obrer; ha publicat també novel.les. Fou director general de Participació i Memòria Històrica de Balears.
La repressió a Manacor, i a Mallorca, fou especialment cruel, així ho demostren les xifres, els noms dels represaliats i desapareguts, i les troballes a fosses en diversos indrets i especialment a Manacor, al nou cementiri de Son Coletes, però la fi de la guerra no aturà la repressió, com tampoc la precària situació dels vençuts, i de la població en general. (1)
Com totes les dictadures, es produí una ocupació de l'espai públic. Manel Santana ha fet una acurada llista del aparatosos monuments dedicats a la victòria, els carrers i places  als que se'ls canvià el nom, sovint pels de militars destacats del exèrcit de Franco o morts en combat (fins i tot el famós de San Feixina, a Palma, en memòria dels difunts del creuer Baleares, o els carrers dedicats al propi Franco i a l' ausente José Antonio Primo de Rivera, l'establiment de dies commemoratius, entre elles la del 4 de setembre, en la que fracassà definitivament el desembarcament de Bayo.
Després de la guerra, pels vençuts ve el silenci i l'oblit, per bé que els sagnants i esgarrifosos fets no són oblidats, i a voltes, com molt bé ens recorda l'autor, torna en forma llibres, poemes i cançons, a voltes de forma amagada. No podem fer aquí fer una enumeració de noms, que Santana demostra conèixer bé. Manacor és terra d'escriptors i poetes, (com Miquel Àngel Riera o Guillem d'Efak), i també d'historiadors, el més conegut i amb l'obra més extensa, però no l'únic és Antoni Tugores, que ha dedicat gran part de la seva vida a recuperar aquesta memòria, a través de documents, articles, entrevistes, records...Ens mostra també Santana una extensa llista d'historiadors.
La Transició no va significar un reconeixement a les víctimes, havien de passar encara algunes dècades. No tan sols es tractava de la famosa reconciliació nacional (que formava part de la política del Partit Comunista d'Espanya), o de "no obrir ferides", és que encara hi havia por. Por fins i tot a que la democràcia no reixís, que tornessin els d'abans", fet que durant un periode va ser ben possible.
La llei de desembre de 2007, durant el govern de Rodríguez Zapatero, anomenada "Llei de la Memòria Històrica", va obrir el camí a la reparació de les víctimes de la repressió franquista.  El 2016, el parlament balear va aprovar per unanimitat una llei de fosses. El 2020, comencaren les excavacions de les fosses de Manacor, -el municipi amb més fosses comprovades (pàg. 150)- al cementiri de Son Coletes, duta a terme per arqueòlegs, antropòlegs i altres experts. (2) 
En el moment d'escriure el llibre, s'havien recuperat 25 cossos esqueletitzats, amb senyals de trets i maltractaments, (pàgs. 156 i 157), objectes d'una vida truncada: un encenedor, un gavinet, sivelles de pantaló, alguna sabata de goma, bales ...(pàg. 160).
L'ADN extret dels ossos, ja permès identificar algunes víctimes, entre les que es trobaven una mare i una filla (pàg. 157). S'ha recuperat el cos de la mestra i activista sindical, Aurora Picornell, amb la seva ploma d'escriure. Sembla que s'han pogut recuperar també ls cossos dels milicians i les enfermeres de l'expedició de Bayo.
Un llibre imprescindible pels que vulguin conèixer la història del segle XX mallorquí. Com ha recordat no fa molt, un polític veterà, és van cometre atrocitats en ambdós bàndols, i hauriem de recordar també aquells que moriren en camps d'extermini i al gulag soviètic. Establir els fets en la mesura del que és possible, és la tasca dels historiadors.
                                  
(1) Paul Preston xifra el nombre de víctimes de la repressió franquista a Mallorca en 2.300, i en 323 les víctimes de la repressió republicana, aquesta darrera a l'illa de Menorca. Paul Preston: L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després. Editorial Base, Barcelona, 2011. Pàg. 852.
(2) També s'han obert fosses a Sant Joan, Porreres, Formentera, Marratxí, Calvià, Lluchmajor,  en canvi no s'han pogut recuperar cossos a Montuïri, Alaró i Santa Maria del Camí (pàg. 155).
 
Manel SANTANA MORRO, Memòries del 36. Manacor, de l'exaltació de Franco a la troballa d'Aurora Picornell. Editorial Illa, Palma, març de 2023.

Altres entrades sobre el mateix autor:
 
 
Entrada sobre el desambarcament de Bayo: El desembarcament a Mallorca de la columna del capità Bayo.

dissabte, 25 de març del 2023

Un llibre de Javier Sánchez Gracia sobre la crisi de l'Imperi Romà al segle IV


 Imatge: els Tetrarques. Grup escultòric en pòrfid, provinent del saqueig del palau de Constatinoble, i actualment ubicada en el Tresor de Sant Marc (Venècia). Autor de la foto: Nino Barbieri. Procedència: Wikimedia.
 
Les causes de la caiguda d'un imperi tan gran i aparentment sòlid com el romà -tampoc oblidem la seva llargues durada i caiguda- han estat sempre objecte de debat, dividint-se ens historiadors entre causes externes i externes, o una mescla d'ambdues. No entrarem ara en detall, però podeu llegir una entrada enterior en el bloc Les Muralles d'Ilturo, on, a grans trets, citàvem diferents hipòtesis. "Sobre la caiguda de l'Imperi Romà". 
Al llarg del segle XX es pot dir que ha predominat la idea d'unes causes internes, no obstant historiadors com Peter Heather han recuperat la idea de les invasions germàniques, en crear estats independents, com a fi de l'afeblit l'mperi romà occidental.
Aquesta idea la podem també trobar en un llibre recent, molt interessant i documentat de Javier Sánchez Gracia: El imperio romano en crisis, 284-363. Publicat per ediciones HMR. Sánchez Gracia cita, per la seva exposició i conclusions, tant les fonts antigues, com els historiadors més actuals i els descobriments de l'arqueologia.
L'historiador centra el seu llibre, no en la crisi definitiva del V, sino en el IV,  va des de la fi de l'anarquia militar, Dioclecià i la Tetrarquia fins a Julià, i no tan sols fa una descripció de la situació de l'imperi romà, sino del persa, sobre el que és un expert, i fins i tot dedica una part del llibre als diversos pobles germànics. Un altra tema important és la progressiva implantació del cristianisme.
Els protagonistes són Dioclecià, i les seves reformes econòmiques, administratives i polítiques per intentar aturar la crisi; Constantí i els seus fills i finalment Julià -que va intentar restaurar el paganisme- i per altra banda, la dinastia sasànida, els monarques perses i molt especialment en gran enemic de Roma, Sapor II.
La descripció que ens fa Sánchez Gracia de l'imperi persa és minuciosa: reis, cort, govern, administració, noblesa, economia, societat religió...a la fi, Sapor II va ser el que va arrebassar definitivament una part de territori a l'imperi romà.
La cort de Constantí i els seus fills es descrita com un "niu d'escurçons", inmersos alhora en lluites fratricides, i contra usurpadors, a més d' intentar contenir l'entrada de més pobles germànics, en un imperi en el que fins i tot l'exèrcit ja estava compost en bona part per gent d'aquests pobles. La descripció de l'estratègia militar i de les batalles, sia les internes, o externes i especialment contra l'imperi persa, és minuciosa, basada en fonts antigues com Amià Marcel.lí.
El llibre es complementa amb imatges dels protagonistes i acurats mapes.
Un estudi que els interessats en aquesta dramàtica etapa de la història llegiran amb interès i que ens permetrà posar-nos al dia en el seu estudi.

Entrades referides a aquest tema: 
 
Les Muralles d'Ilturo: Sobre la caiguda de l'Imperi romà.
Les Muralles d'Ilturo: Les crisis dels segle III i V.


dilluns, 23 de gener del 2023

Ramir II el Monjo i el naixement de la Corona d'Aragó

 

Imatge: "La campana de Huesca", cuadro de José Casado del Alisal (1880). La legenda d'una campana i un batall del que penja el cap d'un noble executat. Possiblement, una llegenda injusta amb el monarca. Procedència de la imatge: Wikimedia Commons.
 
Una interessant biografia novel.lada de Ramir II el Monjo (1086-1157),rei d'Aragó entre 1134 i 1157, és un intent d'esbrinar en la personalitat i motius dels seus actes, trascendentals pel futur del regne, amb el rerafons dels homes i dones i les terres de l'Aragó naixent,  a més d'un fresc de les relacions entre els diferents regnes cristians i musulmans, la fidelitat i rebel.lia dels senyors feudals, el paper dels monestirs i de l'Església en general, i especialment, es tracta d'un relat sobre el naixement de la Corona d'Aragó, arrel del matrimoni entre la filla única de Ramir, Petronila (1136-1173) i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1113-1162), matrimoni concertar amb un singular contracte. 
El llibre és El rey monje. Crónica de Ramiro II de Aragón, i en són autors José Damián Dieste i Ángel Delgado. Una acurada edició que es complementa amb mapes, arbres genealògics i un glossari d'aragonès.
La biografia pren la forma d'una crònica escrita per ordre del mateix rei, per Fortes de Santa Cilia de Panzano, que no es limita a explicar els fets, sino que vol entendre els motius del monarca en les seves actuacions.
Són temps interessants i convulsos els que marquen l'època: les disputes entre els regnes cristians, les lluites i pactes amb els musulmans, la invasió almoràvit, l'expansió de l'ordre del Cister, Bernat de Claraval cridant a una segona croada...
Ramir no estava destinat a ésser rei: fou donat en la seva infantesa a l'Església com a oblat, creixent inicialment en el monestir benedictí de Thomières: succeí com a rei d'Aragó el seu germà Alfons I el Batallador (1073-1134), mort sense fills, i que havia succeit el seu germà, Pere I (1068-1104), que tampoc havia deixat hereu. 
Alfons el Batallador, deixà en el seu testament el regne als ordres militars d'orient: templaris, hospitalaris i altres, amb la idea que defensarien millor Aragó. El testament no fou acceptat per part dels nobles d'Aragó, que proclamaren rei el germà sobrevivent, Ramir. El fet que fos monjo i el testament d'Alfons, varen pesar molt durant el seu regnat: el papa i els ordres reclamaren el compliment del testament, mentre molts tenents aragonesos no creien el la seva capacitat per governar i dirigir exèrcits.
Enemics del regne foren no tan sols els els almoràvits les taifes musulmanes de Saragossa i Lleida, sino el proclamat rei de Pamplona, Garcia Ramírez i el rei de Lleó, Alfons VII que es proclamava emperador. El conflicte fou especialment sagnant amb el rei pamplonès.
Presenten els autors el rei com un home en principi pacífic, que tendia al pacte més que a la guerra, però que no va vacil.lar en recórrer a la violència si era imprescindible: el càstig a uns nobles que l'havien desobeit i havien atacat una caravana musulmana (segons explica el llibre), intentant provocar un conflicte, i que foren decapitats, donà lloc a la legenda de la campana d'Osca, nascuda possiblement en boca de trobadors o divulgadors d'històries i poemes.
Un rei necessitava descendència, i Ramir, malgrat els seus vots eclesiàstics desposà la noble vídua Agnès de Poitou, amb la que va tenir una filla, Petronila.
Ramir,  discutit fins i tot pel Papat, optà per cercar l'aliança del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, no desaprofitant el fet de tenir una dona hereva, que va prometre en matrimoni amb el jove comte quan ella tenia un any i el comte 23 o 24. Expliquen els autors que va establir el contracte aragonès anomenat la Casa, que s'aplicava a les heretats i per tant també al regne hereditari: l'important era la supervivència de la Casa, que comprenia, el edificis, els habitants, no tan sols la família, sino tots els que hi vivien i en depenien, per tant, sempre hi havia d'haver un responsable de continuar-la; tan era així que fins i tot podia acabar essent-ho algú que ja no fos de la mateixa sang que la família original, per un segon matrimoni.
Segons aquest contracte, descriuen els autors del llibre,  Ramon Berenguer passava a ser príncep d'Aragó, i vassall del rei, que continuà essent Ramir fins a la seva mort, però que deixà anar progressivament les reves responsabilitats en mans del combatiu comte. Ramon Berenguer afegí al regne Lleida, de la que es proclamà duc, i Tortosa, de la que es proclamà marquès.
El 1150 s'efectuà el matrimoni canònic entre Ramon Berenguer i Petronila, la ninona, en assolir aquesta l'edat de 14 anys, mínima per aquest matrimoni.
El fill d'ambdós fou Alfons II (1157-1196), que va heretar al seu temps el regne d'Aragó, el comtat de Barcelona i totes les demés possessions vinculades als seus pares.
 
José DAMIÁN DIESTE i Angel DELGADO, El rey monje. Crónica de Ramiro Ii de Aragón. Ediciones Apóstrofe, Barcelona, 1999.
 

dissabte, 29 d’octubre del 2022

100 anys de la Marxa sobre Roma

 

Imatge: Mussolini i el seu estat major passen revista als esquadristes  "camises negres" a l'estadi de Nàpols. Autor: desconegut. Procedència: Wikipedia Commons.

Entre els dies 27 i 29 d'octubre de 1922 va tenir lloc l'anomenada "Marxa sobre Roma", que significà l'arribada de Mussolini al poder i el progressiu camí cap a una dictadura feixista a Itàlia. El camí, però, havia començat molt abans. 
Benito Mussolini (1883-1945), polític i militar que havia estat expulsat del Partit Socialista Italià, i dins el ambient de crisi i descontentament posterior a la I Guerra Mundial, havia fundat els anomenats Fasci di Combattimento, que foren l'origen del Partit Feixista (de fasci, feixos). Mussolini i els seus fasci preconitzaven i practicaven l'ús de la violència contra membres de partits i sindicats d'esquerra, i creien en l'obediència cega al líder. Mussolini pensava també que Itàlia havia de recuperar el seu paper predominant al Mediterrani, per la qual cosa utilitzà simbologia de l'antiga Roma, com els propis feixos.
Sorprèn pensar que, amb aquesta ideologia violenta, el Partit Feixista anés creixent en popularitat i militància. Com s'havia arribat a aquesta situació? 
-Després de la I Guerra Mundial, Itàlia no havia obtingut les reivindicacions territorials a les que aspirava a la costa dàlmata, malgrat s'havia passat al bàndol guanyador.
-Les reivindicacions i agitacions socialistes, amb vagues i ocupacions de terres i fàbriques. S'ha de tenir el compte la revolució russa de 1917, que moltes organitzacions d'esquerra veien com un exemple.
-Al contrari, aquesta expansió de les idees revolucionàries era vista amb temor, no tran sols per les èlits econòmiques i polítiques italianes, sino per classes mitjanes temorenques de perdre la seva situació. D'aquesta manera, molts veien el el feixisme com un mal menor o fins i tot com una garantia de mantenir l'ordre establert.
El Partit Feixista estava organitzat en esquadres. A meitat d'octube de 1922, Mussolini ordenà als esquadristes, anomenats "camises negres", una insurrecció generalizada. S'havien de manifestar armats a les principals ciutats italianes, aconseguint que, al nord d'Itàlia, els principals governants socialistes abandonessin els càrrecs, davant la passivitat de la policia i l'exèrcit. 25.000 camises negres, en tren, cotxe o a peu, es dirigiren a Roma. Mussolini havia afirmat a Nàpols: "el nostre programa és senzill. Volem governar Itàlia".
El primer ministre, Luigi Facta, intentà proclamar l'estat de setge, però el rei, Víctor Manuel III, es negà a signar el decret. Avui encara, s'ignoren els motius: evitar un bany de sang? Pensava que no s'arribaria tan lluny? Víctor Manuel lliurà el poder a Mussolini, que el 30 d'octubre de 1922, va formar govern. El 1924, després de l'assassinat del diputat socialista Giacomo Mateotti, Mussolini prohibí tots els partits que no fossin el feixista, i s'inicià la dictadura que acabà en la II Guerra Mundial.
Així doncs, podem dir que l'ascens de Mussolini i el Partit Nacional Feixista, va ser possible gràcies a la rendició dels poders públics.

Bibliografia:

Angelo TASCA, El nacimiento del fascismo. Ariel, 1970.
Patrizia DOGLIANI, El fascismo de los italianos. Una historia social. Servei de publicacions de la Universitat de València, 2017.

 

diumenge, 16 d’octubre del 2022

Proteccionisme i lliurecanvisme en el sexenni democràtic (1868-1874)

Imatge: consell de ministres provisional d'Espanya el 1869. D'esquerra a dreta: Des de el extrem esquerre: Figuerola, Ruiz Zorrilla, Sagasta, Prim (president del consell de ministres), Serrano, Topete, López de Ayala, Lorenzana i Romero Ortiz. Fotografia de Jean Laurent (1816-1886). Procedència: Wikicommons.


En el comerç internacional, els estats poden escollir entre dues opcions: lliurecanvisme,  l'estat no intervé en els intercanvis comercials entre països, a fi que es pugui comprar i vendre lliurement, i proteccionisme, que cerca dificultar les importacions per protegir la producció pròpia.
El segle XIX espanyol, fou majoritàriament proteccionista, amb excepcions, com fou el sexenni democràtic (septembre1868-gener1874), periode comprès entre el derrocament d'Isabel II i el cop d'estat de Pavía i la dictadura de Serrano, periode que va conèixer un govern provisional, una monarquia constitucional, una I República espanyola, i una dictadura, que va acabar amb el retorn de la monarquia en la persona d'Alfons XII, inaugurant la Restauració.
El Sexenni es va caracteritzar per l'intent de reformar el sistema polític i econòmic. En el camp econòmic destaca de figura del ministre d'Hisenda: Laureano Figuerola.  
Laureano Figuerola Ballester (Calaf 1816-Madrid 1903), fou ministre d'Hisenda d'Espanya, i és conegut per les reformes econòmiques que va dur a terme, entre les quals està la creació de la pesseta (diminutiu de peça) com a moneda oficial, la venda de les mines de Riotinto (1), que eren propietat de l'estat, per fer front al dèficit de l'estat, i l'aranzel lliurencanvista, que va despertar gran oposició.
Interessats i impulsors del proteccionisme foren els industrials catalans, els grans cerealistes castellans i els empresaris siderúrgics bascos. 
L'apertura progressiva del comerç amb Amèrica i la prohibició o limitació d'importacions en el segle XVIII, des de Felip V, culminant en la política reformista de Carles III, varen donar un gran impuls a la indústria catalana, començant pel tèxtil.
El proteccionisme estava destinat a formentar la indústria nacional a expenses d'encarir les importacions; això afavoria el tèxtil o el blat, per exemple, i dificultava la compra de maquinària moderna o petroli, més endavant. No faltaven les queixes contra aquest sistema, com la de Joaquín Costa que ho considerava una injustícia, pel fet que, per exemple, els tèxtils anglesos eren més barats. El partidaris del proteccionisme, el consideraven necessari per la supervivència de la indústria. 
Així doncs, les lleis lliurencanviste de Laureà Figuerola, crearen alarma entre els industrials, que feren tot el possible per fer-les revocar. L'aranzel Figuerola establia un màxim d'un 15 per cent durant sis anys. Amb la Restauració, els governs de Cánovas del Castillo, tornaren a la política proteccionista.
El cas és que, l'excessiva protecció, la falta de competència i estímul per avançar, impedia també la modernització de la indústria; un historiador com Jaume Vicens Vives, reconeix que el lliurecanvisme va ser beneficiós.
El proteccionisme i l'esclavitud a Cuba, varen estar en l'orígen de la independència de les colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipinas, si bé al final s'hi varen implicar de manera decissiva, els Estats Units. Els cubans teníen l'obligació de comprar i vendre a Espanya, però els aranzels elevants els dificultaven comprar als Estats Units. Els industrials catalans varen ser els principals opositors a l'abolició de l'esclavitud a Cuba i a la concessió d'autonomia a aquella illa. La pèrdua de les colònies, però provocà el revifament d'un nacionalisme abans residual, que va tenir el seu origen els les èlits econòmiques.

Texts:

1

"El librecambio, y permítame que se lo diga a toda esa ilustre pléyade de ilustres economistas que se agrupan en torno al señor ministro de Hacienda formándole como una especie de guardia sagrada, el librecambio sería la ruina de España toda". 
 
Víctor Balaguer, dirigit al ministre d'hisenda Figuerola (1969), citat per Jesús Laínz (pàg. 70). 

2
 
"Pero, a pesar de todo, quien tenía razón era Figuerola. Denostado por todo el mundo, atribuyéndole todas las culpas de la falta de trabajo y de la crisis de la marina y de la industria lanera, su obra hizo un gran bien a Cataluña. El arancel librecambista provocó la caída de la obra muerta de la embarcación y del lastre de los monopolios y vividores del proteccionismo. Se oyeron muchos ays y uys, pero era inevitable".
 
Jaume Vicens Vives, citat per Jesús Laínz (pàg. 55)
 
 
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA:
 
Nelson Álvarez Vázquez y Juan Hernández Andreu, Librecambismo y proteccionismo en España (s. XVIII-XIX). UNED, col.lecció Aula Abierta, 2005. 
 
Jesús Laínz. Negocio y traición. La burguesía catalana de Felipe V a Felipe VI. Pròleg de Stanley G. Payne, 2020.
 
Eduardo Montagut, El proteccionismo en España en el sigle XIX. Nueva Tribuna, 2015.


 (1) Aquestes fines havien tingut una explotació deficient, el 1973, foren adquirides per un consorci liderat pels Rotschild
 
 

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...